Els ullastres de Menorca

Uns arbres singulars

L'ullastre, aquesta olivera silvestre, coneguda també en castellà com “acebuche”, podem veure-la creixent per a tota l’illa, però és a l’aeroport de Maó on trobem els seus majors i més espectaculars exponents, sembla increïble però és en aquestes instal•lacions on podrem trobar tres exemplars d’indubtable bellesa i valor, dos d’ells creixen junts al costat de l’aparcament i el tercer a uns 5 minuts sortint de les instal•lacions, al costat dret de la carretera.

El tercer exemplar és sense dubtes un dels més espectaculars de Balears, un arbre mil•lenari que en el seu llarg procés de creixement ha anat desenvolupant enormes branques amb capritxoses formes, protuberàncies, cavitats, fenedures i clivelles que li confereixen un aspecte màgic i misteriós. Per ajudar a l’arbre a aguantar part d’aquest enorme pes, s’han construït uns petits pilars de pedres a sota de les branques més grans.

Aquest tercer exemplar que creix en solitari és especial per la seva mida i la seva longeva edat. Presenta tres branques primàries, amb una capçada d’11 metres de diàmetre i una alçada total de 4 metres.

Els altres dos exemplars d’ullastre que trobem a la vora de l’aparcament arriben a una altura de 4 i 7 metres, amb capçades de 12 i 17 metres. Las seves branques creixen de forma horitzontal i també s’ajuden d’alguns pilars de pedres per subjectar el seu pes.

Però, que són els arbres singulars

Són aquells arbres que han arribat a tenir una especial rellevància en la cultura, en alguns casos se’ls coneix per un nom propi i son estimats per tota la població, poden destacar també per les seves característiques físiques, tenir una edat fora del comú, unes mides extraordinàries o trobar-se ubicats a un lloc excepcional; tots aquests exemplars s’han guanyat el seu propi valor com a Patrimoni Natural i han de ser cuidats i protegits per llei densa el dia 20 de març de 1991.

Molts d’aquests arbres formen part de la cultura balear, ja que apareixen en fets històrics, formen part de tradicions populars o han quedat immortalitzats en quadres i llibres.

Trobem almenys 15 arbres singulars a l’illa de Menorca i un total de 66 si contem els que tenen la mateixa consideració a totes les Balears.

També podem trobar alguns exemplars bastant formosos al costat de monuments talaiòtics com al poblat de Talatí de Dalt, on vam poder veure aquest arbre que creixia molt a prop de la Taula principal i que inclús li restava una mica de protagonisme.

• Arbres singulars de Balears

Javier Rico

Destino Menorca

El Pollancre del Camp de sa Mar de Sóller

L’Associació Balear de l’Arbre en defensa del Pollancre del Camp de sa Mar de Sóller

L’Associació Balear de l’Arbre, davant la decisió de l’Ajuntament de Sóller, i el Consell Insular de Mallorca, d’eliminar el Pollancre del Camp de sa Mar a Sóller ha realitzat un informe tècnic de l’estat de l’exemplar. 

En aquest informe s’indica que les alteracions que presenta l’arbre són en qualssevol cas solucionables mitjançant poda i que no hi ha una raó que justifiqui la seva eliminació. Creiem que certs exemplars poden i han de ser objecte d’un tractament especial, anteposant la seva conservació a la lògica de la seva funcionalitat o als costos. És un exemplar que podria ser objecte d’un tractament especial, anteposant la seva conservació a altres motius. 

Adjuntam còpia de l’informe realitzat: Informe Pollancre Camp de sa Mar pdf

Aquest matí hem presentat al registre del Consell Insular de Mallorca la sol·licitut per l'aturada de la tala prevista del Pollancre del Camp de sa Mar de Sóller. Al cap d'una hora, el Director Insular de Carreteres ens ha cridat i promès que faran un nou informe i farà tot el possible per la convivència entre l'arbre i en trànsit i el pollancre no s'eliminarà. Estem molt satisfets de tot l'interès que ha despertat, agraïts per tots els que ho heu fet possible. I al Sr. Rafel Gelabert, Director Ins. de Carreteres i el seu Departament, pel seu compromís ferm, els oferim tota la nostra col·laboració per fer que aquest magnífic arbre pugui viure molts anys més.

Informe Pollancre Camp de sa Mar.pdf

Una plaga amb denominació d'origen

 De cabres i de bocs

Ben mallorquina aquesta denominació d'origen, amb noms i llinatges, Tomeu Seguí, artífex en la creació de la cabra "salvatge" mallorquina, com espècie ancestral (dos mil anys de colonització illenca) i d'aprofitament cinegètic. ( Gobierno Balear Folleto ).  Gabriel Company, conseller  de Medi Ambient i  president en excedència de la patronal agrícola i ramadera de Mallorca, seguits de tot un enfilall de funcionaris i polítics irresponsables, que han estat i són, i que no tenen dos dits de front en deixar a les cabres la gestió de la forest de Mallorca de Menorca i d'Eivissa, és a dir, en provocar una situació de devastació en el medi forestal històricament mai vista, per afavorir el descontrol d'una espècie invasora com és la cabra domèstica, amb greus conseqüències ecològiques per a l'evolució dels boscos, desertització i  afavoriment del canvi climàtic. 

Word Rainforest Movement demana el nostre suport

El vostre suport és necessari: activistes de Camerun jutjats per protestar pacíficament contra Herakles Farms 

Herakles Farms està negociant l’establiment d’una controvertida plantació de 20.000 hectàrees de palma oliera a la regió Sud-oest de Camerun, i s’enfronta a una forta oposició de les comunitats que es veuran afectades per aquesta empresa.

Nasako Besingi i la seva ONG SEFE (Struggle to Economise Future Environment) han estat treballant juntament a altres activistes i organitzacions locals per a protegir els drets de les persones i preservar els boscos a la zona on Herakles té els seus negocis. Han estat objecte d’intimidació, demandes judicials, detencions i atacs violents.

El 31 de desembre de 2013, a petició de Herakles Farms, Nasako fou requerit per la “publicació de notícies falses a través d’Internet”. El cas judicial de Nasako es veurà el març de 2014 i podria acabar en una sentència de fins a 6 mesos de presó i multes de milers de dòlars. La demanda de Herakles es basa en un correu electrònic enviat per Nasako l’agost de 2012 on explicava com havia estat emboscat per un grup d’homes que identificà com agents de Herakles Farms. Per sort, un equip de periodistes francesos de France24 estaven treballant casualment en una entrevista amb Nasako aquest dia, i ho anaven seguint. Quan apareixeren amb el seu camió, els homes amollaren a Nasako i fugiren. Herakles Farms admet que qui atacaren a Nasako eren “proveïdors de serveis locals”. Nasako i 4 col·legues més també s’enfronten a altres càrrecs per organitzar “una reunió pública no declarada” i distribuir entre la gent del lloc camisetes amb logos contra Herakles.

Nasako no és l’únic objectiu d’intimidació per part de Herakles i el govern del Camerun. En el cas d’una altra organització no governamental local, “Nature Cameroon”, des del passat mes de setembre un funcionari governamental va impedir informar als residents de les amenaces que planteja el projecte Herakles Farms per a les seves formes de sustentació i medi ambient

Es urgent donar suport internacional a Nasako per ajudar-lo en les demandes judicials que enfronta i per a pressionar a Herakles perquè deixi d’intimidar a Nasako i Nature Cameroon.

Com a suport es poden enviar missatges electrònics directament a l’empresa exigint-li que retiri la seva demanda de difamació contra Nasako i deixi d’intimidar a activistes i organitzacions. Els correus poden enviar-se al cap actual del projecte a Camerun, Patrick Jones.

Qui desitgin fer donacions per a costejar les despeses legals que ha d’assumir Nasako i per a donar suport a la lluita de la comunitat contra Herakles, poden fer-ho aquí (El 100% de les contribucions que es rebin seran per a Nasako)

També és possible comunicar-se directament amb Nasako mitjançant el seu correu : nasako.bondoko@gmail.com

El 29 de gener de 2014, varies organitzacions governamentals enviaren una carta als relators especials de l’ONU sol·licitant que investiguin i intervinguin en aquests casos d’actes de repressió i criminalització de les organitzacions locals i activistes de Camerun.

Per a més informació sobre el projecte destructiu d’Herakles Farms al Camerun, veure:

SEFE – SEFE considera que l’acord entre el president de Camerun i la companyia d’Estats Units Herakles Farms, on s’atorga a aquesta milers d’hectàrees de terra, és una greu injustícia i perjudica els valors tradicionals de les comunitats.

Greenpeace y el Instituto Oakland - Herakles exposed: The truth behind Herakles Farms false promises in Cameroon (2013) Massive Deforestation Portrayed as Sustainable Development: the Deceit of Herakles Farms in Cameroon (2012)

GRAIN - Cameroon activist takes on land grabber from Wall Street, now faces imprisonment (2013)

Envieu un correu electrònic a l’empresa Herakles Farms per a reclamar-li que deixi d’intimidar a Nasako Besingi i altres defensors de les comunitats locals i els boscos.


Sr. Patrick Jones,

Li escric per a reclamar que la seva empresa, Herakles Farms, retiri els seus càrrecs contra Nasako Besingi de SEFE, retiri la demanda de Herakles que causà la suspensió de l'organització Nature Cameroon, i per a suspendre d'immediat qualsevol altra forma d'intimidació a totes les organitzacions de Camerun que han estat defensant públicament els drets de les persones i han estat protegint els boscos a la zona on Heracles porta a terme els seus negocis.

