Ametler, Ametla, Ametlerar

Els Arbres d’Alaró
Ametler o Ametller (Prunus amygdalus Batsch)

Deu fer una dotzena d’anys que en Gori Negre de Santa Maria me va donar un grapat d’ametlles silvestres que va portar de Grècia. Eren una mena d’ametlles de clovella i llavor idèntiques a les que nosaltres coneixem per aquí, però molt més petites. Em va dir que les havia agafades d’un arbust semblant a un roser. Quasi em vaig emocionar. Potser trobau que exager, però heu de pensar que a mi també amb els arbres em passa igual que al Darwin amb els ocells: “ Ja d’al·lot gaudia observant el costum dels ocells... En la meva ingenuïtat em sorprenia que no tothom fos ornitòleg” o amant dels arbres. Tenia, doncs, a les meves mans el fruit de l’ametller silvestre, l’autentica planta mare de tantes varietats d’ametllers.
L’ametler creix silvestre i forma part de comunitats vegetals climàciques del sud-oest d’ Àsia i Àsia Central, des de Turquia i Síria fins al Càucas. És a dir, al cau primerenc de la civilització mediterrània. Segons la informació que he trobat i en base a la literatura bíblica, la introducció de l’ametller com a arbre de cultiu agrícola, domèstic (Prunus amygdalus var. dulcis ) pot haver passat a l’any 2000 A. de C.. A Egipte sembla que no se’n cultivà fins al temps dels romans. A Grècia hi va ser portat al voltant del 200 a 300 abans de Crist, i de manera gradual assolí tota la conca del Mediterrani.
He trobat a Internet molta bona informació quan a l’ametller. Articles i estudis sobre pol·linització, elecció de les varietats, intercompatibilitats, resistències a la sequera o a les gelades, etc. que poden servir molt a l’hora de preveure les futures produccions.
A Alaró sabem molt bé el que significa anar a espolsar ametlles, en especial els qui érem nins dels anys setanta per avall. Personalment vaig anar cada any a tomar i a collir ametlles fins als vint i cinc anys i des del nou. Formava part de la quadrilla d’en Joan “Campanater”. Encara record quan no s’empraven teles i eren els estols o colles de dones i nins qui collien les ametlles d’en terra mentre els homes les tomaven enfilats i en bon equilibri sobre als arbres. Empràvem vergues d’ullastre que solien durar ben be tot l’estiu si la sabien manejar. De vegades, a segones quines propietats, no se tractava gairebé a les collidores o als tomadors, existien males paraules per no res i fins i tot qualque cinglada de tanyada fina d’ametller per les anques. Aviat, però, el tracte i els mètodes canviaren. Ens especialitzàrem també en saber manejar les teles, que solien ser de color verd. Començaren a aparèixer les màquines peladores que encara s’empren i que escampa una pols que s’aferra i rapinya la pell.

·Tomant ametlles·

Fa molts anys també, als setanta, record que els ametllers eren alts i estirats, podats perquè tirassin cap amunt i no amples i rodons com ara. La raó era que calia que molta llum arribés a terra per a fer germinar i créixer el farratge, cereals i lleguminoses que s’hi sembrava. He trobat una fotografia dels anys vint del segle passat que ho corrobora un poc. A Alacant, però, on vaig viatjar de nin amb mon pare hi vaig veure els primers ametllers podats per fer-los rodons i de soca baixa.
Molts bells records infantils van lligats a la tasca i al temps de collir ametlles. Les famílies solien reunir-se amb aquesta finalitat. A Alaró és a partir del dilluns de Sant Roc, passat festes, que comença la temporada. El sol és molt calent, les figueres fan bona ombra, el poal de llauna conserva amb un bon tros de gel l’aigua fresca. Temps de figues, de molons i de síndries. També de qualque cop d’ametlla a l’ull, de molta suor i de polls que s’aferren a la pell.

·Esclovellant ametlles·

Qui ho canta molt més be que jo, el temps de collir ametlles, és na Maria Antònia Salvà:

Temps de metles
(fragment)

Les figues van a qüerns
i les metles a barcella:
cada cullita novella
minva fredor als hiverns.

Quan el blat és dins la sitja
i la civada als graners,
dins el camp dels ametlers
bell estol s’hi regositja.

Qui espolsa no pega fluix,
i els d’abaix cullint s’acoten,
que les metles hi reboten
ploguent com a calabruix.

El gel no crema la flor;
per axò es cull bona anyada:
cada ametler té solada
que a l’amo fa barba d’or.

Ab les metles a pelar
dins la casa hi ha alegria,
i de crits i cantoria
l’hora-baxa és un xalar.

Vénen carros carregats
i xalestes cullidores
que’s tornaran peladores
quan els sacs seran buidats.

Ja al voltant del caramull
s’aplega bella rotlada;
i a la pau de la vetlada
la conversa pren el bull.

Fadrines, bé hi cal anar
la clenxa feta, a les vetles,
que anyada rica de metles
serà anyada de casar.

