Roures verds i ocres

El roure de Serrabona

És deserta la serra on bat sempre el teu cor.
El repòs de ton ombra aparta el foc del dia.
Ta dura soledat vigila son tresor
i espera com un temple obert en nostra via.

Fill de l’esclava negra i de cos pacient,
el riu de l’alba plora al fil de la carena.
L’abrivada del sol eixida a l’Orient
calcina i redueix en cendra el munt Elena.

Si arreplegaves tu l’aroma de la vall,
el sospir de la nit en la ta rama suspesa,
ara que tot ho abrusa un implacable dall
i brilla tota llosa al clot de la devesa,

respira, mou ta fulla, i fort del teu balanç,
suscita a cada braç una brisa adormida,
bressa d’una remor d’onatge ton descans,
i encara amb un murmull consola ta ferida.

Sigues per tu mateix escuma, vela i rem.
En un bany absolut de saba fugissera,
roure bellugadís de l’un a l’altre extrem,
recorda tot l’estiu l’aire de primavera.

Oracle abandonat a la vista del mas,
testimoni fullós d’una fe ja esvanida,
fes voltejar ton ombra i conjura l’ermàs,
roure de Serrabona amb l’alè de ta vida.

Josep-Sebastià Pons
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 - 25 gener 1962)

Flors del cel
-Llegenda del Tibidabo-
(Fragment)

Desde Vilapiscina a Provençana,
perquè sia exa terra eulariana,
n’és Tibidabo el gegantí padró,
desde on, com d'una trona
que té per plaça el Pla de Barcelona,
mostra la creu de nostra Redempció.

Mes lo Desert es sa millor capella:
amb sospirs i murmuris parlen d'ella
lo roure al pi, lo grèvol a la flor;
de sa galta el carmí guarda la poma,
l'espígol i el timó la serva aroma,
la flor de la ginesta sa rossor.

Allà un matí la he vista entre les roses
del mes de Maig, ses gloses
lo tendre rossinyol a l'esgranar;
he vistes com un somni entre les branques
ses vestidures blanques
amb les sobtils boirines encelar.

I he sentida una veu tota dolçura
Dient desde l'altura:
-Pugeu, barcelonins, pugeu ab mi;
canvieu per mon or la humana escòria,
i de la eterna gloria
jo amb flors del cel vos mostraré el camí.

Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)

Obro la tarda pel finestral dels anys

Obro la tarda pel finestral dels anys
i s’esdevé un ocre corsecat
la llum que m’il·lumina.
El roure resta verd, mes ai! els fruits
es podreixen barrejats amb la fullaraca
que s’estén dessota seu.
Ja és tard, és massa tard per reflorir,
el fred es recargola pel damunt
del turonet de les Forques.
S’entreveuen els xiprers
de la vall del silenci, i el sol
no m’escalfa les mans pansides.
Resignada, o tal volta furiosa,
escric l’empenta de la sang que es rebel·la
perquè no creu en decadències,
i esplaio el somni, el desig, la vida
pel corrent del riu que em banya
el delit enderrocat.

Montserrat Altarriba i Vilarasau
(Cabrianes, 12 agost 1948)


Antic hivern

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.

Salvatore Quasimodo
(Modica, Sicilia, 20 agost 1901 – Amalfi, 14 juny 1968)
(Traducció de Tomàs Garcés)

·

Antico inverno

Desiderio delle tue mani chiare
nella penombra della fiamma:
sapevano di rovere e di rose;
di morte. Antico inverno.

Cercavamo il miglio di uccelli
ed erano subito di neve;
così le parole:
un po' di sole, una raggera d'angelo,
e poi la nebbia; e gli alberi,
e noi fatti d'aria al mattino.

Salvatore Quasimodo
(Modica, Sicilia, 20 agost 1901 – Amalfi, 14 juny 1968)

Poemes per a Clara

Per a Clara, la meva estimada filla.

XIII

Quan tots tres érem a l'ombra del roure
i tu miraves les formigues negres,
i la mare i jo pelàvem patates
i tu les esbandies a la font
i miraves altre cop les formigues,
i una música llunyana alegrava el sol,
i uns celebraven una festa
amb cridadissa d'ocells i veus vives,
mai no havíem estat tan junts.

