diumenge, 1 de juny de 2008

La defecció cap al cirerer


Els arbres d’Alaró

El cirerer
(Prunus avium)

Com hauríem d’entendre a aquestes alçades que els humans som part de la terra? Una espècie més? Ja no hi som a temps. Podeu creure que en faig un gra massa, sobretot quan comproveu que aquestes preguntes les faig en relació a les cireres, els aucells i la fusta del cirerer. A poc a poc m’explicaré.

El seu segon nom científic, avium, fa referència als ocells. Aquests es mengen els fruits i n’escampen la llavor: és el que pretén l’arbre quan fa tan agradable a la vista i al gust a la cirera. On són avui els cirerers a Mallorca o a Alaró?. N’hi ha ben pocs. Els cirerer és un arbre que no sòl viure més enllà dels cent anys i en aquest cas ha de ser perquè ha tengut la sort de néixer i viure en un indret on entre altres bons condicionants, no hi hagi passat mai l’arada d’un tractor. A la Serra de Tramuntana potser encara ara podríem fruir de la seva vista si els pinyols germinats es poguessin transformar en planta i arbre, dins els mateixos horts abandonats o esparsos ran de torrents i xaragalls. Això és impossible gràcies a la proliferació d’una plaga: les cabres.

Però be, existeix tanmateix la producció de fruita de cirera per a la comercialització. Aquesta es troba cada vegada més localitzada i reduïda. Encara en podem trobar per Orient a Son Vidal o potser, com antany, a Pollença, Estellencs o Puipugyent, i de cada vegada menys al Raiguer de Mallorca.
La fruita, siguin cireres, prunes, pomes, peres, raïms, melicotons.... quan arriben al mercat han de presentar un aspecte immaculat i això vol dir que no ha d’estar becada per cap ocell, ni hem de trobar aquell foradet a la poma que ens avisa que a dedins també hi trobarem un cuc que en mereix la seva part. I com pensau que s’ho fan per protegir, en els cas de les becades dels ocells, a les cireres , als raïms, o a les pomes?. És ben senzill: maten tots els ocells que poden. Això vol dir tots els qui la llei els permet. Ho fan amb totes les autoritzacions que calguin. No sé si deu ser el mateix cas a Jerte (Càceres), a certs llocs d’Andalusia o la Vall de l’Ebre, llocs on existeix una important producció de cireres per vendre. Però no crec que es quedin de braços creuats enfront dels “estralls” de caire comercial que provoquen, al seu entendre, els ocells a la fruita. Un sistema emprat a Mallorca és el de les xarxes japoneses, aquests filats no necessiten a cap persona que els vigilin, per tant el seu sistema de trencafiles que formen bosses, permet capturar els ocells de manera indiscriminada. Posteriorment hom en fa diferents passades per alliberar els que no són permesos per capturar i matar els altres: teuladers i verderols a Mallorca. Val a dir que sempre hi ha baixes producte d’efectes col·laterals: pobres insectívors o passeriformes que moren per insolació o a mercè d’algun depredador que ja coneix el sistema. Les baixes són importants, poden suposar alguns centenars d’ocells per temporada. Quantes vegades heu sentit a dir que la millor fruita és la que està p¡cada pels ocells?

Humilment, he de reconèixer que pel que fa a la identificació precisa dels pocs cirerers vells i encara vius que resten esparsos per antics horts de Mallorca, no n’he sabut treure l’entrellat. Segons l’herbari virtual de l’UIB, enlloc parla de cirerer de sarró, que és el nom que sembla se’l coneix popularment. Només se l’identifica com a cirerer o cirerer americà. Tampoc se’l descriu com a cirerer bord (P.avium sub. sylvestris). Per la simple observació dels peus de cirerers vells que encara resten drets, siguin vius o morts, no es pot assegurar que hagin estat empeltats ni plantats d’estaca (als antics horts solen estar aferrats a les parets de pedra seca, vora les marjades on es sembrava per a fer hort, a llocs on no sembla que fossin plantats). Vol dir això que eren cirerers de pinyol, bords, però que feien cireres comestibles, segurament més petites? Són guinders (Prunus cerasus) en realitat? Sigui com sigui, esper i desitjo que el Jardí Botànic de Sóller ho tengui clar i que hagi previst la conservació de llavors o espècimens d’aquest cirerer vell, antic, que era capaç d’assolir diàmetres considerables (40-50 cm. de diàmetre a 1’30 metres d’alçada). Com he dit abans, l’efecte rosegador de les cabres fa impossible el reeiximent del cirerer de llavor. De fet, n’hi ha que es conserven gràcies a la protecció que l’aritja (Smilax aspera) els ofereix.

Quan als altres dos tipus de cirerers que sembla que són els únics patrons compatibles per empeltar-hi el cirerer de fer cireres, el Guinder (Prunus cerasus) el podem comprar a un arbrista de Porreres del qui desconec el nom, i que com he dit més amunt serveix com a patró més resistent per a empeltar-hi el cirerer comestible. Quan al cirerer de guineu o de Santa Llúcia (Prunus mahaleb), també citat a l’herbari virtual, sembla que és més apreciat per la seva fusta i que és apte també com a porta-empelts, especialment a llocs calcícoles.

Hi ha més de quaranta varietats de cireres, les més conreades són la cor de colom a Tarragona, la cruixalenca a la Seu d’Urgell, la garrofal a Lleida, la plena cultivada a Anglaterra des de l’any 1700, la picota, decumana, castanyera, francesa, cuallarga, starky, llúcia, roges, púrpures...

Puc donar fe de la bellesa de la fusta del nostre cirerer. He conegut un pagès que en adonar-se de la degradació i desaparició dels antics horts amb cirerers, va tenir la precaució de tallar els cirerers morts, de gruixes considerables i amarar-los dins safareigs durant un parell d’anys. Posteriorment un bon fuster va saber transformar aquella fusta en mobles de color roig fosc, preciosos, que trobaren el seu lloc en una casa de parets gruixades més antiga que els cirerers. Fa ben poc he pogut menjar amb una cullera de fusta de cirerer treballada per un amic. Per a mi, que solc menjar amb forquetes i culleres de fusta de boix o ullastre, va ser un petit luxe. Per cert, l’arròs brut amb caragols i bolets també hi va ajudar molt.

Pel que es refereix a la producció de fusta de cirerer i en relació a la biodiversitat, he cregut d’interès traduir de l’idioma francès aquest text : “A nombrosos països, per raó del seu important valor comercial, el cirerer ha estat objecte al segle XX d’una forta selecció genètica, amb plantacions a partir de llavors provinents d’algunes poblacions certificades, que tenen certes millores en la rectitud dels troncs i certes característiques per la industria de la fusta o els ebenistes, però han empobrit considerablement el patrimoni genètic de l’espècie, que li podria permetre adaptar-se millor als canvis climàtics o a les malalties que li son pròpies. Aquest empobriment de les poblacions de cirerers de plantació, podria encara esser més important per l’aparició de nous cultivars clonats. L’objectiu és produir una fusta molt homogènia. No es precisa, però, com aquests clons podran superar les modificacions climàtiques que s’esperen ni quin podria ser l’impacte d’una reducció suplementària de la biodiversitat dels cirerers (doncs les cireres són una font important d’alimentació de nombroses espècies forestals i de riberes.”

Tenc el dolç record d’estar assegut vora un xaragall d’aigua cristal·lina de renou suau, baix el fullam tacat de cireres roges on hi cantava un rossinyol. Dels cirerers gruixats i esponerosos d’aleshores, només en queden unes poques branques resistents que tenen els anys, potser els mesos, comptats.

Aplec sobre els cirerers
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 1 de juny de 2008.


2 comentaris:

Mart de Garriga ha dit...

M'ha agrdat molt aquest homenatge als cirerers. M'he recordat dels horabaixes del mes de juny, quan ginyàvem qualque "gran" que tengués carnet per fer expedicions als cirerers de Binifarda o de ses Erasses.
Això sí, de vegades havíem de fugir cametes me valguen, perquè les tenien geloses.

Ibèria ha dit...

No em canso mai de rellegir " Els arbres d' Alaró " Moltes de gracis !!!!!!