Fitopatologia tumoral

Les agalles: tumors vegetals parasitaris

Molts insectes, àcars, nemàtodes, fongs, bacteris i virus utilitzen com a hostes diferents arbres, arbustos, herbes i lianes, bé de forma permanent o bé només durant una part del seu cicle vital. Són per tant paràsits. Si viuen damunt la víctima sense penetrar dins els seus teixits s´anomenen ectoparàsits, com per exemple la cuca processionària del pi i si penetren dins l´hoste es diuen endoparàsits, com els que provoquen les agalles, que són, per tant, tumoracions vegetals provocades per endoparàsits.

El parasitisme que afecta les plantes, exceptuant les micorrizes de les arrels, és una forma de simbiosi injusta, no igualitària, ja que en general només treu benefici el paràsit. Sembla inadequat parlar de simbiosi en aquest cas, però si anem al concepte bàsic etimològic de la paraula veurem que les agalles són exactament una forma de simbiosi, ja que significa simplement "viure junts", del grec clàssic "syn" = unir, ajuntar i "bios" = vida, o sigui, vides unides, un matrimoni a vegades ben avengut com el cas de les agalles radiculars dels fongs micorrizes en les quals ambdós éssers treuen benefici, anomenat mutualisme o simbiosi mutualista i en molts altres casos un matrimoni mal avengut, que per desgràcia no es pot divorciar, on un dels membres abusa de l´altre fins el punt d´arribar a matar-lo, anomenat depredació o simbiosi parasitària. Una altra forma de simbiosi és el comensalisme, on el comensal aprofita les restes que ja no necessita l´hoste sense fer-li gens de mal. És el cas de la nostra flora cutània formada per milions de bacteris i llevadures que s´alimenten de les escates i la suor de la nostra pell i dels greixos i feromones de les nostres glàndules sebàcies i apocrines sense fer-nos gens de mal. És per mor d´aquesta flora que, quan estem uns dies sense dutxar-nos, les zones del nostre cos amb glàndules apocrines: pubis, perinè, aixelles, conductes auditius, mugrons, voltants dels llavis i nas (les zones erògenes), desprenen una forta olor característica per la fermentació de les nostres secrecions que duen a terme els bacteris i llevadures de la nostra pell. Sense aquesta flora desprendríem una olor quasi imperceptible pel nostre nas, ja que no som conscients de l´olor de les nostres feromones, encara que sí que reacciona a elles la part primitiva del nostre cervell. S´ha de dir en justícia que nosaltres també obtenim un benefici de la flora cutània, ja que la seva presència impideix la invasió de microorganismes patògens.

Agalla piriforme provocada pel pugó Tetraneura ulmi damunt una fulla d´Ulmus minor al maig.

Un mes després, a principis de juny, els pugons que han nascut i crescut dins l´agalla xupant la saba de l´om obrin un foradet a la base i surten volant a la recerca d´una nova víctima.

Les agalles es poden formar a qualsevol part de la planta: fulles, gemmes, tiges, flors, fruits, tronc i arrels. Les més cridaneres són les que afecten les parts aèries, però les subterrànies són gairebé tant o més frequents.

Els nòduls dels fongs micorrizes son agalles subterrànies simbiòtiques que creixen a les arrels de totes les lleguminoses i a moltes altres plantes. De fet gairebé totes les plantes tenen les arrels micorrizades, però no totes formen nòduls o agalles. Aquesta simbiosi sí que és igualitària, ja que ambdues parts obtenen beneficis i han evolucionat juntes durant milions d´anys, de manera que una part no pot viure aïllada de l´altra. Hi ha plantes que no poden ni tan sols germinar si no porten espores del fong incorporades a les llavors, com per exemple les falgueres del gènere Ophioglossum. Els pins amb les arrels no micorrizades moren als dos anys per afebliment progressiu, ja que necessiten els nutrients que els aporta el fong. És el cas dels planters de pins, roures, alzines i garrovers sembrats dins cossiols amb terra comercial esterilitzada. Les llavors germinen i els nous plantons creixen en un principi bastant bé mentre s´alimenten de les reserves de la llavor, però acabades les reserves comencen a afeblir-se, pateixen clorosi per falta de minerals i molts acaben morint. Basta incorporar una grapadeta de terra natural amb espores de micorrizes agafada de davall un arbre adult i en qüestió de setmanes el plantó fa un canvi espectacular i creix amb un vigor inusitat.