Eudald Puig
(Manlleu, 1948)

Natura de roure

Has observat que la vellesa
sondrolla fins la natura de roure?
Les mans, nerviüdes com fulles,
tremolen amb l’alba gebradora
que avança l’hivern. El tronc,
lleument colltorçat pel pes
de les dècades, es nua amb desfici,
buscant l’equilibri, però sols aparenta
l’ombra grotesca d’un gep.
De vegades, ni tan sols les arrels
serveixen per fermar una voluntat
que ja ha estat rosegada:
si el tallessin a l’alçada de la soca,
trobarien tot el moll corsecat.
Només en serien testimonis
cagallons i serradures
del corc atipat.

Has observat que la vellesa
no té pietat ni del més noble
representant de l’existència?
Si té la sort d’hiverns suaus i estius humits,
esperarà pacient el lent declivi.
Però si la crueltat és despietada,
només podrà esperar que un llenyataire
li escurci l’agonia i el dolor,
temuts fins per l’escorça més espessa.

David Madueño

A l'assalt dels jardins... (XIV)

A l'assalt dels jardins
Les estacions estan a tot arreu al mateix temps
Passió de l'estiu per l'hivern
I la tendresa dels altres dos
Els records com plomes
Els arbres trencant el cel
Un bell roure temperat de boira
La vida de les aus o la vida de les plomes
I tot un frívol plomall
Ple de somrients temors
I la soledat xerraire

Paul Éluard
(Pseudònim d'Eugène Grindel)
(Saint-Denis, 14 desembre 1895 - Charenton-le-Pont, 18 novembre 1952)
Traducció de Claudi Giné

·

A l’assaut des jardins... (XIV)

A l’assaut des jardins
Les saisons sont partout à la fois
Passion de l’été pour l’hiver
Et la tendresse des deux autres
Les souvenirs comme des plumes
Les arbres ont brisé le ciel
Un beau chêne gâché de brume
La vie des oiseaux ou la vie des plumes
Et tout un panache frivole
Avec des craintes
Et la solitude bavarde.

Paul Éluard
(Pseudònim d'Eugène Grindel)
(Saint-Denis, 14 desembre 1895 - Charenton-le-Pont, 18 novembre 1952)

· Fotos: · Le Zibou · art_es_anna · Manel · Oriol Arnau ·
· horrapics · Bernat Gascón Cabestany · caudelguille · H ug Cirici ·

El Rei Roure

Roure, temple obert
Quercus Humilis

Il·lustració : Jordi Casamajor

Comença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.
Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.
És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.
A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.
El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 23/24.10.2011 ·

· Foto: Manel ·

Exposició sobre la castanya i el castanyer

“La castanya, el fruit oblidat del Montseny”
Del 5 de Novembre de 2011 al 29 de Gener de 2012

El Punt d’Informació del Parc Natural del Montseny a Sant Pere de Vilamajor -La Mongia- presenta l’exposició “La Castanya: el fruit oblidat del Montseny” que mostrarà tot allò relacionat amb la castanya: receptes, els enemics dels castanyers i també quins arbres i animals conviuen amb la castanya. Es recordaran les dites, les festes fetes i les cançons populars de castanyers, es veurà el castanyer d’en Cuc -l’arbre amb el tronc més ample de Catalunya-, qui eren els perxers i quins són els usos de la fusta de castanyer al Montseny, quines són les principals castanyedes de Vilamajor: la Corbatera, els Suros, el Vilaró, el Terrer, el Samont…; els possibles usos de la castanya: mel, pastissos, embotits, tallarines, licors, llet, cervesa… .
La inauguració es farà el dissabte 5 de novembre de 2011 a les 12 del migdia i es podrà visitar gratuïtament tots els dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h fins el diumenge 29 de gener de 2012.
L’exposició consta de plafons explicatius i una mostra de productes de fusta de castanyer i d’aliments elaborats amb castanya.
No us la perdeu! La castanya no només és per Tot Sants!

Cal salvar el lledoner de tres besses

El lledoner de tres besses
de la plaça de Meguidó en perill

L'Ajuntament de Barcelona va editar un díptic informatiu-publicitari de mida DIN A3 sobre el barri de Sant Genís dels Agudells.

En aquest díptic, sota l'apartat "Sabies que...?" es pot llegir: "* Els veïns del barri esperen que el lledoner, l'arbre que presideix la plaça de Meguidó, segui declarat 'arbre d'interès local a Barcelona' per les seves peculiars característiques i la seva popularitat."

Aquest arbre de la Plaça Molina de Barcelona ha estat protegit amb un aparell ortopèdic similar al que necessita la bessa central del lledoner de la Plaça de Meguidó.

Als jardinets del Palau Robert hi ha un altre arbre amb un aparell d'ortopèdia vegetal.

El símbol dels ortopedistes és un arbre amb un aparell per corregir les seves deformitats.

La bessa del mig del lledoner de la Plaça de Meguidó té l'interior buit i necessita una intervenció urgent per evitar la seva caiguda.

El lledoner de la Casa Groga (o Can Gresa) aquesta rerevera.

Una bessa és la branca principal en què es divideix el tronc d'un arbre. A la plaça de Meguidó, a la vora del Centre Cívic de la Casa Groga hi ha un lledoner de tres besses. Aquest lledoner de Can Gresa des de maig del 2010 espera ser catalogat com a arbre d'interès local. Les últimes notícies ens indiquen que l'Ajuntament de Barcelona ha denegat aquesta petició, però no ho ha comunicat per escrit ni ha indicat quins són els motius de la seva decisió. Independentment d'aquesta negativa la bessa del mig d'aquest arbre necessita una intervenció urgent per no caure. Probablement la millor solució en aquest cas és fer descansar aquesta branca sobre un suport o aparell ortopèdic. A Barcelona hi ha diferents arbres amb aquest tipus d'aparells per a la correcció o prevenció de les deformitats del cos: a la plaça Molina, als freixes de la plaça Gal•la Placídia, als jardinets del Palau Robert ...

Pere de la Fuente i Collell

• Article publicat al bloc Sant Genís dels Agudells el 17.10.2011 •

Flora universal

A Joan Mª Roger

Hauria volgut ésser inspector de boscos.

Destinat a una província remota

tota vida anterior no hauria significat

sinó el líquen cendrós esflorat a peu d’arbre.

A l’ombra de l’acàcia predilecta

podria ignorar l’exclusió del paradís:

tota la trama vegetal i la vida densa d’humus

compensarien l’absència de dones

i la manca de geometria. Ja no cercaria

la flor blava ni el jardí simètric:

no fer res, com a destí, el satisfeia.

Valentí Puig
(Palma de Mallorca, 1949)

L’estiu Madur. Valentí Puig

1985. Poesia dels quaderns crema
Valenti Puig. Llibres Publicats

Foto líquen: Blog del Calamar
Foto Alzina: R.Mas

Salvar la terra cremada

Sobre el ciment no hi creix res

Des d'Ecologistes en Acció s'ha llançat una campanya contra la decisió de permetre la construcció en sòl afectat per incendis forestals. Evitem-ho! El Govern Valencià ha modificat la Llei 3/1993 forestal de la Comunitat Valenciana per a permetre el canvi d’ús de sòls forestals que hagen patit un incendi forestal.

Aqueixa modificació tindria com a principal objectiu legalitzar l’abocador de Dosaigües, que des de 1998 arreplega els residus sòlids urbans de la comarca metropolitana de l’Horta. Una sentència del Tribunal Suprem va declarar en el seu moment il•legal aquest abocador per ocupar sòls forestals protegits, que van patir en part un incendi forestal en els anys 80 i tenien una classificació de sòl no urbanitzable protegit amb destinació a la repoblació forestal. Ara han autoritzat de nou l’ampliació de l’abocador en part en parcel•les forestals.

La modificació proposada per Isabel Bonig, consellera d’Infraestructures i Territori, entraria en col•lisió amb la normativa estatal (Llei de Montes) que prohibeix aquest canvi d’ús durant 30 anys per als terrenys forestals incendiats. L’única excepció que contempla és que el canvi d’ús estiguera previst amb anterioritat a l’incendi forestal, condició que no es compleix en aquest cas.

En conseqüència, excepcionar la regla general mitjançant una modificació legislativa per la porta de darrere obriria la “caixa de Pandora” i suposaria un greu precedent en la desprotecció dels terrenys forestals valencians.

Si entre tots posem en evidència la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient podem evitar la consumació d’aquest terrible atemptat al medi ambient, evitant que s’utilitze aquest colador legal per a permetre tot tipus d’excessos urbanístics que traguen profit dels incendis forestals.

Afig la teua firma a la petició dirigida a la consellera per a frenar abans que siga tard aquesta inacceptable reforma legal.

Anys de dècades de polítiques irresponsables estan acabant amb el patrimoni natural del País Valencià. Si aconseguim aturar aquesta reforma a temps frenarem el cada vegada més accentuat deteriorament del medi ambient valencià, posant límit a l’especulació urbanística que assola aquesta regió de l’Estat espanyol.

Per favor, firma per a evitar que continue la destrucció del nostre territori: [Ciberacció] No construir en sòl cremat.

Del blog: Pel Paisatge

Fotos JV11

Per l'octubre la magrana madura

Cançonetes i dites populars
de la magrana i el magraner

A la mar es cria el peix
i a la sèquia les anguiles,
al magraner les magranes
i a la figuera les figues.
~
Per la mar es cria el peix
en les sèquies les anguiles
i en el magraner, magranes
i en el roser roses fines.
•
Alça't, morrut, cascarrut!
No t'enviaran del ball,
perquè tens unes mangranes
com a melons de tot l'any.
•
Demà són ses verges;
totes hem d'anar
davall ses alzines,
bunyols a menjar.

Guaitarem dins s'aigua
i veurem pendons,
amb quatre magranes
i quatre melons.

Avui són ses verges
tots hi hem d'anar,
de pa i confitura
hem de berenar.
•
Dones i mangranes,
d'Alcora són les més preciades.
~
El cabell, com un fil d'or,
les galtes, com la magrana,
l’alè, com perfum de flor
i com un àngel, el cor
són prendes de valenciana.
•
El campanar de Bolulla
està fet una magrana,
perquè l'obrer el va fer,
el va fer de mala gana.
~
La campana de Lledó
s'ha obert com una magrana,
els fadrins de Castelló
festegen de mala gana.
•
El Dimoni Bufarell
va néixer en temps de magranes
i sa mare tenia ganes
de tocar-li es clotell.
•
En el carrer de sant Fèlix
diuen que no faran bous
perquè hi ha hagut mala collita
de magranes i codonys.
•
En sant Joan, la malvasia,
en Monover, aiguardent;
en Elx, magranes i palmes,
i en tots puestos, ametlers.
•
M’agrada coir magranes
a un magraner petit.
Saps que és de dolç un confit
per un golós que en té ganes!
•
Madona de Sa Cabana,
aixecau-vos dematí,
i veureu es sol sortir
vermell com una magrana.
•
Partirem una magrana

Una nit que feia fosca
trobàrem dos fadrines;
portaven “dos” cantarelles
i li tire ma a les ma...

Ma mare no vol que ho diga,
perquè és pecat mortal;
ma mare li la toca a mon pare
per la punta del par...

Partírem una magrana,
la férem en tres tallons
i el primer que la tastava
es tirava mà als co...

Corrien com a centelles
en aquella multitud
per vore si agarraven
aquell home del caaanut.

(Popular de Teulada)
~

Partien una magrana,
la feren en tres tallons
i tots els qui la tastàvem
es tiraven mà als co...

Corrien com a centelles,
totes les joves i velles,
tocant-se les ma...

Ma mare no vol que ho diga,
perquè diu que és pecat,
i cada volta que ho dic,
m’arranca un pèl del cap.

