dijous, 24 de novembre de 2011

Verns prop del riu

El Rei dels Verns

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l'agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l'estreny ben fort.

Per què t'amagues, fill, com espantat?
¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
És la boira, fill meu, que fa castell.

Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s'obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m'ha promès?
Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l'oreig.

T'estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
Pare, pare, m'agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m'ha fet un mal encès!-

El pare, esgarrifat, va cavalcant
als braços li gemega el pobre infant-
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l'infant era mort.

'Miquel Desclot'
Miquel Creus i Muñoz
(Barcelona, el Clot, 20 març 1952)


Absent

"Allò que importa és el viatge,
el trànsit".
-Ho diu ell i assentim,
observadors novells de crònica
acceptada. Ho crec i em sembla ben bonic,
o siga, poc original i exacte.
Mes sóc distret i no diré
que me'l prendria literal,
que bé voldria demanar
carreteres de nit entre muntanyes
tipes d'avellaners, faigs,
verns als obacs -com els seus braços,
on ens canviem al volant i examinem,
de tant en tant, el plànol vast
per millor perdre'ns;
i per fer-lo servir quan la son gite els noms
de llençol midonat cruixent i aeri
que mascare la iterada sorpresa del desig
i protegesca el desig
de protegir-nos.

[Diapasó amerat]

Antoni Fornes Gomiz
(Tetuan, Marroc, 29 gener 1955)

El torrent

Damunt la tranquil•la
verdor transparent,
clapant-se amb l’argila
que hi deixa el torrent,

s’aplanen les mates
de vern ufanós
on furen les rates
cercant-hi redós.

L’anguila que forga
esbulla un estol
de barbs que a la gorga
prenien el sol.

El Pare Galàpet,
tocat i posat,
d’un tòtil a l’àpat
es troba entaulat.

Hi acuden reinetes
que salten de tort,
hi van marietes
i alades de l’hort,

planter d’estramonis
en terra de call.
L’espiadimonis
hi mena un cavall

de serp. La falguera
assaja sos verds,
de cada ribera
pels marges incerts.

El pregadéu, hoste
d’un clap de fanals,
¿seria virosta
de flors cerebrals?

Torrent: el poeta
et brinda, insegur,
l’ofrena que estreta
i llarga és com tu.

Guerau de Liost
Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates.
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)


L'amor vora el riu

Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu,
entre els verns i l'heura?
I l'aigua que corre, mirall que somriu
només que ens hi volguéssim veure!

Barques passaven plenes de cançons.
No les vèiem pas, només se sentien.
Veus d'aigua: Adéu, ens feien- i morien
del riu, igual i sempre nou, al fons.

Màrius Torres
(Lleida, 30 agost 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 29 desembre 1942)

Balada dels tres fadrins

Són tres fadrins que han vingut a la vila,
porten les mules amb flors al pitral.
Canta el cucut, la calàndria refila.
Són tres fadrins que se’n van a l’hostal.

Diu el més gran: «La vestida de grana
aquella nit va llançar-me un clavell.»
Diu el mitjà: «La de pell de magrana
aquella nit em posà aquest anell.»

Diu el menut: «La vestida de seda,
oh quina fina besada de mel...!»
Ploren les ombres a dins la verneda,
hi ha un blau d’estrelles morint-se pel cel.

Passa la tarda serena i tranquil•la,
un nuvolet s’endormisca al penyal.
Els tres fadrins que han vingut a la vila
tenen l’amor allà dins de l’hostal.

Ja han arribat a la porta fent fressa,
amb tot el pit flamejant i revolt,
ja han arribat i els ha obert la mestressa
esporuguida i vestida de dol.

I diu el gran: «Què n’heu fet de la noia
que aquella nit va llançar-me un clavell?»
«L’hereu més ric li ofrenava la toia
i ara sols viu i respira per ell.»

I fa el mitjà: «La de pell de magrana
que em va posar aquest anell de claror?»
«Caputxineta, el seu cor encomana
a les cinc nafres de Nostre Senyor.»

I fa el menut: «La vestida de seda
que vaig besar-li la neu de les mans?»
«Pols adormit, ull serè i galta freda,
es va morir al dematí de Tots Sants!...»

Hi ha un gran silenci d’angúnia i espera;
crema a la llar una mica de foc,
s’eixuga els ulls l’endolada hostalera
i els tres fadrins van sortint poc a poc.

I diu la gent que enraona i vigila
sense comprendre la pena i el mal:
«Són tres fadrins que se’n van de la vila.
Són tres fadrins que han sortit de l’hostal...»

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
(Barcelona, 5 març 1894 - 27 setembre 1961)

Cançó d’amor

El desamor de l'amo més amatent
aviat esdevé gran amor latent.

Qüestió: de pa, en teniu?
Qui estima la teca, fa niu.

Això de l'amor és com un rodolí:
passen les hores i ja som al matí.

Havent dinat tot resta connotat.
Ho he notat, que t'has espavilat.

Les fulles cauen del vern,
primavera de l'hivern.

Carles Hac Mor
(Lleida, Segrià, 26 novembre 1940)

Les flors de maig

Prop del riu hi ha una verneda
i un saló enmig sa espessura,
amb catifes de verdura,
i amb sofàs de troncs de faig.
Lloc agrest on van les nines
i on, besant sa cara hermosa,
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda;
els ocells busquen son niu
entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze, sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or;
és son mirall fresca font cristal•lina,
són sos adornos violetes del bosc;
altra, teixint matisada guirnalda,
gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;
altra, amb son blanc cabridet a la falda,
canta més fi que el festiu rossinyol.
Més ai de los cors!
que són eixes noies
les més riques toies
del mes de les flors!

La vesprada al camp regala
d’albes perles bona almosta;
el sol bell fugí a la posta,
i d’estels s’omple el cel blau.
Pastorets, ans no soni
de la queda la campana,
ballarem una pavana
amb vosaltres, si així us plau.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada...
els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota d’un salze, sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or;
és son mirall fresca font cristal•lina,
són sos adornos violetes del bosc;
altra, teixint matisada guirnalda,
gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;
altra, amb son blanc cabridet a la falda,
canta més fi que el festiu rossinyol.
Més ai de los cors!
que són eixes noies
les més riques toies
del mes de les flors!

Josep Anselm Clavé i Camps
(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)
·

·