Tots els arbres, arbustos i lianes de bosc tenen micorrizes específiques, com per exemple els fongs dels bolets del gènere Lactarius, micorrizes predilectes dels pins, argelagues, carritxeres, ullastres i mates llentiscleres. Tots hem vist el micel.li blanc que desprèn una agradable olor a terra bona gratant la fullaraca descomposta que enrevolta les alzines. És la seva micorriza.

Les agalles subterrànies, però, no sempre són simbiosis igualitàries. Hi ha nemàtodes que provoquen agalles a les arrels que fan molt de mal a la planta fins al punt d´arribar a matar-la. Són agalles parasitàries, injustes, desiguals, on el nemàtode obté tot el benefici i la planta tot el perjudici. Una altra forma d´agalles subterrànies són les provocades pel fong Agrobacterium tumefaciens, que ataca la rabassa enterrada d´algunes plantes, formant una agalla negra al començament de les arrels principals.

Passem ara a les agalles aèries, les més vistoses i cridaneres, a vegades amb unes formes simètriques o esfèriques molt belles.

Gemma de Quercus faginea atacada per Andricus ssp., formant una agalla bellíssima en forma de corona.

Agalla per Andricus ssp. completament desenvolupada.

Un altre tipus d´agalla afectant un Quercus faginea, en aquest cas provocada per Andricus quercustozae.

Agalla per Andricus quercustozae ja ben madura, fotografiada al Parque Natural de Los Alcornocales de Càdis.

Interior de l´agalla anterior on es poden veure les càmeres on han crescut els paràsits alimentant-se dels teixits de la propia agalla, molt rica en tanins.

L´evolució ha dotat als paràsits de les agalles de la capacitat de segregar substàncies d´efectes hormonals, que actuen sobre els teixits de l´hoste, obligant-lo a creixer d´una manera determinada i de concentrar substàncies nutritives per al parasit. És el summum de la perversitat, la refinació del parasitisme, que s´ha anat perfeccionant durant milions d´anys de vida en comú.

Agalles afectant les gemmes d´un coscoll, Quercus coccifera, provocades per Plagiotrochus quercusilicis.

Una de les agalles anteriors amb els foradets per on han sortits els paràsits una vegada assolida la seva maduresa. (Feu doble clic a damunt la foto per a ampliar-la).

Agalla a l´ovari d´un fruit de Crataegus ruscinonensis, híbrid natural entre atzarolera i espinaler, provocada per un fong del gènere Gymnosporangium ssp..

Una altra agalla com l´anterior ja madura amb els cossos fructífers del fong a la superfície carregats d´espores que es desprenen formant un núvol amb un simple copet amb un dit.

Detall d´unes quantes agalles fúngiques sobre fruits de Crataegus ruscinonensis.

Fulla de Pyrus communis atacada pel fong Gymnosporangium sabinae a finals de setembre.

Revers de la fulla anterior amb les agalles del fong ja madures.

Detall de les agalles de Gymnosporangium sabinae anteriors amb el foradet per on surten les espores per a dispersar la malaltía. (Feu doble clic a damunt la foto per a ampliar-la)

Petites agalles al revers de les fulles d´una alzina de glans dolços, Quercus ilex ssp. rotundifolia, provocades per Dryomyia lichtensteini.

I ara podem passar a les agalles dels arbustos, les lianes i les herbes, tant o més afectades que els arbres.

Una de les agalles més conegudes, la que afecta les fulles de la mata llentisclera, Pistacia lentiscus. El paràsit separa les dues capes de la fulla i forma una càmara, on no pot ser atacat pels depredadors i s´alimenta de la saba de la mata fins assolir la maduresa.

