Sota l'ombra del garrover

Estiuada

Sota l’ombra rodona
que el garrover sobre el rostoll senyala,
vull sentir una estona
la perfidiosa veu de la cigala.

Recolzat ab peresa,
pel cim de les arbredes albirant,
la vinya veig estesa
i del vilatge el fum al cel pujant.

Escolto la campana
que per l’infant que naix a l’Etern prega,
i, a la plaça llunyana,
lo corn del pescador sent com gemega.

Escataina la lloca,
escarbotant lo boll pel mig de l’era,
i estavella la soca
la destral que exsecalla l’olivera.

Tot fent cruixir l’arada,
canta lo pareller i els muls arruixa,
i la rella esmolada
botant, lo solc pel sementer dibuixa.

De rossos fruits reblida,
l’albercoquer la verda branca esqueixa;
la parra entreteixida
penjar els raïms per entre els pàmpols deixa.

Dringa allà baix l’esquella
del ramat que, trescant, pels marges guaita,
i belant fuig l’anyella
mentre lo ca, glapint, de prop l’empaita.

Més lluny, ab sa alenada,
l’embat brogent los comellars revolta,
i dalt la serralada
lo blanc molí sa antena giravolta.

Qui l’esperit no aixeca
davant eixa bellesa encisadora?
A qui deixar li reca
los falsos plers de la ciutat senyora?

Déu féu l’home a sa imatge
perquè escampàs l’alè per la planura
i la llum ab coratge
miràs de fit a fit des de l’altura.

Déu li da pensa forta
perquè admiràs del món les meravelles,
i obrí a sa fe la porta
envers l’eixam lluent de les estrelles.

Bé està l’hom baix d’un arbre
davant son Creador que li da vida;
dins ses presons de marbre,
d’ell i del món i del Senyor s’oblida.

Josep Lluís Pons i Gallarza
(Sant Andreu de Palomar, 1823 - Palma de Mallorca, 1894)
· Fotografies: [ Ferran Nogués ] · [ Maytevidri ]·
·

Promocionar el garrofer

El garrofer: alternativa?

He llegit que es vol promocionar el garrofer com a alternativa a l'olivera. El garrofer és un arbre mediterrani de secà molt arrelat a la nostra terra. Els avantatges que té sobre altres conreus són evidents: no li cal gaire aigua ni massa atenció (per exemple es poda una vegada cada 25 anys o més, no cal fer-li cap tractament, etc.). Dels seu fruit se'n pot aprofitar tot: de la garrofa se'n fa pinso per al bestiar i de la llavor, el garrofí, una farina que serveix com a espessidor per a l'alimentació humana (farinetes per a nadons i gelats) i també les càpsules de determinats medicaments. Perquè sigui rendible la producció, cal fomentar des de Brussel·les una política agrària que n'afavoreixi l'expansió al mercat, sobretot, el de la nutrició animal, en detriment dels actuals pinsos que contenen una part important de subproducte animal. Si no és així, es pot anar a una superproducció que no garanteixi la seva sortida i que es torni a un nou fracàs. Quan el pagès ha volgut canviar el tipus de cultiu tradicional, a la llarga s'ha demostrat un error. El sector de la taronja sofreix una greu crisi per la competència de la producció del Marroc i fa uns anys, recordem-ho, va passar el mateix amb el préssec fins al punt que la UE va tenir de subvencionar l'arrancada dels arbres. Ara bé, el garrofer, tal com sempre ho ha fet, pot conviure amb perfecta harmonia amb l'olivera i no ha de significar-li una alternativa, sinó dels conreus més necessitats d'aigua i que han fet canviar els nostres paisatges els darrers anys.

Joan Ferré. Amposta (Montsià)

El Punt Digital. El lector escriu

· Carta Publicada a El Punt el 04.09.2007
· Fotografies: [ ManelZaera ] · [ Turrai ] · [ Yedoneta ] ·

·

Garrofer de garrofes

L'arbre per guanyar-se les garrofes

una rega a l'hort

A la Susi, li van contar que a Madremanya només es recorda haver menjat garrofes just després de la Guerra Civil. Ja el 1617 ho va dir fra Agustí de Banyoles: «Les Garrofes són mes propries per engrexar los Tocinos, que per nodrir lo home.»
En general, les garrofes s'han fet servir per barrejar en farinades i pinsos per al bestiar. Però quan hi ha fam, l'home troba prou bo el menjar del bestiar i, vet aquí, entrem en temps de vaques magres. Al mateix temps, devia desenvolupar-se l'expressió «guanyar-se les garrofes», com una forma irònica de cerca desesperada d'un recurs de subsistència, ja que les garrofes eren una menja de pobres –però pobres molt pobres–, a l'abast dels més desgraciats i miserables, ja que antigament hi havia molts arbres assilvestrats carregats de fruits madurs quasi permanentment.
L'arbre es troba conreat i naturalitzat a les regions litorals de la Mediterrània, del Baix Llobregat cap al sud, i a les Balears. Es conrea, però també es troba en formes subespontànies. A la Flora dels Països Catalans, Oriol de Bolós i Josep Vigo no asseveren que es tracti d'una planta autòctona, tot i que només a Mallorca sembla verament espontània.
Si mai de la vida ens haguéssim de guanyar les garrofes abastant-les de l'arbre estant, ho passaríem malament. El conreu ha reculat i, a més, de garroferars al nord del Baix Llobregat quasi no en queden: La glaçada del 1956 va matar la majoria d'aquests arbres arrelats en sòls pobres, pedregosos i calcaris; en van llepar tants o més que d'oliveres.
Si antigament s'havien tingut per alguna cosa, era per a medecina, més que no pas com un aliment, tal com van apuntar Dioscòrides i Plini el Vell: «Menjades fresques, són enemigues de l'estómac i allarguen el ventrell. Seques, en canvi, restrenyen, són més estomacals i provoquen l'orina.»
I aquestes virtuts, les van tenir gairebé més en compte per a les farinades de les menjadores de les corts, que no pas per a les persones: abans de l'abundant farmacopea veterinària, qui havia donat massa verd a les conilles o al ramat i li tenien caguetes, comprava pela de garrofa per barrejar amb el pinso, ja que, a més de dolça, és antidiarreica. La llavor, en canvi, és astringent.
El quaranta per cent de sucres fa de la garrofa seca una menja molt dolça. I fa una olor agradable. Del suc que s'extreia de premsar el fruit d'aquest arbre, els grecs en deien acàcia.
En temps de misèria, fam i estraperlo, la farina de garrofa va ser usada per adulterar el cacau. Paradoxalment, la irrupció de les cuines naturals, saludables i sense estimulants, van revalorar la garrofa. La recomanen com a succedani de la xocolata, ja que no és excitant. A més, en barregen per fer pa i galetes, dolços, caramels, cremes de cacau per untar i, per posar a la llet, musli.
En Jep Xai, expert en havaneres i veí des Mariner, té una fixació amb les garrofes. Són garrofes les patilles i les mentides. Un garrofer o un garrofa és un mentider. A ell li agrada esmolar-se la garrova, això és que li agrada mol fer-la petar. I a mi.
Garrofa o Garrova
Fruit de la Ceratonia siliqua, arbre baix, de tronc gruixut i de fullatge permanent de la família de les cesalpiniàcies, del grup de les lleguminoses. L'arbre, propi de les regions costaneres de la Mediterrània, és conreat, però també es troba en formes subespontànies. El garrofer o garrover és una espècie polígama, és a dir, que es pot comportar com a dioica –amb arbres femella i arbres mascle, pol·linitzadors–, i se'n poden trobar exemplars amb flors hermafrodites. La llavor madura al cap d'un any. Per això, sempre s'hi veuen fruits, verds o madurs: «Quan li cuien ses d'enguany, ja té ses de l'any qui ve.»
Quirat
La llavor, llegum o grana de la garrofa és el garrofí, de la qual s'obtenen substàncies espesseïdores, estabilitzants, emulsionants i gelificants, i també gomes i additius per a la indústria alimentària, cosmètica, farmacèutica, paperera i química. L'E-410 és la farina o goma de garrofí. Antigament els garrofins –cinc per gram– s'usaven per pesar joies i medicaments. El quirat –equivalent a 200 mil·ligrams– és la unitat de mesura dels metalls preciosos. Segons Coromines, quirat ve de l'àrab qîrât, manllevat, per la seva banda, del grec keration o unitat de pes, pròpiament banyeta, ja que la tavella de garrofa té aquesta forma.

Salvador Garcia-Arbós

El Punt. 03.09.2007

· Article publicat a El Punt el 03.09.2007
· Fotografies de 'Turrai'

·

Iniciativa en contra de la zona industrial a Montserrat

L’Ajuntament de Collbató va acordar, el 3 de maig de 2007, l’aprovació inicial del projecte d’ampliació de la zona industrial Les Ginesteres, de 7 hectàrees, en 21 hectàrees més. El projecte representa la destrucció del millor sòl agrícola de Collbató i una amenaça per a l'entorn privilegiat de Montserrat, molt especialment per als espais del Parc Natural de Montserrat i de la Xarxa Natura 2000 que limiten amb el nou polígon industrial. L’equip de govern està tirant endavant l’ampliació malgrat els informes desfavorables dels serveis tècnics d’Urbanisme i de Medi Ambient del propi Ajuntament, que la consideren desproporcionada i injustificada. El Consell de Medi Ambient, amb representació d’entitats i veïns, també s’ha manifestat en contra del projecte d’ampliació.

En un municipi de poc més de 3.500 habitants ja s'han recollit més de 1.200 al•legacions de veïns del poble que s'han adonat que l'Ajuntament ha enganyat els ciutadans quan ha dit que es tractava d’una “petita ampliació”. En realitat, es tracta d’un polígon amb 9,2 hectàrees ocupades per més de 140 naus industrials de 12 metres d’alçària i aparcament per a més de 1.000 vehicles. El nou polígon admet activitats altament contaminants: forja de metalls amb martells d’energia tèrmica fins a 350 kW, tractaments electrolítics, aliatges de metalls amb fòsfor i escòries siderúrgiques, preparació de ciments, indústries químiques, materials abrasius, gestió de residus perillosos com amiant, cianur, crom, dissolvents, pesticides, fòsfor, olis usats i manipulació de materials explosius, entre d’altres. Tot plegat, un "pelotazo" més que no respon a les necessitats econòmiques locals i que no té altra finalitat que afavorir els empresaris "amics del partit" amb els quals ja han signat un conveni i que en un instant obtindran uns guanys de més de 120 milions d'euros.

Podeu signar al web:
Salvem Montserrat

Deïna i Jori

Dianthus rupicola (Clavell de penyal)

Deïna (intèrpret) i Jori (composició)

2004

Ciutadella de Menorca: el mal que no s'acaba

Joves menorquins es manifesten contra el dic de Ciutadella

Ho consideren un atac al medi ambient

Una vintena de joves menorquins, a títol personal, han convocat una manifestació per a mostrar el rebuig al dic de Son Blanc que es construeix a Ciutadella. Els signants de la convocatòria asseguren que la construcció del dic suposa un atac al medi ambient i, a més, no estan d'acord amb la manera com s'ha aprovat el projecte. La protesta comença a les sis de la tarda a la plaça des Born i anirà fins al dic.

Segons els organitzadors, la construcció del dic que ha de permetre l'ampliació del port de Ciutadella implicarà la desaparició d'una extensió important de posidònia i la pèrdua de platges, com Sa Caltea o Santandria.

A més, asseguren que la rapidesa amb què s'ha executat el projecte respon a interessos electorals. En aquest sentit, recorden que el ministeri espanyol de Medi Ambient va exigir, el febrer passat, set informes però que el mateix dia, després que una delegació política balear arribés a Madrid, es va aprovar el projecte.

Notícia de Vilaweb

Per a més informació:

El teix: de la vida a la mort

Els arbres d'Alaró

El Teix
(Taxus baccata)

M’és una satisfacció particular parlar del teix dins aquest recull d’articles sobre “els arbres d’Alaró”. A ca nostra en tenc un de teix, és probable que sigui el més alt del poble. En tot cas podem posar messions. En conec dos més de teixos a Alaró, ambdós són evidentment plantats com a ornamentals. El meu és de llavor, el me varen regalar deu fer una quinzena d’anys. En ésser de llavor i no haver sofert cap mutilació de l’ull apical, creix en forma d’avet. De fet se li assembla molt a la vista d’un no entès. Els teixos solen ser dioics, és a dir amb peus masculins i femenins separats. El meu teix és mascle, això vol dir que difícilment el veuré fruitar, i dic difícilment perquè segons sembla a vegades en els teixos compareix una branca de sexe contrari a la resta de l’arbre. El meu teix fa pol·len.

Potser vos demanareu perquè he dit que m’és una satisfacció particular parlar d’aquest arbre. Idò perquè és un arbre admirat per mi. També ho són els llocs on difícilment hi sobreviu lliure i salvatge. La muntanya del Teix, per exemple, amb els seus escassos tres exemplars. Fou a prop del cim d’aquesta muntanya que acompanyat d’en Sion “Salat” i en Jaume “Cocona” vaig veure i tocar per primera vegada el teix. Amb el meu vici per posar-me un bocí de mata, romaní o herba a la boca, m’hi vaig posar un brot de teix. Al cap de poc de caminar en direcció a Sóller em vaig començar a trobar malament, record la sensació de tenir la panxa com a inflada i molt tensada. Vaig deduir, crec que encertadament, que aquell malestar era causat per el teix. Evidentment, el teix és un arbre molt verinós. Són verinoses les seves fulles, la seva escorça també, a pesar de s’extreu una substància, el taxol o taxina, amb propietats anticancerígenes molt importants. És també molt verinós el pinyol que va envoltat del que és pròpiament el fruit que és la única part comestible de l’arbre. Això vol dir que si menjam l’aril vermellós hem d’anar alerta a rompre amb les dents la llavor, el pinyol dur que hi ha dedins. Desgraciadament però, aquesta potent capacitat tòxica no té efecte sobre les cabres. Les cabres de la Serra de Tramuntana, de Planici, del Teix, de Maçanella, ajuden molt a fer que el teix a Mallorca arribi a ser un dia un simple record. Hi ajuden les cabres i evidentment els polítics i tècnics que haurien de resoldre aquesta situació d’alta vulnerabilitat. Els cavalls o els ases, però, a diferència de les cabres, poden morir al cap de pocs minuts després d’haver menjat teix.

La situació del teix avui a Mallorca considero que és la de una espècie en perill d’extinció. En tot cas el teix es troba actualment en una situació molt pitjor al meu entendre, que la que descriu Francesc Bonafè a la “Flora de Mallorca” del 1977: “Vessant Nord de les altes crestes. Aquest arbre va desapareixent a poc a poc d’Europa. A Mallorca ja en queden pocs exemplars. Un centenar a la Mola de Planici; n’hi ha de ben corpulents i en neixen de petits. Set o vuit al Teix. Uns 39 al Maçanella. En aquest puig creixen dins les encletxes de les roques. llurs troncs retorçuts, de 50 cm. de diàmetre, indiquen una edat avançada. Puig Major. L’espècie pot arribar als 1.500 anys.” Segons Bonafè al teix de Sa Granja d’Esporles se li han calculat uns 2.000 anys.

I què hi fa un arbre com el teix a Mallorca? Concretament a la Serra de Tramuntana? És una més de les joies botàniques que aquesta matriu d’illes mediterrànies és capaç d’allotjar. Aquesta espècie és una relíquia d’un temps passat on hi havia un clima més humit i fred que el d’ara. Confinada a les penyes més altes, inaccessibles i ombrívoles de la serra de Tramuntana hi creix una vegetació que en bona part fou venerada per els celtes i per els pobles pagans del sud-oest de Europa: la servera de muntanya o pomera borda (Sorbus aria), el rotaboc (Acer granatense), l’arbre de visc (Ilex aquifolium), el corner (Amelanchier ovalis), la mareselva dels Pirineus (Lonycera pyrenaica) ... són espècies d’altres temps i d’altres indrets més freds que miraculosament han resistit aquí. No n’hi ha prou en declarar una espècie protegida o en declarar-ne el seu hàbitat, això evidentment són passes importants, però si no hi ha una bona gestió tècnica de conservació i millora és per demés. Si només pel fet d’haver de preveure que les distorsions en el clima que l’home està provocant poden afectar aquestes espècies a Mallorca, molta més feina s’ha de fer per a garantir-ne la conservació. És més crec fermament que moltes d’aquestes espècies podrien viure prop de les parts més altes essent veïnes i fins i tot mesclades amb el bosc d’alzina. La policromia de la servera, el rotaboc o la mata vera (Pistacea terebinthus) que perd la fulla, podria ben be mesclar-se des dels set-cents o vuit-cents metres amb l’alzinar.

Dia 9 del 9 del 99 vaig pujar al Maçanella, prop de la cara nord vaig trobar un excrement de mart amb sis o set llavors de teix. Les vaig sembrar. L’exemplar que em vaig quedar va sucumbir als efectes devastadors que les nostres mares provoquen contra aquestes espècies poc atractives entre els cossiols de coleus, begònies o hortènsies. Esper però que el teix d’en Sion Salat acabi plantat un dia vora el cim del Teix.

El teix és una espècie de filogènia molt antiga de la qual es conserven fòssils datats del Triàsic, l’única representant a Europa de l’ordre de les taxals. És un arbre parent llunyà de les coníferes més conegudes, els pins, avets i xiprers. El teix és una gimnosperma de la família de les taxàcies (subdivisió Coniferophytina, clase Pinopsida); família que comprèn al voltant de 20 espècies, totes elles a l’hemisferi boreal, menys una a l’illa de Nova Caledònia. L’àrea natural del Teix considerada en sentit estricte, comprèn Europa, Centre, Nord i Oest d’Àsia, Marroc, Argelia, Azores i Madeira, trobant-se gairebé sempre aïllat i escàs. Alguns noms que té el teix en altres llengües són: Hagin (basc), Common yew (anglès), Teixeiro o teixo (gallec-portuguès), Tejo (castellà), tasso (italià), gemeine Eibe (alemany).

Al nord de la Península Ibèrica, Galícia, Astúries, País Basc és, en molts casos, fàcil de calcular l’edat del teix. Vos ho contaré així: Nombrosos pobles d’aquesta àrea geogràfica tenen toponímies, ermites o santuaris relacionats amb el teix. A l’època celta i pagana aquest arbre simbolitzava el renaixement i la transformació. Ensenya a comprendre el canvi entre la vida i la mort. Es plantava com a símbol de vida a prop de les Cases i com a símbol de mort als Cementiris i Esglésies. En molts casos però, va ser primer el teix que l’església o l’ermita. Sobre un turó o una muntanya hi creixia esponerós i respectat el teix. Aquell lloc era centre de reunió per a la celebració de les festes de solstici o equinoccials de les cultures celtes o paganes. Amb l’avanç del cristianisme es començaren a construir capelles o ermites vora d’aquest teix, de tal manera que a poc a poc feien passar el personal per la capella i procuraven que el teix deixés de tenir el poder de símbol que tenia. En el pitjor dels casos al cap d’uns anys tallaven el teix i quedava la construcció eclesial. És per això que coneixent la data de construcció de moltes d’aquestes esglésies o ermites es pot saber l’edat de l’arbre. Sembla que el teix de Fortingall a Escòcia, és l’arbre més vells d’Europa. Al seu peu una inscripció li fa 5.000 anys, encara que estimacions segurament més realistes rebaixen la seva edat a uns 2.000.

Aplecs sobre el teix.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 31 d’agost de 2007.

· Els Arbres d'Alarò ·
·

Ara Grècia, però perquè?

És el canvi climàtic?Piròmans en sèrie? Interessos immobiliaris? La suma d'aquests factors?

Aquest any l'hi ha tocat a Grècia, també a Canàries i amb això han coincidit 2 factors; Onades de calor amb piròmans.
Els incendis és el gran mal de cap de molts països, sobretot mediterranis. Aquest però no és un tema nou per les civilitzacions mediterrànies, en realitat el foc ha estat sempre present a la nostra cultura presentant diverses cares com ho pot fer el diable; Eina per a obrir espais, per eliminar l'espècie no desitjada, per a recuperar pastures, per regenerar.... sempre utilitzades per l'home.

Fixeu-vos les causes que he esmentat anteriorment;
El canvi climàtic és un tema prou complexe,
Un únic piròman (o un grup organitzat) poden cremar les 40.000 ha de bosc que s'han cremat a Grècia,

Aleshores és fàcil arribar a la conclusió; que fàcil que és cremar, no?

Desgraciadament si, milers d'incendis a Catalunya han estat provocats per petites guspires insignificants.

Segurament estem al païs del foc però el foc no sempre ha estat enemic de l'home, sinó tot el contrari, el foc és segurament l'eina més antiga que l'home ha utilitzat mai a l'aire lliure, durant segles ha estat la principal eina per a convertir el bosc en cultiu, en pastoreig, per obrir espais, per desplaçar espècies amb interès més baix....

Per a moltes espècies el foc pot arribar a ser el factor decisiu per eliminar la població més vella i poder-la rejuvenir, pot representar la creació de espais despullats perfectament adients per a espècies amb temperament robust (de llum) com poden ser els pins, amb això cal recordar que el foc ha estat una part important en l'evolució de les nostres espècies.
Al cas de Catalunya, la prolongada i excessiva desforestació ha modelat un espai semblant al que pot arribar a modelar l'incendi forestal, un espai dominat per espècies adaptades a grans dosis de llum a les primeres edats. Altres espècies més susceptibles a la llum com les quercínies han estat les que han patit més per l'efecte desforestador d'anys enrere. El problema principal és que aquestes espècies dominants al nostre paisatge són grans amigues del foc, essent per elles el foc un factor de supervivència i continuïtat al medi (sobretot el pi blanc, per a la pinassa únicament si es tracta de focs de baixa intensitat). Cal però deixar clar que hi ha zones en que els pins representen la vegetació potencial, inclús a Espanya hi ha zones en que ni els pins poden arribar a sobreviure al medi.

Canvis en els usos del sòl, l'abandonament de la pràctica ramadera (Abans excessiva i devastadora), segles de desforestació etc... han afavorit un nou paisatge, un paisatge amant dels focs.
El terreny va car, qualsevol petit interès enfront del poc interès que a molts els desperta el bosc pot arribar a esdevenir un gran incendi, qualsevol empresari interessat pot comprar piromans a sou, a més, molts d'ells no acaben a la presó. Dels 6.000.000 que som, segur que hi ha algún inconscient capaç de tirar una burilla encesa en un voral (jo ho he vist ja més d'una vegada). Cada vegada construïm més a prop del bosc.... Aleshores que cal fer?

S'està veient que amb l'extinció no n'hi ha prou, amb la tossuderia humana estem cada any amb la mateixa història, història que es desenvolupa a un lloc o un altre, sempre mediterrani i depenent de l'estiu climàtic que hagi patit cada païs.
Tot i que el nº d'incendis per any no hagi variat gaire a Catalunya al llarg dels anys, el nº d'hectarees si ho fa, i ho fa d'una manera espectacular, mentre hi ha anys en que les hectarees cremades no arriben a les 5.000 (any 1990), n'hi ha d'altres que superen les 40.000 (Any 1986) i fins i tot les 60.000 (Any 1994), sent l'any 1986 i 1994 anys de sequera extrema. Aquest any a Espanya s'han cremat 56.534 ha, d'aquestes, gairebé 35.000 ho han fet a les illes Canàries. Segurament l'estiu del 2007 haurà estat un estiu plujós i fresc a la Península tret de les illes Canàries, que han tingut un estiu climàtic notablement diferent al d'aquí, però i l'any que vé? I si l'Anticicló de les Açores cau directament a la Península ibèrica durant bona part de l'estiu?.

Extinció o prevenció? Extinció i prevenció?
Actualment tenim molt més extinció que prevenció. Sigui el que sigui, cal recordar que si es fa una cosa o l'altre, no ho fem pel bé dels arbres, sinó per la tossudera i irresponsabilitat humana.

"analogous to the medical profession, we have the ability to spend enormous funds doing amazing emergency interventions in catastrophic situations, but not spend smaller sustainable amounts of money in preventative masures for forest health". Per Timothy Ingalsbee, Ph. D.

Tala d'arbres a Malgrat

Medi Ambient

Veïns contra la tala d'arbres a Malgrat de Mar

| Reclamen que es preservin els arbres centenaris i asseguren que el projecte de canalitzar la riera preveia salvar-los

Un veí de Malgrat s'abraça a un arbre centenari de Can Feliciano per evitar que el tallin
A.S. / MC

Un centenar de veïns de Malgrat de Mar, al Maresme, es van mobilitzar ahir després que, a primera hora del matí, uns operaris comencessin a tallar sense cap avís previ diversos arbres centenaris de l'arbreda de Can Feliciano, la part més alta de la ·riera, que s'ha de canalitzar. Els veïns consideren aquests arbres, entre els quals hi ha moltes acàcies, patrimoni de la localitat, i asseguren que el projecte de cobertura de la riera en preveia "la preservació".
"Això no és veritat", va assegurar ahir a l'AVUI l'alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy. La dirigent va insistir que quan fa dos anys es va aprovar el projecte de remodelació de la riera es va "deixar clar" que alguns arbres es podrien salvar però molts altres no i que, en tot cas, la decisió seria del director de l'obra. "El que és clar és que molts arbres no es poden mantenir perquè costaria molts diners i, a més, no se sap si viurien o no en un altre lloc". Conxita Campoy va assegurar que el procés de tala "és inevitable", però va assegurar que quan la riera estigui urbanitzada "s'hi plantaran arbres autòctons".
La mobilització veïnal -que va culminar amb una manifestació a les 7 de la tarda- va començar quan a primera hora del matí uns operaris van començar la tala. Alguns veïns, alertats per la situació, van acudir immediatament al lloc dels fets per enfilar-se o abraçar-se als arbres i intentar així protegir-los. Però la mesura no va servir de res perquè diverses dotacions dels antidisturbis dels Mossos d'Esquadra i la Policia Local els van fer fora. Un grup de veïns va anar a denunciar els fets al jutjat d'Arenys de Mar.

M. Rourera
AVUI.28.08.2007

· Notícia publicada al diari AVUI el 28.08.2007

·

Instants d'agost a Mallorca

Vull compartir amb vosaltres aquestes imatges, cert és que potser amb un cert caire naturalista hauria de detallar les espècies, especificar els llocs, descriure els hàbitats... potser més envant, ara només vull que siguin el que són: raigs de llum capturats per l'ull de la màquina de fer fotos a les meves mans. Res més senzill.

El Peloponès grec en flames

Grècia declara l’estat d’emergència davant la gravetat dels incendis

La UE envia ajuda per a l'extinció · Han mort mig centenar de persones

El primer ministre grec, Costas Karamanlis, ha declarat l’estat d’emergència a tot el país 'per aturar aquest mal i començar a reparar la destrucció tan aviat com sigui possible'. La Unió Europea, a través del Mecanisme Comunitari de Protecció Civil, coordina a hores d'ara l'enviament d'ajuda a Grècia per lluitar contra els focs que arrasen el país. Els estats espanyol i francès, Alemanya i Noruega ja han confirmat l'enviament d'avions i helicòpters.

Són ja mig centenar les víctimes mortals que han causat els incendis, després que aquesta matinada s'hagin declarat vint-i-cinc focus més al sud del país i a la península del Peloponès.

Com a mínim una trentena de les víctimes han mort prop de la ciutat de Zaharo, al Peloponès, on els bombers continuen rastrejant totes les cases per treure-hi les desenes de persones que s'hi han vist atrapades. Al sud, una desena persones més han mort en un incendi declarat prop de la localitat d'Areohoro. Hi ha poblacions totalment rodejades pel foc on els serveis de rescat no poden accedir-hi.

Les autoritats del govern grec han parlat de tragèdia nacional sense precedents i s'ha declarat l'estat d'alerta a les províncies de Lacònia i Messinia. La principal preocupació és que molts dels focus es troben a prop de les localitats i han atrapat cases i vehicles.

Informació de: vilaweb

*Més informació cliqueu sobre la foto: