Espoli d'oliveres monumentals

Consternació davant l'espoli d'oliveres monumentals
Només cal cercar amb el google

Dos anys després de prometre la seva protecció, el govern de Catalunya no ha fet absolutament res per protegir-les.
Fa dos anys que el Govern català, per boca d'en Toni Espanya delegat del DARP a les TTEE, va prometre la protecció de les oliveres monumentals de les TTEE.
No obstant això durant en aquest temps no s'ha fet res i les oliveres es continuen arrencant impunement pels viveristes especuladors que amb aquests actes espolien i degraden el patrimoni cultural i natural de les TTEE. Obtenint uns guanys a costa d'un bens patrimonials únics al territori. Els últims fets lamentables constatats pel GEPEC-EdC és la imminent arrencada de 92 oliveres monumentals al terme d'Ulldecona. Justament aquestes oliveres van ser cartografiades, juntament amb d'altres, pel GEPEC-EdC en el marc de l'inventari d'oliveres monumentals del Montsià finançat per la Fundació Territori i Paisatge. Concretament es tracta de 2 parcel·les al polígon 60, molt a prop del centre urbà d'Ulldecona, a l'altra banda de l'autopista A-7. A la parcel·la 35 hi ha 45 oliveres monumentals, mentres que a la parcel·la 234 se'n troben 47. En aquests moments les oliveres estan sent preparades ( se'ls hi han tallat totes les rames) per ser immediatament arrencades i trasplantades al viver que les vendrà al detall a uns preus elevadíssims i la majoria aniran a parar en llocs molt lluny del seu origen fins i tot poden ser exportades a altres països.Al no tenir cap mena de protecció legal ni regulació es converteixen fàcilment en tresors cobdiciats pels especuladors que obtenen de la venda del Patrimoni Històric i Cultural de les TTEE uns guanys econòmics molt importants fet que cada dia més s’està convertint en un negoci molt lucratiu. Un exemplar d'olivera mil·lenària pot arribar fàcilment a la xifra de 12.000 euros de preu de venda en viver. El GEPEC-EdC demana que d'una vegada per totes el govern català legisli i reguli com cal i urgentment aquesta pèrdua cultural i prohibeixi la pràctica d'aquest negoci mafiós. Fa dies que des del DARP es va anunciar la imminent protecció de les oliveres mil·lenàries fet que ha motivat una acceleració de l’espoli patrimonial. Ens temem que quan arribi la llei, si arriba, el nombre d'oliveres monumentals de les TTEE hagi baixat considerablement si es continua el ritme d'arrencaments actuals. Mentres tant s'hauria de declarar una moratòria per tal d'evitar veure com el país perd el seu patrimoni.El GEPEC-EdC ja va demanar fa 2 anys aquesta moratòria mentre es fes efectiva la protecció que va assegurar Toni Espanya, però de moment no ha arribat ni una cosa ni l'altre. No obstant de del GEPEC-EdC s'és conscient que la única manera de protegir tot el patrimoni d'oliveres antigues de les TTEE és fomentant la seva valorització sense arrencar-les. En aquest sentit veu amb molts bons ulls la iniciativa de comercialització d'oli procedent d'oliveres monumentals que ha iniciat la família Porta d'Ulldecona amb els arbres de la seva finca a l'Arion. Des del GEPEC-EdC esperem que en un futur no molt llunyà es consolidi una marca d'oli que ajudi a conservar grans taques de paisatge agrícola tradicional, i o­n a més es faci agricultura ecològica i es prohibeixi la cacera d'ocells.També s'haurien d'habilitar ajuts institucionals a modus d'indemnitzacions compensatòries als pagesos propietaris d'oliveres mil·lenàries i fomentar un turisme agrosostenible de coneixement patrimonial premissa important ja que no s'estima allò que es desconeix. Tot plegat serviria per preservar aquest tresor patrimonial que son les oliveres mil·lenàries de les Terres de l'Ebre.Nota: Per qui vulgui localitzar les finques i fer millors fotos, pot entra a la web següent i posant el terme, parcel·la i polígon us sortirà la finca. Podeu veure només el contorn de la finca, o també una foto aèria a sota. http://w3.mapya.es/dinatierra_v3/ La seva ubicació és fàcil: prendre el camí de la bassa del Montsià (GR-92), i després de passar per sobre l'autopista, a ma dreta, al costat dret d'una gran finca de mandariners.

Del Gepec

· Article publicat a Diari No Tan A Prop el 08.02.2007 ·

*

A les branques dels til·lers

·

Banderes de maig

A les branques dels til·lers
mor un malaltís violer.
Però cançons espirituals
volen entre els grosellers.
Que la sang ens rigui a les venes,
veig les vinyes com s'enreden.
El cel és bonic com un àngel.
El blau i l'ona combreguen.
Jo surto. Si un raig m'apunyala
sucumbiré sobre l'herba.

Avorrir-se i ser pacient
és massa senzill. Fi del meu turment.
Vull que el dramàtic estiu
em lligui al seu carro de la sort.
Oh Natura, que per tu
jo mori, però no tan sol!
En lloc Pastors, és estrany,
van morint pel món.

Jo vull que l'estacions m'usin.
A tu, Natura, em lliuro:
i la meva fam i la meva set.
I, si et plau, alimenta, abeura.
Res de res no m'il·lusiona;
ni riure dels pares i el sol,
però jo vull riure de res;
i lliure sigui aquest desconsol.

