dimecres, 21 de setembre del 2011

Un agent forestal escriptor

Un agent forestal de les Borges debuta
en la novel·la

Pau Urgell 'retrata' el bosc i la vida a 'El collidor de vesc'

Imatge de l'autor d''El collidor de vesc', Pau Urgell.

Pau Urgell (les Borges Blanques, 1971) és agent forestal de professió, però ja fa anys que és un apassionat de l'escriptura, amb poemes, contes, narracions breus i prosa poètica. Ara s'ha llançat amb la seua primera novel·la, El collidor de vesc, publicada per l'editorial de Juneda Fonoll i que presentarà dissabte que ve a les 19.00 hores a la cafeteria Slàvia de la capital de les Garrigues.
"El text original del llibre era una espècie de conte poema de només un foli, un text molt metafísic en què un home que recollia vesc es quedava enganxat a l'arbre i, a partir d'aquí, portava una vida contemplativa fins al final dels seus dies", explica l'autor.
A la novel·la, ambientada en la Postguerra, un jove solitari i brut arriba al bosc. Hi sobreviu recollint vesc, llenya, fruita silvestres i bolets que ven pels pobles de la comarca. Un dia, arriba a una esplanada on, al mig, s'alça un pi majestuós, sense sospitar que la seua vida, i la de tota la humanitat, quedarà lligada a la història d'aquest arbre imponent que apareix davant els seus ulls.
Pau Urgell reconeix que el seu debut novel·lístic deu força a la seua professió, la d'agent forestal, ja que li permet "una relació directa amb el bosc, l'observació meticulosa dels processos naturals, dels canvis, de les estacions...". L'escriptor de les Borges assegura que els lectors d'El collidor de vesc, "a mesura que avancin en la lectura de la novel·la, hi trobaran situacions que no s'esperen, amb fets que es desenvolupen d'una manera força peculiar".
De fet, també és peculiar la promoció que, des de fa unes setmanes, ha iniciat l'editorial de Juneda amb aquesta novel·la, amb la qual obre nova col·lecció. Es tracta d'una campanya batejada com a Enganxa't a un arbre, que funciona a través del web www.elcollidordevesc.com i de les xarxes socials.
El lema convida els usuaris a participar en un concurs en què s'han de fer fotos enganxats a un arbre i han d'explicar quin arbre és i quines sensacions o anècdotes poden relatar de la foto o de l'arbre. Cada setmana, entre els participants se sorteja un lot de llibres de l'editorial Fonoll.
· Article publicat a Segre.com el 20.09.2011 ·

“Avui ja no hi ha collidors de vesc ni gent
que sàpiga extreure'n la pega”


Pau Urgell (les Borges Blanques, 1971) és agent forestal. Ha escrit poemes, prosa poètica, contes i narracions breus. El llibre El collidor de vesc (editorial Fonoll) és la seva primera novel∙la, que sortirà a la venda en els propers dies.

Pregunta.- Per què 'El collidor de vesc'?
Resposta.- Suposo que és un món, degut a la meua feina, que m’és força familiar. És un tema interessant, sobretot perquè avui ja no queden collidors de vesc ni gent que el sàpiga premsar i extreure’n la pega, era una cosa lligada al món dels nostres avis, gent que necessitava caçar ocells amb vesc per poder menjar.

Què amaguen els boscos?
Al bosc s’hi amaguen sobretot els animals que necessiten o, si més no, fan ús dels hàbitats humanitzats o parcialment humanitzats per alimentar-se i que han de viure amagats al bosc precisament per evitar ser exterminats per l’home. Per fer una comparació, es podria dir que avui en dia la fauna és el maquis i els humans, la Guàrdia Civil.

Existeixen persones que es dediquen professionalment a recol·lectar vesc?
Avui ja s’ha perdut la pràctica i ja no cal caçar amb vesc per menjar. A més, la caça amb vesc està prohibida. ara només es cull com a guarniment nadalenc.

Quina simbologia podem associar al vesc?
En l’antiguitat els druides el collien per preparar les seves pocions. També es diu que porta bona sort. Crec que en països del nord d’Europa hi ha molta més mitologia que aquí.

Què hi ha de tu en Jesús Deulofeu, el collidor de vesc, personatge principal de la novel·la?
Una certa tendència a l’embadaliment i una gran facilitat per desconnectar mentalment del món on visc durant llargues estones.