Li agraeixo presti urgent atenció a aquest tema. Gràcies.


Patrick Jones
Herakles Farms
jones@heraklesfarms.com

Sobre la "poda" d'alzines

Sobre poda d’alzines

En aquest blog és prou conegut el meu criteri restrictiu pel que fa a podes, en general: efectuar-les només per raons i necessitats reals, és a dir  productives en el cas de fruiters, ornamentals per jardins que les admetin en el seu disseny i, pel que fa a l’arbrat urbà triar abans bé el tipus d’espècie per reduir al màxim les podes i aplicar-les només a casos concrets relacionats amb trencaments o raons de seguretat autèntiques. Tot sense parlar de les podes de tractament silvícola, especialment les destinades a minvar la càrrega de combustible i les efectuades per aconseguir un arbrat per aprofitament d’interès comercial.

Tot això dit molt aviat per cenyir-lo a aquest breu article i perquè del que en volia fer dos cèntims és de la poda d’alzines.

Sigui per manca d’una normativa forestal que no regula com caldria el tema de la poda de les alzines, sigui perquè de bona fe, encara que amb aprofitament llenyós, es pot pensar que aquesta afavoreix l’alzina, la veritat és que aquesta pràctica sembla ser cada vegada més freqüent als nostres alzinars.

Dit una altra vegada, la manca de normativa forestal pròpia, on aquest apartat es podria tractar adequadament, i, per tant, sotmesos com en tantes altres coses a lleis estatals, com la Llei de Monts, que tracta per igual les alzines de les deveses d’Extremadura que les dels boscos de per aquí, sembla mal de fer poder atacar les situacions que degeneren en problema.

Perquè, com considerar que s’ha realitzat una poda excessiva del Quercus ilex a partir de l’articulat de la Llei de Monts esmentada? Si ens fixam en l’article 67, únic que, al meu entès per aquesta Llei , li podria, potser, ser aplicable, :  c) La quema, arranque o inutilización de ejemplares arbóreos de especies forestales, salvo casos excepcionales autorizados o de intervención administrativa, justificados por razones de gestión del monte.

Quan podem considerar que una poda excessiva significa una “inutilización“ de l’arbre? Quan ha quedat sense cap cimal per mor d’una poda dràstica, mutiladora a partir d’un metre trenta de la seva base, o més? Entenent que per baix d’una certa mida ho hauríem de considerar tala? Quina mida?

Al meu parer les podes d’alzines, així com la tala d’alzines mortes, haurien d’estar sotmeses a una regulació normativa i per tant a una inspecció tècnica forestal que n’avaluï l’autorització i seguiment, tasques que no podem resoldre, per dependre d’instàncies polítiques i tècniques sovint allunyades de la realitat del camp i fora del nostre abast, per tant, em centraré en la percepció personal, opinió, quan als efectes d’aquesta pràctica.

Com sempre cada lloc concret d’actuació, les seves característiques, ens ha d’indicar quin haurà de ser l’acció concreta d’actuació, valga la redundància.

Ens podem trobar amb un alzinar de classes diametrals modestes i amb moltes tanyades, llavors una vegada aplicada una intervenció pròpiament de tala pel que fa a una selecció acurada d’aclariment de tanyades o peus que consideram “sobrants”, en termes silvícoles (la natura sovint té interessos diferents dels nostres i que tenen a veure més amb la pervivència i desenvolupament de l’ecosistema en general), que ja ens permet un aprofitament de llenya, es pot passar a una poda de branques baixes, preferentment mortes, dels peus que deixam, amb la intenció de dotar-lo d’una forma d’arbre ideal per als nostres objectius. Troncs drets, aclariment baix les capçades, desenvolupament més ràpid, producció d’aglans...

O ens podem trobar amb un alzinar madur, de diàmetres notables, alzines de grans cimals, gairebé sempre amb forma arrodonida. La poda d’aquests exemplars, al meu entendre ja és molt més delicada, en primer lloc per l’amplada del tall que pot arribar a ser molt important i mal de cicatritzar. Personalment restringiria la tala de branques i cimals als morts i als que clarament estan molt tombats o, al nostre parer, perjudiquen l’estructura, l’equilibri que entenem normal de l’arbre. Ja he dit que la natura no “pensa” com nosaltres i potser una estructura més caòtica li va millor... i sovint té raó.

La poda de cimals de certa entitat, al meu parer han d’estar justificats per raons diferents a les de producció de llenya, sigui per ús propi o comercial. S’ha d’entendre el necessari control de la invasió de les branques o cimals d’alzina sobre parcel·les destinades a conreu, que estrenyen o dificulten el trànsit de camins, sobre parets, reixes, construccions, vivendes... etc.

Allà on estigui justificada la poda d’alzines, és important que el tall sigui net, proper, però no massa, al tronc i s’ha de tapar la ferida amb algun producte de màstic, que protegeixi la ferida contra l’entrada d’agents patògens, especialment fongs i dificultar la dispersió de l’olor de la ferida que pot atreure perforadors i altres actors que s’aprofitin de la nova situació.

Probablement hi ha molt més a parlar al respecte, però ara no em vull estendre més, crec haver deixat certes fites clares. Gràcies.

Alaró a 25 de gener de 2014.

Joan Vicenç Lillo i Colomar. 

Ses Fontanelles: un ecosistema de riquesa incalculable

Acorar ses Fontanelles

Naturalistes del GOB botam la reixa que condueix a Ses Fontanelles davant la mirada d’un empleat d’una benzinera, fent-li veure que ens en fotem si ens apleguen perquè podria ser la darrera vegada que venim. Botam dins la darrera zona humida de Palma i la trobam amb les venes obertes i la corna verda acaramullada. Les excavadores matanceres de Melchor Mascaró publiciten l’autoria plenes de fang. Matances de senyor i grans promocions immobiliàries tenen sempre més convidats dels precisos. L’has de matar tu enguany? diu Guillem Alomar a Klaus Graf.

Miram el paisatge, ens trobam davant un cas d’Acumulació per Despossessió com els que descriu Ivan Murray a la seva tesi gegantina, on descriu la destrossa de tota una illa per pura cobdícia.

Han obert carrers i excavat clots per saber si l’aiguamoll encara és viu davall la sepultura d’enderrocs. La dermis de runa amaga una joia natural als veïnats ofegats pel ciment, als birdwatchers estrangers, als científics que sense finançament tanmateix no van enlloc, a les famílies encuriosides pel topònim però que no saben com accedir-hi, i a certs governants que… és igual.

I sí, encara és viu l’aiguamoll. Hi ha aigua fresca davall l’enterrosall, restes dunars i una estesa d’enclotxes, fòssils i pedrenc que la mar va polir un dia. Retirau els enderrocs, a davall hi ha platges! Agrons de coll inacabable ens vigilen d’entre el canyet. Avançam per l’espai obert per les paleres, centenars d’orquídies a punt d’esclatar per darrera vegada i fer-nos avergonyir a tots per sempre. Aixecam cegalls arreu. Contam centenars de juies mentre les arpelles els donen caça i devoren la més dèbil sobre les salicòrnies. Queda molta bellesa enmig de tota aquesta Euromerda. Trobam els Limonium barceloi, les darreres saladines de l’univers. Si visquessin a l’Amazona seria un escàndol aniquilar-les, però van evolucionar a Mallorca, a la zona salina del darrer prat de Palma, i això no se perdona. Les han tancades amb reixeta i pany mentre pretenen arrasar-ho tot. Matas i Munar al carrer… Limoniums a la presó: Culpables! Salvem a la Banca que ho mereix més. Això també és Crisi i existia abans d’aquesta.

Hi ha informes favorables a acorar Ses Fontanelles emesos per tots els departaments. Signi aquí o dispar diu Company al funcionari, amb la mateixa arma que usà Grimalt, Font i Ramis: la por. Ai Ramis, Miquel Ramis, soci casual dels promotors, senador a Madrid, ex-conseller de medi ambient i autor de “la corrupció és inherent a la persona humana”. Xerra per tu si vols.

Mafiosos a lloure, perillosos Limonium de flor lila i fulla lobulada a la presó de Riofisa, ex de La Caixa: Parlem? Sí, un dia hem de parlar de com és possible que s’usin els estalvis de la gent per capolar espais naturals. Parlem… dels desnonats per exemple? Ara és el Bank of Scotland qui ajuda a aguantar el porc, l’han convidat TEKA, Colonial, B&B Asociados, el porc és seu i d’Alomar, Baldasano i Graf. No hi ha Rock ni Press a les matances de Ses Fontanelles, no la suficient. [M] ja no hi és i IB3 hi anirà quan s’inauguri el macro-centre. Censura? No, és que ara fa molt mal aparcar-hi.

Hem vengut moltes vegades i no serà la darrera. Maldament el Govern bravegi d’haver començat a clavar l’acorador al darrer prat de Palma, aquest no vol morir, no d’aquesta manera. Ens hem interposat a les pales molts d’anys i ara ja no ens queden forces per rendir-nos. Salvarem Ses Fontanelles.

Jaume Adrover, naturalista del GOB-Mallorca
jaumeao@gmail.com

Mare híbrida, fills retro-híbrids, avis desconeguts

 Són bessons i no s'assemblen

Avui us vull parlar dels meus cinc roures híbrids de 31 anys d'edat que competeixen en bellesa i majestuositat amb els arbres més esponerosos del meu jardí. Vaig sembrar els aglans a la tardor de 1982. Tenia jo aleshores només 26 anyets de res. Ha passat tant de temps... Us vull ser sincer. Tenc debilitat pels Quercus. Són els meus "nins" aveciats, els meus preferits, els fills de la meva joventut, però no ho digueu als altres arbres. Es posarien gelosos i tristos i podrien morir de pena. Són tan sensibles... Quan pas per davall la seva immensa capçada m'agrada acariciar-los l'escorça i dir-los coses boniques amb el pensament. Ens entenem sense paraules.

Quercus progenitor amb una capçada espectacular brostant a principis de primavera. Creix a un torrent de Mallorca enrevoltat per un bosquet de roures més joves.

 El més majestuós dels meus roures híbrids amb només el 30% de les fulles persistint damunt les branques a principis d'hivern. És tan alt que el sistema de marjades o terrasses del meu jardí m'ha impedit fer-li una foto al complet.

Els cinc híbrids són germans, fills del mateix arbre, producte més que probable d'una auto-pol.linització del progenitor amb ell mateix o bé d'una pol·linització creuada amb el pol·len dels seus fills. Sigui com sigui, tant l'arbre-mare com els fills, néts i renéts que l'envolten porten tots els mateixos gens. Serien doncs practicament clònics entre si. 

Conèixer la identitat dels avis, els progenitors de sa mare, segueix sent un gran repte, una assignatura pendent per als botànics i genetistes de la Universitat de les Illes Balears. La versió més àmpliament acceptada és que es tracta d'un Quercus x cerrioides, híbrid entre Quercus faginea i Quercus pubescens, amb algun gen de Quercus canariensis i/o de Quercus pyrenaica, però veient el desdoblament de les característiques fenotípiques que presenten els seus fills, ja no sé què pensar. El que més em desconcerta és la caducitat de les seves fulles, que pels seus suposats progenitors haurien de ser marcescents, és a dir, haurien de persistir seques damunt l'arbre durant tot l'hivern fins a la brostació primaveral. Els hiverns molt càlids amb temperatures superiors a +5ªC la majoria de fulles persisteixen verdes damunt l'arbre sense assecar-se i cauen totes alhora just quan comencen a brostar les noves gemmes a la primavera. Els meus híbrids serien doncs semi-caducs, però no marcescents.

Darreres fulles damunt un dels meus híbrids.

Se sospita que l'arbre original no és autòcton, que qualcú el va sembrar fa un parell de segles. La versió més romàntica diu que podria tractar-se d'una relíquia del Quaternari.

 Ampliant aquesta imatge amb un doble clic podeu veure un Quercus pubescens, sinònim de Quercus humilis, fotografiat avui mateix, amb les seves típiques fulles marcescents que romanen seques damunt l'arbre fins a la primavera. El vaig dur del nord de Portugal fa 27 anys. Mesurava aleshores uns 30 centímetres i creixia en un terreny rocós molt sec.

Fulles marcescents del Quercus pubescens anterior.

 Microfotografia amb il.luminació de superfície dels tricomes de la pilositat del revers d'una fulla de Quercus pubescens.

Brostació primaveral a finals de març del Quercus pubescens anterior.

Jove Quercus pyrenaica d'uns 7 anys, fotografiat aquest mateix capvespre amb les seves fulles marcescents, retorçudes i resseques, persistint damunt l'arbre. El vaig sembrar d'un aglà que em va dur un amic d'un parc de la ciutat txeca de Praga.

Fulles marcescents del Quercus pyrenaica anterior. Si s'arrabassa una fulla, el pecíol deixa una ferideta ben verda a l'escorça de la branca. Encara que sembli mort, en realitat simplement dorm, hiverna, espera.

 Ampliant aquesta foto amb un doble clic podeu veure les fulles de dos dels germans, els dos més esponerosos, que superen amb escreix els 10 metres d'altura. Les dues fulles de l'esquerra, més arrodonides i petites, pertanyen a un exemplar fèrtil, que produeix pol·len i aglans viables. Les seves fulles ovalades tenen dents més o menys rígides al marge i la majoria d'elles presenten 11 nervis. Les dues fulles de la dreta, més grosses i allargades, pertanyen a un exemplar semi-estèril amb pol·len viable i flors femenines avortades que no arriben a madurar. Tenen 7 parells de nervis i el marge ondulat.

Fulla de l'híbrid semi-estèril de la foto anterior amb el revers recobert per una finíssima pilositat blanquinosa.

Microfotografía del revers d'una fulla amb l'estructura cel.lular i els tricomes de la pilositat, més abundants damunt el nervi central.

 Microfotografía amb il.luminació de superfície dels tricomes dels Quercus híbrids.

Flors masculines amb pol.len viable de l'híbrid semi-estèril de les fotos anteriors.

 Detall de les flors masculines anteriors a finals de març.

Flors femenines aparentment normals de l'híbrid semi-estèril anterior l'ovari de les quals avorta després de la fecundació i no arriba a madurar cap aglà.

Aglanets avortats que no es desenvolupen i cauen per contenir un embrió inviable.

Els cinc híbrids tenen les fulles diferents, tant que no semblen descendents de la mateixa mare. Coincideixen, això si, en la longitud del pecíol que oscil·la entre un i dos centímetres i en la fina pilositat afeltrada que recobreix el revers de les seves fulles. Dos d'ells són semi-estèrils, no produeixen aglans. Un d'ells, avui, dia 12 de gener de 2014, ja ha perdut totes les seves fulles. A altres dos els queda un escàs 10% de fulles sense caure, la majoria seques. Finalment, els dos restants, els de la foto combinada, conserven al voltant d'un 30% de fulles, moltes d'elles encara verdes.

Esper l'opinió dels experts en roures i alzines. Si no aconseguim desxifrar el jeroglífic, en uns pocs anys l'estudi del genoma ens traurà de dubtes. Segur que hi haurà sorpreses. Els roures i alzines, igual que les falgueres del gènere Asplenium, tenen una forta tendència a hibridar. Alguns entesos asseguren que als boscos ibèrics hi ha gairebé tants Quercus híbrids com espècimens purs.

I per a acabar, aquí teniu una cigaleta ben guapa, Cicada orni, perfectament camuflada a la branca d'un dels híbrids.

El badall del plàtan

L'origen del món

Anthony Garner

El meu carrer, la Rambla, té molts plàtans en filera. Pel meu gust, massa, o massa junts els uns amb els altres. Potser fruit de la monotonia, el de davant de casa un dia va fer un badall. L'espasme negre, profund i inacabable se li va manifestar a la part baixa del tronc. Hi vaig veure el badall fins que de més gran, amb major vernís intel•lectual, em va semblar un udol perquè era molt semblant a El crit ovalat i ondulat d'Edward Munch. Sigui com sigui, el plàtan feia manifestació d'incomoditat i protesta. També s'ha de dir que alguns transeünts han confós el forat amb una paperera i que per Sant Joan uns altres l'han utilitzat de caixa de ressonància dels petards, però a aquests iconoclastes sense sentit poètic els deixarem de banda i no en farem cas. Nosaltres ens quedem amb el badall i amb el crit.

El crit (Skrik) d'Edvard Munch

Fins que fa uns mesos, vaig baixar al carrer i vaig veure que algú havia pintat a la part superior de l'orifici, amb el sistema de trepa, una llegenda que deia: “L'origine du monde.” Perquè no hi hagués dubte que es referia al quadre eròtic de Gustave Coubert que es pot veure a l'Orsay de París, l'autor de la inscripció havia afegit amb caràcters més petits el nom de l'artista precedit d'una “à”, “à G. Coubert”, que indicava una dedicatòria. Tot en francès. Un badall? Un crit? La meva ingenuïtat i el meu pudor mental sempre queden en evidència: era un pubis, situat en el lloc on aquesta part de l'organisme femení es localitza. Els crits i els badalls es fan més amunt.

L'origen del món (L'origine du monde) de Gustave Courbet

Per saber-ne l'autor vaig fer interrogacions entre els sospitosos de la ciutat: els practicants de l'art conceptual i sorprenent. No solament no me'n van saber donar raó sinó que com que no tenien notícies de l'“acció” van fer expedicions per veure-la. La van admirar, la van retratar, la van posar en l'altar de les seves preferències i em van dir que si un dia en feia un article el publicarien en una plaquette al costat de la imatge del trau amb nova intenció que ara amenitza els caminants de la Rambla. Vaig dir als conceptuals que m'ho rumiaria.

El misteri persisteix i augmenta. Les lletres són periòdicament repintades sobre l'escorça amb tota cura. Per qui? Com que el manteniment es fa de nit, em diuen que vigili i controli. Sí, home. Cada nit. És millor deixar-ho en suspens, com una fantasia onírica o com la representació del gran badall i el gran crit del món.

Manuel Cuyàs Gibert

· Article publicat a El Punt Avui el 31.12.2013 ·

Arbres tombats

Arbres després d’un esclafit

Aquestes fotos són d'una tempesta violenta que va passar per la zona nord d'Osona (Catalunya), el 4 d'Octubre del 2013. La tempesta es diu un esclafit, i es tracta de vents que provenen d'una tempesta que cauen verticalment i de cop i poden assolir fins a 130km/h o més i provoquen danys, per la rapidesa que bufa, i normalment en poc temps, com a molt 15 o 20 minuts. A Manlleu, es diu que va arribar a uns 120/130km/h, i la tempesta va durar uns 15 minuts més o menys. Algunes fotos són de casa meva, i altres de dins el poble de Manlleu.