Maria Antònia Salvà
(Palma, Mallorca, 1869 - Llucmajor, Mallorca, 1958)

~

·Ametlles verdes·

Els planters d’ametllers de llavor eren molt utilitzats a Alaró i a les Illes. Encara ho és a Iran, Turquia, Afganistan, Grècia o Creta. L’ametller amarg es pot empeltar de moltes varietats d’ametlles: marcona, llargueta, menut, vivot, poteta, verdereta... també és molt bon patró per la prunera o l’albercoquer. A Alaró hi ha i sempre han existit molt bons empeltadors, com l’amo en Colau Vallès, que l’any passat ens va deixar per sempre i se’n va dur molts dels seus sabers.
Dels productes que s’elaboren amb l’ametlla en podríem parlar llarga estona, en pastisseria el gató, el torro d’ametlla, de neula, de xixona, el massapà, el gelat d’ametlla, les ametlles crues i torrades o la llet d’ametlla de Santa Maria. Les ametlles són utilitzades també com a base cosmètica. Per altra banda les ametlles tenen alts nivells d’àcids grassos insaturats, el més important és l’àcid oleic. El seu consum freqüent ajuda a disminuir els nivells de colesterol total i colesterol “dolent” o LDL, al mateix temps que augmenten el colesterol “bo” o HDL. Al ser un aliment d’origen vegetal, l’ametlla no conté colesterol. Pel seu alt contingut en vitamina E, l’ametlla proporciona una dosi extra d’antioxidants jugant un paper important en la prevenció de malalties coronàries i càncer. Una ració d’ametlles de 30g. aporta el 50% de la quantitat diària recomanada de vitamina E. També conté vitamina B6, en menor quantitat. L’ametlla és el fruit sec amb major contingut en fibra, que és important per a facilitar i regular el trànsit intestinal, evitant així l’estrenyiment i la prevenció de malalties cardiovasculars. També són una important font de minerals com el calci, el magnesi, el potassi, el coure, el fòsfor i el zinc.

·Ametlerars del Pla xapats per una autopista·

Només per acabar cal recordar la importància de l’ametller en flor en la configuració del paisatge de les Illes, sobretot de Mallorca. Segurament els turistes que ens visiten els agrada més fruir dels ametllerars mallorquins a la velocitat d’un carro per carreteres tranquil·les que el paisatge de barreres que marquen els límits de les autopistes i que tant paisatge han malmès per sempre.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 9 de gener de 2006.

· Els Arbres d’Alaró

~

Els Ametllers florits

Els ametllers i altres arbres floreixen abans de tenir fulles

Cal que neixin flors

«Cal que neixin flors a cada instant», aquest era un vers d'una cançó de Lluís Llach. El cantautor empordanès expressava un desig, però no deia res de com aconseguir-lo. Ara sembla que la ciència i la tècnica estan en el camí si no de fer florir les plantes a cada instant, sí almenys de dominar i controlar la floració. Els científics han descobert quins són el factors bioquímics que marquen el lloc i el moment en els quals una planta o un arbre comencen a florir.
Diguem abans de tot que la floració no és una activitat poètica per a la planta, sinó el mecanisme principal per a perpetuar l'espècie. Les flors no són l'òrgan de l'amor platònic, sinó els òrgans sexuals de les plantes i sense elles no hi hauria fruits. Si les plantes deixassin de florir no solament el món seria més trist, sinó que també la fam acabaria amb mitja humanitat.

Sembla que fa poc un grup d'investigadors d'Holanda, Japó i Suècia han descobert que la floració depèn de l'acció conjunta de dues proteïnes anomenades FD i FT. La FD indicaria el lloc on han de desenvolupar-se les flors i la FT el moment. Des de fa molt de temps es sabia que les plantes no floreixen de manera capriciosa sinó quan hi ha uns estímuls o unes determinades condicions atmosfèriques. Per regla general és quan el dia s'allarga i augmenta la temperatura que començam a veure les flors en els jardins i en els horts. Hi ha una sèrie de sensors que comuniquen aquests canvis a les cèl·lules de les plantes a fi que s'iniciï el procés de floració. Els científics han pogut descobrir que aquests sensors estan a les fulles, ja que empeltant les fulles d'una planta en floració a una que encara no hi estava, aquesta segona va començar a florir ràpidament. En un principi els investigadors pensaren que el factor desencadenant de la floració, la proteïna FT, seria enviada des de les fulles fins a les gemmes, que és el lloc de la floració. Més endavant pogueren comprovar que no era la proteïna la que es traslladava sinó l'ARN missatger que donaria l'ordre a l'ADN perquè es codificàs la proteïna FT. Dit breument: la proteïna FD seria la que triaria quines gemmes s'han de convertir en flors i la FT la que marcaria el moment de la floració. ·Arabidosis thaliana·

Quan vaig llegir les declaracions dels científics que deien que havien emprat per fer els experiments l'Arabidosis thaliana vaig pensar amb el meu amic Rafel Socias que un dia em va dir la l'Arabidosis és una planta que serveix per tot i no serveix per res. És una mala herba, però és la preferida dels investigadors en fisiologia vegetal, per a fer-hi els seus experiments. Però també em vaig enrecordar d'en Rafel -el més prestigiós investigador espanyol en ametllers- perquè jo volia saber què passava amb els ametllers i altres arbres fruiters que floreixen abans de tenir fulles. Vaig cridar a Saragossa -és on treballa en Rafel- i li vaig exposar la meva perplexitat: com es pot florir abans de tenir fulles, si és de les fulles d'on parteix l'ordre de florir. En Rafel em contestà que no tenia per què estar perplex que en el cas de l'ametller les coses són semblants. El que passa és que l'ametller rep les influències quan té fulles i ha perdut els pètals és a dir en primavera i a principis d'estiu. Les proteïnes o hormones de la floració formades durant aquests mesos en què l'ametller té fulles fa que ja durant la tardor i l'hivern les cèl·lules indiferenciades de les gemmes comencin a diferenciar-se, I, quan el dia s'allarga i les temperatures augmenten, pel mes de febrer i principis de març, compareix aquesta meravella rosada i blanca, que és la flor d'ametller.

Francesc Bujosa. Catedràtic de la UIB.

~

~

· Article publicat al Diari de Balears el 14.01.2006

~

Arbres malferits

Fredes

COM UN viatger perdut, rememore
certa pau insòlita, dins la nuesa indestructible,
des d’aquest fred cargolada. I, d'aquest fred inevitable,

camine l'ànsia; d’aquestes soledats, els resquicis desgastats
de la pedra. La fusta té por i s’amaga en
balcons de cel immensos. Torne a

mirar, ja tot distància
o arbre ferit pel blanc
immaculat de l’abandó.

Alfons Navarret i Xapa
(Alfara, 1974. L'Horta Nord - País Valencià)

~~

XIII (Bruixa de dol)

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria-Mercé Marçal

~

Un Arbre Ferit

Descobrint Barcelona
també es descobreixen arbres ferits

Descobrim Barcelona és la web d’una colla d’amigues que s’han proposat fer passejades per Barcelona per a conèixer a fons la ciutat, passejades que van explicant en les diverses pàgines que van creant en la web i on hi publiquen les fotografies obtingudes per Conxita Puigarnau, les anècdotes viscudes, els detalls singulars, etc. de cadascuna de les passejades. La Carme Bazán, l’encarregada de la web i una de les animadores de Descobrim Barcelona ens ha enviat aquestes fotografies d’un arbre ferit amb aquesta nota:

“Hola, Us envio aquestes fotografies. Les ha fetes una amiga i ambdues estem indignades. És un arbre que està situat a l'aparcament de la Universitat Central, entrant per la cantonada de Balmes. Només entrar a l'esquerra. Té la ferida amb totxos i ciment com si fos una tàpia. “

La Gemma i el Daniel, jardiners amics, ens expliquen que abans es practicava força aquest tipus de jardineria arbòria en arbres que presentaven grans orificis per així evitar l'entrada d'aigua i per tant el podriment que això implicaria. En alguns llocs es continua realitzant operacions d'aquest tipus ja sigui amb totxanes o amb altres tipus de materials que omplin l'orifici. En realitat el que fan és tapar el forat, però els fongs i/o altres microorganismes que hi hagi segurament poden continuar la part de la seva activitat produint danys a l'arbre.
No sabem com es va produir aquest gran orifici a aquest arbre, podria ser d’algun accident, una agressió, una bretolada, d’alguna malùria, de la deixadesa, de l’abandó. ..., sigui com sigui, és una ferida que dol i sorprèn.

~

~

Arbres i plantes d’en Climent

« ... Cada ovella al seu corral»

Frissava d'arribar. Feia associacions, quasi involuntàries, amb textos i coses que invocassin tranquil·litat i sossec; la darrera Quiet days in Clichy (Dies tranquils a Clichy), un contra- sentit, i no he tengut temps de res més, perquè només entrar sent una veu dins l'aiguavés de davant: «Que hi sou?» Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Gerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera. Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Meià i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d'alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien taladrat, foradats a consciència, un caquier enorme que morí -probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s'emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Pens si qualque ebenista se'n faria un llepa-dits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s'aturarà fins que me'n torni.
Si l'habitació d'estudi mira cap al migjorn de l'illa de Mallorca, a la muntanya de Sant Salvador de Felanitx i a la Mola des Fangar (que esper poder-hi pujar, ara que veig que la pressió popular farà obrir els camins públics a l'alemanyot que comprà l'enorme possessió), la foganya i la cuina miren el nostre corral. Aquest ens va rebre amb la seva vestimenta hivernal. Les darreres ventades han despullat l'enredadera que fa flors color de carabassa i que són les delícies culinàries de la tortuga, orfe, que trobàrem pel carrer. Això mateix ha fet la parra -que dugué el germà de ma mare quan, de jove, el destinaren de tinent de l'exèrcit a Lleida. O el melicotoner que sortí, venturer, dels pinyols -de la casta «baby gold»- que els al·lots escopien dins la terra, i que s'ha fet altíssim i ara, les seves fulles amb tonalitats groguenques donen el punt tardoral al jardí. Als magraners, amb les quatre magranes badades que hi han quedat penjades, els rupits i els ullets-de-bou hi troben encara qualque granet mollar.
El gessamí -que he de trasplantar i no me lleu mai- durant l'estiu es resisteix a fer flors i, en canvi ara en fa a les totes, no tan oloroses, però, com quan fa calor; just darrere, a la paret de pedra seca, la que mira el nord, han sortit ja, per dins les encletxes els capellets de teulada amb les seves fulles sucoses i transparents. Com a contrapunts, uns lliris rars amb els seus plàtans lletjos dedins, de les flors dels philodendrons -«costillas de Adán» deia sempre la padrina- o les cireretes de pastor o de betlem, ara no ho sé exactament -vermelles i lluentes- d'un ruscus salvatge que mon pare dugué del pinar d'En Simona i que sembrà com qui no ho vol, i en canvi ara l'he de tenir fermat amb filferro de tan gros que s'ha fet, amb uns espàrrecs de més de dos metres que li surten quan és hora. Un preber de cirereta, coent a matar, carregat de prebets verds i grocs, i un taronger nan que vaig treure a una rifa, amb el número 45 -mai havia tret res en ma vida-, va farcit de tarongetes llargarudes com a peres que es poden menjar amb la pell i tot.
Les fulles d'ombra eren dins un cossiol grandiós que vaig aclarir i en sortiren dotze de més petits; els garballons són de dàtils agafats per Artà, no n'he arrabassada cap d'aquestes palmeretes protegides i també les falgueres, tots es troben ara mateix en la seva millor època. Com els clavellers d'aire que, penjats a quatre bastons, tenen unes clavellines lleugerament liles. Com una anècdota, vaig sembrar una xirimoia a un racó, prop del cossi que fa de recipient a un irrisori aqüeducte «andalusí» per on hi faig córrer l'aigua, ajudada per unes canaletes d'un molí de Sa Pobla que em regalà en Toni Socies «Moret» -tot va ara ple de fullaraca seca-, la xirimoia, deia, s'ha fet altíssima i verda a voler, enguany l'hi he comptat vuit xirimoies, que ara són com olives, encara.
Tot aquest caliportal, s'ha entremesclat amb un taronger, agre, que ha rebrotat de baix -quasi d'en terra- de la soca d'una llimonera que s'havia estès com un paraigües gegant i que la neu i la ventada d'ara fa un any la m'escuixaren, es desballestà dels seus garrots que l'estalonaven i morí, tota menys una branca; se veu, però, que com era empeltada damunt un peu de taronger bord, ara aquest ha crescut i va ple de taronges. Les hi deixaré, donen color i vida al corral i veig que a les rates -habitants insolents de les parets velles, més que centenàries, del jardí- els agraden, malgrat la seva amargor.
Les clívies mostren els seus fruits, arreplegats al capdamunt de les seves vares com cireres color grana, i els cactus que me donaren a Ca na Blanc són ja com a bonsais, semblem arbres diminuts. La girgolera que me festeja la madona de Ses Gorfes ha tret quatre flors grogues esquifides, allò bo però són les seves fulles, no les flors. Avui he arrabassat les alfabegueres, però n'he deixat una, la que me regala cada any en Joan «Petrer», vull que aguanti, amb les seves quatre fulles esparses, fins l'endemà de cap d'any, així l'hauré tenguda mig any just, fent la seva feina: perfumant quan la tocaves.
Esperaré per Sant Antoni per podar les parres i les bouganvílies i per ordenar les restes d'àmfores romanes, esteses damunt un pedrís, un tractor acabà de triturar-les quan llaurava per sembrar faves a un sementer aturonat, cap a la part de Montuïri. Damunt el lledoner s'hi colguen els coloms quan comença a fosquejar, per paga ho fa tan prest a finals de desembre, però per Nadal, s'allarga el dia una passa de gall, una passa de pardal diuen a Catalunya. Els moixos dels veïnats van a jeure dins la cova del Betlem, que he fet a un racó del jardí, se veu que allà estan calentons damunt la pelussa. Ells també troben aquests dies tranquils. Per Nadal, cada ovella al seu corral.