Com va sorgir la idea d’un home enganxat a un arbre?
El text original del llibre era un poema, o més ben dit, un mena de conte-poema que no ocupava ni un foli. Era un text molt metafísic: un home collia vesc es quedava enganxat a l’arbre i esdevenia com una mena de branca i a partir d’aquí portava una vida contemplativa fins a la fi dels seus dies. No sé com se’m va ocórrer, em va venir la idea i la vaig escriure.

Què hi ha de la teva professió d’agent forestal en el llibre?
La relació directa de l’home amb el bosc. L’observació meticulosa dels processos naturals, dels canvis, de les estacions, etcètera.

Per què canviaries el treball a bosc?
Potser per una pensió vitalícia, però no per una altra feina.

Si fossis un arbre, quin series?
Hauria de ser un arbre que no patís set ni calor. Un faig estaria bé.

A Catalunya existeixen boscos verges com el de la novel·la o tots estan sobreexplotats?
Avui hi ha molts boscos abandonats, degut a l’abandonament de la silvicultura. Però són segurament boscos que en el seu dia van estar sobreexplotats. No crec que hi hagi cap bosc verge a Catalunya.

"L'explotació dels boscos acostuma a ser sostenible. L'explotació dels personatges públics no té escrúpols"

Hi veus cap paral·lelisme entre l’explotació dels boscos i l’explotació dels personatges públics per part dels mitjans?
L’explotació dels boscos és, o acostuma a ser, sostenible, és a dir, el silvicultor procura garantir la pervivència de la massa forestal per explotar-la durant el màxim d’anys possibles. L’explotació dels personatges públics per part dels mitjans mira de treure el màxim de benefici amb el mínim temps possible, és una explotació molt més cruel i sense escrúpols.

Què opines de la capacitat d’erigir ídols de masses que té la nostra societat?
És connatural a l’home, hi ha alguna mena de resort que fa que els humans, o una part d’ells, no sàpiguin caminar sols i necessitin d’una crossa per recolzar-se.

En el futur, aquests ídols, poden ser causants de guerres de religió?
Ho han estat sempre causants de guerres i és molt possible que ho continuïn sent.

Què diries per recomanar 'El collidor de vesc'?
Crec que és un llibre que el lector, a mesura que avanci en la lectura, es trobarà situacions que no s’esperava, els esdeveniments es desenvolupen en el llibre d’una manera prou peculiar.

Quan i com vas descobrir que t’agradava escriure?
Ja fa uns quants anys. Escrivint petits contes i narracions breus.

Com ha influït la teva afecció a l’escriptura en la teva vida?
De moment, poca influència perquè aquest és el primer llibre que publico.

I la teva vida en l’escriptura?
La meua vida en l’escriptura ha influït molt. No escriuria si no fos com sóc. I no seria com sóc si no hagués tingut la vida que he tingut. No vaig començar a escriure de molt jove, per tant no és una cosa innata o vocacional, sinó més aviat és la meua circumstància vital la que m’ha portat a l’escriptura.

Com s’esdevé l’art de creació?
La creació s’esdevé quan s’agafen idees, conceptes, imatges, fets, i se’ls dóna un tractament que no és l’habitual i que és original i únic en la mesura en què els dits conceptes, idees imatges, etc. no són en cap cas tractats de la mateixa manera per cap altre individu, encara que tampoc ho facin de la manera habitual.

Què llegeixes? Poesia, novel·la, assaig, teatre...? Quines són els tres últims llibres que has llegit?
No sóc un bon lector. Llegeixo més assaig que altres coses. Els tres últims llibres que he llegit són 'Pèrsia, bressol de civilització i cultura', 'Antologia de Alvaro de Campos' i 'Les veus del Pamano'.

Hi ha algun escriptor català que t’agradi especialment i el segueixis en tot allò que publica?
No en segueixo cap. De jove, em va agradar molt 'El mecanoscrit' del segon origen de Manuel de Pedrolo i també m’agradava molt llegir contes de Calders.

Què has après de l’aventura d’escriure la teva primera novel·la?
Que el camí camina amb el caminar.

