La cara oculta de l'etanol a les plantacions de canya de sucre de Brasil
Uncas FERNÁNDEZ Sertaozinho
Mentre Brasil s'ha convertit en el principal defensor dels biocombustibles com alternativa energètica, els seus treballadors a les plantacions de canya de sucre destinada a la producció d'etanol viuen en unes condicions de treball molt dures i per uns salaris de misèria.
No és un treball humà», sospira Caio Ribeiro, un antic tallador de canya de sucre, compadint als homes i dones que treballen sense descans a les plantacions de canya de sucre de l'Estat brasiler de Sao Paulo. Caio Ribeiro, de 38 anys, és considerat un «supervivent» pels talladors de canya de sucre de Sertaozinho, una petita localitat de la regió de Ribeirao Preto, el principal punt de producció de canya de sucre de l'Estat de Sao Paulo. Fa tres anys, Caio Ribeiro es va desmaiar just enmig de la plantació a la qual treballava. A conseqüència dels greus problemes físics causats pel seu ofici, hagué de llançar la tovallola. «És un treball per a màquines. És necessari que mecanitzin tot, si no molta gent morirà», assegura en declaracions a l'agencia France Presse.
No és un treball humà», sospira Caio Ribeiro, un antic tallador de canya de sucre, compadint als homes i dones que treballen sense descans a les plantacions de canya de sucre de l'Estat brasiler de Sao Paulo. Caio Ribeiro, de 38 anys, és considerat un «supervivent» pels talladors de canya de sucre de Sertaozinho, una petita localitat de la regió de Ribeirao Preto, el principal punt de producció de canya de sucre de l'Estat de Sao Paulo. Fa tres anys, Caio Ribeiro es va desmaiar just enmig de la plantació a la qual treballava. A conseqüència dels greus problemes físics causats pel seu ofici, hagué de llançar la tovallola. «És un treball per a màquines. És necessari que mecanitzin tot, si no molta gent morirà», assegura en declaracions a l'agencia France Presse.
Les dramàtiques condicions de treball que encara perduren a les plantacions brasileres de canya de sucre són fins a cert punt l'altra cara de la moneda d l'etanol, un biocarburant que Brasil s'esforça a vendre com la millor alternativa als combustibles fòssils. Segons els sindicats del sector, una vintena de talladors de canya de sucre han mort des de 2004. Mecanismes de control, centrals sindicals i organitzacions no governamentals han denunciat repetidament les inhumanes condicions de treball a les plantacions, pròximes a l'esclavitud. La Unió Europea (UE) estudia actualment la forma d'instaurar algun tipus de mecanismes de control que permetrien no comprar etanol produït en aquestes condicions. El Govern de Brasil, que reconeix que el treball dels talladors de canya «és molt dur», es proposa impulsar la mecanització del sector. UNICA, l'associació brasilera de productors de canya de sucre, assegura que està eliminant progressivament a les plantacions la collita manual, que hauria de desaparèixer completament per a l'any 2017 .
Segons un estudi de la Universitat de Piracicaba, a l'Estat de Sao Paulo un tallador de canya fa diàriament un esforç físic equivalent a córrer una marató. Proveïts de botes de goma, guants i barrets, tallen les canyes de sucre a cop de matxet, a plantacions infestades de serps verinoses. De mitjana, cada treballador talla nou tones de canya al dia. La jornada laboral va passar recentment de les dotze a les set hores i mitja, a més d'establir una hora de descans, i segons dades de UNICA el salari mig ronda 1.000 reals (al voltant de 402 euros). Salaris de misèria No obstant això, el president del sindicat del sector, Wilson Rodrigues, afirma que el salari mig real d'un tallador de canya és de 780 reals (uns 313 euros). «És un salari de misèria», denúncia.
Però a pesar d'aquest extenuant treball, milers de joves arriben tots els dies des dels estats pobres del nord-oest de Brasil per a prendre part en la collita de canya de sucre, que té lloc entre els mesos d'abril i novembre. Al voltant de 60.000 persones treballen a les plantacions de Ribeirao Preto, d'un total de 190.000 talladors de canya a tot l'Estat de Sao Paulo. «Prop del 70% són immigrants, majoritàriament originaris de Maranhao», afirma Rodríguez, de 43 anys i també ex tallador de canya. «Allà no hi ha treball», explica Jose Silva, de 24 anys, mentre espera a l'autobús que li traslladarà fins a la plantació. «En set mesos de treball aquí guanyem el que necessitem per a tot l'any», assenyala Francisco dos Santos, de 29 anys. «Jo guanyo gairebé 800 reals (uns 321 euros) al mes i en pago 60 reals (24 euros). La majoria d'aquests allotjaments, no obstant això, consisteix en un únic habitacle sense llit, lavabo ni dutxa, i en el qual una vintena de persones s'amuntega sobre matalassos col·locats sobre el sòl.
Segons un estudi de la Universitat de Piracicaba, a l'Estat de Sao Paulo un tallador de canya fa diàriament un esforç físic equivalent a córrer una marató. Proveïts de botes de goma, guants i barrets, tallen les canyes de sucre a cop de matxet, a plantacions infestades de serps verinoses. De mitjana, cada treballador talla nou tones de canya al dia. La jornada laboral va passar recentment de les dotze a les set hores i mitja, a més d'establir una hora de descans, i segons dades de UNICA el salari mig ronda 1.000 reals (al voltant de 402 euros). Salaris de misèria No obstant això, el president del sindicat del sector, Wilson Rodrigues, afirma que el salari mig real d'un tallador de canya és de 780 reals (uns 313 euros). «És un salari de misèria», denúncia.
Però a pesar d'aquest extenuant treball, milers de joves arriben tots els dies des dels estats pobres del nord-oest de Brasil per a prendre part en la collita de canya de sucre, que té lloc entre els mesos d'abril i novembre. Al voltant de 60.000 persones treballen a les plantacions de Ribeirao Preto, d'un total de 190.000 talladors de canya a tot l'Estat de Sao Paulo. «Prop del 70% són immigrants, majoritàriament originaris de Maranhao», afirma Rodríguez, de 43 anys i també ex tallador de canya. «Allà no hi ha treball», explica Jose Silva, de 24 anys, mentre espera a l'autobús que li traslladarà fins a la plantació. «En set mesos de treball aquí guanyem el que necessitem per a tot l'any», assenyala Francisco dos Santos, de 29 anys. «Jo guanyo gairebé 800 reals (uns 321 euros) al mes i en pago 60 reals (24 euros). La majoria d'aquests allotjaments, no obstant això, consisteix en un únic habitacle sense llit, lavabo ni dutxa, i en el qual una vintena de persones s'amuntega sobre matalassos col·locats sobre el sòl.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada