dissabte, 8 d’octubre del 2011

Pterocarya fraxinifolia: el noguer del Caucas


L´arbre més esponerós del Trocadero de París

Els jardins de París em vàren impactar. Milers d´imatges d´arbres, arbustos i herbes d´arreu del món que mai havia vist quedàren gravades per a sempre dins les neurones del meu cervell. El Museu del Louvre, el Riu Sena, la Torre Eiffel, la Catedral de Nôtre Damme, tots ells tan visitats pels turistes són sens dubte vertaderes meravelles. També m´impactaren, però si us he de ser franc, si un día torn a París serà només per a disfrutar una altra vegada i sense presses dels arbres de soques disforges i capçades esponeroses del Jardin des Plantes, del Jardin du Luxembourg, dels Jardins des Champs-Élysées, del Jardin du Champ de Mars, del Jardin des Invalides, del Jardin des Tuileries, del Jardin de la Mairie i tants altres que no vaig poder visitar per falta de temps.

Ara mateix em vénen a la memòria els ginkgos mascles i femelles, els xipresos d´Arizona, els cedres de l´Atlas, del Líban i de l´Himàlaia, les acàcies de tres espines, els castanyers d´Indies, els pins mexicans, les gegantines sequoies californianes, els calocedrus nord-americans, les casuarines i els eucalyptus australians, les paulownies cobertes de flors, els fajos púrpures, els altissims i esvelts avets, l´arbre dels mocadors, les araucàries de Xile, els pins negres austríacs, els teixos centenaris, els pins de l´Illa de Norfolk, els cephalotaxus de la Xina, els arbres de l´amor, els tulipans negres i les perfumades liles albines carregades de flors blanques com la neu.

Cap d´aquestes plantes meravelloses em va impactar tant com el noguer del Caucas, Pterocarya fraxinifolia. Mai havía vist una soca d´arbre tan gruixada. Sense exagerar crec que devía fer més d´un metre i mig de diàmetre. Aquell arbre irradiava una energía extranya que m´atreia cap a ell com un imant. Ho notava cada vegada que m´hi acostava per a acariciar la seva escorça grapalluda. Sentía unes vibracions com si fos una central elèctrica. No em podía separar d´ell, el mirava extasiat, ara la soca, ara l´escorça, ara les branques, ara les fulles. En definitiva, que vaig quedar captivat per aquell vegetal varies vegades centenari i em vaig prometre que un día tendria un noguer del Caucas al meu jardí. Us assegur que vaig mirar i remirar si veia una llavor, un fruit, una bajoca, però no n´hi havia cap ni a les branques ni en terra. Ignorava com eren els seus fruits. (Us recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

El noguer del Caucas vist d´enfora. No el vaig poder fotografiar tot complet perque els arbres dels seus voltants m´ho impedíren. Un lletreret diminut clavat a la seva escorça l´identificava com Pterocarya fraxinifolia.

Fotografía del Trocadero de París vist des de la Torre Eiffel. A la part inferior es veu el Riu Sena i a la dreta senyalat amb una fletxa rosada hi ha el noguer del Caucas.

Una altra imatge del Trocadero i el noguer del Caucas.

Quan vaig tornar a Mallorca no em podia treure del cap aquell arbre meravellós. Em vaig posar a cercar informació a internet i la veritat és que no vaig trobar quasi res. L´únic que vaig poder aclarir és que pertany a la família de les Juglandaceae com el nostre noguer europeu.

Per la meva irrefrenable afició per les plantes exòtiques tenia guardades a favorits del navegador una dotzena d´adreces a pàgines web de venda de llavors amb la Visa per internet. Amb la seguretat de que em resultaria molt difícil trobar el que cercava vaig anar mirant de web en web si venien llavors de Pterocarya fraxinifolia i no en trobava cap. Tot frustrat vaig fer clic a la darrera adreça i UAUUU, EUREKA!!: http://www.sandemanseeds.com --> Pterocarya fraxinifolia --> Un paquet amb 25 grams de llavors per 9 €. Pensant que els seus fruits eren nous feixugues i només n´hi hauria dues o tres en vaig comprar dos paquets. Uns 10 dies després m´arribàren i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig obrir els paquets i hi va haver centenars de llavoretes. Imaginant que amb elles podría sembrar un bosc immens si em naixien totes vaig somriure per a mi mateix més content que un nin petit amb una jugueta nova.

Sembla increible que aquestes llavoretes alades, falagueres com una ploma, adaptades a ser dispersades pel vent i els rius, siguin d´un arbre de la família dels noguers.

Com podeu suposar només en vaig sembrar una dotzena i poques setmanes després vàren neixer quatre noguerets amb unes fulletes molt curioses que em recordàren els mostatxos d´un moix. Un dels quatre es va morir afectat per la clorosi, ja que no va suportar la calç de la terra de Mallorca. A un altre se li vàren podrir les arrels ofegades per l´argila mallorquina i també es va morir.

Pel juny del 2006 els dos noguers del Caucas ja féien quasi un pam. Ara ja estàn sembrats al jardí i un d´ells supera els tres metres.

Aquest és el més vigorós. Creix uns 80 centímetres cada any. L´altre deu tenir una combinació genètica desfavorable per al clima mediterrani i creix molt poc. Sé que mai els veuré tan esponerosos com el de París, però cada vegada que pas pel costat del més gros i el veig tan sà i vigorós se m´eixampla el cor de satisfacció i li dic: "Ala petit, per amunt cap al cel. Un dia seràs l´arbre més guapo del jardí!.


dimecres, 5 d’octubre del 2011

A l'ombra del noguer

El Noguer

A Xavier Macià

El van plantar a migjorn, arran de l’era,
Perquè fos ombra quan trillessin.
I va créixer ufanós i dominant.
Al principi, només era un noguer,
arbre d’amants o de canalla.
Després va venir el nom i el nom
el va fer carn: mireu deia la gent,
és el noguer de Cama.
Quan jo vaig néixer, l’arbre ja era vell.
Feia unes nous petites, raconeres,
endurida memòria d’un silenci
que esberlaven les garses.
Entorn de l’era, el pare
hi va plantar fruiters, nova llavor.
I els fruiters, tan perfectes, no medraven,
els ofegava l’ombra del noguer, i es fonien.
Talleu-lo va dir el pare.
I el van tallar.
Jo he vingut a ciutat, buscant el mar.
Però l’ombra del arbre encara creix
i penetra en la llum d’aquesta platja.
Obre un solc en la barba del baladre,
pinta els rosers d’escorça i ja despunta
sobre els ullets bocabadats que em miren,
la meua filla.
No t’adormis a l’ombra d’un noguer,
li dic fluixet,
i ella innocent, s’adorm.

Pere Pena i Jové
(Seròs, Segrià, 1962)

Art per infracció

El garrover, també el noguer de Son Comparet, són l'Esperit nat
de l'Esfondrament de la Matèria en l'Arbre general.
En el noguer s'esfondraren per sempre
les possibilitats, que l'Arbre té, de ser alzina,
lladoner, ravell, mata llentisclera, tamarell, aleixandre,
gerani d'Àfrica, xicarandana, colocàssia, prunera de frare llarg,
aprenc donzell per a cobrar el remug de bou, de vaca, de cabra,
ginjoler murtroner que fa murtrons, baladre senà, baladre doble,
figuera de cristià, figuera de moro, ametller d'ametlles
d'en Verro, d'ametlles de la Canal, i, sobretot, sobretot,
la desastrada possibilitat de ser la història...

L'escatimació és l'agre, on l'esperit es congria,
s'encona, se fa, surt per fer-se veure,
tot ell escatimadament, però amatent tot ell...

El noguer, també el noguer de Son Comparet d'En Guillem Nadal,
nat Guillem mort embaixador nostre a Ankara,
la Figuera de la terra de la Bíblia, també la figuera,
que En Miquel Llabrés pinta, tota ella
figuera de la tardor, figuera d'hivern,
fent-ne cal.ligrafia del Japó del mestre Hokusai, pare,
mare, sogre, sogra, de Georges Mathieu.

La Figuera és també el Pensament,
que l'Univers del sagrat Cosmos pensa i obra,
els dos actes en una sola i única vegada,
i que és de déu perquè, en Ell, pensar i fer és Tot U.

Em sento alabat ferm de ser el Pensament,
que l'Univers terrat, aterrat, enterrador a fi de bé, fa en mi,
que sóc el meu creador, el meu creat, el meu criat,
que, sense ser la figuera arran del noguer, sóc el mateix Pensament
de la Vida en les vides, totes elles clapes
de la mateixa Pell en el mateix Cos.

La Vida, ningú l'ha vista mai. De la Vida,
nosaltres just en podem veure els vivents, els morts-nats,
talment com un cavall no veurà mai la verga,
ni les bajoques amb llavor del cavall d'herba, que és,
però cavall que mai, però cavall que mai
no podrà posar la vista on té posada la verga,
mentre, igual que un home,
hermós cavall, pobre home,
just pot sentir que la veritat, perdó, perdó, que l'euga
és l'aspiració a la bellesa amb una mica de pèl,
que, amb el temps i palla d'ordi, potser arribarà a ser una promesa.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Pi i noguer

S'enfilava pels arbres,
buscant la companyia
del simi i de l'esquirol.
Comparteix amb ells
la llibertat del vaivé,
i la malfiança
de la gent de terra baixa.
La branca que s'enlaira,
la fulla que belluga,
l'avellana i el coco
que els apel.len a l'àpat
del migdía.
Benhaurats, esquirol i simi
que es mofeu
amb el doble estil
de gràcia i de mueca
del servidor,
que tan penosament
vol fer-les hi companyia.
S'enfilava pels arbres,
però que s'en ha fet
del noguer i del pi?
-Tallats per aquella gent
de terra baixa,
antigament nodrits,
de franc, de pallofes.

'Met Barran'
Jaume Queralt Prats
(Aush, Gascunya, 1941)

Hi ha un verd

Hi ha un verd a la Cerdanya
que no figura als manuals:
és un relleu d'herba als prats
sota el sol de mitja tarda.

És el brancam de la noguera.
És tot l'arbrat que hi ha als camps.
És la llum que fuig del sòl.
És la verdor cobrint la terra
fil per randa a cada vall.
És l'aigua del riu fent de mirall
i els vorals crescuts de cada llera.

Isabel Barriel

Camí

Trepitjar un camí cobert d'aigua,
veure com brolla neta i transparent,
sentir el soroll que fa quan canta
i prendre l'ombra entre el verd que va creixent.

Contemplar les generoses nogueres,
caminar una mica més veient els esquirols
que ens miren atents des dels troncs dels arbres de ribera.

Anar pujant camí amunt
i respirar aromes de pins i la dolçor de les figueres...

Isabel Barriel

La caputxa catalana

A les meves filles

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i de vorí,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me féu servir;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l'airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí
deien a la minyoneta
que s'abrigallava amb mi:
Ets la nina més airosa
que hagi somniat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
sombrejant amb la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
que acaben d'espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l'Anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridorta,
en l'església gessamí:
los minyons li'n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire... s'eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d'amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l'hereu d'eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves nétes
les voldrien assolir
les que amb humil caputxeta
la seva àvia va gaudir;
mes no escauen amb follies
violes i romaní.

Des que el vent d'usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la vrema3 el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir,
i els fills de la nostra terra
al rei han d'anar a servir!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir;
ja les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit se'l deix morir...
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
quan m'arrabassin d'aquí,
porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 10 juliol 1845 - Sarrià, 31 març 1919)

Soledat còndora trista

Mira, mira
el carrilet com bufa

i omple de fum negre
les vinyes i els torrents.