(Maig, 1872)
Arthur Rimbaud
(Charleville, França, 20 d’octubre de 1854 – Marsella, 10 de novembre de 1891)
(Versió de Xavier Baró)
·

·

Bannières de mai

Aux branches claires des tilleuls
Meurt un maladif hallali.
Mais des chansons spirituelles
Voltigent parmi les groseilles.
Que notre sang rie en nos veines,
Voici s'enchevêtrer les vignes.
Le ciel est joli comme un ange.
L'azur et l'onde communient.
Je sors. Si un rayon me blesse
Je succomberai sur la mousse.

Qu'on patiente et qu'on s'ennuie
C'est trop simple. Fi de mes peines.
je veux que l'été dramatique
Me lie à son char de fortunes
Que par toi beaucoup, ô Nature,
- Ah moins seul et moins nul ! - je meure.
Au lieu que les Bergers, c'est drôle,
Meurent à peu près par le monde.

Je veux bien que les saisons m'usent.
A toi, Nature, je me rends ;
Et ma faim et toute ma soif.
Et, s'il te plaît, nourris, abreuve.
Rien de rien ne m'illusionne ;
C'est rire aux parents, qu'au soleil,
Mais moi je ne veux rire à rien ;
Et libre soit cette infortune.

(Maig, 1872)
Arthur Rimbaud
(Charleville, França, 20 d’octubre de 1854 – Marsella, 10 de novembre de 1891)
·

·

Llegint aquesta entrada, El til·ler, en alemany: “Linde”, sobre el til·ler, he recordat uns versos d'Arthur Rimbaud: ‘Banderes de maig’.
D'aquest poema en va fer una versió cantada Xavier Baró:

"Xavier Baró canta Arthur Rimbaud, Satchmo Records, 2002"

Paül

·

·
Fotos: · [ jackbox18 ] · · [ Le Guiz ] · · [ mathiéou ] · · [ JaHoVil ] ·
·

Talen uns til·lers centenaris

Un tècnic fa talar sense permís uns arbres centenaris d´una plaça
del Barri Vell

L´Ajuntament de Girona estudia expedientar un tècnic que ha
fet talar arbres centenaris

«He marxat de casa plorant perquè no volia sentir la serra talant els arbres». Amb aquestes paraules s´expressava una veïna que es mostrava especialment indignada per la tala d´arbres que es va iniciar ahir al matí a la plaça dels Lledoners del Barri Vell de Girona. Un jardiner de les brigades estava talant alguns dels til·lers de la plaça per ordre d´un tècnic superior. Quan l´equip de govern va tenir coneixement de l´acció ja va ser massa tard.
Ho reconeixien ahir el tinent d´alcalde de Medi Ambient, Ponç Feliu (PSC), i l´alcaldessa de Girona, Anna Pagans (PSC). Ambdós representants municipals van assegurar ahir que de la tala d´arbres a la plaça dels Lledoners «No en sabíem res i estem disconformes amb l´acció» va lamentar Ponç Feliu. Ningú els havia advertit que l´objectiu final d´uns senyals de trànsit a la zona en què s´informava que es prohibia aparcar a la plaça perquè s´havia de fer una simple «poda» era en realitat l´eliminació d´uns arbres històrics. Els veïns lamenten que el senyal no advertís de la tala. «Hauríem pogut anar-nos a queixar abans», assenyalaven. Com que en el cartell -col·locat divendres passat- tant sols s´assenyalava que s´havia de fer una poda, no van tenir sospites de l´acció contra els arbres centenaris fins a comprovar visualment què passava ahir al matí.
De l´existència en aquesta plaça d´aquests exemplars n´hi ha constància des d´inicis del segle XX. L´alcaldessa de Girona explicava ahir que el tècnic que havia manat talar els arbres havia comès «un error important» perquè no n´havia informat l´equip de govern ni s´havia pogut consultar el punt de vista dels veïns de l´entorn de la plaça.
L´empleat hauria actuat per decisió pròpia perquè presumptament hauria detectat que els til·lers afectats creixien malament o estaven mig malalts. Aquesta actuació per lliure pot acabar en l´obertura d´un expedient. De fet, Ponç Feliu ha anunciat que s´estudiaran mesures a aplicar al treballador «a nivell intern».
Tot i que aquest espai del Barri Vell està batejat com la plaça dels Lledoners, en l´actualitat hi havia una desena de til·lers. Ara, pràcticament la meitat han estat talats. Un dels exemplars s´havia tret uns anys enrere perquè estava mort i es va substituir, precisament, per un lledoner.
Els arbres han estat un dels símbols identificatius de la plaça al llarg del temps.Per això ha dolgut més l´actuació. La bona sintonia entre aquests arbres i els residents a l´entorn de la plaça fa molts anys que dura. De fet, a meitat del segle passat els arbres estaven descuidats i van ser els mateixos veïns els que es van encarregar de mantenir-los. En un quadre a l´oli del pintor Isidre Vicens, elaborat als anys seixanta, els arbres hi apareixen ressaltats.
Tot i que no es podrà tornar a recuperar la imatge antiga de la plaça, l´alcaldessa de Girona, Anna Pagans, ja va assenyalar ahir mateix que s´hi plantaran nous exemplars tan aviat com sigui possible. El tinent d´alcalde de Medi Ambient de l´Ajuntament, Ponç Feliu, va explicar que s´hi posaran nous til·lers, possiblement avui.

Tapi Carreras, Girona.

Diari de Girona. 13.02.2007

· Article publicat a Diari de Girona el 13.02.2007

*

La taca del darrer bosc

Ànim! encara queda un bosc municipal a Calvià

M’ha fet un tomb el cor quan he vist el titular “Veïns lamenten la desaparició del darrer bosc municipal de Calvià” i és que pens que encara hi ha una oportunitat per a salvar una bona taca de bosc municipal calvianer. M’explic, som veïnat de Sant Agustí que fa un parell d’anys em vaig preocupà per el futur d’un preciós bosc ubicat entre el carrer Son Toells i el carrer Joan Sastre ambdós del municipi de Palma, la part de darrera de la urbanització de Cas Català i per la part més alta amb l’autovia d’Andratx. El seu topònim és Es Penyal des Corbs i en ell hi ha el coll de sa Barrera ben conegut per els habitants de Gènova. Doncs bé, a l’ajuntament m’informaren de que aquesta parcel·la era terreny municipal per a equipaments esportius (crec recordar) però que per el seu índex d’edificabilitat pràcticament no s’hi podia construir res. No sé si de llavors ençà ha canviat la seva condició, però en cas de que l’Ajuntament calvianer li posi l’ull damunt i acabés subhastat com ha ocorregut amb el de Bendinat, la pèrdua seria irreparable ja que és la única taca de bosc sense urbanitzar que hi ha entre Palma i Palma Nova, que ja és dir. Fa por escriure aquestes coses ja que m’imagin a qualque tauró que en llegir-lo prengui nota i utilitzi les seves influències per a aconseguir convertir-lo en un altra desgavell de ciment per a desgràcia de tots i benefici de pocs. La capacitat de la ciutadania és mínima a l’hora de detectar aquests canvis d’ús i normalment quan se n’adona ja és tard i s’amenaça que per aturar el procés les indemnitzacions a càrrec de l’erari públic serien milionàries. Jo des d’aquí anim als veïnats de Cas Català i Sant Agustí, a l’oposició de l’ajuntament (que ells en teoria sí que se n’adonen quan es fan aquests canvis encara que de vegades no ho sembli), a qualsevol ciutadà, que li dolgui veure com s’arrasa en un dia allò que la natura ha necessitat segles per a crear, a que estiguin vigilants amb aquest bosc. Els seus fills els ho agrairan, inclosos els del tauró.

Alfonso Sánchez García. Calvià.

Cartes al director.
Diario de Mallorca 13 de febrer de 2007

El paisatge amenaçat

SOS paisatge

Les persones necessitem vincular-nos amb el nostre entorn més immediat, però aquesta necessitat no és un producte de consum que generi beneficis econòmics. Potser és per això que l'element que fa possible aquesta vinculació, i que no és altre que el paisatge, està en perill constant de desaparició. El paisatge d'una ciutat el configuren el patrimoni arquitectònic i el patrimoni vegetal, a més de les persones que hi viuen.
A Barcelona, el paisatge viu constantment amenaçat. El meu entorn més immediat, el del meu carrer, el conformaven les robínies, arbres característics del Guinardó des dels orígens de la seva urbanització i que en els últims anys han estat arrencades sense contemplacions a partir de raonaments mancats de raó.
També era el meu paisatge la muntanya de Montjuïc, els jardins de Miramar dissenyats per Forestier, jardins a una part dels quals ja no puc accedir perquè formen part del recinte privat d'un hotel de luxe; jardins profundament transformats i que encara viuran un moment més tràgic quan a la zona del Belvedere s'hi construeixi un restaurant que alterarà, encara més, aquest indret.

· Jardi de Miranar, privatitzat ·

També formen part del meu paisatge desenes d'alzines centenàries i de pins i altres espècies arrelades al cim del Tibidabo, condemnades a desaparèixer del seu lloc al món per deixar pas a una muntanya russa. Projectes urbanístics en marxa, projectes d'imminent execució, tenen massa sovint una característica comuna: la manca de respecte pel paisatge. Tant és si parlem d'una masia a Horta, com d'un conjunt industrial al Poblenou, com d'uns jardins històrics o d'una colla d'arbres sense història, però plens de vida.

Etimològicament, respectar vol dir tornar a mirar, mirar atentament, mirar amb atenció, i aquest és un exercici que hem d'assumir com una responsabilitat. Si som indiferents a allò que ens envolta, mai no percebrem la seva bellesa, tampoc no arribarem a entendre com la seva existència té a veure amb el nostre benestar, i per descomptat, tampoc podrem reaccionar quan el perill sigui imminent i ja sigui massa tard per fer res. Potser no ens adonem que, de la manca de respecte per l'entorn, se'n deriva una manca de respecte encara més angoixant: la que té a veure amb els éssers humans.

Miracle Tous. Barcelona.

El Punt del 11.02.2007

· Carta Publicada a El Lector Escriu de El Punt del 11.02.2007 ·

*

Homenatge a un garrover

Rèquiem per a un garrover

Ve d'enrere el meu gust pels garrovers, sabent explicar raonablement el perquè, clar que sí. Al meu parer és un arbre antic i bell, aspre de soca normalment foradada i buida a trossos, amagatall de dragons, ocells nocturns, rates cellardes i salvatgina múltiple, mal present amb avarícia, la soca, però sempre amb aquella sensació de fortalesa, de resistència davant qualsevol adversitat, i amb una tendror verda encisadora a les fulles novelles. Les fulles del garrover adquireixen totes les tonalitats del verd a mesura que les setmanes passen, des del groguejar de les just acabades de néixer, fins a la quasi blavor de les més granades, a punt de desprendre's de l'arbre, completat el seu cicle.