Climent Picornell

· Article publicat al Diari de Balears el 11.01.2006

~

Parlar-li a una Servera

La Servera i jo: Poesia d’un bard

En una nit obscura, et vaig trobar sense cercar-te.
Sabia que el meu esperit no estava preparat
doncs el meu cor insensible i desterrat
no creia en llegendes ni antigues arts.
Vaig reprimir uns intensos desitjos de parlar-te.
Quina bogeria vaig pensar, parlar-li a una servera!
Petjava les meves passes cap enlloc
potser cercant alguna senyal il·lusòria,
volia que acollissis el meu alè apagat
La meva ànima humana perduda i vençuda
saturada de renous i de la pressa
de la vida urbana i dels aires viciats.
I encara errant per el teu món fantàstic
un pensament fugaç me va donar esperances,
s’aturaren les meves passes de rodamón.
A la clariana on el vent sempre t’arriba
vares deixar caure una simple fulla sobre la meva ma
mentre les teves rames varen acariciar les meves fissures.
La teva saba fluïa, brotava, plorava sobre la teva figura
perquè et veia com un germà oblidat.
Ben trobat benvingut, em vares dir
No temis germà! Me digueres,
però vaig plorar com mai ho havia fet
No hi haurà major tresor de la teva essència reeixida
que la de reposar-te al meu bosc company,
abraçar la il·lusió d’antany
avui perduda, de veure amb la meva companyia el darrer estel
Aferra’t al meu tronc, toca les meves arrels, sent el meu sabor,
que encara que et trobis llunyà i absent de mi,
sempre reviurà el teu esperit,
aquesta empremta creixent que te regal
com a símbol del meu etern amor.
Sempre t’esperaré, encara que no venguis,
doncs el teu cicle és la meva vivificadora font
que nodrirà les meves arrels
quan hagis de tornar a les entranyes de la Terra Regent.

Iolair Faol

~

~
La Servera · Els Arbres d’Alaró

~

La Servera

Els Arbres d’Alaró
La Servera (Sorbus domestica)

No et recordes de les serves
Que jo te vaig enviar,
Perquè et poguesses servar,
I com més va manco et serves?