• Podeu llegir més sobre això, en les webs següents:
• Un petit esclafit va arrasar el nord d'Osona
• Esclafit a Manlleu 2013

Adam Macià-Parris

Figuera sevillana, del Guadalquivir a Mallorca

Un record entranyable de la mili

Fa un poc més de vuit anys, al maig de 2005, vaig viatjar a Sevilla per calmar la meva nostàlgia per aquesta bellíssima ciutat de l'Al-Andalus, que duc dins l'ànima. Allà vaig viure durant dotze mesos fent la mili a la Caserna de Cavalleria d'Alcalá de Guadaira, des del març de 1981 fins al febrer de 1982. Han passat gairebé 32 anys i sembla que va ser ahir. Sempre recordaré amb molt de carinyo als companys sevillans.

El primer dia a la caserna, en acabar la instrucció al capvespre, me'n vaig anar sol a la cantina amb un retgiró tremend al cos, sense conèixer a ningú i amb la sensació d'estar tancat dins una espècie de camp de concentració. Feia només una setmana escassa que s'havia perpetrat l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. L'ambient militar estava molt carregat, tens, enrabiat, amb les espases desembeinades i llestes per a l'acció. Els nous soldats estàvem acollonats. La majoria procedíem de les casernes cordoveses de reclutes de Cerro Muriano i Obejo. Havíem jurat bandera tots junts el dia 22 de febrer a Cerro Muriano, just la jornada anterior del cop. Els comandaments es mostraven molt durs, gairebé diria que cruels amb els novençans, com si volguessin descarregar damunt nosaltres tota la seva frustració. A la caserna estava tot preparat per a una intervenció bèl·lica immediata, amb el pati d'armes ple de tancs orientats cap a la sortida.

Com us deia, després de la dutxa col·lectiva ens vàren donar permís per a anar a la cantina fins a l'hora del sopar. Jo em vaig quedar aturat a la barra. Vaig demanar una canya i em vaig dedicar a observar i a escoltar. Sentia una angoixa tan gran que gairebé no me podia empassar la cervesa. La trobava exageradament amarga. Fumava un cigarret darrere l'altre  d'una manera compulsiva. La meva solitud i la meva por eren incommensurables. Em demanava a mi mateix: sortiré viu d'aquí, ho podré suportar?

-¡Quillo, qué paza!, ¿de dónde ere? - em va preguntar un soldat amb un gran somriure, donant-me una palmada a l'espatlla..

-De Mallorca - vaig respondre jo amb un filet de veu.

-Pué yo zoy de Do Hermana, de aquí cerca. Me llamo Jozé Luí. ¿Y tú?

-Yo Juan. 

-¡Quillos!, ette é Juan de Palma de Mallorca - va cridar dirigint-se als seus amics.

Quan em vaig adonar estava enrevoltat de sevillans que em saludaven amb una afectuositat espontània tan sincera que a jo com a mallorquí sec i reservat em resultava si més no xocant, com si em coneguessin de tota la vida. De sobte ja no estava sol, en menys de tres minuts tenia mitja dotzena d'amics que em convidàren a una altra canya i aquesta sí em va saber a glòria. I després una altra i una altra...

Duc aquest record tan aficat dins l'ànima que sempre que ho rememor se m'humitegen els ulls. Des d'aquell precís moment vaig quedar enamorat d'Andalusia i els andalusos. Tenen un caràcter meravellós i la seva terra és un paradís. Dotze mesos després ja parlava sevillà amb soltesa i quan vaig tornar a Mallorca em vaig torbar bastants de mesos a perdre l'accent andalusí quan parlava en castellà.

Vaja, m'he embolicat explicant-vos les meves batalletes de la mili i m'he oblidat de la figuera sevillana del Guadalquivir.

Mirau quines figues més guapes. Semblen dur pintats els colors de totes les banderes sorgides del Regne d'Aragó, inclosa la bandera espanyola: or i sang. Com us deia al principi l'any 2005 vaig visitar Sevilla. Prop de la Torre de l'Or em vaig acostar fins al riu Guadalquivir. Em va venir de gust tocar la seva aigua que baixava de Còrdova i allà mateix, amb les seves arrels en remull, creixia una figuera imponent que no duia cap figa, la qual cosa em va fer suposar que era una cabrafiguera, és a dir, una figuera silvestre nascuda d'una llavor defecada allà per un ocell. Ara sé que es tracta d'una semicabrafiguera, un arbre híbrid fill d'una cabrafiguera mascle silvestre i una figuera femella conreada. No fa figues flors i per aquest motiu sa mare al maig no duia cap fruit. Només fa figues tardanes que maduren a la segona quinzena d'agost. Si ampliau les fotos amb un doble clic apreciareu millor els detalls.