-Mira el petar de dents
de les fulletes d'om.

-Sumeix
les teves llàgrimes

en la flongeta
boira de llum

arraulida
a can Bernades.

Retorna
a la teva soledat.

Soledat,
còndora trista!

Branca nua
de faig,

cua blana de jua
de gaig.

Si ho faig
(ala de grua,

gaús errant)
desfruitaran

les oliveres,
els ametllers

i les figueres
bordes.

-I les pruneres,
els magraners

i les nogueres
gordes.

-Si les nogueres
no fessin nous,

què menjarien
les Senyores de Tous?

-La senyora de Tous,
no és la dama llunyana

que morí de desgana?
-La Senyora de Tous

no morí de desgana.
La Senyora de Tous

va morir d'un enfit
de pa i nous.

Ai, que els pollancres
retenen el respir! Què cantes?

-Ai, que la Tossa
perd l'alè rosa!

-Ai, que ara es posa
malva la Tossa!

-Només la posta
encén els vidres

de les finestres.
Només la posta.

-Als finestrons,
pradells de goges.

-Jonquills, albons
als teus balcons.

Joan Llacuna i Carbonell
(Igualada, 15 octubre 1905 — Burzet, França, 6 agost 1974)

El Noguer

Sóc amerat de mar, núvols d’escuma per damunt del meu cap
Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Un vell noguer, nuc a nuc, veta a veta
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Les meues fulles s’estremeixen, com els peixos en l’aigua
Les meues fulles són suaus com un mocador de seda
Agafa’n, estimada, per a eixugar les teues llàgrimes
Les meues fulles són les meues mans, tinc cent mil mans
Jo toque amb cent mil mans, toque Istanbul
Les meues fulles són els meus ulls, mire encisat
Contemple amb cent mil ulls, i contemple Istanbul
Les meues fulles glateixen, glateixen com cent mil cors

Sóc un noguer en el parc de Gulhane
Això ningú no ho sap, ni tu, ni tan sols la policia

Nazim Hikmet
(Salònica, 1902 – Moscou, 1963)
Traducció d’Eduard J. Verger

~

Ceviz ağacı

Başım köpük köpük bulut, içim dışım deniz,
ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
budak budak, serham serham ihtiyar bir ceviz.
Ne sen bunun farkındasın, ne polis farkında.

Ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
Yapraklarım suda balık gibi kıvıl kıvıl.
Yapraklarım ipek mendil gibi tiril tiril.
Koparıver, gözlerinin, gülüm, yaşını sil
Yapraklarım ellerimdir tam yüz bin elim var,
Yüz bin elle dokunurum sana, Istanbul'a.
Yapraklarım gözlerimdir.Şaşarak bakarım.
Yüz bin gözle seyrederim seni, Istanbul'u.
Yüz bin yürek gibi çarpar, çarpar yapraklarım.

Ben bir ceviz ağacıyım Gülhane parkında,
Ne sen bunun farkındasın, ne polis farkında

Nazim Hikmet
(Salònica, 1902 – Moscou, 1963)

La capsa de rapé

Era una capsa de rapé
que amb bona fusta de noguer
es tallà Frederic el Gran
I d'orgullós n'estava tant!

Llavors un corc aparegué
que havia ensumat el noguer.
I la capsa li anaà explicant
els fets de Frederic el Gran.

Titllà el vell Fritz de generós.
Però el corc es posà nerviós
i va dir, tot rosegant;
"Se me'n fum, de Frederic el Gran"

Joachim Ringelnatz
(Wurzen bei Leipzig, 7.8.1883 – Berlín, 16.11.1934)
(Traducció de Judith Vilar)

~

Die Schnupftabakdose

Es war eine Schnupftabakdose
Die hatte Friedrich der Große
Sich selbst geschnitzt aus Nussbaumholz.
Und darauf war sie natürlich stolz.

Da kam ein Holzwurm gekrochen.
Der hatte Nussbaum gerochen.
Die Dose erzählte ihm lang und breit
Von Friedrich dem Großen und seiner Zeit.

