dimecres, 31 d’octubre de 2012

Gleditsia triacanthos, l´acàcia de tres espines

La protegeix una inexpugnable coraça espinosa

L´acàcia de tres espines, de nom científic Gleditsia triacanthos, és una lleguminosa arbòria originària de Nord-Amèrica. Com el seu nom indica (tri-acanthos = tres espines) una de les característiques que millor la defineixen són les seves espines que solen tenir tres puntes, una central molt llarga i dues laterals més curtes. Però no sempre és així, ja que en l´edat adulta cobreix la seva soca i branques més gruixades amb espines amb múltiples ramificacions espinoses, molt diferents a les que solen protegir les branques més primes.

 Temible espina de Gleditsia triacanthos amb les típiques tres puntes. Les espines recent brostades encara tendres són verdes, quan es comencen a lignificar adquireixen un bellíssim color vermell intens com la de la imatge i quan envelleixen i endureixen com l´acer tornen d´un color marró obscur gairebé negre. (Recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per a veure millor els detalls).

En aquesta Gleditsia andalusa bastant jove fotografiada a "Los Jardines de Murillo" de la ciutat de Sevilla es poden veure les espines molt ramificades que defensen la soca. En realitat són branques modificades en forma d´espines i brosten directament de les gemmes del tronc i branques principals.

Aquest és l´aspecte de la soca d´una vella Acàcia de tres espines amb una coraça inexpugnable que la defensa exitosament del animals fitòfags. Com podem veure les espines estàn molt ramificades i imbricades entre elles i com que estàn ja ben lignificades tenen un color molt obscur, pràcticament el mateix que l´escorça. L´exemplar féia uns 12 metres i la vaig fotografiar als "Jardins du Gran Palais" de la ciutat de París, aprop de la Catedral de Nôtre Damme.

Em va sorprendre tant aquest arbre que li vaig agafar unes quantes bajoques que semblaven garroves.

Quan vaig arribar a Mallorca vaig sembrar unes quantes llavors. D´una d´elles va néixer aquesta acacieta tendre i vulnerable encara sense cap espina. Ara, set anys després, ja fa uns 4 metres d´altària i comença a fer goig. L´espina vermella de la primera foto és d´ella.

Aquesta és la seva primera inflorescència amb unes floretes en raïm molt poc vistoses. La fotografia és del mes de maig.

I aquí teniu el motiu de l´existència de les espines que no és altre que protegir del barram dels mamífers fitòfags els nutritius brots tendres primaverals. Molts pocs s´atrevirien a menjar-se aquestes fulletes novelles amb un guarda-espatlles tan temible.



6 comentaris:

Rafel Verdejo ha dit...

És fantàstic quin reportatge més xulo... M'has donat enveja i ara ho faré jo. A València hi ha acàcies com aquestes i ja han tirat les seues "garrofes". Imitant-te, agafaré les llavors i les plantaré. Em sembla una experiència meravellosa i vull sentir l'alegria de veure brollar el meu arbret.
Moltes gràcies per la pàgina, jo també em sent un amic dels arbres.

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Rafel. Esper que les llavors et germinin i un dia puguis disfrutar de la teva pròpia acàcia de tres espines.

Salutacions cordials.

Alfred Comín i Meya ha dit...

Espero que no estigui a l'alçada dels ulls de cap criatura. I gràcies per la info. Fantàstica.

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Per a qui l'interessi una gleditsia sense el perill de les punxes (quan n'he d'esporgar alguna pateixo sobretot pels ulls) hi ha la varietat Gleditsia triacanthos 'inermis aurea', que és sense espines.

Juan Bibiloni ha dit...

Alfred, a la meva li vaig tallant totes les espines que treu a la soca fins més amunt que el meu cap. El problema és que en realitat les espines son branques modificades i continuament en treu de noves a les gemmes de la soca. Cada dos o tres mesos li he de fer una passada amb les tisores de podar.

Guillem, moltes gràcies per l´informació. Desconeixia que existís aquesta varietat inerme.

Salutacions cordials.

jd ha dit...

JB,
encara resultarà que gràcies a tu es populitzarà aquesta fera ferotge !!!
Jo sóc gens partidari de propagar aquesta mena de gledítsies: són un perill.

Alfred : això que tu dius pot passar, passa i passarà. És un risc real.
Jo m'he punxat amb palmeres, no em podia treure l'agulló ni amb estenalles. L'EPI ( equip de protecció individual) no em va fer cap servei. Sort que a la mútua hi havia una metgessa que era una artista. El cas és que no hi ha palmeres sense punxes però si que hi ha gledítsies inofensives: Gleditsia triacanthos var.inermis !!!
Veig que el Guillem ho acaba de dir.

D’això els que manen al districte tecnològic d’Springfield encara no se’n han assabentat. Allà el carrer n’està farcit. Diuen que ara l’Obama prohibirà fer paisatgisme barat i només s’hi plantaran inermis.

Trobo que la prevenció dels riscos no s’hauria de limitar a l’àmbit estrictament laboral, un paisatgisme segur, amb un medi de riscos minimitzats és la forma més adient de gaudir dels espais verds urbans.