Figuera sevillana, del Guadalquivir a Mallorca

Un record entranyable de la mili

Fa un poc més de vuit anys, al maig de 2005, vaig viatjar a Sevilla per calmar la meva nostàlgia per aquesta bellíssima ciutat de l'Al-Andalus, que duc dins l'ànima. Allà vaig viure durant dotze mesos fent la mili a la Caserna de Cavalleria d'Alcalá de Guadaira, des del març de 1981 fins al febrer de 1982. Han passat gairebé 32 anys i sembla que va ser ahir. Sempre recordaré amb molt de carinyo als companys sevillans.

El primer dia a la caserna, en acabar la instrucció al capvespre, me'n vaig anar sol a la cantina amb un retgiró tremend al cos, sense conèixer a ningú i amb la sensació d'estar tancat dins una espècie de camp de concentració. Feia només una setmana escassa que s'havia perpetrat l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. L'ambient militar estava molt carregat, tens, enrabiat, amb les espases desembeinades i llestes per a l'acció. Els nous soldats estàvem acollonats. La majoria procedíem de les casernes cordoveses de reclutes de Cerro Muriano i Obejo. Havíem jurat bandera tots junts el dia 22 de febrer a Cerro Muriano, just la jornada anterior del cop. Els comandaments es mostraven molt durs, gairebé diria que cruels amb els novençans, com si volguessin descarregar damunt nosaltres tota la seva frustració. A la caserna estava tot preparat per a una intervenció bèl·lica immediata, amb el pati d'armes ple de tancs orientats cap a la sortida.

Com us deia, després de la dutxa col·lectiva ens vàren donar permís per a anar a la cantina fins a l'hora del sopar. Jo em vaig quedar aturat a la barra. Vaig demanar una canya i em vaig dedicar a observar i a escoltar. Sentia una angoixa tan gran que gairebé no me podia empassar la cervesa. La trobava exageradament amarga. Fumava un cigarret darrere l'altre  d'una manera compulsiva. La meva solitud i la meva por eren incommensurables. Em demanava a mi mateix: sortiré viu d'aquí, ho podré suportar?

-¡Quillo, qué paza!, ¿de dónde ere? - em va preguntar un soldat amb un gran somriure, donant-me una palmada a l'espatlla..

-De Mallorca - vaig respondre jo amb un filet de veu.

-Pué yo zoy de Do Hermana, de aquí cerca. Me llamo Jozé Luí. ¿Y tú?

-Yo Juan. 

-¡Quillos!, ette é Juan de Palma de Mallorca - va cridar dirigint-se als seus amics.

Quan em vaig adonar estava enrevoltat de sevillans que em saludaven amb una afectuositat espontània tan sincera que a jo com a mallorquí sec i reservat em resultava si més no xocant, com si em coneguessin de tota la vida. De sobte ja no estava sol, en menys de tres minuts tenia mitja dotzena d'amics que em convidàren a una altra canya i aquesta sí em va saber a glòria. I després una altra i una altra...

Duc aquest record tan aficat dins l'ànima que sempre que ho rememor se m'humitegen els ulls. Des d'aquell precís moment vaig quedar enamorat d'Andalusia i els andalusos. Tenen un caràcter meravellós i la seva terra és un paradís. Dotze mesos després ja parlava sevillà amb soltesa i quan vaig tornar a Mallorca em vaig torbar bastants de mesos a perdre l'accent andalusí quan parlava en castellà.

Vaja, m'he embolicat explicant-vos les meves batalletes de la mili i m'he oblidat de la figuera sevillana del Guadalquivir.

Mirau quines figues més guapes. Semblen dur pintats els colors de totes les banderes sorgides del Regne d'Aragó, inclosa la bandera espanyola: or i sang. Com us deia al principi l'any 2005 vaig visitar Sevilla. Prop de la Torre de l'Or em vaig acostar fins al riu Guadalquivir. Em va venir de gust tocar la seva aigua que baixava de Còrdova i allà mateix, amb les seves arrels en remull, creixia una figuera imponent que no duia cap figa, la qual cosa em va fer suposar que era una cabrafiguera, és a dir, una figuera silvestre nascuda d'una llavor defecada allà per un ocell. Ara sé que es tracta d'una semicabrafiguera, un arbre híbrid fill d'una cabrafiguera mascle silvestre i una figuera femella conreada. No fa figues flors i per aquest motiu sa mare al maig no duia cap fruit. Només fa figues tardanes que maduren a la segona quinzena d'agost. Si ampliau les fotos amb un doble clic apreciareu millor els detalls.

Totduna vaig pensar que havia d'agafar una branqueta d'aquella figuera sevillana com a record. Al meu hort-jardí no tenia cap arbre de la meva estimada Sevilla i em fèia molta il.lusió tenir-n'hi un. Vaig agafar tres estaquetes, les vaig rabejar amb l'aigua del riu, les vaig aficar dins una bossa de plàstic i me les vaig endur a Mallorca. Quan vaig arribar les vaig sembrar dins tres cossiols i em vàren aferrar totes. Una d'elles es va morir uns mesos després. Una altra la vaig regalar i no sé com segueix. La tercera està sembrada al meu jardí. La terra mallorquina argilenca i carregada de calç no li acaba d'agradar, creix molt poc, però sembla que es va adaptant i cada vegada va agafant més força. Aquest any fa fet una figa, només una, la de la foto.

 La polpa té un color vermell-carn intens. És molt sucosa, cremosa i dolça. Es fon com un bombó dins la boca. La vaig trobar deliciosa i em va fer recordar a aquells soldats sevillans i el seu entranyable ¡Quillo!