No se que m’ha pegat amb aquesta insistència a descriure arbres caducifolis. Vaig començar amb els plataners, després els oms, el lledoner, el fleix i ara m’han vingut ganes de parlar de la servera. A pesar de que crec que la majoria dels arbres que tiren totes les fulles són introduïts i de que el color de la vegetació que dibuixa el nostre paisatge de les muntanyes gairebé no canvia al pas de les estacions, a pesar d’això dic, els alumnes de les nostres escoles sempre solen fer una representació de la tardor a l’estil “el otoño del Corte Inglés”, és a dir amb arbres que perden les fulles a la tardor. Qui explica aquesta contradicció més be que jo és un dels nostres savis, en Ramon Folch i Guillèn, al llibre per a mi imprescindible, de La vegetació dels Països Catalans:
“El tret possiblement més sorprenent de la vegetació mediterrània és l’escassa variació que presenta en les diferents èpoques de l’any. Un observador centreuropeu o nòrdic, fins qualsevol conciutadà nostre procedent de les terres pirinenques o pre-pirinenques, constata amb sorpresa la immutable i adusta serenor dels alzinars o de les brolles mediterrànies. Les diferències d’aspecte són, al llarg de l’any, efectivament, ben petites.(...) Els infants de la nostra zona litoral suporten uns textos mimètics que una escola mancada d’imaginació no sap sinó manllevar a moviments pedagògics del nord –i encara bo-, i hi aprenen unes socorregudíssimes històries d’arbres caducifolis, impossibles de localitzar a través de la finestra de l’aula. Ells, per un seguit, veuen pins, alzines, sureres, arboços, plantes díscoles que no saben sotmetre’s a la disciplina prevista pel manual del mestre i que, insolentment, mostren un fullatge esponerós quan la unitat didàctica de torn commina els escolars a adonar-se per ells mateixos –escola activa, res a dir- de com el brancatge nu ha perdut la darrera de les seves fulles (de primer, les fulles s’havien d’haver esgrogueït, llavors de la represa autumnal de les classes, però, era de témer, això tampoc s’havia esdevingut). Podríem completar la caricatura glossant l’alegria reglamentària dels textos oficials quan, tot just estrenat el tercer trimestre, saluden l’aparició del nou fullatge, tendre i sucós, acabat d’estrenar: el nostre infant mediterrani, amb una capacitat d’estupefacció ja manifestament esmussada, contempla, desenganyat i definitivament incrèdul, les mateixes entossudides i impertorbables fulles que la tardor passada ja tenyien d’un verd ni tendre ni sucós les capçades dels seus estimats pins, arboços o sureres, plantes per cert quasi mai citades en aquell maleït llibre tan bonic, modern i poca-solta.”
Quant a les serveres, a Mallorca i a Alaró en tenim dues espècies, una que com molt be el seu nom indica és domèstica, de cultiu agrìcola, Sorbus domestica i una altra de salvatge, la pomera borda o moixera de nom científic Sorbus aria, de la que parlarem un altra dia. Tant una com l’altra són prou desconegudes igual que els seus fruits. Podem localitzar la de cultiu agrícola molt fàcilment a la tardor entre els olivars. Especialment bells es poden atalaiar a la zona de ponent de Mallorca, per Andratx, Valldemossa, Deià o Sòller, enriquint encara més el paisatge amb les seves fulles primer de color groc i més endavant d’un rogenc realment espectacular.
Els seus fruits acaben de madurar en terra mitjançant l’acció d’una acció bacteriana que no permet el seu podriment ràpid, sinó que serven les serves al llarg de la tardor i primeries de l’hivern per a aliment d’aucells i altres bestioles que escamparan les seves llavors. El gust del fruit de la servera és aspre i dolç, tota una experiència per qui no l’ha provada mai. Si be la bibliografia coincideix a atribuir-li propietats medicinals astringents, crec que el principal medicament és localitzar-la, observar-la amb atenció, recollir-ne els fruits, tastar-los amb agraïment baix el mateix arbre i portar-ne per “con-servar” fora de la gelera per anar consumint-les més endavant.
Ara és bon temps per a sembrar una servera a qualque lloc buit del corral o de les marjades. Cal tenir en compte que se sol empeltar sobre codonyer, per a la qual cosa convé no enterrar la junta de l’empelt ja que ressorgiran sempre seguit brots del patró de codonyer, que no faran sinó llevar força a l’hoste. Segons he pogut investigar la servera també es pot empeltar sobre perera, atzerolera, cirerer de pastor, o nesplera, si be és sobre el codonyer on sembla anar més be. La servera no ha de mester podes i val a dir que, igual que passa amb altres fruiters, les llaurades amb tractor perjudiquen les seves arrels. Si aquestes llaurades es fan baix un arbre vell, sigui servera, albercoquer o prunera, hi ha moltes probabilitats de matar l’arbre amb aquesta pràctica i, en tot cas, mai arribaran a vells si són joves.La fusta de la servera és de les més dures i fines. Fa anys vaig aprofitar el tronc d’una servera morta per fer mànecs de trinxet.
En parlar de la servera cal fer una referència llunyana i obligada a aquest arbre que es fa a la cultura celta: “La servera és el nostre arbre màgic, anomenat antigament Luis, que al calendari natural s’estableix en el segon mes lunar i es correspon amb la segona consonant de l’alfabet Ogham, la L. Ens regeix un període comprès entre el 21 de gener i el 17 de febrer, de l’ actual calendari gregorià o comú occidental. (Les persones serveres tenen ments visionàries i principis humanitaris ben definits. Els nascuts baix aquest signe, experimenten visions del futur i senten les frustracions de la humanitat que lluita per aconseguir una major consciència. Tan mateix, però, es mantenen com individus que es saben contenir, ja que la seva visió no és sempre compartida per els altres. Però s’inclina a expressar-se amb autoritat quan ho requereix la importància del tema. Són líders naturals sense massa seguidors, que defensen causes sovint impopulars.)
Els nostres druides ens llegaren com herència el concepte i la visió que ells tenien d’aquest místic ens arbori. Per a nosaltres, els seguidors de la espiritualitat celta, una servera és l’essència de la Vida, doncs està entre la matèria i l’esperit, entre la Divinitat i la Humanitat.
· Un drac verd guarda la Servera Sagrada ·
La nostra servera és l’aigua que flueix per les seves venes, és el foc que guarda la seva essència, és la Terra on es submergeix, és l’aire on es dirigeix i del que respira. La nostra servera viu i habita en el cor celta, alimentant també els nostre esperit. Els nostres druides sabien tot això i ens ho llegaren a traves de les seves arts, contes i llegendes. El mencionaven constantment al voltant de la flama d’una foguera, on segurament cremava qualque branca que la servera havia regalat. I és que la servera transforma la relació de forces de qualsevol lloc on arrela, de tal manera que aquest lloc pot convertir-se en un santuari per la influència que exerceix conforme va creixent. Aquesta benedicció s’escampa a mesura que la seva aura creix i la seva influència màgica pot sentir-se a algunes passes d’allà on es troba arrelat. Baix la seva presència, les seves revelacions poden conduir-nos al seu interior, a la seva essència i a aquest lloc profund on brota la seva vida, la seva llum i la seva pau. Hi ha llegendes que conten que rebia el nom d’Arbre dels xiuxiueigs, perquè amaga secrets que revela a aquell que s’apropi a la seva essència i obri la seva ment per a rebre arcans secrets com ensenyances. Sempre i a qualsevol època del cicle anual, les rames de la servera s’utilitzaven per a combatre les forces negatives. La màgia poderosa que s’associa a aquest arbre és forta, pura i lluminosa. És un símbol de visió, d’aquestes que es produeixen repentinament, com la llum del llamp. És Brigith la que representa el caràcter de la servera, simbolitzant el primer llampec de la Llum Espiritual que procedeix de les forces exteriors.”