Totduna vaig pensar que havia d'agafar una branqueta d'aquella figuera sevillana com a record. Al meu hort-jardí no tenia cap arbre de la meva estimada Sevilla i em fèia molta il.lusió tenir-n'hi un. Vaig agafar tres estaquetes, les vaig rabejar amb l'aigua del riu, les vaig aficar dins una bossa de plàstic i me les vaig endur a Mallorca. Quan vaig arribar les vaig sembrar dins tres cossiols i em vàren aferrar totes. Una d'elles es va morir uns mesos després. Una altra la vaig regalar i no sé com segueix. La tercera està sembrada al meu jardí. La terra mallorquina argilenca i carregada de calç no li acaba d'agradar, creix molt poc, però sembla que es va adaptant i cada vegada va agafant més força. Aquest any fa fet una figa, només una, la de la foto.

 La polpa té un color vermell-carn intens. És molt sucosa, cremosa i dolça. Es fon com un bombó dins la boca. La vaig trobar deliciosa i em va fer recordar a aquells soldats sevillans i el seu entranyable ¡Quillo!

Braços llargs i mans obertes

Un petit miracle abans de Nadal

A vegades la vida no et vol deixar anar

i s’avança silenciosa cap als precipicis

on et veu córrer desbocat

per posar-hi coixins al fons,

per fer de les branques que vesteixen espases

braços llargs i mans obertes.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i com una esponja eixuga dissorts i tristeses

on et veu perdut i atrapat

per fer-te lleuger, molt lleuger,

per deixar-te volar més enllà dels núvols

allà on el Sol pot ajudar-te a veure-hi clar.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i desitja que la sang romangui a les artèries

on cal que sigui força motriu del teu cor,

com l’aigua de pluja que baixa pels rierols

regant el petit bosc de la cinglera del Capelló,

el mateix que ahir s’omplí de braços, de mans, de vida.

Franc Guinart / 24-des-2013.

•

El 23 de desembre va succeir un fet insòlit a la nostra vila. Capellades és al cap damunt d'un cinglera, la coneguda com a Cinglera del Capelló. De tant en tant, aquest precipici és transforma en temptació per posar punt i final a la vida. El dia 23 es va produir un altre, sense eufemismes, intent de suïcidi. No cal parlar de les circumstàncies que envoltaven l'existència del pobre que desitjava la mort, segur que eren prou tràgiques i severes com per abrigar la nefasta idea en la seva ment.

Es va llençar dalt a baix, amb tota la decisió i tot el coratge,...però el resultat no fou l'esperat: aquest jove de divuit anys no va tancar els ulls per sempre en esclafar-se al fons del precipici,...simplement no hi va arribar amb la velocitat i l'impacte esperat.

M'agrada pensar que una mica els nostres amics els arbres hi van col·laborar, qui sap si aquest és el miracle en majúscules d'enguany,...potser no, però ben segur que és una preciosa història per poder explicar, celebrar i, pel protagonista, agrair després d'adonar-se'n que és algú massa important com per voler dir adéu abans d'hora.

Bon Nadal i Bones Festes !!!

Franc Guinart
•

El bosc que necessitem al segle XXI

Dimecres 11 de desembre, a les 19:00 hores

al local del CEV - Centre Excursionista de València -

Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València

Debat

"El futur de la gestió i la protecció
del bosc valencià"

La Plataforma Bosc Viu, que compta entre els seus membres a Acció Ecologista-Agró, i el Centre Excursionista de València (CEV) organitzen el pròxim dimecres 11 de desembre un debat públic sobre el bosc que necessitem al segle XXI, per a analitzar com es pot combinar la conservació del medi forestal i el desenvolupament rural.

El debat "El futur de la gestió i la protecció del bosc valencià" comptarà amb la presència de diputats de tots els grups parlamentaris presents a les Corts Valencianes i estarà obert també a la participació del públic assistent.

Els temes que centraran el debat seran la gestió i el model de desenvolupament rural sostenible, amb especial referència al recentment aprovat PATFOR i els projectes d'extracció de biomassa forestal. A més a més, també s'abordarà la política de conservació i regeneració del bosc, especialment pel que respecta als parcs naturals i a la resta de paratges forestals protegits del País Valencià.

L’acte serà a les 19:00 hores, al local del CEV (Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València).

Bosc Viu és la plataforma per la defensa dels ecosistemes forestals valencians, que agrupa unes 40 entitats que promouen la protecció y conservació dels ecosistemes forestals, reclamen una gestió forestal respectuosa amb els ecosistemes i els seues habitants i proposen un model de desenvolupament rural sostenible. Inclou diferents sindicats, col•lectius ecologistes, excursionistes i grups culturals de tot el territori valencià.

Acte organitzat per la Plataforma Bosc Viu i el Centre Excursionista de València