El baró rampant

L’home que pujà
a un arbre i mai
més en baixà

El baró rampant,
d’Italo Calvino

Va ser en un concert de en Pedro Guerra fa uns anys, on vaig conéixer la història del baró rampant, Cosimo di Rondó. El cantant dedicava una cançó al protagonista de la novela d’Italo Calvino. En Guerra la va titular “El reencuentro de Viola y el Barón”. La cançó resumeix una petita part de la novela d’aquest personatge que un bon dia s’enfilà a un arbre i no en va voler tornar a baixar. La meva companya em va regalar per sorpresa el llibre que va inspirar la cançó que tant ens va agradar:

“Un bon dia el baró Cosimo de Rondò, tot rebelant-se contra un món familiar que no el comprenia, va sortir al jardí i va grimpar a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En primer moment va ser per no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des d’aquella nova perspectiva, el va comprendre millor.”

La relació amb els arbres i la referència a ells apareix al llarg de tota la novela:

“Ja he dit que ens passàvem hores i hores, damunt dels arbres, i no pas per motius utilitaris com fan tants nens, que només s’hi enfilen per abastar fruita o nius d’ocell, sinó pel plaer de superar bonys difícils dels tronc i forcalls, i arribar tan amunt com fos possible, i trobar llocs bonics on aturar-nos a mirar el món de baix, a fer bromes i dir coses als qui passaven per sota.”

I Calvino parla dels arbres amb gran coneixement i delicioses descripcions:

“Les oliveres, per la manera com es van torçant, són per a Cosimo camins còmodes i planers, plantes pacients i amigues, amb la rugosa escorça, per passar-hi i per aturar-s’hi, encara que cada planta tengui poques branques gruixudes i no hi ha gaire varietat de moviments. (…) sota el pavelló de les fulles, veu com es transparenta el sol entre les nervadures, com s’inflen poc a poc les fruites verdes, ensuma la llet que traspua al coll dels peduncles. La figuera et fa seu, t’impregna del seu humor gomós, del zumzeig dels borinots (…) Damunt el dur server, o a la morera de móres, s’hi està bé; llàstima que n’hi hagi pocs. Igual que les nogueres, (…) tanta és la força i la certesa que aquest arbre posa a ser arbre, la obstinació de ser pesant i dur, que fins i tot se li expressa a través de les fulles.

Cosimo hi estava de gust, entre les ondulades fulles de les alzines (…) i n’apreciava l’escorça clivellada, de la qual, quan estava pensarós, n’aixecava els quadrets amb els dits, no pas per instint de fer mal, sinó més aviat per ajudar l’arbre en la seva llarga feina de renovar-se. O també treia les escames de la blanca escorça dels plàtans, descobrint estrats de vell or florit. També li agradaven els troncs encoixinats com els que té l’om, que als nusos treu brots tendres i plomalls de fulles dentades i de sàmares de paper; però és difícil moure-s’hi perquè les branques van cap amunt, primes i espesses, deixant poc espai. Als boscos, preferia els fajos i els roures: perquè als pins els forcalls massa acostats, no gaire frots i ben plens a’agulles, no deixen lloc ni suport; i el castanyer, entre les fulles espinoses, les punxes, l’escorça, les branques altes, sembla fet expressament per mantenir-te’n lluny.”

El baró rampant.
Italo Calvino.
Edicions 62. Barcelona 2001.
(Il barone rampante)

En definitiva un dels llibres que no pot faltar a la biblioteca particular d’un amic dels arbres, una persona que s’hagi enfilat alguna vegada a un arbre, n’hagi abraçat un, o hagi posat el dos palmells de les mans i la galta sobre la seva escorça.

Rafel Mas
Búger, 17 de juliol de 2006