· La deessa Brighid representa el caràcter de la Servera ·

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró, desembre de 2005

· Parlar-li a una Servera

· Els Arbres d’Alaró

~

Més arbres a l'Alcudia de Crespins

Els veïns planten arbres apadrinats en el Malreg

L’Alcúdia de Crespins va acollir recentment un acte de apadrinament de més de 50 arbres. Veïns i veïnes del municipi van dedicar el matí a plantar-los en la zona del Malreg.
Al matí, es va començar a congregar la gent en l'avinguda Jaume I. Cada persona es va encarregar d'un arbre, de cercar el lloc idoni i de plantar-lo adequadament.
Però la responsabilitat no acaba amb aquesta acció. L'Ajuntament va lliurar a cada participant un certificat de apadrinament de l'arbre plantat “perquè s'ocupe d'ell, perquè s'encarregue que vaja bé i cresca”, va comentar l'alcalde de l’Alcúdia de Crespins, Xavier Simón.
La iniciativa ha sorgit de la regidoria de Medi ambient. Es disposava d'una bona quantitat d'arbres i es va pensar a celebrar un acte com aquest. Per a l'alcalde, la seua intenció és seguir en la línia de treballar “per un desenvolupament sostenible, fent avingudes i carrers amb molta vegetació, respectant el medi ambient”.
Xavier Simón va valorar la resposta dels veïns, afirmant que l'acceptació havia estat molt bona.

· Article publicat a La Costera Digital 10.01.2006

*

Maten 20 Plàtans de l'Aleixar

Talen 20 grans Plàtans de L'Aleixar

Denúncia: Descansin en pau els plàtans de L’Aleixar

Amb motiu de les obres de millora de la carretera T-704, el proper dilluns 09-01-06, començarà la tala de 20 plataners de grans dimensions situats just a l’entrada de l’Aleixar, a banda i banda de carretera. La crònica d’una mort anunciada.
L’alcalde, Conrad Mariné, ha adreçat una carta als vilatans informant de la notícia i passant la pilota de la decisió de tallar els arbres al Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, adjuntant una carta que aquest li ha adreçat.
Sorprenentment, el Conseller que diu textualment tenir una gran devoció als plàtans (entre altres, per motius familiars de negoci de la fusta, ves per o­n), ha pres la decisió, diu, després d’haver constatat “in situ” amb una visita secreta, que els arbres no eren massa grans i que hi havia exemplars malalts i amb forats al troc. Tot i reconèixer el valor sentimental del conjunt arbrat. Assegura però que aquest “sacrifici” que ara s’ha de fer és veurà recompensat amb una plantada nova de setanta nous plàtans de diàmetre gran.
El GEPEC-Ecologistes de Catalunya considera una autèntic atemptat ecològic i paisatgístic la desaparició dels plàtans vells que tanta personalitat donen al poble de L’Aleixar. Pensem que hi havia solucions alternatives prou bones i factibles que podrien haver salvat els arbres, però com sempre ha mancat la voluntat política i la sensibilitat ecològica i mediambiental dels qui manen. Tant de l’alcalde (que ara fa la política de l’estruç) com del propi Conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Els arguments emprats, son els de sempre, el mal estat fenològic... i res més lluny de la veritat !!! Si bé és cert que en alguns d’ells s’observen nafres (causades moltes vegades per la ma de l’home), res fa pensar a nivell tècnic, que el seu estat és moribund.
La política del Sr. Nadal, en obres d’infraestructura pública, que fa que entre dos punts el camí més curt sigui una recta, s’ha emportat i s’emporta per desgràcia massa valors del fabulós Patrimoni Natural de Catalunya. I no s’hi val després fer replantacions noves per remendar les destroces. S’ha de conservar allò que els nostres avantpassats ens han llegat amb amor i molt d’esforç i que nosaltres tenim la obligació de transmetre millorat als nostres fills i predecessors.
Desgraciadament, en el cas de L’Aleixar (un més dels que cada dia passen a Catalunya) ens sentim impotents. No hi podrem fer res més que criticar als responsables d’aquest atemptat ecològic i paisatgístic i demanar que aquest fet els hi remogui la consciència (si és que en tenen una mica) per sempre més.
Descansin en pau els plàtans de L’Aleixar.

· Denúncia: Descansin en pau els plàtans de L’Aleixar. Gepec

· Milloren la carretera, maten els arbres. LaMalla
· Denuncien la tala dels plataners de l'Aleixar per unes obres. TinetDigital
· Obres Públiques talarà finalment una vintena de plataners de l'Aleixar. ElPunt

*

Arrela’t a Calaf

Un infant, un arbre

L'Ajuntament de Calaf
regalarà un arbre a cada
nadó que neixi al municipi

L'Ajuntament de Calaf ha decidit regalar un plançó d'alzina a cada infant que neixi al municipi. El consistori enviarà a les cases dels nous nats un arbre amb una placa en la qual s'escriurà el nom del nadó.
La família haurà de cuidar l'arbre fins al mes de juny, quan se celebrarà el Dia del Medi Ambient. En aquesta jornada hi haurà cada any una festa i es plantaran els arbres en algun paratge emblemàtic del municipi i a les zones que més ho necessitin.
Aquesta iniciativa es duu a terme en el marc del programa "Posa les teves arrels a Calaf", amb el qual es vol fomentar el respecte pel medi ambient i conservar les arrels calafines de cada nou nen o nena. Així s'aconseguirà, segons l'Ajuntament, que els infants també cuidin els arbres quan siguin més grans, forjar un arrelament de per vida, de manera que tots aquests nens sempre més tinguin algun vincle amb aquesta població i sentin seva una part del poble.
La campanya municipal “un infant, un arbre”, encara que és gairebé inèdita per aquestes contrades, ja fa força anys que es porta a terme, amb matisos diferents i amb molts bons resultats, a països d’arreu del mon. L’enhorabona a l'Ajuntament de Calaf per afegir-s’hi, estaria molt bé que els altres ajuntaments en prenguessin exemple i també decidissin promoure i organitzar esdeveniments semblants.

*

La tala il·legal a l'Amazònia

*Greenpeace compra un carregament de fusta il·legal al Brasil per demostrar la falta de control sobre l'activitat fustarera a l’Amazònia*

Greenpeace ha dut a terme una investigació per esbrinar i exposar com es realitza la compra-venda de fusta il·legal procedent de l'Amazònia. L'organització ha comprat un carregament de fusta tropical. El carregament comprat per Greenpeace es compon de 29 metres cúbics de fusta tropical extrets en selves properes als municipis de Cujubim i Machadinho D`Oeste, al nord-est de Rondônia. La major part d'aquestes àrees està sent desforestada per convertir-la en pastures per a bestiar. Els troncs van ser serrats en la Serraria Fortaleza, a Cujubim (Rondônia). Un intermediari del municipi d'Ariquemes (Rondônia) va vendre a Greenpeace la nota fiscal i el permís de transport de fusta (ATPF), que són els documents legals necessaris per transportar la fusta. Gràcies a aquests documents el carregament il·legal va poder ser transportat fins a la ciutat de Sao Paulo. Així, la fusta il·legal ha recorregut més de 3.000 quilòmetres de carreteres federals i de l'estat del Brasil, ha passat tres estats diferents i dos llocs de control de l'Institut Brasiler de Medi Ambient (IBAMA) (Trevo de Vilhena, a Rondônia, i Trevo do Lagarto, a Mato Grosso). La càrrega va arribar a São Paulo el passat 6 de desembre.
"Aquest carregament de fusta il·legal mai no podria ser identificat per les autoritats ja que porta documents legals" - ha declarat Miguel Ángel Soto, responsable de Boscos de Greenpeace.- "La nostra acció mostra que a més d'activitats criminals clàssiques, com la falsificació de documents, existeix un fet encara més greu, l'ús de documents oficials per rentar activitats il·legals,".
Greenpeace España va denunciar a finals del mes d'octubre que les obres d'ampliació del Museu Reina Sofia havien utilitzat fusta amazònica procedent d'empreses implicades en la tala, transport i processament de fusta il·legal en l'Estat de Parà, a l'Amazònia brasilera. Malgrat que el Museu tenia permisos d'exportació i importació de la fusta, Greenpeace va demostrar que les empreses venedores de la fusta havien estat multades reiteradament per mancar de la deguda documentació de la fusta transportada i processada a les seves serradores.
"Encara avui estem esperant que el Museu Reina Sofia o el Ministeri de Cultura diguin públicament que no permetran que fusta il·legal sigui utilitzada en obres de construcció, ampliació o remodelació de museus espanyols", ha afegit Miguel Ángel Soto, responsable de la Campanya de Boscos de Greenpeace España.

19 de Desembre de 2005

· Article de Greenpeace · · Greenpeace ·

*

Freixe. Fleix

Freixe. Fleix. Arbre Ver. Estanya Sang

*

Cobles per anar de ronda

Avui és Sant Mamès
un dia molt malastruc
que guardi dalt del cel
llargament la meva ànima.

Et diré la veritat
això no és el colomar
enmig dels corbs jo vaig ser
certament agosarat.

Hi ha un estel a la banda del mar
el freixe l’està mirant
abans no vegi sana i estàlvia la llengua basca
no m’afaitaré la barba.

El gall va cantar
les herbes s’il·luminen
a la nostra màrtir Àgata
li van tallar els pits.

Li van tallar els pits
i el País Basc li diu
en lloc d’un rellom llarg i dolç
dóna’ns el teu cor.

Dóna’ns el teu cor
i lleva’ns les tristors
digue’ns quan serem
amos dels nostres destins.

Gabriel Aresti

(Bilbao, 1933-1975)

Traducció de Josep Daurella

*

*

A l’est

Com l’orgue salvatge del temporal
És la fosca ira del poble.
L’ona purpúria de la batalla,
com estel sense fulles.

Amb celles esquinçades, braços de plata,
La nit fa signes als soldats que moren.
A l’ombra del freixe tardoral,
Gemeguen els esperits dels occits.

Boscúria d’espines cenyeix la ciutat,
La lluna bandeja de graons sagnants
Les dones espantades.
Salvatges llops han entrat pel portal.