· Entrevista publicada a Bondia.cat el 20.09.2011 ·

dimarts, 20 de setembre del 2011

Els tells de Sant Pau de Segúries

Salvem els tells de Sant Pau de Segúries!

Encara hi som a temps. Aquests setze arbres han fet ombra, han aixoplugat ocells, han purificat l'aire, ens descansen la mirada amb la seva verdor. Són natura i vida. Cap pèrgola els pot substituir. Per què tenim la destral sempre tan a punt? Només cal entrar a França per veure arreu com respecten els arbres centenaris en els jardins i els plàtans que fan ombra en moltes carreteres. Aquí sovint ens ho carreguem tot: natura i història. Direu per què m'hi fico, si no visc a Sant Pau. És que tinc molt bon record d'aquesta plaça on recordo haver-m'hi aturat, amb gust, més d'un cop. La font potser no és “moderna”, però té l'encant d'un altre temps i forma part de la història del poble. Al jardí de casa tenim un tell i sota seu passem gustosos bones estones a l'estiu amb els fills i néts. No ens han molestat els insectes ni cap pluja enganxifosa. Això ho fan les acàcies. Els cotxes, que s'aparquin a una altra banda, que ens sobra la seva prepotència que sembla que se'ns hagin de menjar. Sí que em sembla lloable que el senyor alcalde tingui en compte el cost de qualsevol projecte i de sotmetre la proposta a referèndum. No patiu, amb una bona escombrada de tant en tant en tindríeu prou. I això està a l'abast de tota economia.
Com diu El Punt Avui, aquests tells “han configurat durant anys la cara d'aquest espai tan popular de Sant Pau”, visibles des de la carretera.
Enrica Casanellas i Salvans / Pardines (Ripollès)
· Carta publicada a El Punt Avui el 18.09.2011 ·
·
Els tells de la plaça de Sant Pau de Segúries,
a votació

L'alcalde vol fer un referèndum per decidir si s'han d'arrencar quan es remodeli la plaça Generalitat
L'Ajuntament aparca el projecte, en què es preveu cobrir una part de l'espai i fer-hi una pèrgola

Una vista general de la plaça de la Generalitat de Sant Pau de Segúries. Foto: J.C.

El futur dels setze tells de la plaça Generalitat de Sant Pau de Segúries depèn de la voluntat dels veïns del poble. Es tracta d'un dels elements que han configurat durant anys l'aspecte d'aquest espai tan significatiu de Sant Pau i una de les cares més visibles del poble, ja que està situat a tocar de la carretera C-38, que uneix el municipi amb Camprodon i amb Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Aquest espai s'ha de rehabilitar i el futur dels arbres, doncs, és una peça clau del projecte que s'hi ha d'executar.
Per tot plegat, l'alcalde de Sant Pau de Segúries, Josep Palos, vol sotmetre a referèndum si s'han d'eliminar o no els tells de la plaça Generalitat. Les obres de remodelació d'aquest espai públic no s'impulsaran de manera immediata, però, segons l'alcalde, convé anar-hi treballant. Josep Palos explica que els tells embruten el terra de la plaça i atrauen massa insectes a l'estiu. La saba enganxifosa que deixen anar empastifa els cotxes que aparquen a la zona, i a sota de cadascun el terra està negre perquè per la mateixa saba s'hi agafa molt la brutícia. Palos afirma que als calaixos dels seu despatx hi ha un ambiciós projecte de remodelació urbanística d'aquesta plaça, que ha heretat de l'anterior equip de govern. Segons ell, però, aquest projecte és fora de mida i és molt costós, i, per tant, en el moment actual no es pot dur a terme. En concret, s'hi preveu fer una pèrgola i una part coberta, i col·locar-hi un paviment molt car. Palos considera que la plaça es pot millorar sense haver-hi d'invertir tants diners. Sí que cal renovar, sempre segons el seu criteri, la zona de la font, perquè està passada de moda.

