25 anys clamant al desert

Maxi Lange. Ultima Hora 01.06.86.

Benet Bohigas. Ultima Hora 19.08.84

Ja fa 25 anys

i encara, companys

... poda de formasión

poda de contensión

poda de refaldado

i l'hemos cagado

Empelts, el mirinyac, el coll i en Cervantes

Si no es tria correctament el peu o patró allà on volem fer l’empelt desitjat (portaempelt), correm el risc d’aprendre el que és un Mirinyac o un Coll. Al final de tot, qüestió de compatibilitats.

Miguel de Cervantes Saavedra amb la característica gorguera que tothom recorda

Una altra probable imatge de Cervantes

Coll a un garrover prop de Selva, Mallorca

Empelt d'ametler sobre ametler, unió perfecte, coll en un futur ?

Quan el patró creix més que la varietat que s’hi ha empeltat a sobre, es forma el mirinyac. El mirinyac dificultarà la circulació de la saba i escurçarà la vida productiva de l’arbre. La part inferior de l’arbre, per baix de l’empelt sofreix sobrecreixements o engruixaments donant lloc a un aspecte de falda. De vegades és a l’inrevés, i la varietat que s’empelta és la més vigorosa i el creixement forma una espècie de gola i es coneix amb el nom de Coll. En aquest darrer cas a part del problema fisiològic, el problema estètic és ben patent. He pogut observar aquestes malformacions a Garrovers, Ametlers i cítrics.

Coll a un ametler, Búger, Mallorca

Amb els cítrics, per evitar el fong Phytophthora més conegut com a Gomosi, es cultivaven sobre el peu del taronger agre o amarg. El portaempelt agre és sensible al virus de la Tristesa i per això s’han hagut d’emprar altres patrons híbrids (n’hi ha centenars) que presenten també bona compatibilitat, encara que en certes ocasions el patró creix més del compte i provoca mirinyacs.

Mirinyac a un clementí a Castelló, València.

El mirinyac (miriñaque en castellà) és una forma de falda ampla utilitzada per les dones al llarg del segle XIX (intensivament al voltant dels anys 1854 a 1866) i que s’emprava baix de la roba. El mirinyac consistia en una estructura lleugera de metall que mantenia obertes las faldes de las dames sense haver d’utilitzar les múltiples capes de les enagües/enagos (enaguas) que havia estat el mètode usat fins llavors. Aquest invent de vegades va servir per amagar embarassos.

Mirinyac a un ametler de Llubí, Mallorca

Mirinyac, secció d'un vestit de dama, amb perdó

Mirinyac exagerat a un ametler de Búger, Mallorca

El coll o la gola (golilla o gorguera en castellà) era una peça de cartró folrat de tela que es posava al voltant del coll i sobre el que anava una tela blanca amidonada o engomada. Era la indumentària pròpia de dames i gentilhomes de la més alta cuna. Va ser usada a Europa des del segle XVI al XVIII. Com la que duia en Cervantes vaja...

Gentilhome collarat. Búger, Mallorca

Hombre con golilla. Autor: Frans Hals. 1633 (National Gallery de Londres)

Així, quan passejam pel camp els capvespres, a posta de sol, mir els ametlerars decrèpits d’aquesta illa i no puc deixar d’imaginar-me gentilhomes i respectables dames amb les cames primes per dins de la vinagrella i plenes de roada.

Rafel Mas, Búger 5 de gener MMIX

Palmeritis.5 B. Palos

Benigne Palos. El Mirall n. 75, 1995. Palma

Efectivament, a sa Feixina, enfront de l'Hostal Cuba, hi havia un bosquet d'exemplars considerables de pins, però, per variar, les lluminàries projectistes consideraren que els pins atemptaven contra el "seu" disseny i posaren palmeres. Això dels disseny també deu esser una neura molt personal, perquè el disseny anterior era de Guillem Fortesa, venerat quan convé, qui, per cert, ja va remugar, perquè li espenyaren el disseny, quan li varen posar el caramull de ciment en commemoració del vaixell de guerra Baleares (P.LL.)

Respectar els arbres ha passat a la història

Arrenquem tots els arbres sense miraments!

Al costat de casa hi ha un parc que recordo de tota la vida, es petitó, però fins ara gaudia d’uns arbres que feien una ombra fresqueta. Ahir i avui vaig veure horroritzat como una excavadora trinxava els arbres i els arrencava com ja havien fet amb tots els de la Rambla.

