La primera flor, el primer fruit

Estan a Drassanes i semblen africans

Amb un hivern relativament càlid et pots emportar una agradable sorpresa tot passejant: La primera flor i el primer fruit.
Algú sap com es diuen aquest arbres inflats de tronc i amb punxes ?
Estan a Drassanes i semblen africans, que diuen que allà ara és estiu i per això floreixen.
És sorprenent veure la força amb la que s’estimen el nostre país, doncs arrelen millor que els arbres d’aquí. Potser no arribarà al metro però de ben segur que algú s’hi pot entrebancar...
A veure que em podeu explicar d’aquest arbre que estic encuriosit. Gràcies.

X.N.

·

Els fassers del pont de can Blau

Just al límit del parc natural de s'Albufera de Mallorca, dins del terme municipal de Sa Pobla, travessant el llit del torrent de Sant Miquel i el Canal de sa Ciurana, trobam el pont de can Blau. Germà bessó del pont de son Carbonell, ambdós vàren ser construïts l'any 1876. Al Pont de ferro o de can Blau i trobam 2 fileres de fassers una a cada banda del camí (avui en dia carretera). Aquests fassers mostren el pas del temps i els accidents de trànsit a les seves soques amb cicatrius i forats.

No he pogut trobar informació sobre aquests arbres ni de qui ni quan es vàren sembrar. Però si informació sobre els ponts. Ho trobareu en aquesta plana web sobre el parc natural (No oficial) que vos recoman.

S'Albufera de Mallorca, parc natural

A l'apartat d'història trobareu un article sobre els ponts de s'Albufera.

Rafel Mas, Búger 8 de gener de 2007

·

Un hivern calurós arran de mar

·

En aquests dies de principis del 2007 que es discuteix si l'any passat va ser el més calurós en molts anys o ho serà l'any vinent, en que el concepte canvi climàtic és a mà de tothom, les plantes són tossudes en explicar-nos el que passa.
Us passo unes fotos d'aquestes festes de nadal, una realitzada a Barcelona d'un lliri blau (Iris germani- ca) florit, i l'altre realitza- da al Garraf d'un plataner amb el fruit madurant tranquil·lament a la branca.

Jo cada cop més penso que en això del canvi climàtic hi té molt a veure el sol. Una vegada buscant informació sobre canvi climàtic vaig llegir que la teoria solar en el canvi climàtic era una de les seguides per la ciència però que no està tenint gaire ressó.
Posar-se al sol al migidia d'un d'aquests dies anticiclònics em fa pensar realment en si no serà veritat aquesta teoria. Perquè picar pica de valent, i les plantes bé ho noten.

·

N'Alec de N'Hug

Totoni

Però no va ser fins a la tarda, a tocar d’una alzina revella i arran d’una soca amb molsa i vesc, que Totoni no es va dignar a fer-se visible. Primer havia preferit emborratxar-se sentint el clapit de n’Alec udolant el seu nom contra el cel.

- Bé bé, què vols què vols ara de mi de mi, gossa vellota?
- Hola, Totoni, no vull sinó que volem.
- Voleu, voleu? I qui és que t’acompanya companya? Jo no veig ningú ningú.
- I doncs què et pensaves, que només tu et pots fer invisible? Has de saber, elis elis, que m’acompanya un amic fidel.

Pels que no ho sapigueu, us diré que Totoni pertanyia a la família dels Nans de l’Eco. Uns éssers quasi sempre invisibles com el mateix ressò i a la vegada ensinistradors experts de tota mena de sorolls, remors o brogits. Totoni, a més a més, era capaç d’imitar el llenguatge i les cadències sonores de quasi tots els sers vius, sense oblidar les flors.

- Totoni –li va dir n’Alec-, mira jo voldria aprendre l’idioma de les mosques i fer aprendre la meva parla a una mosca, més ben dit, un moscot.
- Ai!, no cal aprendre’ls aprendre’ls: els insectes sectes parlen amb les antenes i els gossos quasi sempre ho feu amb els ulls ulls, encara que els homes creuen euen que teniu tota la parla arla amagada en el lladruc druc uc...
- A fe que saben ben poques coses, els homes.