Sie nannte den alten Fritz generös.
Da aber wurde der Holzwurm nervös
Und sagte, indem er zu bohren begann:
“Was geht mich Friedrich der Große an!”

Joachim Ringelnatz
(Wurzen bei Leipzig, 7.8.1883 – Berlín, 16.11.1934)

· Fotos: · Caeduiker · Macro Spia · Xevi V · jmmerca · Angela Llop ·
· Jaume Marlès Magre · Ferran Turmo Gort · marccortesminguet · Francesc Mas ·

Noguer d'anous

Aglans de Júpiter

Il·lustració : Jordi Casamajor

Noguer

La idea de fer un herbari a la contraportada del diumenge es caracteritza per un punt de bogeria. Per això mateix, sembla haver tingut bona acceptació. Hi han contribuït, a parts desiguals, la dolçor dels gerds, la màgia dels beços i els poders protectors del roser silvestre. Els meus éssers propers i llunyans m'eduquen, dia i nit, sobre les plantes de les que hem parlat. Entre altres coses, he après que si tems que et toqui un llamp a la muntanya, t'has d'amagar sota una gavernera, i he avaluat la possibilitat de fer cistells de la pela de bedoll especialment per collir gerds, conjurant així una màgia doble, lluminosament blanca. A més a més, un amic erudita, entre poema i poema, em va intrigar amb unes referències a l'horòscop celta, i va desencadenar la meva obsessió pels noguers.
L'horòscop celta agrupa a persones nascudes a diferents moments de l'any sota la protecció d'arbres sagrats. Els noguers solen ajudar a fer política, ser directius i militars, i alberguen una sèrie d'il·lustres andorrans: Rosa Ferrer n'és un exemple. La virtut de les persones protegides per l'aglà de Júpiter (Jovis glans, Juglans) és la passió. Són implacables, contradictoris, sovint admirats, impulsius, sarcàstics. Tinc la sensació que el cap de Govern també es troba sota la protecció del mateix arbre, però no he pogut confirmar la seva data de naixement per Internet. Va néixer l'any 1963, però quin dia –oh, misteri. Si la meva informació sobre el seu aniversari fos correcta, formaria part d'una petita sèrie de caps de Govern d'Andorra nascuts sota la protecció de Juglans regia (com a mínim, n'hi va haver dos).
No sé que ens passa, als russos, amb les plantes. Les estimem, els donem importància. Quan era petita, em desesperava la quantitat de cançons sobre els acers, les moixeres, els pins, els viburns, les groselles i una multitud de flors que s'hi cantaven («¿que no sabem parlar de res més?», pensava). La terra era barata; tothom tenia un hort; tots anàvem al bosc, a buscar bolets i a collir nabius. Ara bé, de vegades la meva procedència lingüística em fa percebre coses similars a la natura com a distintes, i viceversa. Sempre havia pensat que el «rossinyol» català i la «lisitxka» («guineueta») russa eren dos bolets diferents, fins que un dia vaig descobrir que es tractava del mateix bolet. En canvi, donat que les nous, a Rússia, es diuen «avellanes de Grècia» (suposadament perquè els romans, fa uns 2000 anys, van importar noguers de Grècia), fins ara havia viscut en la seguretat que l'avellaner i el noguer eren arbres semblants, i projectant la poesia russa dedicada als avellaners (Pasternak, Akhmàtova, Nabokov...) cap als noguers. Ara, amb desmai, veig que són molt distints. Podria parlar-vos de les propietats de la fusta de noguer, les tècniques del seu conreu, la seva història, que es pot trobar detalladament descrita al bloc «Amics arbres», però avui em quedo sense cita literària, orfe d'un poema.
A la curiosíssima web «Apadrina un arbre fruiter», en referència als noguers, se cita la frase extreta de «Un any al camp» de Pere Puigbert i Núria Esponellà: «Les nous de casa s'esclovellen molt bé, són fàcils de trencar i molt gustoses. S'obren pel mig, en dos hemisferis, com un petit cervell vegetal». Niell i Agelet, en canvi, presten més atenció a l'ús medicinal de les fulles, que s'utilitzaven per curar tota una sèrie de mals, començant per l'alopècia, passant pels constipats i acabant per la hipertensió. És més: antigament, les fulles de noguer es posaven en una ferida que no es volia acabar de curar, i es curava.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 02.10.2011 ·
· Foto: Angela Llop ·

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Figues seques i un bolcador de perdius

Unes figueres endurides a Lanzarote

Los Ancones és una zona estepària situada a l’est de l’illa de Lanzarote. Allà el clima és subdesèrtic, poc hi plou, la vegetació és ben seca i escassa: alguna Aulaga (Launea arborescens) i pocs Verodes (Kleinia neriifolia), qualque líquen.... Érem allà cercant aus estepàries com el Pioc Salvatge Canari o Hubara (Clamydotis undulata ssp. fuerteventurae) i el corredor saharià (Cursorius cursor). El reclam d’unes perdius de Barbaria (Alectoris barbara) ens varen fer aturar i guaitar aquella torrentera. Les perdius es deixaren observar només fugaçment i a canvi davant nostre s’obria un terreny desèrtic, inhòspit, preciós, ple de grocs, vermells, ocres i mostasses. Al fons un gran volcà, pedreny arreu i entre el socarrimat, dues figueres enverdien l’arraconada. Un torrent, marjades de paret seca aspre i volcànica feien de represes al torrent possibilitant la vida a aquelles figueres i a algunes germanes que divisàrem més avall. Anàrem cap a elles, semblaven menudes, joves, però en ser vora elles es veien atapeïdes i ramificades. M’hagués agradat veure la casta de les figues, però la seva època ja havia passat el 3 de setembre. La meva sorpresa va ser veure que el terra era ple de secallons de figa. En vaig aplegar un parell i els vaig tastar...dolcíssims, secats al sol i a la calentor de les pedres volcàniques, la poca humitat que devien contenir les havia fugit amb aquelles temperatures extremes.
La dolçor d’aquestes figues em va recordar a uns excel·lents secalls que vaig tenir la sort de tastar i que eren duts d’Iran. Me’n vaig omplir les butxaques, per sort duia uns calçons multi-butxaques-casual-wear color caqui (però si són marrons! o verds...). La meva idea era dur-les cap a Mallorca com a especial souvenir per convidar amb tan especials secallons als companys mallorquins d’amics·arbres en Joan Bibiloni i en Joan Vicenç. Cada figa era com una petita joia assecada al sol d’aquella illa, i a més me semblava increïble que unes figueres tan velles i endurides produïssin amb tant d’esforç, una terra tan magre i tan poca aigua.
Les tretes de l’any anterior eren nanes i s’afegien gairebé a continuació de les de l’any anterior, donant-li a les tanyades un aspecte de bonyarrudes, exhalaven patiment per viure. Les fulles eren menudes però enreveixinades.
En tot aquell paratge no hi havia gaires ombres, la que oferien aquestes figueres endurides era tot un luxe. Mentre aplegava les figues en vaig haver de descartar bastantes de picades i foradades. Al cap d’una estona i amb la troballa de unes plomes barrades, inconfusibles de la pitera de les culpables vaig aclarir que aquell lloc privilegiat, ple de menjar i ombra fresca, era el bolcador d’un petit esbart de perdius de Barbaria, probablement les que ens havien fet aturar. No només la pasta de figa les atreia, també la presència de cuquets.
Sense sabre l’origen mallorquí d’algunes figueres que explica en Joan Bibiloni en el seu escrit: 'Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca' vaig decidir endur-me’n també dos tanyades d’aquestes figueres. Vengueren de viatge amb jo durant 10 dies recorrent l’illa i cada dia reposaven amb els peus en remull dins l’aigua, a un tassó, dins l’excusat. Les vaig sembrar i degut a la seva resistència i a les històries que ens conta en Joan, ara només desitj que aferrin.

Rafel Mas, Búger 4 d’octubre de 2011
Post Scriptum:
Un mes més tard de la meva importació de figues seques, me n’he endut una decepció grossa en veure que les figues que vaig empotar han tret floridura, o millor dit, han quedat entapissades de fils de seda produïts per larves de lepidòpters que viatjaren dins de les figues. “No en menjarem amics...”, vaig pensar tot d’una. El que he fet a continuació és vetllar perquè no s’escapi cap cuc, esperaré a que pupin i després una vegada col·lectades les arnes, mirarem d’identificar-les. Esper no ferir sensibilitats si vos cont que tot aquest material el faig comptes de passar pel congelador, per evitar la dispersió d’una espècie que potser ens sigui aliena. Vegeu amb quina bona intenció amb la recollida de llavors, fruits o altre material viu es pot traslocar una espècie o una malaltia que pot afectar a altres vegetals. Anau en compte!

Cabres i ...


Cabres gestores de la forest

Si el que el Sr. José Ramon Bauzà anomena "gestió forestal" es basa en un pla de desforestació provocat per guardes de cabres, llavors cal entendre que no són tècnics en gestió forestal qui l'assessoren. Els plantejaments en gestió forestal del Sr. Gabriel Company, Conseller de Medi Ambient i altres coses importants, ens situen deu mil anys enrere en l'evolució de la relació home-natura. Molt conservador, sí. Si, com va manifestar, una guarda d'ovelles fa més feina que una brigada forestal, llavors ja està tot dit. O no, potser encara les pensen pitjor.

Ara bé la greu irresponsabilitat en que es situarien ambdós, més el silenci còmplice dels qui cobren per gestionar el què del medi, s'ha de denunciar. Una modificació substancial de la coberta vegetal provocat per ramats de cabres o altres herbívors, requerirà en tot cas una autorització basada en un informe tècnic favorable. Favorable a les espècies de flora i fauna salvatges. Que, en tota lògica en la matèria, ha de ser contrari. Altra cosa s'ha de considerar imputable de denúncia pública, a la normativa i fins i tot judicial i davant totes les institucions i els organismes competents en la matèria, també els europeus.

L'opinió pública, tan capficada en els seus importants problemes econòmiques, faria bé en avaluar el seu grau de responsabilitat, pel que fa als efectes, que sobre temes vitals, el medi natural inclòs el climàtic, implica la seva decisió de votar aquest personal i en conseqüència atorgar tal grau poder de decisió a tals inoperants i ineptes en matèries de gestió tan importants.

Tan importants que hi són en joc la vida.

Fotos JV

dilluns, 3 d’octubre del 2011

En un estiu que no acaba


Un capvespre pel llevant de Mallorca
























Fotos JV2oct11

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Sobre la seguretat jurídica contra el nostre entorn


Que ve la seguretat jurídica , auxili!

Ja ho repeteixen cada dia: que ve la seguretat jurídica. Alguns hotelers ja en tenen. Senyal inequívoc que la cosa no pot anar pitjor. Però seguretat jurídica... per què, per a qui, contra qui?

Tota l’economia dels darrers cent anys s’ha basat precisament en la inseguretat total, des d’en Verga, que es va fer d’or amb el contraban, fins en Grande comprant a preu d’ametllerar i venent a preu d’urbanitzable, i en Matas comprant un palau cèntric amb els mateixos doblers que li donaven per un xalet a les afores. Entremig els hotelers, que després de convertir les grans platges i les cales més pintoresques en murades de ciment, se’n anaren a Mèxic a continuar fent el mateix, precisament un dels estats més insegurs del món.

I ara tot canviarà en dos dies? No m’ho puc creure. Això du la mateixa traça del fals bilingüisme dels polítics de més a la dreta, en realitat es tracta d’accelerar la substitució de la parla dels indígenes. ¿Quina seguretat jurídica es pot donar al Port d’Andratx, legalitzant tots els il·legals que ens han pres el pèl i robat el paisatge? Canviaran la llei de costes per legalitzar tot el que està ran de mar? O només serà el cèlebre urbanisme a la carta pels amics? El problema no és que faltin lleis, el problema és que fa cinc anys no les complia ni el president del Govern “nostro”.