A algú se li va acudir la idea de reformar uns pocs metres de vorera que hi ha al costat del parc, i es veu que els arbres, com tots els demés feien nosa. Quan acabin les obres i arribi l’hivern, imagino que plantaran aquests ridículs arbres que han plantat al llarg de tota la Rambla i que, de ben segur, trigaran molts anys a facilitar una ombra de la que ja gaudíem.

Desgraciadament, aquest fet no es produeix només a Ripollet, darrerament hem assistit a molts pobles i ciutats on s’han arrancat els arbres sense cap mirament. Recordo les baralles a Cerdanyola, a Madrid o amb les precioses alzines del parc del Tibidabo.

Que els passa avui a la gent, que els passa als polítics i als tècnics que planifiquen les diferents obres i arranjaments? Allò de respectar els arbres que han trigat tants i tants anys en fer-se ferms i ombrívols, ja ha passat a la història. Recordi quan al col·legi hem conscienciaven del respecte que havíem de tenir pels arbres que omplien els carrers de la Vila. Recordo un temps en que quan es feia una obra, els arbres s’embolicaven amb plàstics i cartrons per protegir-los i així evitar malmetre’ls.

Avui les coses han canviat. Ja no cal preservar res, tot fa nosa i s’ha d’anar depressa per que el temps costa diners. Ara els arbres es poden arrencar sense miraments al fer qualsevol obra i, després, plantar-ne uns de nous amb l’esperança que, quan siguem vells, tornin a fer-nos ombra.

Potser hauriem de plantejar-nos aquests fets i recuperar el respecte per allò que ens envolta: els nostres parcs, els nostres jardins, els arbres i el mobiliari. I potser els primers que haurien de plantejar-s’ho son els que planifiquen les reformes per donar-nos exemple. Jo, per la meva part, ho tinc molt clar!

Jordi Canals

· Article publicat a 'Poètica Binària 2.0' el 25.09.2008

·

La mèl·lera, una amiga dels arbres

La mel·lera, la madona del corral

Turdus merula, mèl·lera, merla, merlo, zozo, mirlo, melro-preto, merlo nero, merle noir, blackbird, amsel...

Identificació: 25cms. El mascle, és un ocell robust ben negre, amb el bec i l'anell ocular de color groc-taronja intens. La femella és marró fosc uniforme per sobre, marró més pàl·lid per sota, amb el mentó blanquinós clapat i el bec marró. El jove és més rogenc i més pigallat. El mascle immatur és negre marronós amb el bec negrós. Els ocasionals mascles parcialment albins es distingeixen de la Merla de Pit Blanc per la manca de taca alar pàl·lida i per la veu diferent. Menja per terra. En baixar a terra aixequen i despleguen la cua i deixen caure les ales.

Veu: Quan se la fa volar, una piuladissa xiuxiuejant; una persistent nota "txinc,txinc,txinc"; un ansiós "txuc"; un fi "tsi", etc. Cant, una pausada, potent i melodiosa refilada, fàcilment distingible de la del Tord per les notes més clares, més aflautades, manca d'hàbit repetitiu i característic "col·lapse" en un final dèbil no musical.

Hàbitat: Boscos, tanques, jardins, erms amb arbusts, etc. Nia en tanques , piles de llenya, coberts, etc.

Text estret de la GUIA DELS OCELLS DELS PAISOS CATALANS I D EUROPA

de PETERSON, ROGER TORI y MOUNTFORT, GUY y HOLLOM, P. A. D.

EDICIONES OMEGA, S.A.

Fotos: JV

2009 any Darwin

Anem amb Darwin i Mill

Em proposo començar l’any celebrant la memòria (i convidant tothom a celebrar-la) de dues de les persones que més han fet per estendre la convicció que aquest món és racional i que l’únic deure que hi tenim és viure-hi lliurement: Charles R. Darwin i John Stuart Mill, que publicaren les seves obres més significatives el 1859, fa cent cinquanta anys. Charles R. Darwin (1809-1882) publicà aquell any L’origen de les espècies (títol original: On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life) després de dècades d’investigació naturalista i d’un viatge de cinc anys al voltant del món, i hi fonamentà conscienciosament i empírica (i bellíssimament redactada) la teoria de l’evolució biològica, que proposa que tots els éssers vius procedim d’un organisme primitiu amb el qual s’inicià naturalment, en un remot passat, la vida al nostre planeta.
Només aquesta explicació n’hagués fet, de Darwin, un científic de primera, però el seu regal teòric va molt més enllà, perquè en la seva obra intel·lectual es troba el bessó que permet entendre l’evolució com el gran principi de fet que explica tot l’univers, des de les partícules subatòmiques fins a la intel·ligència humana i totes les nostres creacions, i que tota la naturalesa (incloent-hi la cultura humana, que no n’és més que un exemple més, d'aquesta evolució universal) ha evolucionat i continua evolucionant. Tot plegat, l’origen de les explicacions racionals de qualsevol fragment de la realitat.
John Stuart Mill (1806-1873), anglès com Darwin, veié publicat el mateix any la seva obra cabdal: Sobre la llibertat (On Liberty), un llibre de prosa extraordinària, clara i neta com la de Darwin, que havia escrit en col·laboració amb la seva esposa, Harriet Tylor, pionera del feminisme, morta un any abans. En aquest assaig Mill proposa i desgrana una tesi tan evident i desitjable com excepcional en la història humana, que es pot resumir com el principi del dany: tothom té el dret a fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. Res més evident, és clar, però també res més perseguit i negligit per les innombrables persones i institucions que des de l'inici de la humanitat s’han entestat, sovint cruelment, a imposar als altres els seus punts de vista sobre què s’ha de pensar i com s’ha d’actuar.
Mill és sempre precís, i els seus clams són cares del mateix poliedre: l’utilitarisme (la convicció que la felicitat és l’única mesura de la conducta), la defensa de les minories i de la representació, la vindicació del dret a equivocar-se o l’optimisme no són més que diferents expressions d’una única proposta, la que proclama que "sobre ell mateix, sobre el propi cos i esperit, l’individu és sobirà". És difícil imaginar un desig millor, per començar l’any, que aquests de Darwin i Mill: que ens adonem que l’univers on vivim és racional i que hi visquem tots lliurement.

Josep Maria Llauradó Diari de Balears 03/01/2009

Per una estratègia de preservació del paisatge

La custòdia del territori

Mallorca té un catàleg paisatgístic de primer ordre. A la serra de Tramuntana, al Pla, al Llevant o a les marines del Migjorn, s’hi mantenen elements paisatgístics ben estructurats. Qualsevol persona amb sensibilitat ho veu i pateix les agressions que s’hi produeixen, sovint d’una manera gratuïta. Tot i que duim anys parlant-ne, fent normatives i generant debats, a vegades presidits més per l’oportunisme del moment que no per una mirada cap al futur, a Mallorca no està encara ben definida una estratègia de gestió del territori i preservació del paisatge. També és cert que, en cas de no haver existit aquests debats i aquestes normatives, potser el catàleg paisatgístic supervivent seria més esquifit. Hi ha hagut iniciatives positives, sens dubte, però ara ja caldria mirar el futur d’una manera global i amb menys improvisacions.

Als països anglosaxons, i darrerament a molts d’altres, s’hi ha desenvolupat una tradició d’actuació cívica, sobretot d’iniciativa privada, en la protecció del territori. Un exemple en són les xarxes de custòdia del territori que són operatives arreu del món. Per aquest mecanisme es produeixen acords entre els propietaris i les institucions de custòdia que asseguren la preservació del paisatge i a la vegada ofereixen millores i contrapartides per a aquests territoris custodiats. El sistema s’ha mostrat efectiu i beneficiós per a les dues parts. Ara, aquesta xarxa de custòdia del territori s’està desenvolupant a Catalunya, a Menorca i, en menor mesura, a Mallorca.

La tradició francesa, més basada en l’administració de l’estat, ha treballat més altres aspectes. Des de fa anys totes les compres i vendes en el medi rural francès estan obligades a afavorir la concentració parcel·lària i el manteniment de la viabilitat de les activitats pròpies del medi rural. França du decennis de promoció de la seva xarxa de parcs naturals i d’impuls d’activitats complementàries que mantenguin viu el teixit social dels territoris no urbans. Un turista que rodi per l’hexàgon se sorprendrà de la sàvia utilització de la protecció del territori per a generar una oferta turística diversificada.

Mentre que aquí hem quedat en la norma de protecció com un pur element restrictiu i sovint les disposicions europees són el pretext per aturar iniciatives i desertitzar el territori, els francesos han volgut capgirar les coses a favor dels habitants del medi rural, generant una oferta de cases rurals, de gastronomia casolana, d’artesania, de productes de qualitat, lligats al manteniment d’unes infraestructures bàsiques de producció i comercialització sostenible.

En el nostre país, qui tengui alguna idea i la vulgui dur a terme primer s’ha de posar bé amb Déu: una petita iniciativa de diversificació econòmica és tractada amb el rigor amb què seria tractada una indústria contaminant i agressiva. La seva implantació esdevé quasi impossible. I, per més contradicció, en aquests anys darrers s’han impulsat camps de golf, urbanitzacions i implantacions residencials de tota mena. Mentre que la interpretació restrictiva de la normativa ha engegat les bones iniciatives, la capacitat de pressió i la força econòmica dels especuladors ha romput, fins ara, totes les barreres administratives. Protegir i conservar hauria de ser, sobretot, donar opcions al territori i a la gent que hi viu. Hauríem de passar d’un enfocament en negatiu a una visió positiva com la que fomenta la filosofia de la custòdia.

Mateu Morro

Diari de Balears

Els lledoners des Badaluc

Uns lledoners d'Esporles

Tot sortint de la vila d'Esporles en sentit Banyalbufar per l'anomenat carrer de la Rectoria (continuació de Joan Riutort) i un cop arribats a l'alçada del Cap Damunt de la Vila (en deixar a mà esquerra la finca d'Es Bosquet), girau la vista per sobre del torrent de Sant Pere fitant un turonet que, amb prou feines, s'alça sobre el carrer Major. Fàcil vos ha de ser reparar en un grapat de lledoners dalt del turó, al recer dels quals s'agombolen quatre cases. Aquests mateixos lledoners ja foren descrits per l'Arxiduc en Die Balearen. Fet i fet, una fotografia de principis de segle XX, feta des de Son Fort (des del penyal de l'altra banda d'aquest pas estret pel què sortim d'Esporles -d'aquí el topònim de "Badaluc", que dóna nom al darrer pont que aviat deixarem a mà dreta-), palesa l'antigor dels esmentats lledoners, alguns del quals, l'any 1902 ja eren tan grans com ara. El que sembla més gran i més vell, fou especialment qualificat per la Conselleria, tot i que gairebé ningú no ho sap.
Si qualque dia hi passau, i teniu temps i oportunitat, pujau (per una escala de pedra que parteix del mateix carrer Major)a veure el gran lledoner. Fa goig, sobretot a l'estiu, quan l'ombra ens atorga un redol de fresca per gaudir de la vista sobre la vall d'Esporles.
Per si de cas voleu afegir-lo a la vostra llista de poemes dedicats a arbres, vos n'incloc un que Jaume Rosselló, un amic i poeta esporlerí que viu a una de les quatre cases que vos deia, li dedicà (publicat al llibre "L'Avenc", Col•lecció La Balenguera, Ed. Moll, 1994.
Una abraçada i enhorabona per la tasca feta.

Tomeu Sastre Tries

La casa del lledoner

Lliure de temps i edat, fora frisança,
s'ix l'ombra amarantina sobre el turó
i a redós de tramuntana, sa verdor,
roman en la miranda on descansa

l'arbre i la llar, i l'home que s'hi atansa
per retrobar l'assossec de l'avior.
L'estatge guaita la vall, sent la remor
que només s'albira amb la membrança,

sent el crit, el clam ancestral de la gent
que un jorn antic habitava aquest terrer.
Veu néixer i fugir les aigües del torrent

com ho fan els homes sense prou deler
fora deturar-se, sols per un moment,
a escoltar la història del vell lledoner.

Jaume Rosselló
(Palma, 1963)
~

Els pobles de bosc que salven el món

El canvi climàtic com a marc per a la unificació de les lluites

Per als pobles que lluiten pels seus drets a les zones de bosc, el canvi climàtic sembla alguna cosa molt allunyada de les seves preocupacions immediates. No obstant això, àdhuc sense saber-ho, aquests pobles figuren entre els protagonistes principals i més compromesos en la protecció del clima de la Terra.

Per exemple, els que s'oposen a les operacions fusteres industrials en els seus territoris potser pensin que estan lluitant només pels seus drets i mitjans de vida. I d'això es tracta, per descomptat. Però en detenir les activitats fusteres, també estan evitant l'emissió de grans quantitats de diòxid de carboni, el principal dels gasos d'efecte hivernacle que provoquen l'escalfament global, emmagatzemat en la biomassa del bosc.

També les comunitats que lluiten contra les grans represes hidroelèctriques estan impedint l'alliberament d'enormes quantitats de gasos d'efecte hivernacle, com el metà, el CO2 i l'òxid nitrós des de l'aigua dels reservoris, així com l'alliberament de diòxid de carboni dels boscos que serien destruïts i de moltes altres fonts relacionades amb la construcció de represes.

Les poblacions indígenes i altres comunitats dependents del bosc que s'oposen als plans governamentals o empresarials de “conversió” (destrucció) de boscos per a agricultura industrial i ramaderia, plantacions d'arbres per a fusta o cel·lulosa o de palmera oliera, criatura industrial de gambetes o mineria, de fet estan protegint el clima del món en evitar l'alliberament d'enormes quantitats de CO2 i d'altres gasos d'efecte hivernacle.

Les comunitats del bosc que s'enfronten a l'exploració i l'explotació petroliera en els seus territoris estan àdhuc més directament vinculades a la lluita contra el canvi climàtic, perquè fan exactament el que cal fer: evitar l'extracció, i per tant la crema, de combustibles fòssils, la font principal i, pel que fa al clima, la més greu, de les emissions de CO2 relacionades amb l'escalfament global.

Per tot això es fa evident, per a qualsevol que tingui un coneixement mínim de les causes del canvi climàtic, que les lluites d'aquests pobles estan impedint un canvi climàtic encara major. No obstant això, la majoria d'aquesta lluites són reprimides i criminalitzades per governs que van signar i van ratificar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 1992. De la mateixa manera, les empreses directa o indirectament implicades en aquestes inversions tenen la seva seu a països, majorment del Nord, que també van signar i van ratificar la Convenció.

La conclusió és òbvia: en reprimir aquestes lluites, o en donar suport a les empreses implicades en el problema, els governs violen no només els drets dels pobladors locals sinó la Convenció de les Nacions Unides creada per a conjurar el perill més greu al que s'hagi enfrontat la humanitat: el canvi climàtic.

A més, moltes de les “solucions” proposades pels governs per a combatre el canvi climàtic solen tenir altres impactes ambientals i socials que provoquen resistència a nivell local. Per exemple, com a mitjà per a evitar els talls necessaris en les seves pròpies emissions, els països del nord fomenten la creació de mecanismes per a “compensar-les”. Un d'ells promou la creació de grans plantacions d'arbres perquè funcionin com “clavegueres de carboni”. Això equival a promoure el mateix tipus de plantacions al que ja s'oposen incomptables comunitats del món sencer. Una altra “solució” per a evitar els canvis necessaris en les formes de producció i de consum que duen al canvi climàtic, ha estat la promoció dels agrocombustibles de blat de moro, de soja, de palmera oliera o d'eucaliptus, que també han demostrat ser social i ambientalment destructius i han provocat l'oposició organitzada a nivell local.

Si bé no és fàcil determinar si aquestes “solucions” - i moltes altres igualment absurdes - provenen dels delegats governamentals davant la Convenció sobre el Canvi Climàtic o dels grups de pressió empresarials, des del seu país o presents en la Convenció, si resulta clar que nombroses empreses i empresaris s'estan beneficiant amb elles o planegen que així sigui.

Quant al clima, la situació actual és prova que qui tenen el poder de canviar les coses - els governs - no tenen la intenció de fer el necessari.

En canvi, hi ha moltes persones que estan oposant diverses formes de resistència a escala local, originades en diversos temes aparentment aliens al clima, com la reforma agrària, l'agricultura a petita escala, la sobirania alimentària, els drets indígenes i tradicionals, la igualtat de gènere, els drets humans, la contaminació, el consum i molts altres.

La majoria d'aquestes lluites, si no totes, tenen algun tipus de relació amb el clima i, per tant, tots aquests processos de resistència podrien ser part d'una lluita molt més àmplia per a evitar el canvi climàtic. Aquesta pot ser la baula que uneixi els moviments locals, regionals i internacionals dintre d'un marc comú, amb la finalitat d'assolir els grans canvis econòmics i socials necessaris per a arribar a aquest objectiu. Mentre els governs toquen el violí - per a gaudir de les empreses - el futur de la humanitat està en mans dels pobles.

Per a més informació clicau:

Fotos: JV

Tala indiscriminada a Sant Antoni de Benaixeve

| Camp de Túria |

L'alcalde de Sant Antoni de Benaixeve i el seu
regidor Felipe del Baño, poden estar tolerant
una tala indiscriminada d'arbres

Ho denuncia la Plataforma Cívica i Democràtica d’aquest municipi del Camp de Túria: les màquines i els treballadors d'una empresa, que diu tindre l'autorització i el suport de l'Ajuntament, estan talant arbres en l'accés al parc Natural del Túria pel carrer Guatla i Esparver de Tossals, a mes el tall d'arbres s'està realitzant molt de pressa aprofitant les festes nadalenques. Els treballs s'estan realitzant en la coneguda com a parcel·la del "pelotazo", que es troba pegada al parc Natural i que abriga trinxeres de la Guerra Civil, la protecció com Béns d'Interés Cultural ha sigut iniciada recentment per Conselleria. Se la coneix d'aquesta manera perquè era una parcel·la verda de Tossals, que Cañizares (alcalde de Sant Antoni) va requalificar com a urbana en el PGOU i ràpidament la va passar a mans privades per una quantitat ridícula. Recentment en un embargament per IBI que va ser paralitzat immediatament, el propi Ajuntament va taxar la parcel·la en quasi SIS VEGADES MES que el seu valor de venda fa 6 anys. La protecció dels béns que es troben en la parcel·la va ser iniciada per un informe, que pot abaixar-se des d'aquest enllaç, de 25 de novembre passat. Els treballs poden estar en el límit de la legalitat, o fora completament d'ella, ja que eixa zona està sotmesa a protecció per la Llei 4/1998, ja que es va iniciar un expedient de catalogació dels béns, la qual cosa ipso facto la converteix en intocable.

· Article de Vicent Galduf publicat a Des de Llíria cap a Itaca el 01.01.2009

·

Defensaré la casa de mon pare

NIRE AITAREN ETXEA

LA CASA DE MON PARE

Gabriel Aresti, 1963

Defensaré la casa de mon pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré la casa de mon pare.

Perdré els ramats,
els horts,
els pinars;
perdré els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré
la casa de mon pare.

Em prendran les armes
i amb les mans
defensaré la casa de mon pare;
em tallaran les mans
i amb els braços
defensaré la casa de mon pare;
em deixaran sense braços,
sense espatlles,
i sense pits,
i amb l’ànima
defensaré la casa de mon pare.

Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva prole,
però la casa de mon pare
seguirà en peu.

Traducció de l'eusquera: Gabriel Aresti
Al català: Joan Vicenç Lillo Colomar

Nire aitaren etxea
defendituko dut.
Otsoen kontra,
sikatearen kontra,
lukurreiaren kontra,
justiziaren kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.
Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak;
galduko ditut
korrituak,
errenteak,
interesak,
baina nire aitaren etxea defendituko dut.
Harmak kenduko dizkidate,
eta eskuarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
eskuak ebakiko dizkidate,
eta besoarekin defendituko dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
sorbaldik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko dut
nire aitaren etxea.
Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.

Del blog Berriak Egunkaria

Curset d'ornitologia

Programa

Divendres dia 30 de gener.

Local del Gob, C/ Manuel Sanchís Guarner, 10 baixos. Palma

18:00-18:15 Presentació del curs.

18:15-19:00 Que és un aucell i per que ho és.

19:00-19:45 Els aucells i l’hàbitat, I

19:45 Descans.

20:15-21:00 Els aucells i l’hàbitat, II

21:00-21:30 Migració.

Dissabte dia 31 de gener.

Parc Natural de s’Albufera de Mallorca, Carretera Port d’Alcúdia- Can Picafort.

09:30-10:15 On observar aucells a Balears. Hàbitats.

10:15-11:00 Materials bàsics de l’ornitòleg (guies, material òptic, ...). Mètodes d’observació i presa de dades. Altres recursos.

11:00 Descans.

11:30-12:15 Problemes ambientals a Balears.

12:15-13:00 El GOB i els estudis ornitològics.

15:30-18:00 Visita guiada pel Parc.

Aquest mateix curs es celebrarà també a Inca i a Manacor

Dia 6 de febrer a Inca, Parc Bit (Selleters, 25). Dia 7 curs i sortida a s’Albufera.

Dia 13 de febrer a Manacor, STEI-i (Juan de la Cierva, 2). Dia 14 curs i sortida a s’Albufera

PLACES LIMITADES. Admissió per ordre d’inscripció.

INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ: 971 496060, ornitologia@gobmallorca.com