Llavors Pim, que no per fredolic deixava d’embadalir-se amb la màgia dels mots de Totoni, va sortir del seu refugi i, després de saltar suaument a la punta del musell de n’Alec, amb ràpìds moviments de les petitíssimes antenes, va fer saber a la gossa que:

- Noia, no puc estar-me de dir-te que tens una cua que és un goig d’amagatalls i ambients. Ah! i d’ençà que no pares de mirar el cel, que els ulls t’han agafat tanta vivor que sembla que se t’hagin empeltat del que guaiten.

I es va quedar ben quietet, mirant fixament l’esguard immens de la gran gossa, a l’espera que també ella li digués alguna cosa en el meravellós idioma acabat de descobrir.

N’Alec de N’Hug

Joaquim Soler i Ferret · Carme Peris

En defensar l'Amazònia ens defensam a nosaltres

Nosaltres i l'Amazònia

L'Amazònia és una de les grans baules de la cadena ecològica del planeta: cobreix el 5% de la superfície terrestre, amb una extensió de 7,8 milions de quilòmetres quadrats, dels quals 5 milions són al Brasil. En aquesta àrea s'hi estima que s'hi conté el 20% de l'aigua dolça i el 50% de les espècies vegetals i animals conegudes en el planeta, a més de viure-hi 180 pobles indígenes que representen un valuós llegat cultural de la humanitat.

Durant anys hem sentit parlar de la destrucció del gran bosc amazònic com una de les grans amenaces ecològiques de la humanitat. Com tantes i tantes coses, a força de repetir-les un i un altre cop, ja ni en feim cas. Però malgrat tot la desfeta d'aquesta gran reserva biològica segueix, inexorable, el seu pas: en els darrers 40 anys s'ha tallat prop del 20% del bosc plujós amazònic. I s'espera que, de mantenir-se el ritme actual, en pocs anys n'hagi desaparegut el 50%. Els científics apunten que tenint en compte que l'Amazònia genera la meitat de les seves pròpies precipitacions gràcies a la humitat que alliberen els arbres, la desforestació pot provocar un augment de les condicions de sequera empeses per l'encalentiment global del planeta.

Aquesta situació es deu, en part, a l'aparició els darrers anys d'un nou agent de desforestació que s'afegeix a l'activitat de producció il·legal de fusta: la plantació de soja transgènica en zones de selva prèviament desforestades. Aquesta devastadora indústria tan sols du entre dos i tres anys d'implantació i ja es calcula que 1,2 milions d'hectàrees amazòniques, a un ritme de 3 km2 per hora, han estat arrasades per a cultivar-hi soja. Entre 2004 i 2005 se sembraren més d'un milió d'hectàrees de soja a l'Amazones. Aquesta producció de soja es dedica majoritàriament a l'exportació com a component de l'alimentació animal. El Brasil ja és el segon exportador mundial de soja i aviat en serà el primer. Un 49% d'aquesta producció és destinada a la UE.

Els monocultius industrials de soja estenen la devastació ecològica i generen una societat violenta i desequilibrada. L'ocupació que generen és escassa: una persona ocupada cada 160 hectàrees. La pobresa facilita l'existència al Brasil d'una xifra d'entre 25.000 a 40.000 treballadors en règim d'esclavatge. A aquestes zones arrasades per la maquinària pesant l'única llei és la llei de les armes, sostenguda pels pistolers a sou dels desforestadors.

La revista National Geographic del mes de gener d'enguany publica un interessant article titulat Amazònia, selva verge o agricultura intensiva. En aquest article es descriu l'assassinat el febrer de 2005, a una remota regió de l'estat de Parà, de la monja nord-americana Dorothy Stang. Aquesta valenta dona dedicada al suport a les famílies d'agricultors i a la preservació del medi ambient, va ser escomesa per dos pistolers a una àrea que estava sent desforestada. A la conversa prèvia a l'assassinat, Stang els va reprendre per apropiar-se una parcel·la de selva que no era seva per dedicar-la a pastures per al bestiar (el Brasil també ha esdevingut el major exportador de carn de vacú del planeta). Això va ser prou per a ser assassinada a sang freda.

Mentrestant el governador de l'estat de Mato Grosso, Blairo Maggi (conegut com O Rei da soja, ja que ell tot sol en conra 140.000 hectàrees) insisteix que la inquietud general per la desforestació de la conca de l'Amazones és exagerada, i diu que no creu en l'agricultura basada en els pagesos que defensava Dorothy Stang. Ell pensa que això és anar contra la història: «els preus unitaris cauen i es necessita un volum enorme per a subsistir».

Vet ací com el sistema agroalimentari mundial mostra la seva profunda injustícia: mentre els productors de cerals, llegums, carn i llet d'Europa no poden vendre a un preu just els seus productes, s'ha instal·lat un sistema globalitzat que ens aporta aliments gràcies a la destrucció dels ecosistemes més valuosos de la Terra, el treball esclau, el pistolerisme i la transgènie. En aquesta situació, consumir els productes dels nostres propis agricultors és l'única eina que pot limitar aquesta escalada de destrucció. La defensa de la nostra agricultura també és la defensa de l'Amazònia.

Mateu Morro

Diari de Balears 7 de gener de 2007

Llibertat, justícia i... pau

Jo dic si al procés de pau

*

Rhynchophorus ferrugineus

Becut vermell

Rynchophorus ferrugineus (Olivier, 1790)

El becut vermell de les palmeres és un Coleòpter de la família Curculionidae. Té l’origen a Malàisia. Arribà a Andalusia (Granada) el 1995. Després apareix a València (2004), a Múrcia (2005), a les Canàries (2006) i a Catalunya (2006). A Mallorca s’ha detectat per primera vegada l’octubre de 2006 a sa Ràpita (Campos).

Espècies afectades
Aquest insecte ataca un gran nombre d’espècies de palmera. Als països on és originari pot trobar-se sobre cocoters (Cocos nucifera) i Palmeres de Guinea (Elaeis guineensis) entre d’altres moltes palmeres. També està citat en Agave americana o Saccharum officinarum (canya de sucre). No obstant això, a la Península Ibèrica i Canàries s’ha observat només sobre la palmera canària (Phoenix canariensis) i amb menys freqüència a la palmera datilera (Phoenix dactylifera).

Descripció de l’insecte
L’ou és molt petit (2mm.) i blanquinós. La larva no té potes, és piriforme, amb el cos també de color blanquinós i marró roig, el cap. Passa per entre cinc i nou estadis larvaris i acaba a la pupa en un capoll fet amb fibres de la palmera. L’adult és un escarabat de color vermell amb ratlles longitudinals negres i amb el rostre allargat (bec) característic de la família dels curculiònids.
El cicle dura entre tres i quatre mesos, i té tres o quatre generacions a l’any, normalment en la mateixa palmera mentre hi hagi aliment. Ara bé, també pot colonitzar-ne d’altres atret per l’olor de la palmera malalta o acabada de podar. És un insecte molt gregari i se’n poden trobar fins a tres-cents exemplars en una mateixa palmera.

Danys
Com la Paysandisia archon, la larva de R. ferrugineus, al començament mossega les fulles tendres i, després, barrina el tronc de la palmera.
El primer dany observable exteriorment és que cau o es despenja alguna fulla de l’interior de la corona; si s’estira es desprèn amb facilitat i podem observar les mossegades a la base de la palma. Sol estar molt prop de l’ull, on en poden trobar totes les formes a la vegada (larva, capoll-pupa, adult). A diferència de P. archon, ataca directament a l’ull de les Phoenix canariensis, i la mort de la palmera sòl ser qüestió de temps. Sembla que en Phoenix dactylifera té preferència pels fillols i la part baixa de la planta.

Informació extreta d’una publicació de la
Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears.

L'enigma de les fruites a les làmines

Natures mortes

Vaig «heretar» de cal meu padrí patern quatre làmines envasades que estaven penjades dins el menjador de ca seva. Natures mortes amb una pàtina aferrada, trista i marronenca, de suportar neteges intempestives i el baf de sopes i bullits. De nin sempre les mirava -en aquelles llargues estones en què els adults xerraven i els nins d'abans havíem de creure, seure i callar-. I un servidoret mirava molt i escoltava poc. El meu padrí era qui parlava més, un home alt, amb ulleres rodones, Climent de nom. Hi havia també un quadre amb tots els seus fills, deu, dels quals dos havien estat Climents, això volia dir que abans del meu pare, que feia el seu nom, dos dels seus germans amb el mateix patronímic havien mort, un molt jove i l'altre d'uns deu anys. Devia voler aquell bon home un Climent a la família, fins que va surar mon pare. Va ser temps després quan vaig saber de qui eren les fotografies envasades d'aquells dos nins damunt el bufet de l'entrada.

Tornem, però a les làmines amb les natures mortes. Era d'ús habitual a Mallorca endiumenjar la casa amb imatges, moltes d'elles suïsses o alemanyes amb paisatges, que per aquest motiu de procedència dels impressors, eren alpins o centreeuropeus, o amb fruites i caça. Devien ser originàries, les nostres, de quan els padrins es casaren a finals del segle XIX. A dues d'elles hi ha fruites i a dues més aviram i conills o llebres. Les dues de fruita ara són dins la cuina de ca meva a Sant Joan, amb un interrogant irresolt.  

Les cuines, sobretot ara per Nadal, amb la foganya a prop, són llocs de reunió i de trobada, de fabricació de menjars i de llargues vetllades. A una de les làmines hi ha fruita de tardor: un codony, cinc magranes -badades perquè es puguin veure els seus grans-, dues nesples, una lletuga i un «pitxé» d'aigua; a l'altra, de l'estiu: vuit melicotons, dues peres dins un plat, una branca de cirerer carregada de fruits i fulles i una fruita que no he sabut mai què era. Pareix com un ametló grossot, verd, amb un poc més de morro. A tothom que ha vengut a ca nostra li he demanat: «saps què és?». «No, no i no...». Fins que un dia, el meu cosí Climent, el fotògraf -al cel de les imatges sia- que solia comparèixer sempre a fer torró per aquestes dates em diu: «això és una selloviana». Idò, això. «Sé on n'hi ha una», es referia a l'arbre, «i te'n duré perquè les vegis». Es va morir i no vaig poder seguir el rastre de les «sellovianes» (?).Avui, a punt de començar les jornades nadalenques he reparat un altre pic amb les natures mortes i amb la «selloviana». Ni sé exactament com se deu escriure i la cerca per Internet no ha estat massa fruitosa (i perdonin l'adjectiu). Han aparegut, entre altres, l'arbust amb la flor que aquí anomenam «bandera d'espanya»; uns fesols sud-americans i una «guayaba» verda, que és el que més s'hi assembla, una fruita corrent a Amèrica; tots ells amb el nom científic de la seva espècie «selloviana» o «sellowiana». Per aquest motiu, he decidit explorar per la via de la signatura de les làmines: G. Falchetti. Ha resultat ser Giuseppe Falchetti (1843 - 1918), un pintor italià, fill il·lustre del seu poble, Caluso, província de Torí, de la regió del Piamonte al nord d'Itàlia, «mestre insuperable de les natures mortes» diu el web del seu municipi. He trobat, també, uns dibuixos seus de l'«Erbaluce di Caluso», una casta de vinya, a unes contrades que donen també el Barolo i l'Asti (aquest, un moscatell amb la variant «spumanti» molt aconsellable). He resseguit imatges dels seus quadres exuberants de fruites, alguns paisatges del Piamonte i de la Vall d'Aosta, però a cap d'ells he trobat rastre de la «selloviana», el fruit desconegut de la làmina il·lustrada de la meva cuina. M'he posat messions amb mi mateix de quant em torbaria a contestar la qüestió. Ho continuaré demanant a la gent que véngui aquest Nadal de visita. Si els he de ser franc, no fris massa de resoldre el meu enigma, petit i casolà..

Climent Picornell

· Article publicat a al bloc de Climent Picornell el dia 30.12.2006

 i a Diari de Balears el 04.01.2007 ·

·

Un majestuós faig

Faig centenari (Fagus sylvatica)

En la foto que us mostro, ni bitxo ni flor, sinó un majestuós faig que ha conviscut amb els llenyataires i els ramaders càntabres durant segles, i que és un bon exemple de gestió forestal sostenible.
Aquest faig i uns altres tres també centenaris es troben
a la fageda de Saja (Cantabria), una excel·lent
mostra dels boscos atlàntics humits.
~· Article de Meb publicat a Bitxos i flors el 01.01.2007 ·
~
Moltes gràcies, Meb, per la dedicació d’aquesta foto
i el teu escrit a ‘Amics arbres · Arbres amics’.
~

Izarren hautsa

Pols d’estrelles

La pols d’estrelles es va convertir un dia en germen de vida.
I en varem sorgir nosaltres en algun moment
I així varem viure, creant i recreant el nostre àmbit
Sens descans. Treballant varem perviure
I en aquesta dura cadena estem tots fermats.

L’home té necessitat de dominar un medi hostil,
Viu aqueixa lluita i n’extreu la seva veritat
Cerca amb afany la saviesa i la llum,
I en aquesta recerca no coneix el descans
S’orienta per dreceres obscures
I va inventant noves lleis, jugant-se en això la vida.

El treball humà és coneixement: conèixer i transformar
Agermanant-se amb la natura i arribar a descobrir-la...
Crear de la negació allò positiu
I prenent la contradicció per llei continuar avançant.

El desposseït sap bé quan formós és posseir,
Doncs l’home afanyadament tracta de satisfer les seves necessitats.
També nosaltres hi som,
I de la nostra terra hem de mirar de veure clar,
Eliminant absurds,
Eixermant el camí per avançar cap a l’objectiu.

Del mateix tronc del que varem néixer nosaltres,
sortiran altres branques joves que continuaran la lluita.
Que es constituiran en amos conscients del seu futur
Per la força i evidència dels fets
Convertiran en fecunda i racional realitat
El que en nosaltres és somni i desig.

Cliqueu sobre el dibuix:

Izarren hautsa

Izarren hautsa egun batean bilakatu zen bizigai, hauts hartatikan uste gabean noizpait giûaden gu ernai. Eta horrela bizitzen gera sortuz ta sortuz gure aukera atsedenik hartu gabe: lana egiûaz goaz aurrera kate horretan denok batera gogorki loturik gaude.

Gizonak ba du inguru latz bat menperatzeko premia,
burruka hortan bizi da eta hori du bere egia.
Ekin ta ekin bilatzen ditu, saiatze hortan ezin gelditu,
jakintza eta argia; bide ilunak nekez aurkitu
lege berriak noizpait erditu, hortan jokatuz bizia.

Gizonen lana jakintza dugu: ezagutuz aldatzea,
naturarekin bat izan eta harremanentan sartzea.
Eta indarrak ongi errotuz, gure sustraiak lurrari lotuz,
bertatikan irautea: ezaren gudaz baietza sortuz,
ukazioa legetzat hartuz beti aurrera joatea.

Ez dadukanak ongi ahi daki euketzea zein den ona,
bere premiak bete nahirik beti bizi da gizona.
Gu ere zerbait ba gera eta gauden tokitik hemendik bertan
saia gaitezen ikusten: amets eroak bazterturikan,
sasi zikiûak behingoz erreta bide on bat aukeratzen.

Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak,
burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.
Beren aukeren jabe eraikiz ta erortzean berriro jaikiz
ibiltzen joanen direnak : gertakizunen indar ta argiz
gure ametsa arrazoi garbiz egiztatuko dutenak.

Eta ametsa bilakaturik egiaren antziduri
herri zahar batek bide berritik ekingo dio urduri;
guztian lana guztien esku jasoko dute sendo ta prestu,
beren bizitzen edargai; diru zakarrak bihotzik eztu,
lotuko dute gogor ta hestu haz ez dadin gizonen gain.

Hitzak (lletra): X. Let · Musika: Mikel Laboa

Pintura: Argitzaletan · Dibuix: Tasio

El camp

Decadència o extinció?

Les acaballes del segle XX i el començament del XXI han estat testimonis de com l'Arxipèlag ha engegat un procés de modernització que ha quedat palès a distints nivells; ja sigui a nivell sociocultural, econòmic com també territorial. El caràcter estructural del fenomen, s'evidencia en el procés de metamorfosi detectat sobre el camp balear i, conseqüentment, en els canvis de percepció que la població ha tengut d'aquests espais.

En aquest sentit, si giram la vista enrere i ens situam en l'escenari de les Illes Balears preturístiques, podem discernir com els illencs teníem una concepció molt nítida d'allò que realment representava la ruralia. Així, durant segles i segles, la fora vila illenca fou el lloc on es treballava de sol a sol i, per tant, era la font d'ingressos majoritària per a les famílies de l'època que, en major o menor mesura, depenien d'aquests espais econòmicament. Aquesta dependència -unida a altres factors tals com el caràcter rudimentari dels mitjans de comunicació- atorgà a aquests indrets una funció eminentment residencial, per la qual cosa, la ruralia es convertí en l'epicentre de les relacions socials i culturals de l'Arxipèlag. Tanmateix, no descobrim res quan remarcam la capital significació que el món rural ha tengut des del Neolític fins al segle XX pel devenir de les Balears.

La segona meitat del segle XX marcà un abans i un després. Tant és així, que la irrupció del turisme de masses a les Balears suposà l'explosió de l'oferta laboral en el sector serveis, fet que coincidí amb un fenomen de decadència en la productivitat agrícola. L'efecte immediat d'aquesta conjuntura fou un inèdit transvasament de població jove que deixà de treballar al camp per fer-ho al litoral o a Ciutat, ja que es veieren atrets per feines manco sacrificades i millor recompensades econòmicament. Endemés del poc atractiu econòmic, s'activà un procés de desprestigi social del camp ja que, mentalment, s'associà a retard. Aquesta visió més aviat denigrant del món rural, es contraposava a les idees de progrés i avantguarda que es tenien de zones litorals on apareixia el turisme.

La tendència iniciada durant els seixanta experimentà un capgirell a partir dels anys noranta. Així, en aquests últims lustres s'han solapat dos corrents que han baratat l'estructura d'aquests indrets; per una banda, s'ha gestat un procés d'escampadissa de la urbanització a partir de fórmules diverses tals com l'estandardització de la cultura de l'adossat i, per altra banda, les activitats turístiques -fins aleshores concentrades al litoral- s'han estès també cap a l'interior a través d'iniciatives com l'agroturisme, sumant-se així, a l'extensió manifesta d'usos industrials i comercials en zones rurals. El resultat ha fregat el despropòsit. Almanco aquesta és una percepció que comença a estendre's per determinats sectors de la població balear, els quals comencen a posar en dubte l'existència -tal volta la supervivència- d'una vertadera ruralia a les Illes.

En síntesi, l'emfasització dels usos residencials i turístics a l'interior de l'Arxipèlag ha contribuït activament a desdibuixar el seu tarannà ancestral. Aleshores, seria interessant plantejar-se, a curt termini, si volem desaccentuar la situació coetània caracteritzada per un tangible arraconament del món rural o si bé redefinim el concepte «camp» i deixam aquestes tasques en mans del romanticisme més nostàlgic.

Andreu Mir Gual, geògraf.

Diari de Balears 2 de gener de 2006

Arbre mort, espectacle postmortem

Barcelona Sensacions

No hi entenc gens ni mica en arbres, però jo diria que aquest està mort. Tampoc en sé gaire de psicologia, però no crec que sigui massa bo desfilar cada dia per sota d’un cadàver. Em sento una mica esgarrifada.
Em fa sentir més contenta pel matí veure les xemeneies que no pas aquest pobre arbre. Deu ser allò d’eros i tanàtos...
He tingut una sensació de silueta urbana funesta. A casa he escrit a la maquineta: barcelona sensacions.
Han sortit mitja dotzena de pàgines eròtiques. Confirma que la major part del mercat relaciona sentir amb eros. Pàgines més endavant entenc el per què de tot això : Han decidit fer un espai d’exposicions al Ferum. La broma és que n’hi haurà una amb el nom de Barcelona Sensacions.
En un altre lloc veig la importància cultural de mantenir aquest paisatge urbà, focus de pelegrinatge de turistes postsostenibilistes. No me’n sé estar de retallar i enganxar:
'Según ha explicado hoy el concejal de Cultura, Carles Martí, la habilitación del edificio como espacio de exposiciones tendrá un coste de 4 millones de euros -dos a cargo del presupuesto ordinario del consistorio y otros dos derivados del presupuesto extraordinario por la capitalidad cultural aprobado por el Ministerio de Cultura-.'
Està clar que la cultura té un preu però l’espectacle postmortem és impagable !

·

[Varsalona vatega]

·

Aprendre a aprendre

El discurs ecologista no està lliure de punts criticables. Hi pesen ideologies confuses (com l’ “equilibri de la natura”), la utilització de dades de manera molt esbiaixada, interessos generats en la dinàmica política (hi ha gent que viu de l’ecologisme), confusió d’objectius, precedents d’errors greus, etc. En els sistemes complexos, gairebé sempre és difícil prendre partit. No obstant això, hi ha coses clares. Part de la lluita per un altre model de globalització implica posar fi als monopolis. Per exemple, en el sector alimentari, això requereix que els productors s’alliberin de la dependència industrial, impedir que la indústria introdueixi varietats superproductives i genèticament protegides però estèrils, que obliguen cada any a comprar grans, adobs i pesticides al proveïdor, i desenvolupar tècniques basades en els coneixements ecològics sobre el funcionament dels sistemes de suport de vida. El primer principi que hem d’aprendre a seguir, una regla que explica les regulacions a escala de la Biosfera, és que tot residu és un recurs. Hem de minimitzar els més problemàtics mitjançant un esforç en el disseny, en particular d’envasos, components d’aparells domèstics, automòbils, elements de construcció, etc. Apareixen materials nous les propietats dels quals poden ser interessants per la seva lleugeresa, robustesa, facilitat de reciclatge, etc., però les repercussions dels quals en el medi han de ser analitzades amb precaució. És essencial augmentar l’ús de recursos locals, la qual cosa significa diversificar les tecnologies i disminuir les necessitats de transport i energia. En això té una rellevància especial l’ecourbanisme: les noves ciutats han de dissenyar-se pensant en una diversificació oposada al “racionalisme” de Le Corbusier, ambientalment tan irracional, que faci barris més autosuficients i diversificats per el contacte entre individus (ciutat compacta), que aproximi els llocs de treball o lúdics als habitatges, aprofiti les cobertes i un ús millor dels transport públic. El territori ha de ser organitzat d’una manera reticular, que mantingui estructures ecològiques més madures com a reserves de biodiversitat. L’home, immers en una explotació expansiva, necessita, com el paràsit que ha passat a dependre d’un únic hoste, en el nostre cas la Terra, una estratègia cap a la simbiosi, cap a les sinergies. Caldria adaptar la producció d’aliments, el tractament de residus i la fertilització, especialment als oceans.

La història de l’Univers i la del planeta Terra no s’acabaran amb l’home. El que ha de preocupar-nos és el nostre encaix en el complexíssim sistema global. Podem fer-ho molt millor i molta gent treballa perquè sigui així. Hi ha grans obstacles, enemics gegantins, retrocessos en molts terrenys, i, pitjor encara, el temps per reaccionar es redueix acceleradament, però també sabem cada vegada més com és el món, com som nosaltres i què som capaços de fer. El futur està prenyat de perills i d’esperances, d’atzar i necessitat, de sorpreses i constriccions, però el mar pel qual naveguem és així. Sabem que la Raó amb majúscules és una abstracció i un mite caigut, que amb l’Educació no s’aconsegueix tot. No es tracta d’aprendre a comportar-nos racionalment, això ho fem sempre, tot i que amb objectius diversos i amb una barreja inevitable de l’esfera emocional. Però la nostra millor arma és aprendre, aprendre a aprendre, i aprendre a aprendre a aprendre... Kant va convertir en el lema de la Il·lustració el seu “Atreveix-te a aprendre!”. El nostre aprenentatge incorpora un altre imperatiu clàssic, “Coneix-te a tu mateix”, incloent-hi el costat fosc de pulsions que han estat seleccionades per sobreviure com espècie en un món bastant diferent. Hem de conèixer-nos a nosaltres i el món i saber que, en la complexitat del món, no tenim res assegurat, que la nostra capacitat de control i anticipació és limitada, que som vulnerables i, alhora, perillosos. Que ens enfrontem a l’avarícia i la fam. Hem de tenir el coratge de viure i de confiar en les nostres forces amb més lucidesa que optimisme, amb menys pessimisme que esforç i amor a la vida. I, com diu el protagonista d’Erewhon, que la sort posi la Providència a favor nostre.

Jaume Terrades

Biografia del món de l'origen de la vida al col·lapse ecològic