La xifra
16

són els tells que hi ha a la plaça Generalitat
de Sant Pau de Segúries i que seran objecte de votació
Vegetals polèmics a molts municipis

La tala o el manteniment d'arbres dels anomenats històrics han estat objecte de polèmica en diversos municipis gironins. A Banyoles, per exemple, la tala dels plàtans històrics de la plaça Major, fa sis anys, va aixecar molta controvèrsia ciutadana. L'equip de govern, aleshores d'ERC, va justificar la substitució dels arbres pel seu mal estat de salut i de conservació. A Sant Pau, es vol evitar la polèmica amb el referèndum.
Jordi Casas / Sant Pau de Segúries
· Article publicat a El Punt Avui el 14.09.2011 ·

dilluns, 19 de setembre del 2011

Pesticides als arbres d'Alzira

Verí al parc infantil del Drac a Alzira

“Millor farien utilitzant la lluita biològica, tractaments ecològics o simplement deixant-lo estar”

L’ús del clorpirifos s’ha convertit en norma habitual en totes les parts

La política de jardins a Alzira seguix sent molt desencertada. Hui veig als diaris digitals que han tornat a tallar més arbres, quan enguany és l'Any Internacional dels Boscos i el que haurien de fer és plantar-ne molts més pel poble, entre altres raons per evitar el que ens està passant durant tot l'estiu, que als nostres carrers on sols hi ha asfalt, ciment i metall (cotxes) s'acumula tant la calor que al mig dia dona por eixir.
Per altra banda, el dijous polvoritzaren de verí les palmeres del parc infantil que hi ha al costat del poliesportiu Fontana Mogort, que tots els dies s'ompli de xiquets amb els seus pares/mares, la qual cosa sembla absolutament fora de lloc, per perillosa i ineficient.
El clorpirifos utilitzat és un verí perillós com es pot vore a la fitxa adjunta i per tant no adequat per utilitzar dins del poble i menys encara damunt d'on van a estar els xiquets que són sempre els més sensibles: veure informació al respecte.
A més, tractar amb verí és una pèssima solució perquè no es pot eliminar el 100% de la plaga i no és raonable estar polvoritzant cada x mesos totes les palmeres, amb dosis creixents perquè el "becut" es farà resistent.
Millor farien utilitzant la lluita biològica, tractaments ecològics (que hi ha) o simplement deixant-lo estar, perquè la plaga és consequència del "monocultiu" de palmeres, la nefasta política de ficar palmeres per tot arreu duta ací durant tants anys.
Plantem arbres autòctons, mediterranis, que no necessiten més aigua de la que plou i les plagues dels quals estan controlades pels depredadors naturals existents!
Pedro Domínguez Gento
· Article publicat a El Seis Doble el 18.09.2011

dissabte, 17 de setembre del 2011

Molts arbres agonitzen per les obres del TAV

Desenes d'arbres agonitzen
per les obres del TAV a la Sagrera

La majoria dels 43 exemplars trasplantats dins del parc de Sant Martí no tenen ni una fulla sana, tot i que Adif diu que només hi ha problemes amb una desena
CCOO diu que almenys una trentena són morts

Els arbres replantats al Parc de Sant Martí, morts o en males
condicions, tenen un aspecte que contrasta fortament
amb la resta de la flora del parc Foto: Josep Losada.


Si fan una passejada pel parc de Sant Martí, el pulmó vegetal del barri barceloní que li dóna nom, seran testimonis d'una estampa trista. A la banda del parc més propera a les obres del TAV hi ha una quarantena d'arbres replantats arran dels treballs de l'estació de la Sagrera que s'ha de fer a tocar del parc, que afecten una part de la zona verda. Són 43, segons l'Adif, l'organisme estatal responsable de les obres. Els identificaran fàcilment, perquè, com es veu a les fotografies, estan lligats a terra amb uns tirants metàl·lics folrats de tub de plàstic vermell. Per això i perquè, a diferència de la resta, estan secs o, en el millor dels casos, els queden quatre fulles. Mortes, majoritàriament.
De fet, dels 40 exemplars que va localitzar aquest diari, només cinc llueixen totes les fulles verdes. N'hi ha 18 més que encara en tenen alguna, de verda, però que tampoc no ofereixen un aspecte gaire saludable; 17 que les tenen totes seques, i cinc que estan pelats, completament despullats.
El diagnòstic estrictament visual encaixa amb la denúncia que fa la secció de CCOO de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins, que assegura que una trentena d'aquests arbres són morts. Adif, encarregat del trasplantament i el manteniment dels arbres afectats per les obres de l'alta velocitat, diu, però, que, dels 43, tots provinents de la part del mateix parc ara aixecada pels treballs, “només hi ha hagut problemes amb una desena”. Una desena entre la qual l'empresa pública tampoc no precisa quants són morts i quants són encara recuperables.
Adif, que és responsable de tots els arbres afectats per les obres, insisteix que tot s'ha fet seguint els procediments indicats per Parcs i Jardins, però fonts de CCOO asseguren que el sistema d'aspratge –col·locació de guies per ajudar-los a mantenir-se drets fins que arrelen– que s'ha aplicat als arbres, mitjançant tirants metàl·lics, “està fet de qualsevol manera, amb materials d'obra, i no el recomanaria cap jardiner”. El sindicat també posa en dubte, vist el resultat, que el trasllat i el reg s'hagin fet de la manera més adequada.
A falta de dades oficials sobre la data del trasplantament, aquest diari va consultar 14 visitants habituals del parc, 12 dels quals van coincidir a situar-lo entre finals de maig i començaments de juliol –els dos restants, que anaven junts, van dir que havia estat abans, “a la tardor o l'hivern”–. I la fi de la primavera i els mesos d'estiu no són precisament el moment més apropiat per moure arbres. “Si s'ha fet en aquestes dates, és un disbarat, és la pitjor època per fer un trasplantament”, insisteixen al sindicat.

1.377 arbres afectats
Adif assumeix el replantament i el manteniment dels arbres afectats per les obres durant un any, i ha de reposar els que es morin durant aquest període. És el que haurà de fer, per exemple, amb els exemplars morts del parc. En el cas dels que estan en vivers municipals a l'espera d'un nou emplaçament, és Parcs i Jardins qui n'assumeix el reg i la cura mentre no es replanten.
A hores d'ara, ja s'han retirat 119 arbres de la part del parc de Sant Martí on es fan obres. A banda dels 43 replantats allà mateix, n'hi ha 20 a l'avinguda de l'Estatut, a la Vall d'Hebron, i 56 al viver de Bon Pastor esperant el trasllat a l'emplaçament definitiu. Dins del parc, encara resten 186 arbres més pendents de ser trasplantats –o d'acabar a la planta de compostatge–. Un total de 187 exemplars més han estat arrencats de la ronda de Sant Martí, dels quals una part s'han replantat a la Zona Franca i una altra és al viver del Bon Pastor, explica Adif.
En total, i segons l'Ajuntament, a Barcelona les obres del TAV poden arribar a afectar 1.377 arbres. A hores d'ara, i a banda d'un centenar que han anat directament a la planta de compostatge, a causa de la impossibilitat de replantar-los, se n'han retirat 748, dels quals 201 ja han estat reposats al mateix lloc afectat i 315 s'han trasplantat. Els 232 restants integren un calaix de sastre en què no es diferencia entre els exemplars morts i els que esperen als vivers un emplaçament definitiu.

1
any

és el període durant el qual Adif ha d'assumir el manteniment de les plantes

748
exemplars han estat retirats per les obres del TAV a Barcelona, i 100 més han servit per a compostatge

43
arbres

han estat replantats dins del mateix parc de Sant Martí, i la majoria estan morts o en males condicions
Ivan Vila
@IvanVila_PA
· Article publicat a El Punt Avui el 16-09-2011

divendres, 16 de setembre del 2011

Arbres de Jordi Pere Cerdà

En record i homenatge a Jordi Pere Cerdà

Jordi Pere Cerdà, pseudònim que utilitzava l'escriptor, poeta i dramaturg Antoni Cayrol, va morir als gairebé 91 anys, a la seva casa de Perpinyà, el proppassat 11 de setembre. El paisatge, la gent i la vida a la muntanya del seu petit país de la Cerdanya estan molt presents en la seva obra. És per això que també parla sovint dels arbres. Des d’aquí, d’Amics arbres • Arbres amics, el nostre record i homenatge.

Jordi Pere Cerdà
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 de novembre de 1920 -
Perpinyà, Rosselló, 11 de setembre de 2011)


Vegetació

A vegades sóc arbre,
tinc al cap el fresseig
d'unes altes rames
que penen tot el buit del cel;
i em sento
entre terra i cel
pols de sang,
avivat
com sota un doll de saba.

Jordi Pere Cerdà
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Sé que tens secrets

Sé que tens secrets.
Igual que l'arbre, guaites
amb milers d'ulls
mig clucs entre les fulles;
que tens secrets de mar
sota la copa tendra,
afinada, del ventre,
en ressaca de rius,
vespilles dins ta sang
amb exòtics colors
de peix equatorial.
Tots ells freguen mon cos
amarrat ala nit
on jaus tan calmament,
concreta,
mineral,
illa d'apagat foc.
Amb el gest de ta ma,
que et serva,
tinc esment
que et travessa el meu somni
avançant dins ton cos
com una cremadura
en el viu de la carn.
M'enganyo ?
No goso
tan sols clavar l'esguard.
Escolto
el moviment del marbre,
si em pervé
el frisar d'un sospir.
Jo voldria ferir
el país del teu son.

(de Dietari de l'Alba)

Jordi Pere Cerdà
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Tindríem una casa

Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una ala del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content.
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
Tristesa i goig ensems

Jordi Pere Cerdà 
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Josep Tero :

Ara que l'hivern...

Ara que l'hivern s'emporta
colorins i colorats,
fent adéus des de la porta;
ara que els arbres ericen
un brancatge escabellat,
embruixant un foll seguici;
ara que els núvols regiren
falconades silencioses
per l'espai que cruix com vidre;
ara que es torna erm el terme,
que els matins urpen i tinden
i, en les carns, agulles fiblen;
ara que al clot de les serres
els pobles es fan petits,
arremits dins les palleres;
ara que en les nits ventoses
diran que baixen els d'Eina
a oir missa a Sallagosa;
jo recordaré aquell dia
que passàvem la collada
amb deu homes de l'Algèria.
Jo recordaré aquell dia
que la Gestapo ens seguia
llurcant sus la neu sang tèbia.
Jo reecordaré les cases
que ens oferien l'entrada,
escletxa en la nit gelada.
Jo em recordaré d'En Mas
passant gent fugint de França
un dia de tempestat.
Jo recordaré En Joan,
Josep, Boris i Maurici
que morí allà a Nuemmgam.
L'hivern ens mordeix l'esquena;
gos foll desencadenat,
xiula el vent com la sirena.
Ara els companys entraran
tustant la neu a la porta.
Els ulls vespillejaran
com al fogar les buscalles.
Ens asseurem a l'escó;
farà el vi calent, la mare...
Parlarem d'això i d'allò,
de guerra i de política;
i el pare dels seus moltons,
de la guerra del catorze,
d'aquella del trenta-nou
i de la que ara preparen,
del món vell i del món nou...
I acabarem la vetllada
signant el "clam d'Estocolm".

Jordi Pere Cerdà
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Manel Lluís :

Canta Perpinyà

Canta, canta, canta, canta,
canta, canta, Perpinyà.

Canta que canta Perpinyà
quan l’alba desperta la plana
Que l’horitzó blau de la mar
Ix el sol groc com una grana.
Canta que canta Perpinyà
Quan es fan roses les muntanyés
Cap als carrers tothom s’afanya
Cap a l’amor, cap al treball.

Canta, canta, canta…

Perpinyà canta el sol que lluu
La bellesa de la diada
Amb un bufet de tramuntana
Que fa volar sobre els genolls
les faldilles de tot color.

Canta, canta, canta.

Perpinyà canta el Castellet,
La vermelló de les rajoles,
El castell dels Reis de Mallorca
Que vigilen del cim de tot
La riquesa del Rosselló.

Canta, canta, Perpinyà.

A la llotja ballen sardanes
Els de sant Jaume amb tot baixat,
I s’hi barregen deu germanes
Des dels poblets fins la ciutat
Lligant amics i enamorats.

Canta, canta, canta.

Els vells de sota els plataners
Tot resant pel fill del passat
Diuen que els balls del jovent d’ara
No valen les danses d’abans
I els que els vint anys no tornaran.

Canta, canta, Perpinyà

Jordi Pere Cerdà 
- Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Jordi Barre :

Primavera secreta

Primavera secreta,
la que obre els fruits del teu pit,
La neu encarapaça de glaç el Pirineu,
l'arbre és sec, l'ovella escriu
dins l'aire herbes per al seu rosec,
i l'aigua te un vestit fet d'escates.
Però tu tens calentors de Juny
que t'encenen el cos.
I el magraner sembrat en l'hort dels nostres jocs
t'ha apoderat de llum,
i fa esclatar la fruita solar del teu si
en una via làctea d'una infinitat d'estels.
Misteriosa primavera,
la que extravia endins ton ésser,
com l'arbre a batzegades anhela i sap trobar el sol
girant-te tensa i sencera,
vers aquell doll d'estranya dolçor que recorre els camins callats
del teu imperi.
Car tu ets tota llet.
Ets
cames, braços, testa i tronc;
una dea que es mou
en un món apartat.
Preocupada essencialment
d'un gest
que saps com de memòria,
un gest après al pas de l'ànima:
posar al viu dels seus llavis
la rosa que et fa nèixer.
Primavera del cos
pacientment madurada,
pedra a pedra.
Saons acumulades
en deserta unitat,
amb el desig intern,
gelós, d'una marea
inflant la cicatriu
glaçada
de nostres solituds
fins en aquest part,
firmat per la nostra paraula.
Domini pressentit,
anhelat,
resplandent
món astral
navegant dins l'èter de ta sang,
fet d'estrelles de llet
i embranzides de sang.

(de Dietari de l'Alba)

Jordi Pere Cerdà
 - Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Manel Lluís :
  Maig

La pluja regala la cara arrufida del cel
amb la suor d'una tarda angoixosa
fent lluentors sota el mirall dels núvols.
Durs metàl.lics, els pollancs
travessen el sostre de broma
com una tribe clavat dins la fusta.
Amb ells penja el cel
tot un terròs d'argila ple de sang
i l'ametlló verd de Cerdanya.
Hi ha una cridòria d'cells exasperats
que pobla els arbres freturants de fulles,
un caminar roig de camps nus,
la primavera vella,
el maig que fuig,
la vida sense impuls.

Jordi Pere Cerdà
 - Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011) Quan la muntanya canta...

Quan la muntanya canta,
en el recer del cor
s'esmuny sa veu secreta.
Com al nial del roc,
la falguera hi penetra.

Tota la vall respira;
els vessants alliberen
un pit que puja i baixa;
la ribera que el talla
fa un niu de roques blaves.

M'estemordeix el ritme
d'eixa vida pregona,
s'apoderant de mi
l'enterbolit desori
d'ésser tan poca cosa.

D'ésser menys que el penyal
que assalta la ribera;
d'ésser menys que l'herbei
que cus els raigs de sol
en el cor de les ombres;

menys que aquell doble joc
d'avellanetes verdes
guardant sota la pell
la caritat oferta
d'un mossec, a les dents;

menys que l'arbre que es cria
una vida interior,
riera on els secrets
de l'aire i de la terra,
creuant-s'hi, s'escanvien.

Quan la muntanya canta
s'apoca el meu orgull,
s'enrenoua mon ànima
a la mida dels altres,
i en mi tot s'asserena.

Jordi Pere Cerdà
 - Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011) Rutes

Les rutotes de Cerdanya
s'encolobren dins el sol,
i els camins els dónen volts
d'una simetria estranya.

Estisoren l'arigilada
d'una blancor de retalls,
i esperden per prats avall,
que se'ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d'un poble en un altre;
fan remingols que s'empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l'obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d'una coma blana.

D'una blingada d'esquena,
fugen com enlluertades,
mes d'un cim de roca blava
tornen a mirar endarrera.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les trapassen mai.

Jordi Pere Cerdà
 - Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Pere Figueres
:
  Foto : Dourvac'h. "Terres roges", Sallagossa (Cerdanya), primavera 1994
   
El rei de Vedrinyans

El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina al seu costat
tremola com la branca
que penja del pollanc.
Llaura terra cerdana.
El capot trossejat
d'un estol de pedaços,
el fa assemblar a la plana
amb sos quadrats de blat.
I la reina cabdella,
en el llumet de foc,
les madeixes burelles
d'un petit escamot
que a l'establia bela.
El seu fill és carter
dins París, la gran vila;
no trepitja els llaurats
on sangueja l'argila
que es pasta com el blat.
No té el seu cos blegat
a seguir al pas de l'arada,
fusta de pi als esclops
i el ceptre d'agullada
empunyat per la mà.
El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina, tremolant,
sembla una branca seca
que penja del pollanc.

Jordi Pere Cerdà
 - Antoni Cayrol -
(Sallagosa, Alta Cerdanya, 4 novembre 1920 - Perpinyà, Rosselló, 11 setembre 2011)

Poema cantat per Manel Lluís :
 
· Fotos de : · Henri Gaussen · catalane66 · Joan Giral · Jesús Cano ·
· La Promenade des Platanes · Joan Ggk · Jesús Cano · Jesús Cano ·
· NG Petits anuncis · Dourvac'h · Jesús Cano ·

dijous, 15 de setembre del 2011

Un garballó testarrut

L'asfalt no té futur

La carretera que va a Formentor, recent asfaltada, peralts d'una gruixa d'un pam.
Un llavor de dàtil de garballó ens mostra la caparrudesa de la natura per obrir-se pas. La seva força i la feblesa de la nostra espècie a la que anomenam l'elegida.
Una lliçó, la natura continuarà malgrat nosaltres.

Rafel Mas, Búger 15 de setembre de 2011

dimarts, 13 de setembre del 2011

Catàleg d'arbres singulars a Elx

Perquè almenys la seua conservació siga compatible amb l'ordenació pública del territori

Pi centenari, emblema i referent del barri de Sant Antoni d’Elx

La majoria de les persones corrents tenim certa sensibilitat cap al patrimoni històric i comprenem perfectament que ha de protegir-se per exemple un castell, una catedral, etc., especialment quan ens informen sobre els seus valors. Açò mateix succeeix en un altre àmbit com és el dels arbres monumentals i singulars, que en el nostre país estan protegits a nivell nacional per llei de Patrimoni Natural 42/2007, així com la llei valenciana 4/2006 de Patrimoni Arbori, i algunes recomanacions internacionals com l'ONU en aquest 2011 que va ser declarat Any Internacional dels Boscos.
A nivell regional, la pròpia Diputació de València té un departament d'arbres monumentals que ha fomentat la conservació d'aquests exemplars, centenaris o no, perquè en ocasions l'especial interès no deriva de la seua antiguitat o grans dimensions, sinó per la raresa de les seues formes, escassetat endèmica, etc., en aquest cas és necessària una declaració expressa segons diu la legislació. En aquest sentit, considere que l'Ajuntament d'Elx té una important assignatura pendent, perquè únicament es va realitzar fa bastants anys un inventari d'aquest patrimoni mediambiental, però només va ser un projecte de catàleg guardat en un calaix i ara antiquat.
De fet, a més de la Palmera Imperial, en el nostre extens terme municipal disposem d'altres espècies amb alt interès científic com és el cas dels pollancres il•licitans que devien arribar des de la ribera de l’Èufrates, així com un Tamariu que en 1987 va rebre un premi per part de la Generalitat Valenciana. Entre les nostres espècies inventariades també apareixen carrasques, oms, àlbers blancs, i per exemple pins centenaris com era el cas del Pinus Pinea (pinyer) enfront del barri de Sant Antoni i que ara han hagut d'assecar sense plantejar-se cap alternativa compatible amb les obres de reurbanització.
Quercus Ilex, Carrasca centenaria amb bellotes en el camp d'Elx

En aquests temps on la preocupació quasi exclusiva és la situació econòmica, espere que els nous responsables del Consistori Municipal s'atrevisquen a realitzar aquesta catalogació com en altres poblacions properes, perquè almenys existisca una obligació mínima de conservar els que siguen de propietat pública, mentre que els titulars d'aquells que siguen de propietat privada tenen la possibilitat de sol•licitar subvencions per a la seua conservació doncs considere que no hauria de suposar-los cap despesa indesitjada. De forma similar al que succeeix amb el Palmerar d'Elx, alguns d'aquests arbres poden posar-se en valor com a recurs turístic i per a activitats d'educació ambiental.
Fins i tot, l'Ajuntament podria obtenir un cert rendiment econòmic de forma directa, si volguera posar a la venda xicotets exemplars de “pollancre il•licità”, que han aconseguit reproduir en els vivers de la Regidoria. D'aquesta forma es transfereix un benefici a la societat amb el resultat d'una investigació pública, i es fomenta la supervivència d'aquesta espècie.
Raúl Agulló Coves
· Article publicat a ElcheDiario el 12.09.2011