Georg Trakl

(Salzburg, 03.02.1887 – Cracòvia, 03.11.1914)

Versió de Feliu Formosa

*

*

El fleix

Els Arbres d’Alaró

El fleix (Fraxinus angustifolia)

Quan era nin vaig tenir la gran sort de viure un estiu a sa Font Figuera. Era en un ambient matriarcal, on els meus germans i jo corríem tot lo dia pels oliverars, torrents i muntanyes d’aquella extensa finca. Vora les cases teníem gallines, conills i ens alimentàvem amb llet de cabra. Quan l’estiu era molt enllà i l’hortet no produïa herba verda abastament pels animals, ma mare ens enviava vora el torrent a cercar rames amb fulles de fleix per alimentar els nostres animals domèstics. Ja de més gran he pogut comprovar, en llegir referències sobre el fleix, que l’alimentació del bestiar amb les fulles d’aquest arbre es remunta a èpoques molt antigues.
Segons l’herbari virtual de la UIB, el fleix és un arbre que va ser introduït a les Illes, si bé s’ha naturalitzat colonitzant les voreres dels torrents. La seva fusta és de bona qualitat, forta, rígida, molt resistent als cops i als desgasts, flexible i amb excel·lent qualitat d’acabat. S’empra per a fabricar articles d’esports com raquetes de tenis, bates de beisbol, aparells de gimnàstica etc. També per a fer mànecs d’eines que s’empren per a pegar cops forts i repetitius com els martells o les destrals. S’empra per a fer trespols i parquets, ebenisteria de luxe i torneria. Als darrers anys s’ha disparat l’ús d’aquesta fusta en la fabricació de mobles, degut a la seva veta decorativa.
Ja a principis del segle XX, Antoni Gaudí va dissenyar mobiliaris que es construïren emprant la fusta del fleix, com aquesta cadira de menjador de la Casa Batlló (1907). També moltes de les famoses gaites gallegues es fabriquen amb la fusta d’aquest arbre.
En català aquest arbre rep molts noms, freixe, fleix, arbre ver, estanca sang, freixera... al poble de Santa Maria del Camí, a Mallorca. he sentit que l’anomenen estanya sang, encara que no ho he trobat amb aquest nom al “Diccionari Alcover-Moll”. Segons “La flora de Mallorca” del pare Bonafé, “el nom Fraxinus prové del grec fraxis , tanca, perquè a vegades serveixen de bardisses. Angustifolia, de fulla estreta.” Encara que jo no l’he vist mai fent de bardissa, a no ser com a arbre sencer i sense podar. Si el tallam rebrota de tanyada i gràcies a aquest sistema pot servir per espesseir el brancatge i fer bardissa. De totes maneres no me puc estar de proposar un altre perquè del nom de fraxis, que en aquest cas tindria relació amb la propietat de curar i tancar ferides que antigament es considerava que tenia aquesta planta. En aquest cas, “estanca sang” o “estanya sang” serien noms adients per justificar el “fraxis” de tancar. Segons el pare Bonafé “la bullidura d’escorça de freixe al 5 per cent, tres tasses al dia, és febrífuga. La de fulles seques, 15 grams per una tassa gran, és indicada contra l’escorbut, la gota i el reuma, tres xicres diàries durant 15 dies. La dels fruits és diürètica i un poc purgant.”
A un llibre que me va regalar en Jeroni Murtó d’Artà, l’any 89, “Arboles y arbustos” de Jean-Denis Godet a Plaza & Janés. Editora S.A., en parlar del fleix ens conta que “segons la mitologia germànica la cabra Fleidrus havia menjat de l’arbre del món, Yggdrasil, un fleix que té unes arrels que s’enfonsen a les profunditats fins a l’avern i beuen de les fonts de la saviesa i el destí, el seu tronc sosté la terra i la seva capçada aguanta la cúpula del cel. A l’arbre hi viuen animals mítics que tenen determinades funcions que són les que mantenen la vida al món. Cada dia els deus passen pel pont de l’arc de Sant Martí per administrar justícia baix la seva ombra.”

Fleix del torrent de Solleric. Alaró.

~

A Alaró hi tenim un dels fleixos més gruixats de Mallorca, es troba situat gairebé al mig del torrent de Solleric. Quan aquest ve ple l’aigua passa per ambdues bandes del tronc. Els fleixos i els arbres caducifolis de ribera en general, enriqueixen el paisatge amb tonalitats cromàtiques variades durant tot l’any, diversificant la verdor gairebé invariable de les comunitats boscoses autòctones esclerofil·les.
La llavor del fleix germina bé. Si ens interessa fer-ne una prova, posarem la ma al llibre editat per la Conselleria de Medi Ambient de les Illes Balears “Reproducció de planta autòctona per a l’ús en repoblacions forestals, paisatgisme i jardineria” , a càrrec dels botànics i amics Guillem Alomar i Canyelles i Antonio García-Delgado on hi llegim que la recol·lecció de la llavor es fa de l’octubre al febrer, les llavors no es poden guardar molt de temps, ja que perden la capacitat germinativa. Conservau les llavors a un lloc sec i fred. En voler reproduir-les deixam les llavors dins aigua freda durant 24 h.. Enterrarem 2 o 3 fruits per alvèol, ho taparem amb una capa de substrat universal porgat a una profunditat d’1 – 1’5 cm. o un poc més. Els planters fets al gener donaren uns resultats de germinació als 50 dies en un percentatge del 80%.

Fleix a Son Fortesa. Alaró.

~

Segons on es sembrin el seu creixement és relativament ràpid. És recomanable l’ús de plançons de fleix de les Illes per a plantar als carrers i jardins dels nostres pobles. Hi guanyaran en aclimatació i resistència, i per tant no hauran de mester tantes atencions. Això ho coment perquè he vist que hi ha carrers, com a Lloseta, on se n’han sembrat d’importació.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 8 de desembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró