L’aneguet lleig (Pinus halepensis)
He notat unes diferències entre el que diuen els llibres de la meva estanteria (només hi tinc llibres bons) i el que diu el meu ordinador...
Pinus halepensis (pi, pi blanc, pi bord)
Masclans: Guia per a conèixer els arbres, 1958: correntment té poca alçària, però pot arribar a uns 20 m; tronc sovint tortuós...
López Lillo et Ramos: Ordenación... Gimnospermas, 1972: és el d’hàbit menys vistós dels pins espanyols i arriba, com a màxim, als 20 m... poc decoratiu
Bonafè: Flora de Mallorca, 1977: arbre que pot arribar a 20 m. Tronc ordinàriament retort o flexuós a la vora del mar, dret a les muntanyes...
Polunin: Guia de campo de las flores de Europa, 1977: ...de fins a 20 m...
Sánchez de Lorenzo: Árboles en España, 1999: assoleix 22 m de altura... amb el tronc a vegades tortuós.
Pinus pinea (pi ver, pi pinyer, pinyer, pi de pinyes, pi pinyoner, pi de pinyons, pi para-sol, pi de llei, pi bo, pi campaner i pi negre
Masclans: aconsegueix uns 20 m capçada... en forma de para-sol...
López Lillo et Ramos: pot arribar fins als 30 m, amb capçada esfèrica al principi, que en sa maduresa pren sa forma característica de para-sol.
Bonafè: arbre que pot arribar a 25 m, amb tronc de 2 m de diàmetre. Les branques formen una copa arrodonida, en forma de para-sol.
Polunin: de 15-30 m d’alt, de capçada umbraculiforme, molt característica...
Sánchez: pot passar els 25 m... capçada arrodonida o en para-sol característic...
Sembla doncs que estan tots d’acord: el pi blanc és com el caganius de la família, lletget, pot arribar als 20 m si tot va bé, però en aquest cas el tronc fa un poc de riure. El pi ver en canvi, “com tothom sap”, és lògicament més gros i es distingeix per sa forma [que ningú no diu que és artificial, a conseqüència d’una poda dràstica] de para-sol.
He notat unes diferències entre el que diuen els llibres de la meva estanteria (només hi tinc llibres bons) i el que diu el meu ordinador...
Pinus halepensis (pi, pi blanc, pi bord)
Masclans: Guia per a conèixer els arbres, 1958: correntment té poca alçària, però pot arribar a uns 20 m; tronc sovint tortuós...
López Lillo et Ramos: Ordenación... Gimnospermas, 1972: és el d’hàbit menys vistós dels pins espanyols i arriba, com a màxim, als 20 m... poc decoratiu
Bonafè: Flora de Mallorca, 1977: arbre que pot arribar a 20 m. Tronc ordinàriament retort o flexuós a la vora del mar, dret a les muntanyes...
Polunin: Guia de campo de las flores de Europa, 1977: ...de fins a 20 m...
Sánchez de Lorenzo: Árboles en España, 1999: assoleix 22 m de altura... amb el tronc a vegades tortuós.
Pinus pinea (pi ver, pi pinyer, pinyer, pi de pinyes, pi pinyoner, pi de pinyons, pi para-sol, pi de llei, pi bo, pi campaner i pi negre
Masclans: aconsegueix uns 20 m capçada... en forma de para-sol...
López Lillo et Ramos: pot arribar fins als 30 m, amb capçada esfèrica al principi, que en sa maduresa pren sa forma característica de para-sol.
Bonafè: arbre que pot arribar a 25 m, amb tronc de 2 m de diàmetre. Les branques formen una copa arrodonida, en forma de para-sol.
Polunin: de 15-30 m d’alt, de capçada umbraculiforme, molt característica...
Sánchez: pot passar els 25 m... capçada arrodonida o en para-sol característic...
Sembla doncs que estan tots d’acord: el pi blanc és com el caganius de la família, lletget, pot arribar als 20 m si tot va bé, però en aquest cas el tronc fa un poc de riure. El pi ver en canvi, “com tothom sap”, és lògicament més gros i es distingeix per sa forma [que ningú no diu que és artificial, a conseqüència d’una poda dràstica] de para-sol.
Doncs haurem de descriure el Pinus giganteus, perquè a mi, em surten uns altres números:
pi d'En Toni, cap a la lluna
[Font: Monuments de Vida i notes personals]
Entrades
3 comentaris:
L´eterna distinció entre lo bord i lo noble. Si és bord és lleig, tort, petit, sense profit, invasor, mal arbre (com les males herbes), culpable del foc forestal, etc... Si és noble es alt, dret, gruixat, de bona fusta, amb una capçada maca, de bona ombra i a més fa pinyons bons.
No sé si heu tastat mai pinyons de pi blanc, son petits pero molt molt gustosos. Quan era un infant hi duia molta gola. Recollía pinyes, les posava al sol damunt uns diaris i aviat tenía un parell de grapadetes de pinyons deliciosos. Per tota Mallorca hi ha pins blancs disforjos. En record un esponerós a Bunyola i un redol més gruixats que dos homos a Galilea. Fa uns 20 anys, a Montuiri hi havía dos o tres pins arran de carretera inmensos. Mon pare i ma mare en varen voler abraçar un entre tots dos i no se pogueren tocar ses mans de tant gruixat que era.
Bona nit: Joan
Bon dia, coneixes un pi molt gruixat i alt de son Fortesa, a Alaró? S'altra dia entre cala Deià i Llucalcari en vaig veure uns quants de ben gruixats, molt bells ran de costa, amb les seves soques tortes i girades, vertaders monuments de la natura.
Salut
osti, vaya descripcions, veig que realment l'hi tenen mania...
En tot cas que el tronc sigui més o menys gruixut dependrà de les condicions en les que visquin.
També en conec un que amb força espai ha aconseguit més de 22 metres i amb 2 persones l'abraçes però et vé just... La capçada també és realment gran.
També tens raó amb això que la majoria de pins ver (pinyer) estan podats fins al capdamunt.
P.D: Ja he entès a que venen els articles del pi blanc, és que no havia llegit l'article "abans envoltada d'oliveres i ara de pins", (excuses...) he estat massa dies out!..
Dir que "Els pins es mengen els alzinars i a tot el que s'hi posa per davant" em sembla una estupidesa. Que recolonitzin conreus abandonats és possible, que recolonitzin antics terrenys de pastura o degradats també ho és (com vaig dir, per sort).
Dir que es mengen els alzinars és un suïcidi que ningú l'hi hauria de perdonar, però acaba sent així perquè ni la revista ni la meitat dels que ho han llegit se n'han adonat. Senzillament, s'ho ha inventat perquè enlloc s'ha dit una cosa així.
Publica un comentari a l'entrada