No és el primer pic que reivindic la seva presència als parcs públics ciutadans com a arbre galà i garrit, decoratiu i sofert, a part que de tan mallorquí, quasi ho diu a crits. Record que fa uns anys, quan, adherint-me a l'opinió d'un article de don Lluís Maria Pomar, aquell savi que viu a Son Vida i que tan poc es prodiga darrerament, publicat a Diari de Mallorca per cert, jo també, fent-ne referència en vaig escriure una mena de panegíric del garrover, que va ser publicat a aquestes mateixes pàgines. O sigui, la meva fal·lera no ve d'ara, hi ha constància escrita.

Ja estem que, per altra banda, entre la pagesia té l'anomenada de ser un arbre poc admetent, en base a dues circumstàncies especials i concretes: baix la seva ombra hi sol néixer poca herba, i endemés si hi dorms la sesta et despertes amb mal de cap. Això diuen. De l'herba, sí que ho he observat. Deu ser per allò que hi ha arbres més possessius del seu redol que altres. Un pi, per exemple, també té pocs amics. El possible mal de cap de la migdiada, no ho he experimentat, ni ganes, ara què volen que els digui. Supòs que és una mica de mala premsa, més que res. Xerrim. Quan la gent posa la llengua damunt qualcú, ja es sap..., ni espolsant et lleves de damunt la maledicència. I diuen que d'un garrover s'hi va penjar Judes, el traïdor de Jesús, després d'haver-la feta com en Parreta. Vet ací la posada de llengua damunt.

Tot aquest llarg introductori us l'he contat per fer-ho venir bé i explicitar el meu més sentit rèquiem per un garrover en concret, estimat, potser únic als jardins de Palma, no ho sé del cert. El seu cadàver encara aguanta dret just baix de la Feixina, allà on el Jonquet s'acosta a la mar i els metropolitans garruts encara li diuen La Merdera, més que res perquè un temps el torrent de la Riera servia per a més coses que per recollir les aigües pluvials... Anava de caguetes i allà evacuava... El garrover mort que us dic, el que queda d'ell encara fúnebrement vestit de fullaca seca, és just allà on la Riera acaba, mirant la mar just a la dreta. Tenc per a mi que es tractava d'un «garrover bledà», que segons l'Alcover-Moll: «És més llis de soca i de branques que els altres, té més pocs nusos i carrega menys de fruits», però no n'estic segur. Estic segur de tan poques coses, jo.

Aquest arbre ja feia un bon grapat de mesos que evidenciava que havia carregat a mala banda, s'havia encomanat del mal de la mort. No s'ho traurà tossint, vaig remugar el primer pic que el vaig afinar. Les branques, una darrera l'altra, aclucaven els ulls de les fulles, es veia que es pansia dia rere dia... Potser no li agradava l'aigua o el que sigui que ara baixa a tostemps pel torrent? No era del seu gust l'espectacle d'una riera travestida, disfressada de riu...? Sigui el que sigui, ha retut l'ànima al déu dels garrovers. No estaran gaire a incinerar-lo. Que puguem pregar molts anys per ell.

Gabriel Florit. Escriptor
Diari de Balears

L'arbre digne molt digne

Camarinhas

una nit de febrer de l’any 2003

El temps és com les ones de la mar. Arriben una rere l’altra a les roques dures o a l’arena suau. Quan esclaten i blanquegen les roques sembla que volen fer-se-les seva, que volen pujar-hi per arrasar-ho tot, fer miques la roca i la terra amb les plantes i els animals que l’habiten: vells fills i filles de la mar. El temps em vol fer miques a mi, a totes a tots, vol sotmetre’m i jo sé que ho farà “però el color dels meus ulls viurà eternament”. El sol es reflecteix al meus ulls amb dolça bellesa, apaivaga qualsevol vellura. Què hi havia abans de la mort, abans del bing-bang, abans de la meva vida?

Els dies passats són perles solitàries perdudes al fons de la mar. I tanmateix sense saber-ho estic segur de que els mol·luscs, les ostres que fan diuen que amb un granet d’arena les perles, tenen relació entre elles, entre la mar i la terra. Els biòlegs i les biòlogues saben perquè canta el rossinyol a la nit? Perquè fan perles les ostres?

Quin temps de viure el txapapot en tantes voreres sagrades.

I el crit contra el ianqui que m’ha arribat enmig de l’arena de les dunes i de la mar d’ones d’escuma renouera m’ha donat una caloreta que m’ha alleugerit el cansament. Gràcies 1876, Joan Manuel, si només pogués servir per això el mòbil, sense costar guerres ni tudada d’energia ni tanta i tanta contaminació: nunca mais, no a la guerra. Què fem amb els mòbils? Com tornar a la barraca de xemeneia ben feta, al viure sense metges ni hospitals?