No és res de nou, el desig de seguretat jurídica, ja sonava en altres èpoques de vaques primes, sobretot en boca dels constructors. Pareix esser el darrer recurs, quan hom ja no sap que dir, ni que fer, ni, naturalment, on especular. Les ganàncies grosses són en les inversions de risc, que solen dir, tot i què és molt més pràctic tenir informació privilegiada i l’Administració ben untada, amb la qual cosa el risc és mínim, però els guanys exponencials, altrament dit: “pelotazo”. Si tot estàs tan clar, amb gelosia nòrdica per vigilar els recursos públics, i tot passat per hisenda, la nostra història seria tota una altra. Cap de les fortunes “nostres” no hauria fet fortuna. Quan tot anava a lo Grande ningú no es preocupava d’aquest tema, ben al contrari, les empreses especuladores bé que varen córrer a comprar tota la perifèria metropolitana, tot esperant que el terreny rústic esdevingués urbanitzable, amb tota la inseguretat que això comportava, i més n’hi hagués.

N’hi ha moltes, de coses i persones, que necessiten seguritat jurídica: el català, el patrimoni que tudam, el paisatge que menyspream, les ONG de discapacitats que ja estan en fallida desesperant, les altres ONG que fan el que hauria de fer l’Administració, els camins públics tancats per particulars... i mentre, entre moltes d’altres coses, continuen a lloure els autors de més de cent incendis anuals. Per tot això no n’hi ha gens, de seguretat jurídica, si no es va directament en contra només veim apatia, abúlia i badalls.

Pere Llofriu.
Palma, setembre11.

Fotos JV11

dissabte, 1 d’octubre del 2011

El Faig púrpura: un arbre espectacular

Una mutació el va carregar d'antocianines

El Fagus sylvatica var. atropurpurea és un arbre d´una bellesa extranya, sorprenent, impactant. No sembla possible que un arbre així pugui ser real. Quan el vaig veure als jardins del "Champ de Mars", molt aprop de la Torre Eiffel de París, no m´ho podía creure. És l´ovella negra del jardí, el ciuró negre, l´annereta lletja, però la seva negritud no el fa lleig, gens lleig, més bé tot el contrari. Em vaig quedar extasiat davant aquest arbre imponent d´un color granat tan intens que d´enfora sembla negre.

El contrast amb la verdor dels altres arbres és el més bonic, el més cridaner. El seu color és degut a una mutació metabòlica que el fa sintetitzar antocianines en quantitats astronòmiques, les quals s´acumulen a les seves fulles, als seus fruits, als seus branquillons, a les seves branques principals i secundàries i també a l´escorça de la seva soca. Engrandint les fotos amb un doble clic s´aprecia millor la seva bellesa.

Les antocianines són pigments hidrosolubles sintetitzats per les cel.lules vegetals per a protegir-se dels rajos ultravioleta del sol, sobretot als brots tendres de moltes plantes que quan maduren perden el color púrpura o vermell que és superat o enmascarat pel color verd de la cloròfil.la. A més de protegir les plantes dels rajos solars, també es troba a moltes flors per a atreure als insectes polinitzadors. Les antocianines poden ser vermelles, púrpures o blaves. S´acumulen dins les vacuoles de les cèl.lules vegetals i són les responsables, juntament amb altres pigments, del color dels pètals de moltes flors.

Tal vegada el més espectacular del faig púrpura és la seva soca amb una escorça d´un color intermig entre negre, gris obscur i granat. Aquest altre exemplar creix al bellíssim "Jardin du Luxembourg" de París. Li vaig calcular un diàmetre d´uns 80 centímetres. L´escorça és molt llisa i suau al tacte. Segurament supera el segle de vida.