(Popular de Teulada)
•
Si dius que a Mallorca vas
no me'n faràs venir ganes,
allà menjaràs magranes
agres, dolces i albars.
•
Tibi, Tibi,
carreret i mig,
magranetes agres
i farinetes de panís.
•
Per Sant Jaume i Santa Anna, pinta el raïm i la magrana.
~
Per Sant Francesc, les magranes.
~
Per l'octubre la magrana madura.
~
Any de magranes, any de blat.
~
Si vols agafar gana, menja magrana.
~
Primer que gana, taronja i magrana.
~
Val més taronja i magrana que passar gana.
•
La magrana, de matí és or,
a migdia, plata i de nit mata.
~
Si vols morir, menja magrana i vés a dormir.
~
Si et vols morir, menja magrana i ves-te'n a dormir.
~
Magraner fi a vora camí, tirori.
(Vol dir que es bord o que anem en compte)
~
Magraner ple a la vora del camí.
(Senyal de que és bord i no aprofita)
~
Anar a esqueixar magraner
(Es diu dels matrimonis o famílies mal avingudes)
•
Endevinalles

“Fortalesa de soldats
que no tenen cap ni peus,
però tots ben col•locats
i tots vestits de vermell”
~
“La nina rodoneta
la gent petiteta
de cul rabassut.
Endivina-lo, cap de ruc”
~
“Té ossos i no te carn,
Porta corona i no es capellà”
~
“Un marge ben margenat
que la punta del martell
no ha tocat”
~
(La solució a cadascuna és “Magrana”)
•
• Fotos: Josep Mª · Masia Vilalta · Fernando · Masia Vilalta · mmolinah ·
· Joan Grífols · Joan Grífols · Ferran Turmo Gort · Jordi Bibià Balada ·
· ramonet49 · Jordi Roy Gabarra · Xim-O · Ferran Turmo Gort ·
· Diari MEF · mans a les mans · Ferran Turmo Gort · Miquel Bohigas Costabella ·

Volen construir en terrenys cremats

La Generalitat Valenciana vol permetre
construir a terrenys cremats

Com els carrancs anem. El Consell valencià vol modificar la llei forestal del 1993 per tal d'eliminar la prohibició de reclassificar sòl en les muntanyes cremades, baix “situacions d'interès general”. Concretament "con carácter singular y mediante su declaración como de interés general para la Comunitat Valenciana, el Consell podrá excepcionar la prohibición de cambio de uso forestal al menos durante 30 años mediante acuerdo justificado". Sóc l'únic que es tira les mans al cap davant de cada moviment d'aquesta gentola? Sabeu quina serà la primera “excepcionalitat”? donar cobertura legal a les obres de l'ampliació de l’abocador de Dos Aigües, paralitzades per trobar-se part de la instal·lació a terrenys forestals cremats. L'avarícia innata del govern valencià és tan gran que ja no tenen ni por de mostrar-la públicament. Com ja ocorria en temps del tio Paco, tornen a estimular als piròmans pagats per les constructores o a propietaris de muntanyes amb interessos urbanístics.

Tot val al País Valencià! Primer les reclassificacions i els PAIs arrasaren el nostre territori. Fa no res ens assabentàvem de que l'última treta dels corruptes i especuladors era comprar, amb informació privilegiada provinent de l’administració, terreny forestal per quatre euros que seria convertit en parc natural i commutat per altres terrenys urbanitzables que valdrien milions. Ara, encobertament s’està animant a empresaris afins sense escrúpols a cremar muntanyes per a construir?.

Afortunadament la regulació entra en conflicte amb la llei estatal que impedeix el canvi d'ús forestal per a terrenys incendiats durant 30 anys... a no ser que el futur govern de Rajoy faça el mateix que volen fer Fabra i els seus sequaces. Quina poreta em fan!!.
Valencians, obriu els ulls, davant vostre està el vertader esperit dels nostres governants, tornar al taulell encara que siga artificialment, reactivar de nou la seua gallina dels ous d'or per a que els seus amiguets continuen guanyant diners a mans obertes. Que sóc un exagerat? Doncs també tindreu que saber que volen llevar les normatives que obligaven al promotor a reparar els defectes de les obres. I no només això, "las acciones u omisiones, por culpa o negligencia, de promotores, constructores o facultativos durante la ejecución de las obras de viviendas de protección pública, que diesen lugar a vicios o defectos graves que afecten a la edificación o habitabilidad de las viviendas", deixa de considerar-se una infracció greu. Ens venen cases de paper, i a reclamar a l’aire!. Tota una declaració d’intencions, no?

Possiblement em direu exagerat i malpensat, alguns pensareu que actuaran amb cordura i només faran l’excepció per a obres "d’interès general”. El problema és que obres "d'interès general" per al Consell són:
La Ciutat de la Llum. La Fórmula 1. La Copa Amèrica. Terra Mítica. Marina D'Or. Mundo Ilusión. Aeroport de Castelló. Visita del Papa. Camps de golf fantasmes. La Valencian Internacional University (VIU). La Volvo Ocean Race. La Ciutat de les Llengües. La prolongació del Cabanyal. El nou estadi del València CF. La ZAL en zona de la Punta (València). El Manhattan de Cullera. La plaça de Bous de Xàtiva. El circuit de Xest. Parc temàtic de Ferrari. El Open 500 de Tenis. El Àgora. La Ciutat del Motor. La Hípica. Els Jocs Olímpics. El Pla Rabasa d’Alacant. La Torre de La Música.

Deixeu, per exemple, que vos recorde com va ser un d'eixos projectes “d’interès general” de la Generalitat: Terra Mítica.En aquell moment, els terrenys on s’ubicaria el parc, a peus del Puigcampana, estaven qualificats com a sòl no urbanitzable d’especial protecció forestal. Però casualment es van produir dos incendis intencionats que calcinarien 450 ha de massa forestal de l’únic pulmó verd de Benidorm. Amb filigranes urbanístiques dignes d’un mestre l’ex-Molt Honorable Zaplana va modificar els usos forestals per a la construcció d’hotels i apartaments turístics en terrenys no requalificats (de fet hui dia encara figuren com a sòl no urbanitzable!). Com va incomplir la Llei Forestal que prohibia edificar en zones rústiques devastades pel foc? Com ara, declarant el projecte de Terra Mítica d’interès per al País Valencià. Vos preguntareu, amb raó: per a què pegar-li foc a la muntanya, si amb menys problemes burocràtics hagueren construït igualment? Docs perquè després de l'incendi la Generalitat, mitjançant la Sociedad Parque Temático de Alicante, va expropiar terrenys en Finestrat per només 90 pessetes el metre quadrat amb l’excusa de trobar-se a terres cremades i sense valor. Els mateixos terrenys serien valorats posteriorment pel Tribunal Superior de Justícia en 3.436 pessetes el metre quadrat. Què oportú va ser eixe incendi!. Per arrodonir la jugada, casualment i no penseu mal, un íntim amic de Zaplana, Eliseo Quintanilla, va comprar 8 mesos abans uns terrenys forestals sense cap valor per 8 milions de pessetes, que revendria amb l’arribada del parc per 1.500 milions de pessetes. Què sort, veritat? Dues altres immobiliàries també van ser molt afortunades per adquirir terrenys abans de la declaració del parc, una on figuraven com a conselleres delegades la dona i la mare de Zaplana, i una altra propietat del germà de la sogra del Molt Honorable.

Ja vegeu què fàcil és guanyar diners a costa de comprar sòl cremat a preu de saldo. Tot, absolutament tot val. Com un bobo vaig pensar que sense Camps possiblement tornaria la cordura, però veig que per a res...
Quan peguen foc i arrasen les nostres muntanyes, des d'Ademús fins a Gandia, emularem a Mourinho i li preguntarem a la consellera de Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, “per què”?

Encara algu dirà allò de "xe, lo bonica que està València en flames!"

PD: Isabel Bonig, flamant nova consellera assignada per Camps, està demostrant un autoritarisme sense precedents. Per exemple, ha substituït als representants dels treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana per alts càrrecs del Consell. UGT va intentar dialogar amb Bonig i la seua resposta va ser la publicació del decret en el DOCV.

Oscar Martí
• Article publicat A un tir de pedra el 06.10.2011 •

Una olivereta al barri de Lledoners i Sant Genís

Olivera centenària a la cantonada del carrer Judea amb l'avinguda Jordan: bonsai monstruós?

L'olivera (Olea europaea) tal com es veia la tarda
del 7 d'octubre del 2011

La rotonda del començament del carrer Judea, cantonada amb l'avinguda Jordan, vista des del carrer Judea

L'olivera que han plantat s'assembla més a un bonsai que a la idea
que molts ens havíem fet d'una olivera centenària com les
que hi ha al passeig de la Vall d'Hebron.

Finalment, el dimecres 5 d'octubre del 2011, es va plantar l'olivera centenària que fa mesos van informar la regidoria del Districte d'Horta-Guinardó que es col•locaria en la nova rotonda de la confluència del carrer Judea amb l'avinguda Jordan, porta d'entrada al barri de Lledoners-Sant Genís dels Agudells.

Més d'un hem quedat decepcionats. Una decepció similar a la provocada per la publicitat enganyosa. Quan les autoritats del Districte d'Horta-Guinardó parlaven sobre la olivera centenària que es plantaria en aquest lloc, la majoria ens imaginàvem una olivera similar a la que s'ha col•locat no fa gaire en la rotonda del passeig de la Vall d'Hebron a l'inici del carrer Jericó, una preciosa olivera centenària de més de tres metres d'alçada. Una altra preciosa olivera centenària es troba a la rotonda del passeig de la vall d'Hebron, a l'inici del carrer Arenys davant del futur arborètum dels solars de l'antic Patronat Ribas. Alguns qüestionàvem que una olivera centenària, un arbre d'alt cost, fos l'arbre més adient com a entrada a una zona del barri que té el nom d'un altre arbre: Lledoner, un arbre molt més econòmic. Altres pensen que potser no era necessari posar-hi cap arbre i que en tot cas la olivera centenària de poc més d'un metre d'alçada que han posat és un monstruós bonsai gegant, un autèntic oxímoron vivent.

El cas és que Parcs i Jardins de Barcelona, amb una gloriosa història i un gran prestigi internacional ben guanyat, i les autoritats de la regidoria del Districte d'Horta-Guinardó han d'explicar el perquè de les seves actuacions aparentment absurdes i el seu cost econòmic.

Olivera centenària al passeig de la Vall d'Hebron, inici del carrer Jericó. En una olivera com aquesta pensàvem quan parlaven de l'olivera que plantarien al carrer Judea cantonada Jordan.

Olivera centenària al passeig de la Vall d'Hebron, començament del carrer Arenys. En una olivera com aquesta pensàvem quan parlaven de l'olivera que plantarien al carrer Judea vs. Jordan.

Pere de la Fuente i Collell
• Article publicat a Sant Genís dels Agudells el 07.10.2011 •

Camins amb moixeres

El patge Jonàs flaqueja camí de Santa Maria de la Serra

Quin animal, quin rèptil de pissarra
té aquesta carn en forma de teulada?
De quin naufragi, de quin mar provenen
les nostres pobres restes en el ventre
acollidor al fons d’aquesta vall?
A quina platja estranya entre muntanyes
hem avarat, suspesos com borralls
de neu, per dur a quin estable buit
el branc de la moixera, tot vermell
per comptes de la mirra, l’or, l’encens?
Vinc a complir allò que vaig prometre
i res no sembla el que m’havíeu dit.

Jaume Subirana
(Barcelona, 1963)

Camí de la Senyora

Indestorbada,
la flor de la moixera
encén l'obaga.
De sobte es fan visibles
les defeses alcoves.

'Miquel Desclot'
Miquel Creus i Muñoz
(Barcelona, el Clot, 20 març 1952)

La Deessa Blanca

Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
la desitjàvem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, al bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per ella;
Però nosaltres, fins quan ve el novembre
-l’estació crua- sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents de on caigui el proper llamp

Robert Graves
(Wimbledon, 24 juliol 1895 - Deià, 7 desembre 1985)
Traducció de Josep M. Jaumà

The White Goddess

All saints revile her, and all sober men
Ruled by the God Apollo's golden mean -
In scorn of which we sailed to find her
In distant regions likeliest to hold her
Whom we desired above all things to know,
Sister of the mirage and echo.

It was a virtue not to stay,
To go our headstrong and heroic way
Seeking her out at the volcano's head,
Among pack ice, or where the track had faded
Beyond the cavern of the seven sleepers:
Whose broad high brow was white as any leper's,
Whose eyes were blue, with rowan-berry lips,
With hair curled honey-coloured to white hips.

The sap of Spring in the young wood a-stir
Will celebrate with green the Mother,
And every song-bird shout awhile for her;
But we are gifted, even in November
Rawest of seasons, with so huge a sense
Of her nakedly worn magnificence
We forget cruelty and past betrayal,
Heedless of where the next bright bolt may fall.

Robert Graves
(Wimbledon, 24 juliol 1895 - Deià, 7 desembre 1985)

· Fotos: · Joan Masdeu · Xevi V · Rhisiart Hincks ·
· Jordi Roy Gabarra · Jordi Chueca · Jordi A.S. ·

Besurt, moixera de guilla

«El branc de la moixera, tot vermell...»

Il·lustració : Jordi Casamajor

Com a una bona encampadana, tinc lloc al meu cor pels Cortals d'Encamp, i pel camí de les Pardines. El meu home i jo, sempre que sortim de casa amb la idea de fer-hi un passeig tranquil, deixem el cotxe al pàrquing on tot l'estiu es llogaven bicicletes, i al cap d'uns trenta metres ens desviem cap a l'esquerra i comencem a pujar. «La cabra –constata ell– tira al monte». Si tenim sort, trobem uns pals per ajudar-nos a caminar, i mentre els estem buscant, sempre ens confirmem en la idea de comprar-ne uns «de veritat» a les botigues del Viladomat: projecte que mai es realitza. Pugem cap a Prat del Gilet, i seguim el camí del refugi dels Agols, a través d'un bosc de pi negre i besurt, o moixera.
De tots els llocs dels Països Catalans, tan sols els Pirineus i Montseny alberguen l'arbre de l'amor i de la família, la moixera de guilla, parent llunyà de l'Arbre de la Bondat del paradís antic, assecat i desaparegut des de fa segles. Les llebres de muntanya mengen el seu fullatge i escorça. Els seus fruits, font d'alimentació d'ocells i de guineus, o guilles, són massa amargs per a que nosaltres els puguem menjar directament al mes d'octubre, quan acaben de madurar: per a poder consumir-los en el seu estat fresc, els hauríem de collir a l'hivern, després que s'hagin gelat, o deixar-los uns dies al congelador, abans de tastar-los. Els fruits de la moixera són rics en vitamines i en pectines, molt bones per la digestió, però tot i sabent de les seves propietats curatives, no gaires persones les prenen per postres, ni que es tractés de fruits de moixera gelats amb sucre. Després de congelar-los, no són amargs, però esdevenen àcids. Antigament se'n feia melmelada: es barrejava una part de fruits de la moixera amb una part igual de pomes àcides, amb dues parts de sucre, i es coïa. De vi, també se'n feia, de besurt, però no es bevia gaire: només te'n donaven en cas de pèrdua de forces i de la salut, s'utilitzava també com a remei per a depressions fortes.
Per conservar l'amor a casa teva, posa dos branques de moixera amb fruits vermells, brillants, a prop de la finestra. La vella llegenda diu que la moixera prové del cos d'una dona que no va voler viure després que s'hagi mort el seu estimat: després de fer-li l'últim petó, va demanar a la Mare de Déu que la protegís dels assassins, i Ella la va convertir en un arbre que dóna fruits vermells i amargs. El besurt és un arbre guerrer, un arbre capaç de fomentar l'esperit de sacrifici al cor d'aquell qui l'admira. Els vells asseguren que si descanses recolzant l'esquena contra el tronc del besurt, al cap de cinc o deu minuts sentiràs com t'omple la seva tranquil·litat i energia.
Els bonsais de besurt són preciosos i sempre et faran sentir bé, però no es recomana passar més d'una hora al costat de moixeres grans, a no ser que hi estiguis acostumat: és un arbre que té molta força i pot provocar debilitat. Els russos, a l'antiguitat, feien amulets i creus de la fusta de la moixera. També feien infusions a base de fruits de moixera per curar el reumatisme. El patge Jonàs de Jaume Subirana, atrapat a les entranyes del ventre acollidor, de carn en forma de teulada, del Pallars Sobirà, duu al buit «el branc de la moixera, tot vermell, en comptes de la mirra, l'or, l'encens», complint així totes les seves promeses.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 09.10.2011 ·