Com ahir vespre .amb els del benegà de Muxía a aquell baret de pedra del que no record el nom, amb la televisió donant la guerra del ianqui i els tres mesos del Prestige; aquella xerrada com una ruta més cercant el camí entre els toixos, les roques i les ones de la marea que et volen arrabassar, cercant posar llavors radicals de veritat per avançar per avançar de veritat a costa del que costa i que tantes vegades defens pensant que estic tot sol, fins i tot quan pens amb els que hi estan veritablement a les presons espanyoles, els bascos o aquells comuns que en diuen però que no ho són comuns, que són per damunt de nosaltres com àguiles o aligots de piular malenconiós com el buteo buteo que he sentit contra les roques, el cel i la mar.

És blau i encorbatat el color de la Tevegà i de la Primera, és curiós aquest color de fredor de gel de mar de la dreta i ara mateix sent que la insistència de la reacció és com la del txapapot que apareix arreu, el txapapot feixista. Quina guerra. Però com és que la presència de la veritat és tan insistent en els detalls més insospitats. Quin misteri hi ha en què sense paraules ni coneixences ens reconeguem. És la llum del sol, però també la foscor més immensa que com a serp que es vol mossegar la coa fa espirals a l’univers d’una magnitud tal que cabrien dins una fulla de pi.

Al voltant meu passen coses com les que afectaven a en Van Gog.

Txapapot pels collons i tot. Tant de bo que tengués la ment clara, la sang freda, l’esperit temperat per escriure tant bé com pintava en V.G. tant de bo poder descriure per deixar-ho a l’eternitat dels ulls de la ment el que visc en certes situacions.

Jo sé que ara gràcies a aquest aparell que desconec tan absolutament i que es diu mòbil he parlat amb la meva estimada, la Juanita, na Joana, i que també l’he recordada quan dibuixava i escrivia a al quadern de bitàcola de l’imbécil de l’amo del bar aquest que sembla un museu marítim.

Jo no sé si m’acompanyen guàrdia civils o anarquistes d’idees clares.

Anarquista preconstitucional rompre les normes d’ortografia com diu en G. Màrquez ferit de mort.

Esclatar la pau tant fàcil tan complicat ara mateix a aquest món cobert de petroli i de cotxes que corren per carreteres asfaltades amb el beneplàcit ”inasequible” de la gent, de molta gent.

Escolt ara una música que m’agrada, així de senzill, sembla d’una dona musulmana, no ho sé, amb un acompanyament de corda molt rítmic. Agraeixo i pas a llegir un tros més d’aquesta descendent d’esclaves Jamaica Kincaid i tot això m’esqueixa l’ànima, la me romp però no la me txapapotetja.

Anarquista preconstitucional, ja!, mala broma. En realitat cal així una mentalitat de la terra i anarquista, anarquista de terra, radical com diuen les dretes radicals en tot el seu esplendor de falsedats i vomiteres.

Diu la que he anomenada abans:”Els anglesos s’odien entre sí i odien Anglaterra, i la raó per la qual estan tan abatuts actualment és perquè no tenen on anar ni ningú que els faci sentir superiors”. I segueix:”A l´Antigua que jo vaig conèixer vivíem a un carrer que tenia el nom d’un criminal anglès pertanyent a la marina, Horacio Nelson”

És clar que la nota que es posa al peu de pàgina sobre aquest personatge i que només es refereix a la seva estada a Antigua, 1784, 1787, l’escriu una ment amb consciència. L’escriptora és una ningú enfront del poder semblant al que es dibuixava a The Wall de P. Floyd.

Ara fa poc he estat al cementiri dels anglesos on el Serpent es va enfonsar i moriren 173 homes, tres es salvaren. Hi havia flors de plàstic, funcionaris les hi deuen haver col·locades, però imagina’t que hi arriba al lloc un anglès: quin fanatisme patriòtic, de raça absolutament superior es sent.

I ara em vaig refent, asserenant pensant. El color dels meus ulls…

Com una música dolça s’escolta…

Com una llum que entra dins la cova fosca i blanca d’una casa potser eivissenca abans dels gipis…guiris, gipispollas.

No arribam molt lluny, però un somriure, una mirada humana o fins i tot o sobretot la d’un ocell, una sargantana o un peix poden fer-te sentir viu, que compartim la llum, l’aire, el temps que xoca contra les roques.

Quina mirada deu tenir en Bush enfront dels meus ulls durant deu minuts.

Contant 600 una vegada i prou, pensaria tal vegada en els diaris que venien pels carrers de Managua o de Palacagüina els nins que anunciaven sense saber-ho els doblers que el Congrés dels EEUU entregava a la Contra i que potser els mutilaria i que canviaria (com va ser) la seva vida en pitjor, en molt pitjor, sense esperança per molt temps. Record i ho dic tot d’una que puc que això m’ho contava Don Modesto Silva amic d’en Jaume Soler d’Arbúcies.

I mirar ara mateix, ara mateix la mirada, els ulls d’en Reagan amb alzheimer o de qualsevol dels seus contemporanis de les grans corporacions industrials petrolieres, capitalistes al cap i a la fi.

Mirar als ulls als científics (¿) (sic.) que fan possible tant de mal al món, a la gent de carn i os que té dret a alenar i a viure malgrat tot.

Fills de la gran USA com diu n’Estelles.

Però les bales no són de paper de seda, foraden i tapen baix terra o al forn incinerador i la gent té por.

M’importa una merda el que pensis quan et digui que el que et puc dir pot ferir la teva sensibilitat de guàrdia civil de “calavera de plomo” d’apolític o apolítica si ho vols entendre millor.

Cal dir als infants i a les nines la veritat des de sempre, la que fa més mal i la que més alegries dona, la mentida i la flor, la traïció i la mar blava, el dolor i el sol, la veritat complicada de la dona o de l’home que més pugui sofrir per estimar massa la terra i saber perquè ho fa, la veritat de la sàvia i de la sang. La veritat que està dins llibres, cançons i poemes que cauen com fulles de l’arbre digne molt digne.

L’abraçada a l’alzina guapa que t’alça des de les arrels i et puja per les branques empesa cap a les clares fulles verdes i lluentes de sol i de cel orejat.

La veritat de 100 anys de presó dura, injusta, molt injusta. Cal lluitar amb totes les forces i sofriments: aquesta és la veritat que sap tan greu haver de dir a una filla o a un fill, perquè et creuran i sofriran i tu, jo, no ho vull, perquè som pocs els que ho farem, encara que hi ha pobles sencers que van per aquest valent camí: jo/ el meu poble / el món… tres en un com la Santíssima Trinitat dels putes catòlics fatxes que tot ho han falsejat i canviat.

Abelles: les pautes perdudes

No m’agrada parlar del “canvi climàtic”. Vull dir que voldria que res fos així com “ja és”, que els cicles de la naturalesa s’esdevinguessin sense que res humà els pogués alterar en desmesura. Segurament hi ha molt d’atzar en el procés evolutiu de la matèria i els éssers vius tan a nivells còsmics com microscòpics. Ara, però del que volia parlar és d’una cosa tan senzilla com d'una conversa entre dos apicultors i jo avui de capvespre mateix. El que més m’ha sobtat ha estat el ple convenciment que tenen de la influència del que anomenam “canvi climàtic” amb el cicle biològic de les abelles i, per tant, en la seva producció de mel. “Han perdut les pautes” em diuen. Els he demanat si del que em parlen n’han llegit res als diaris o a per internet. Em diuen que no, però el seu convenciment és ferm i molt compartit: les abelles van molt desbaratades. Existeix debilitat en les guardianes del rusc que altres aprofiten per espoliar. Hi haurà adaptació? Hi haurà extinció? Què faríem davant un daltbaix de les abelles? Pot afectar altres cicles biològics com els de les plantes amb flor? Poden semblar exagerades aquestes qüestions, però no faig més que traduir el que les paraules i els rostres dels apicultors m’han transmès. Si qualcú en sap més o en vol donar l’opinió li agrairia.

Tala salvatge a Tollos

Denúncia d’una tala salvatge a Tollos (el Comtat)

La Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció denuncia una tala salvatge de carrasques que ha tingut lloc en les proximitats dels masos de Capaimona (Tollos), en un carrascal que es troba a cavall entre els termes de Tollos (el Comtat) i de la Vall d’Alcalà (la Marina Alta).
Segons el grup ecologista, aquesta agressió afecta una superfície d’unes dos hectàrees on s’han tallat moltes desenes de carrasques adultes i ben desenvolupades, sense altre objectiu que extraure camionades de llenya. Les conseqüències són ben greus, ja que s’ha atemptat contra un dels dos o tres carrascals millor desenvolupats i més madurs de tota la comarca del Comtat. Cal dir, a més, que aquesta zona està inclosa en el Lloc d’Interés Comunitari "Valls de la Marina", que integra la Xarxa europea Natura 2000, i també forma part de l’àrea d’esmorteiment d’impactes del Parc Natural de la Marjal Pego-Oliva.
L’àrea afectada per l’agressió, que fita amb la comarca de la Marina Alta, pateix ja una forta desforestació a conseqüència dels incendis que periòdicament arrasen les formacions vegetals, les quals només amb moltes dificultats poden arribar a l’estat adult -com és el cas excepcional del carrascal on s’ha produït aquesta tala.
Sembla que aquesta actuació, fortament impactant i abusiva, no compta amb cap projecte o estudi que la puga justificar mínimament, sinó que es tracta simplement d’una extracció pura i dura de fusta de carrasca, que ha provocat el desmantellament, des del punt de vista formal i ecològic, d’una vegetació que evolucionava ràpidament cap a la situació de clímax o màxim desenvolupament vegetal, amb un augment i millora important de la seua biodiversitat.
La Carrasca-Ecologistes en Acció denunciarà aquesta atemptat a la Conselleria de Territori i Habitatge, exigint-li que identifique urgentment els autors de la destrossa i que els aplique una sanció exemplar. El grup ecologista està convençut que aquesta tala no compta amb l’autorització de la Conselleria; si fóra així, considera que el cas seria encara més greu i que s’hauria d’obrir una investigació i depurar les corresponents responsabilitats en el si d’aquest organisme.
Aquesta tala també posa en evidència la falta d’agents forestals i de mitjans suficients per a la vigilància i protecció efectiva de les nostres serres, necessària per a prevenir les agressions ambientals i detectar ràpidament les que no s’hagen pogut impedir, de manera que s’eviten danys que, en termes ambientals, solen ser irreparables i irreversibles.
Per últim, el col·lectiu ecologista denuncia les contínues declaracions exclusivament propagandístiques d’Esteban González Pons, conseller de Territori i Habitatge, sobre l’increment dels efectius dedicats a la vigilància, denúncia i persecució dels atemptats ambientals. La imatge que pretén vendre el conseller contrasta fortament amb l’existència de nombroses agressions ambientals que queden sense les sancions oportunes, sovint a causa de la falta de voluntat política.

· Article publicat a Diari No Tan a Prop el dia 08.02.2007 ·
*

Sicaris i canvi climàtic

La mentida del canvi climàtic

Comença a estendre's -i tant de bo sigui definitivament- la sensació que les pors al canvi climàtic són exagerades. De fet, el mateix concepte de canvi climàtic resulta, a més d'incert, confús i excessiu: confús per redundant, perquè el clima és sempre dinàmic, canviant per naturalesa (un clima estable és inversemblant), i excessiu perquè els seus efectes resulten perfectament assumibles per l'espècie humana. Hem crescut i hem arribat a ser el que som competint amb el canviant clima i amb la incertesa sobre el futur, i el nostre coneixement i la nostra ciència en són el millor producte, d'aquesta lluita. El planeta s'escalfa, és cert, però aquest fenomen no és nou ni especialment significatiu, i com tots els sistemes naturals s'autoregularà mitjançant processos molt més complexos del que albirem. Pensar que les dades climàtiques actuals són definitives és tan ingenu com explicar els processos geològics limitant-nos a les observacions que hem acumulat des de Lyell: l'escala de la naturalesa no és l'escala humana, sortosament, i l'acumulació de gasos de l'anomenat efecte hivernacle no és res comparat amb l'acumulació ideològica que s'ha forjat amb aquest pensament ecologista, que ha estat incapaç d'estendre's en les societats occidentals sense recórrer al catastrofisme (ni amb els gasos que emeten les vaques, des de molt abans de la revolució industrial).

Aquests dies ha arribat a Europa el seu compatriota, Al Gore, que tracta de guanyar amb estratègies calamitoses allò que no va ser capaç de guanyar a les urnes. Un dels intel·lectuals més eminents del nostre estat, el llicenciat Federico Jiménez Losantos, ens advertí ben llampant (a part del soprepès de Gore, i amb un seguit d'insults, com acostuma) de la indigència ideològica i científica d'aquest expresident, i a més ens observà que res de bo no pot sortir d'un home que accedeix a retratar-se amb el president Zapatero. A hores d'ara tothom s'ha adonat que la pel·lícula que Gore ha promogut és exagerada i inoportuna, i que oblida les múltiples possibilitats que alguns fenòmens naturals ofereixen per a les nacions capdavanteres del món: si els pols es desglacen, en podrem extreure petroli i altres recursos naturals, i els àrabs deixaran de fer-nos la guitza, per exemple, i si les nostres fonts d'energia esdevenen insuficients, la indústria nuclear ens espera amb els braços oberts, com ens han advertit tradicionalment vostès, i els francesos, i els finesos i els xinesos, i totes les societats amb quatre dits de front. Quina poca confiança en la nostra intel·ligència revelen aquestes prediccions, pessimistes i destructives! Hem anat a la lluna -i recordem que no hi hem anat tots, només els nord-americans i alguns convidats d'aquest gran país (i els russos, és cert, tot i que de vegades gairebé no n'han pogut tornar)- i hem superat l'esgotament d'innombrables recursos que semblaven únics i últims des del paleolític: no sabrem enfrontar-nos a aquestes mínimes variacions dels termòmetres? Termòmetres que, a més, pugen i baixen arreu del globus, i n'hi ha prou de veure les imatges que ens ofereix Tomàs Molina per comprovar-ho. (Tomàs Molina és un meteoròleg del nostre país d'allò més espavilat, i amb cara de bon al·lot. Li haurien de fer una bona proposta, a veure si ens comença a repetir que això del canvi climàtic no s'ha comprovat del tot, perquè per aquí li fem molt de cas. Però si es nega a col·laborar, tampoc no cal dur-lo a Guantánamo, això no).

El progrés s'ha construït sobre el consum i l'energia. Ara, els sectors més esquerrans i nostàlgics d'un passat que mai no va existir -i que si existí quedà buit tot d'una que els seus habitants en pogueren fugir- es dediquen a predicar una fe que ha perdut totes les batalles. ¿No ens van avisar els maies, fa tres mil anys, que l'eix de la terra oscil·la i que això és la causa de gran part dels trasbalsos del clima? ¿Haurem de recordar que quan els víkings van arribar a Groenlàndia estava coberta d'herba, i que per això l'anomenaren Terra verda (Groën-land)?

No vull tancar aquest escrit sense aprofitar l'ocasió per advertir-los que si necessiten experts a convèncer el personal d'una cosa i -amb pocs mesos de diferència- de la contrària, fins i tot en temes relacionats amb el terrorisme, acudeixin a aquesta península Ibèrica: hi ha autèntics experts en el tema.

(Nota: aquest article ha estat escrit arran de la divulgació de la notícia que l'American Enterprise Institute i altres grups d'opinió -ideològicament estantissos- lligats als conservadors nord-americans i a algunes companyies petroleres ofereixen deu mil dòlars a canvi d'articles i aparicions en mitjans de comunicació que contrariïn els informes del Panell Internacional per al Canvi Climàtic de l'ONU i critiquin les informacions que en divulguen la gravetat del problema. Els envio una còpia amb les meves dades i quan arribin els diners els donaré al GOB. Posats a dir disbarats, millor que ens els paguin i que en puguem treure profit!).

Josep M. Llauradó, escriptor

Diari de Balears

A favor de la terra

vine a dir prou!

Arrasen el bosc de la Masia Bach

Talen desenes d’arbres i arrasen el territori
per fer-hi una escola privada

A la urbanització del Golf Masia Bach ho estant acabant d’arrasar tot, han aplanat turons, arrencat els arbres i eliminat arbredes, el bosc i la orografia natural del territori, per fer-hi un centre docent d’elit, d'ús privatiu en una finca municipal destinada a equipament públic.
A l’any 1990 es va inaugurar el club de golf Masia Bach, al costat mateix de La Beguda (entre La Beguda Alta, La Beguda Baixa i Can Bach) però situat al terme municipal de Sant Esteve Sesrovires i a 27 quilòmetres de Barcelona. Per donar forma a les cent hectàrees que fa el golf van remoure més de dos milions de metres cúbics de terra. Els polítics que el van inaugurar ho van fer contents i cofois, posant-hi èmfasi dient que si un municipi té una instal·lació que no agrada com la presó (al mateix terme municipal hi ha la presó de Can Brians) també pot tenir tot el contrari, un gran golf. Tot i que a molta gent de la zona els semblava que el golf era una instal·lació molt més perjudicial que no pas la presó. El golf i les seves instal·lacions han tingut un considerable èxit i han estat força freqüentades, per industrials i executius, polítics de tota mena, assistents a congressos i convencions, esportistes coneguts, gent famosa de tota mena, nous rics i també d’aquella mena de gent que els agrada tenir a prop aquesta altre gent “selecta, rica i famosa”.
Al cap d’un temps, al golf s’hi va afegir un hotel “d’alt nivell” i desprès una horrible urbanització, cosa que va comportar i encara comporta, haver de remoure moltissims més metres cúbics de terra. Una urbanització adreçada a la mateixa mena de gent que freqüenta el golf. En la propaganda d’aquesta urbanització, participada per l’entitat valenciana Bancaixa, expliquen que “les parcel·les són emplaçaments privilegiats per a nuclis selectes de famílies”, “amb més de 600 habitatges de luxe” i que “tot el complex residencial estarà completament tancat amb accés privat”, també diuen que les construccions es fan tenint en compte "l’impacte medi ambiental" i sota els criteris de “viabilitat amb l’entorn .. i de respecte envers el medi ambient”.
Ara, de fa uns mesos, a la urbanització del Golf Masia Bach, tornen a remoure terres sense parar. Ho estant acabant d’arrasar, han aplanat turons, arrancat els arbres i eliminat bosc i arbredes, es pot veure de manera ben clara en les fotografies que s’acompanyen. I això que diuen que ho fan tenint en compte “l’impacte medi ambiental, de viabilitat amb l’entorn .. i de respecte envers el medi ambient”. Si no tinguessin en compte tot això es fa difícil imaginar el que podrien arribar a fer. I tot això ho fan per construir un centre docent per a persones d’elit, d'alt nivell, de posició alta i solvent. Un centre docent privat que farà i gestionarà la empresa Nuevo Agora Centro de Estudios, SL en uns terrenys de l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires en virtut d’un contracte, per concessió, de l'ús privatiu d'una finca municipal d'equipament públic.
Sona estrany això de fer un centre docent d'ús privatiu en una finca municipal destinada a equipament públic. La majoria de gent no ho acaba d’entendre. I que per aconseguir tot això s’hagin d’eliminar de manera dràstica els arbres, el bosc i la orografia natural del territori, és una cosa que encara costa més d’entendre. I que tot això sigui promogut i beneit per l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires i aprovat per les altres administracions és una cosa que fa acabar la poca confiança que encara hi pugui haver en la classe política i les institucions en les quals governen. Els polítics que han permès que passin aquest cúmul de barbaritats, els de l’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires i també els d’altres institucions, no es mereixen aparèixer més en cap llista electoral.
Si ‘La Beguda’ tingués municipi propi, cosa que fa més de cent anys que reclamen, tota aquesta zona de Can Bach, juntament amb els nuclis de La Beguda Alta i La Beguda Baixa i les seves rodalies, correspondrien al municipi de ‘La Beguda’ i d’aquesta manera, el seu ajuntament, segurament que no haguessin permès aquestes greus destrosses. Ara seria una bona hora per a tornar a reclamar de manera decidida la seva ‘independència’. L’Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires viu d’esquena a tot aquest territori, només li importa poder-ne treure força diners.
Quan aquest centre docent d’elit, per a persones d'alt nivell, de posició alta i solvent, estigui en funcionament, els seus mestres podran obrir les finestres, mirar a l’exterior i explicar que en uns moment que les Nacions Unides estaven proposant plantacions massives d’arbres per ajudar a combatre la contaminació i per a pal·liar, encara que només fos una mica, el canvi climàtic, aquí a la urbanització del Golf Masia Bach i a l’indret precís on hi ha el centre docent és van eliminar sense cap mena de contemplacions centenars d’arbres i amb un cop de maquina es va canviar el paisatge que moltes generacions havien preservat. Ho podran explicar, si els deixen, es clar.
· Plànol de Situació ·

· Imatge que ensenyen en la seva propaganda ·

· Les fotos 4, 5 i 6 són de ‘Sesrovirenc Incorformista’ ·
*