Unes quantes agalles de mata llentisclera, causades pel paràsit Aploneura lentisci.

Una de les agalles més famoses, la que afecta la Pistacia terebinthus en forma de banya de cabra, anomenada cornicabra, provocada per Baizongia pistaciae.

Agalla sobre Rosa pouzini a la vall de Cúber de la Serra de Tramuntana de Mallorca, provocada per Diplolepis mayri.

Mateixa agalla anterior, on es pot veure que el pobre roser també està atacat per pugons al revers de les seves fulles més tendres.

Curioses agalles afectant la inflorescència d´una Rubia peregrina.

Detall de dues agalles sobre Rubia peregrina.

Agalles per Procecidochares utilis afectant la tija d´una herba de l'Illa de Madeira, Ageratina adenophora, alòctona mexicana asilvestrada a tota la Macaronèsia. Foto presa a principis de maig.

Una altra agalla per Procecidochares utilis damunt una Ageratina adenophora de l'illa de Madeira a principis de novembre. Foto den Rafel Mas Ferrer.

Agalla anterior xapada per la meitat per a veure els paràsits del seu interior. Foto den Rafel Mas Ferrer.

Foradet per on ha sortit el parasit una vegada ha madurat. Foto feta a principis de maig.

I per a acabar, aquí podeu veure les belles i colorides agalles al revers d´unes fulles de parra borda, provocades pel paràsit de la vinya Eriophyes vitis.

( Vull donar les gràcies a Antoni Ribes Escolà, especialista en Hymenoptera, per la seva ajuda inestimable per a identificar alguns dels paràsits ).

La XILOcapsa

Una Maleta educativa dedicada
a la diversitat d'arbres i fustes

Explicació dels continguts: Web Caib. Continguts

La XILOcapsa (material de préstec): Web Caib. Préstec

Material gràfic: Web Caib. M. gràfic

Rafel Mas, Búger 11 de març de 2011

Temps de brotades i de reivindicacions

On volen que anem?

Des que hi havien els carrers adoquinats que contemplo aquesta estrena primaveral del balcó estant.

Ara mateix tot allò que veig són branques i borrons, tot a punt d'esclatar, encetant una nova primavera. S'endevina una onada de gemmes amoïnades i cofoies per estrenar verds nous, tendríssims i golafres de llum.

I encara hi ha qui es pensa que amb això s'hi pot traficar. Que la gestió del verd es pot privatitzar, que se'n poden obtenir beneficis i es pot minimitzar indefinidament una feina que és de servei a la comunitat. Com si es tractés de rentabilitzar la llum del sol o la creixença dels arbres i amb el guany obtingut es pogués fer ploure a gust de l'accionariat majoritari.

Els arbres, el verd urbà, també tenen conveni col•lectiu: és el dels treballadors municipals !

Ara l'Ajuntament ha trobat la solució a la crisi: ha decidit acomiadar els jardiners que rellevaven els companys jubilats.

Penso que una ciutat culta, moderna i oberta al món no s'ho pot permetre. Barcelona es mereix donar una imatge amable, d'una certa qualitat paisatgística. Això juntament amb uns serveis eficients és fonamental per a poder crear les condicions adequades per a tirar endavant. És una feina de tots, sí, però també dels que gestionen la política dels recursos humans. I així, no sé on volen que anem.

J.D. Fernàndez i Brusi

Ocotea foetens, l'arbre-font

Déu dels guanches, cor dels boscos de Laurisilva

És un dels arbres més emblemàtics de la flora macaronèsica i un dels components bàsics dels meravellosos i paradisíacs boscos de Laurisilva. A les Illes Canàries l'anomenen Til, Garoé, Árbol-santo i Árbol-fuente i el seu nom científic, Ocotea foetens, ens recorda que la seva fusta, de molt bona qualitat, no es pot treballar quan és fresca per la seva pudor insuportable (foetens = fètida). Una vegada s'ha assecat perd la mala olor i és una fusta duríssima, molt bella, de gran durada i de color groc verdós, molt apreciada en ebenisteria. A finals del segle XVI es va prohibir la seva exportació per a evitar la tala massiva d´aquest arbre imponent que pot arribar als 40 metres d´altària. Pertany a la família de les Lauraceae com el barbusano (Apollonias barbujana), el viñátigo (Persea indica) i el llorer canari (Laurus novocanariensis), tots ells components essencials dels boscos de Laurisilva. És endèmic de les Illes Canàries i de Madeira.

Magestuós tronc de Garoé d'un metre de diàmetre al paradisíac Bosque de Los Tiles al nord de l'illa canària de La Palma. Aquests arbres han pogut creixer amb total llibertat i es mostren amb tot el seu esplendor. Si feu doble clic damunt la foto podreu veure millor les enormes arrels sobresortint de la terra com si fossin els dits de la pota d'una cigonya, que donen estabilitat a l'arbre i els troncs múltiples que creixen molt rectes cercant la llum.

Diversos troncs de til o garoé al mateix Bosque de Los Tiles. Els rajos de llum que deixen passar les seves capçades permeten el creixement d´un ric sotabosc compost principalment per falgueres macaronèsiques, com Woodwardia radicans, Diplazium caudatum, Culcita macrocarpa i Adiantum reniforme i també per l´heura canària, Hedera canariensis, la bellíssima Gesnouinia arborea, parenta geganta de la parietària i la Canarina canariensis, amb flors que semblen petites campanes vermelles.

Altíssims exemplars d'Ocotea foetens d´uns 30 metres. Donada l'espessura dels boscos macaronèsics resulta molt difícil fer una foto d'un arbre complet.

Els antics moradors de les Illes Canàries, els guanches, adoraven aquest arbre com un déu. Fa quatre segles a l´Illa del Hierro hi havia un esponerós garoé solitari amb un tronc que superava el metre i mig de diàmetre i una grandiosa capçada, que cada día, quan pujava des del mar la brisa marina carregada de humitat, la condensava a les seves fulles i queia gota a gota com si fos una vertadera pluja, l'anomenada pluja horitzontal típica de tota la Macaronèsia, proporcionant als bimbaches, els guanches de la petita illa, tota l'aigua que necessitaven. Per a recollir-la excavaren al seu voltant petites cisternes. Sense l'aigua del seu estimat i adorat Arbol-fuente, el seu arbre sant, el seu déu, no haurien pogut sobreviure, ja que a aquesta illa la pluja normal és escassíssima.

Quan els europeus invadiren les Illes Canàries i robaren als guanches les seves estimades illes, la darrera en ser conquerida fou El Hierro. Els nadius de la petita illa sabien que els invasors no podrien sobreviure sense aigua. Guardàren reserves del preuat líquid i després ompliren de terra les cisternes del garoé. Confiaven amb aquesta carta per a sortir victoriosos, però una al.loteta bimbache, Agarfa, es va enamorar d'un invasor andalús i li va revelar el secret de l'aigua, just quan els europeus ja estaven desesperats de set i es preparaven per a abandonar l'illa. Aquella traïció fou la perdició pels bimbaches. Els invasors s'apoderàren de l´arbre sagrat, buidaren de terra les cisternes que aviat estigueren plenes d´aigua i als nadius no els va quedar més remei que rendir-se al conqueridor Juan de Bethencourt, qui acte seguit, traint la seva paraula, els empresonà i els va fer esclaus.

Com si els déus dels aborígens canaris volguessin castigar als invasors, un dia de l´any 1610 un vent huracanat arrencà de socarrel el vell garoé i els nous habitants de l'illa, barrejats ja amb els pocs descendents dels bimbaches, es vàren quedar sense la seva font d´aigua. Desesperats de set enviàren una carta al Rei d'Espanya demanant ajuda, però els peninsulars no entengueren les paraules que parlaven d'un arbre sagrat, pensàren que no eren més que supersticions i no féren cas de la carta. Això provocà que molts d'ells es morissin de set.

El Bosque de los Tiles vist des d´un lloc elevat. És el més semblant al mític Paradís Terrenal. L'exuberància de les plantes que el componen es extraordinària. Visitar aquest bosc va ser per a mi una experiencia inoblidable, que va deixar un record indeleble a la meva memòria. El silenci és impressionant, només trencat pel tintineig de les gotes de la pluja horitzontal que cauen de les capçades del arbres creant rierols i petites cascades i pel cant de les colomes endèmiques rabiche i turqué, absolutament imprescindibles per a la supervivència de la laurisilva, ja que s'alimenten dels petits fruits dels arbres i arbustos i dispersen després les llavors amb els seus excrements.

Una de les característiques més típiques de l'arbre-font són aquests dos bultets a l'anvers de les fulles, que es corresponen al revers amb dues berrugues plenes de pels.

Revers de les fulles anteriors amb les dues berrugues piloses. La de l'esquerra gairebé sempre està més aprop del pecíol de la fulla.

Detall de les dues berrugues piloses del garoé, la funció de les quals no es coneix. No fan cap olor concreta ni contenen cap animaló diminut. Una hipòtesi és que aquestes berrugues podrien ser un caràcter evolutiu de simbiosi amb algun insecte o aràcnid, que viuria entre els pels i defensaria d´alguna manera l'arbre dels insectes fitòfags. Una altra hipòtesi diu que els pels desprendrien unes fitoferomones amb una olor només perceptible pels insectes, olor que seria repelent, evitant així que es mengessin les fulles. I per últim també es podria pensar que els pels son una espècia de sensors del grau de humitat ambiental, de manera que l'arbre, en cas de sequera, seria capaç de moure les fulles i posar-les d´una manera ideal per a condensar el màxim de humitat de la brisa marina. Només son hipòtesis. Tal vegada qualque dia sabrem la seva funció.

Microfotografia d´una berruga seccionada mostrant el seu contingut. Només es veu un embull de pels sense cap animaló. Féu doble clic a damunt la foto per a veure-ho millor.

Una altra microfotografia a 40 augments d´una berruga d'Ocotea foetens.

Imatge del precís moment del pas de la brisa marina per damunt les capçades dels arbres de Laurisilva. Està brillant un sol radiant i de sobte veus venir una boira grisa que en qüestió de segons t'enrevolta. No veus res, notes a la cara la carícia freda i humida de la boira i et peguen calfreds. En pocs segons torna sortir el sol i veus allunyar-se la boira que agrana les capçades i deixa milers de tones d'aigua dolcíssima condensada a les seves fulles, que cau gota a gota com si fos una pluja normal. És el meravellós fenomen anomenat pluja horitzontal. La cara i la roba et queden xopes i entens el perquè a illes amb tan poca pluviometria hi pot haver boscos tan exuberants.

Bellíssimes flors d'Ocotea foetens, pròpies de totes les lauràcies.

Detall d'una flor de garoé.

Fruits encara verds d'Ocotea foetens, amb la seva caputxa que recorda els aglans.

Fruits madurs de garoé amb el tamany i la forma ideals per a ser empassats per les colomes endèmiques macaronèsiques rabiche i turqué, que després de digerir la seva polpa regurgiten les llavors enfora, ajudant així al manteniment d'aquests boscos meravellosos.

 

Amb quatre branques a l'atzur

El pi de les quatre besses

Jo sé d’un arbre alterós,
amb quatre branques a l’atzur:
arbre esvelt, prodigiós
fa guany de mèrit segur.
Li ha escaigut un veïnatge
de bosc, de serra i convent:
dicta l’amor al paisatge
brandant les testes al vent.

Els quatre símbols aireja
fent valdre’n la justa llei.
És l’avi que senyoreja
patriarcal com un rei.

Francesc Vila i Plana

L’alçada total del pi, des del sòl, és de trenta metres. La soca fins on s’estén el brancatge, dos metres i mig; el gruix o circumferència, quatre metres i trenta centímetres. El seu pes és, aproximadament, de 10 tones.

Diu Antoni Ferrando:

A la Vall de Mur viu un gegant vell, solitari i pacífic, que coneix tot els secrets de la muntanya. Ell és l’únic supervivent del naufragi dels segles i ha vist passar la vida i la mort, el dolor i la joia i una munió de generacions d’homes amb llurs virtuts i mesquineses. Així ha esdevingut savi, estoic i resistent. Encadenat al fons de la vall, dormisqueja estàtic i mut, en una inabastable vellúria que acabarà consumint-lo. Però ell és –encara– l’ésser viu més antic de la contrada i els seus records són innombrables. Per això, quan mori, desapareixerà l’única presència viva que uneix la muntanya amb el passat remot, i quelcom irrecuperable es perdrà per sempre. Qui pugui endinsar-se en les boscúries llorençanes lliure de neguits i en pau amb la natura, i sàpiga copsar els silencis i les remors del bosc, percebrà la presència de l’ànima vegetal del gegant de la muntanya, l’esperit del bosc que viu en el gran Pi de Sant Llorenç del Munt.

L’arbre va ser declarat monumental l’any 1982. L’any 1917 va patir un incendi forestal; l’any 1986 li va caure una branca que va ser objecte d’estudi. En comptar els anells indicava que la branca havia nascut aproximadament l’any 1796.

Durant la Guerra Civil es volia talar l’arbre. El propietari del terreny, el senyor Dalmau, va implorar de genolls als soldats que no ho fessin, salvant la seva vida i permetent que hagi arribat a l’actualitat.

Pi de les quatre besses

Xavier Caballé

· Article publicat a Diari d'un llibre vell el 05.03.2011

Al final de l’arc de sant Martí...

...trobaràs una olla plena de monedes d’or

At the end of the rainbow you'll find a pot of gold

Avui, mirant-me la llimonera, a la meva manera, he re-interpretant la cançó.

Rafel Mas, Búger 4 de març de 2011

Fotos fetes avui a Palma

Els boscos de fulla perenne guanyen terreny

Relacionen l'increment de CO2 amb el desplaçament dels boscos

Investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions
Forestals (CREAF) relacionen l’increment del CO2 atmosfèric
amb els moviments de les masses forestals perennifòlies,
com boixedes, alzinars i pinedes.

Boix grèvol o grèvol (Ilex aquifolium)

En les últimes dècades s'han observat moviments de les masses forestals de la terra. Concretament, en l'àrea mediterrània, els científics han observat com els boscos de fulla perenne, formats per exemple per boix i alzines, han anat guanyant terreny a costa dels boscos de fulla caduca com les fagedes o les rouredes.

Fins a dia d'avui es pensava que aquests moviments eren causats principalment per l'escalfament global i l'augment de temperatures. No obstant això, la consideració d’altres components del canvi global, com ara l’augment del CO2 atmosfèric han fet replantejar aquesta hipòtesi. Ara, l'última edició de la revista Trends in Ecology & Evolution dedica la seva portada a un article que dóna una nova perspectiva a aquest fenomen i planteja noves idees per a preveure com seran els boscos del futur.

Els autors, el Prof. Josep Peñuelas, de la Unitat d’Ecologia Global del CREAF-CSIC, el Prof. Niinemets Ülo, de l'Estonian University of Life Sciences i el Prof. Jaume Flexas, de la Universitat de les Illes Balears, presenten arguments que relacionen l'augment de la concentració de CO2 a l'atmosfera amb el moviment d'aquests grans ecosistemes.

Afirmen que les altes concentracions de CO2 provoquen una major taxa de fotosíntesi i un ús de l'aigua més eficient per part de les plantes. Així mateix assenyalen que, a causa de les diferències estructurals de les fulles, els arbres perennifolis presenten aquest fenomen molt més intensament que els caducifolis. Això els dona més competitivitat i facilitat per guanyar territori en aquest nou escenari ambiental.

"L'augment de la concentració del CO2 a l'atmosfera és una de les conseqüències del canvi global. Això provoca efectes sobre els éssers vius i altera el funcionament dels ecosistemes" incideix el Prof. Peñuelas. Així, els investigadors fan palès que aquest fenomen provoca canvis molt importants. “Esperem que aquest article potenciï el debat i la recerca en els efectes de l'augment del CO2 sobre els éssers vius", afegeix l’investigador català.

Els arbres de fulla perenne són més competitius a nivells elevats de CO2

El CO2 és un gas directament relacionat amb la fotosíntesi. Les plantes augmenten la seva fotosíntesi a un nivell creixent de CO2. No obstant això, se saturen a grans concentracions. El mateix efecte s'observa amb l'ús de l'aigua. A altes concentracions de CO2 a l'atmosfera, augmenten la seva eficiència i són menys sensibles a les sequeres.

D'altra banda, se sap que les fulles de les espècies perennes, com el pi o altres coníferes, difereixen molt de les fulles d'espècies caduques. A grans trets, les fulles de les espècies perennes tenen un teixit estructural més fort, format de cèl·lules més resistents i amb parets més gruixudes, per suportar els diferents períodes de creixement. Aquesta conformació robusta fa que la difusió de CO2 de l'atmosfera cap a l'interior de la fulla, on es fa la fotosíntesi, sigui més lenta. Per tant, la difusió alentida provoca que, en un ambient amb elevada concentració de CO2, el procés de la fotosíntesi no es saturi tan ràpid i l'eficiència en l'ús de l'aigua pugui augmentar més. Les fulles caduques, en canvi, com no disposen d'aquestes fulles tan resistents, estan molt exposades a aquests increments de CO2. La difusió és molt ràpida i quan el CO2 augmenta les concentracions en l'atmosfera, aquest entra ràpidament a l'interior de la fulla, satura el procés de fotosíntesi i permet només un menor augment de la seva eficiència en l'ús de l'aigua.

El projecte MONTES, els boscos mediterranis i el canvi global: amenaces i oportunitats

Aquest estudi s’emmarca en el projecte MONTES-Consolider 2009-2011. Una iniciativa, que es coordina des del CREAF i que compta amb un centenar d’investigadors d’unes onze institucions. El seu objectiu és fer una recerca científica que permeti entendre millor la interacció entre els boscos i el canvi global per a determinar la millor manera d’integrar la gestió dels boscos com a estratègia de mitigació dels seus efectes.

El projecte s’estructura en tres eixos fonamentals: l’anàlisi de la influència del canvi global en l’estructura i el funcionament dels boscos, l’estudi de la forma en que els boscos poden fer variar els efectes del canvi global i la modificació d’aquestes interaccions mitjançant la gestió forestal.

· Article publicat a Notícies UAB el 03.03.2011
· Evergreens favored by higher responsiveness to increased CO2 [Pdf 1791Kb]

La flor de l’ametler

Hem viscut dies de flors i d'ametlers. Els camps, per bocins, per redols de paisatge, s'han omplit una altra vegada amb els ametlers florits. I, de bell nou, es planteja la reflexió de sempre: com és que encara hi són i què hi fan, tan abandonats. La gent repara en un element del seu entorn habitual que ja no sap gaire bé si té cap funció, i es fa preguntes, la majoria carregades de bona intenció, sobre el perquè d'aquesta decadència. I ja duim anys i panys en aquesta lenta agonia d'un arbre i d'un paisatge. Es veu en el camp mallorquí tota una gradació: des del sementer net i d'arbres joves a les soques ennegrides i retorçudes dels arbres vells abandonats enmig de fonolls i argelagues. I, així i tot, els arbres es resisteixen a desaparèixer. Un paisatge, com tantes altres coses segellades pels anys i la tradició, és molt mal d'esvair del tot i, en la seva mort anunciada, sovint hi fa evident una petjada de persistència.

Competir amb el potencial productiu de l'ametla de Califòrnia és impossible. Es poden millorar les plantacions, es poden canviar les varietats, però no podem passar a un cultiu intensiu i de regadiu que multipliqui els rendiments de manera exponencial. Per ventura hi ha qualque finca que pot fer el pas a aquest model, però no és un canvi viable d'una manera generalitzada a les nostres illes. En el terreny del mercat, no hi ha res a fer si ens capficam a voler competir en preu amb l'ametla americana. Però potser hi ha coses a fer en altres camps. Si volem. Ho demostren els èxits en la difusió del consum de l'ametla mallorquina en el nostre propi mercat insular. Aquest espai de cada cop està més guanyat per la nostra ametla. El problema és que no es tradueix en preu pel productor. En tot cas val la pena repassar algunes iniciatives del darrer any.

L'experiència de l'associació "Treball i dignitat" a la comarca del Llevant és interessant. No és ni pretén ser una alternativa des del punt de vista agrari, però si que ho és des del punt de vista social. Persones desocupades han collit ametles i garroves, i això els ha permès fer front a les dificultats del moment de crisi. Ara, inicien un projecte d'horticultura; i a l'estiu, tornaran a collir ametles i garroves. Al mateix temps, un jove pagès de Caimari, Pep Rotger, treu les ametles "Cas Col·lector": torrades, amb pell, saboroses com les ametles d'un temps. I, seguint amb el breu repàs, un empresari de Llubí, Bartomeu Perelló, llança la marca d'ametles Fruit de la flor, en un intent d'establir un contacte directe amb els consumidors. La Cooperativa de Sant Salvador d'Artà també ha posat en marxa la seva marca i, a més a més, la comercialitza amb un excel·lent disseny i inclou, en la seva oferta, l'ametla ecològica. D'altra banda, un grup d'organitzacions de productors ha demanat l'inici de la tramitació de la indicació geogràfica Ametla de Mallorca. Aquest conjunt d'iniciatives ens sorprèn perquè demostra una rara vitalitat en un ambient molt afectat per la pèrdua de rendibilitat i els baixos preus. És una prova més de l'obstinada persistència d'un cultiu que no es vol morir? És el darrer cant abans de la desaparició? El temps ens ho dirà. Les coses no són gens fàcils. Però els nostres ametlerars, en la mesura en quèpuguin sobreviure, ho hauran de fer vinculats a la producció d'una ametla d'alta qualitat, tradicional, artesana, ben presentada i amb capacitat de trobar el seu espai en el mercat. Sembla que aquest és el camí, i d'aquesta manera ho entenen la majoria de col·lectius implicats.

Mateu Morro. Diari de Balears 26-02-2011

Fotos: R.Mas

En català: bosc

Definim el Bosc

Diguem-m'ho en tots els idiomes

En el primer butlletí de l'any i en el marc de l'Any Internacional dels Boscos, compartírem amb vostès la idea de definir el bosc per el seu veritable significat, com ecosistema divers, sustent de formes i mitjans de vida, ric en colors, textures, aromes i sons.

No cercam una definició enciclopèdica, rígida, definitiva. Aspiram a construir col·lectivament un mosaic de significats, experiències i somnis, imatges, poemes i cançons i fins i tot temors, que parlin del bosc. “Si alguna vegada desapareixen els boscos, llavors sí que coneixerem el vertader infern a la terra” ens va escriure un amic xilè del WRM.

Hem incorporat una animació a la nostra pàgina web que il·lustra quina cosa no és un bosc. Tal vegada serveixi d'inspiració. Volem divulgar-la, entendre el seu abast traduint-la a tots els idiomes possibles, per a la qual cosa comptam amb vostès.

Com es diu en guaraní, en mandarí, en quítxua, en japonès, en rus, en àrab, en alemany, en hindi, en tailandès, en català, en aimara, en euskera, en malaià, en swahili, en bahasa, en....?
Enviau-nos la traducció a: wrm@wrm.org.uy

Fotos JV11