L´arbre més esponerós del Trocadero de París
Els jardins de París em vàren impactar. Milers d´imatges d´arbres, arbustos i herbes d´arreu del món que mai havia vist quedàren gravades per a sempre dins les neurones del meu cervell. El Museu del Louvre, el Riu Sena, la Torre Eiffel, la Catedral de Nôtre Damme, tots ells tan visitats pels turistes són sens dubte vertaderes meravelles. També m´impactaren, però si us he de ser franc, si un día torn a París serà només per a disfrutar una altra vegada i sense presses dels arbres de soques disforges i capçades esponeroses del Jardin des Plantes, del Jardin du Luxembourg, dels Jardins des Champs-Élysées, del Jardin du Champ de Mars, del Jardin des Invalides, del Jardin des Tuileries, del Jardin de la Mairie i tants altres que no vaig poder visitar per falta de temps.
Ara mateix em vénen a la memòria els ginkgos mascles i femelles, els xipresos d´Arizona, els cedres de l´Atlas, del Líban i de l´Himàlaia, les acàcies de tres espines, els castanyers d´Indies, els pins mexicans, les gegantines sequoies californianes, els calocedrus nord-americans, les casuarines i els eucalyptus australians, les paulownies cobertes de flors, els fajos púrpures, els altissims i esvelts avets, l´arbre dels mocadors, les araucàries de Xile, els pins negres austríacs, els teixos centenaris, els pins de l´Illa de Norfolk, els cephalotaxus de la Xina, els arbres de l´amor, els tulipans negres i les perfumades liles albines carregades de flors blanques com la neu.
Cap d´aquestes plantes meravelloses em va impactar tant com el noguer del Caucas, Pterocarya fraxinifolia. Mai havía vist una soca d´arbre tan gruixada. Sense exagerar crec que devía fer més d´un metre i mig de diàmetre. Aquell arbre irradiava una energía extranya que m´atreia cap a ell com un imant. Ho notava cada vegada que m´hi acostava per a acariciar la seva escorça grapalluda. Sentía unes vibracions com si fos una central elèctrica. No em podía separar d´ell, el mirava extasiat, ara la soca, ara l´escorça, ara les branques, ara les fulles. En definitiva, que vaig quedar captivat per aquell vegetal varies vegades centenari i em vaig prometre que un día tendria un noguer del Caucas al meu jardí. Us assegur que vaig mirar i remirar si veia una llavor, un fruit, una bajoca, però no n´hi havia cap ni a les branques ni en terra. Ignorava com eren els seus fruits. (Us recoman ampliar les fotos amb un doble clic)
El noguer del Caucas vist d´enfora. No el vaig poder fotografiar tot complet perque els arbres dels seus voltants m´ho impedíren. Un lletreret diminut clavat a la seva escorça l´identificava com Pterocarya fraxinifolia.
Fotografía del Trocadero de París vist des de la Torre Eiffel. A la part inferior es veu el Riu Sena i a la dreta senyalat amb una fletxa rosada hi ha el noguer del Caucas.
Una altra imatge del Trocadero i el noguer del Caucas.
Quan vaig tornar a Mallorca no em podia treure del cap aquell arbre meravellós. Em vaig posar a cercar informació a internet i la veritat és que no vaig trobar quasi res. L´únic que vaig poder aclarir és que pertany a la família de les Juglandaceae com el nostre noguer europeu.
Per la meva irrefrenable afició per les plantes exòtiques tenia guardades a favorits del navegador una dotzena d´adreces a pàgines web de venda de llavors amb la Visa per internet. Amb la seguretat de que em resultaria molt difícil trobar el que cercava vaig anar mirant de web en web si venien llavors de Pterocarya fraxinifolia i no en trobava cap. Tot frustrat vaig fer clic a la darrera adreça i UAUUU, EUREKA!!: http://www.sandemanseeds.com --> Pterocarya fraxinifolia --> Un paquet amb 25 grams de llavors per 9 €. Pensant que els seus fruits eren nous feixugues i només n´hi hauria dues o tres en vaig comprar dos paquets. Uns 10 dies després m´arribàren i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig obrir els paquets i hi va haver centenars de llavoretes. Imaginant que amb elles podría sembrar un bosc immens si em naixien totes vaig somriure per a mi mateix més content que un nin petit amb una jugueta nova.
Sembla increible que aquestes llavoretes alades, falagueres com una ploma, adaptades a ser dispersades pel vent i els rius, siguin d´un arbre de la família dels noguers.
Com podeu suposar només en vaig sembrar una dotzena i poques setmanes després vàren neixer quatre noguerets amb unes fulletes molt curioses que em recordàren els mostatxos d´un moix. Un dels quatre es va morir afectat per la clorosi, ja que no va suportar la calç de la terra de Mallorca. A un altre se li vàren podrir les arrels ofegades per l´argila mallorquina i també es va morir.
Pel juny del 2006 els dos noguers del Caucas ja féien quasi un pam. Ara ja estàn sembrats al jardí i un d´ells supera els tres metres.
Aquest és el més vigorós. Creix uns 80 centímetres cada any. L´altre deu tenir una combinació genètica desfavorable per al clima mediterrani i creix molt poc. Sé que mai els veuré tan esponerosos com el de París, però cada vegada que pas pel costat del més gros i el veig tan sà i vigorós se m´eixampla el cor de satisfacció i li dic: "Ala petit, per amunt cap al cel. Un dia seràs l´arbre més guapo del jardí!.
Entrades
