Presència i intervenció de l'home poden revestir moltes formes, en alguns casos poden tenir resultats contradictoris, del que són bons exemples la urbanització del territori i ús social del mont amb finalitats d'oci, és a dir, del que en ocasions se l'hi ha anomenat turisme rural, turisme verd o ecoturisme.
Urbanitzar el territori és una legítima activitat humana lligada al desenvolupament humà (Una cosa tan obvia sobint la oblida tothom) però el fet de que els processos d'urbanització hagin respòs amb massa freqüència a interessos enganyosos, com la especulació del sòl, amb efectes nefastos pel medi natural, no invalida les possiblitats d'uns models i mètodes d'urbanització respectuosos amb la naturalesa. Pensadors van aportar idees sobre aquests models però sobint eren desvirutalitzats per l'home, per exemple Nicolau Mª Rubio imaginaba una Barcelona futura envoltada per àmplies zones constituides per barris de baixa densitat (molts espais lliures, bosquets...) inspirats en el model de ciutat-jardi que desenvolupaven la funció de suavitzar la transició entre la ciutat compactada Barcelonesa i les zones de reserves de boscos exteriors. Però aquest model és un gran consumidor tant de sòl com de recursos per a la necessària adeqüació d'infraestructures i equipaments per al seu funcionament.
A la autoconstrucció en zones marginals, on el sòl forestal era força més barat i que es va donar pel gran allau immigratori que hi va haver a partir dels anys 70, es va passar al creixament de les 2ones residències, vinculades al desenvolupament a Catalunya de la societat de consum en el moment en que el nivell de vida arribava a cert grau. Això es va frenar als 70 però en les últimes dècades hi ha hagut un clar augment del fenòmen.
La ideologia ambientalista que a partir dels 70 es va desenvolupar, va començar a manifestar-se també en formes de consum de masses del tipus "verd" en la que el medi natural era un objecte més de consum. Així doncs, en aquell moment (i ara) l'home tenia que consumir naturalesa i una de les seves expressions era "viure a la naturalesa" i no "de la naturalesa", amb la qual cosa això va significar construïr al bosc o convertir en primera residència el que hauria estat la secundaria. Per primera vegada l'home construïa dintre del bosc i sota els arbres - i no en clars com havia fet tradicionalment -, ja que construïr al bosc es considerava un valor afegit. Aquest procés ha tingut un impacte tant gran que certs urbanistes han pogut creure que el fenòmen conduïa a la mort de la ciutat tradicional, el qual hauria esquitxat de construccions a l'entorn rural de la vella ciutat donant lloc al que s'anomena "Ciutat difusa", del que moltes zones de la regió metropolitana de Barcelona constitueixen bons exemples.
Tot plegat ha creat una situació paradòxica, en la que es pot arribar a un autèntic fracàs no només a nivell de ciutat, perdua d'identitat de la qual ha anat paral·lel al seu creixement exponencial com a centre acaparador de recursos, sinó també un fracàs pels espais naturals protegits, subjectes a una intensa pressió antròpica, reultat tant de la difusió de determinats arquetips culturals - que comporten major freqüentació de la naturalesa - com de la seva pròpia ubicació física al territori (en interacció freqüent amb els processos urbanitzadors) i de les facilitats que per a desplaçar-se per el mateix els proporciona la xarxa viària i els vehicles privats.
A la autoconstrucció en zones marginals, on el sòl forestal era força més barat i que es va donar pel gran allau immigratori que hi va haver a partir dels anys 70, es va passar al creixament de les 2ones residències, vinculades al desenvolupament a Catalunya de la societat de consum en el moment en que el nivell de vida arribava a cert grau. Això es va frenar als 70 però en les últimes dècades hi ha hagut un clar augment del fenòmen.
La ideologia ambientalista que a partir dels 70 es va desenvolupar, va començar a manifestar-se també en formes de consum de masses del tipus "verd" en la que el medi natural era un objecte més de consum. Així doncs, en aquell moment (i ara) l'home tenia que consumir naturalesa i una de les seves expressions era "viure a la naturalesa" i no "de la naturalesa", amb la qual cosa això va significar construïr al bosc o convertir en primera residència el que hauria estat la secundaria. Per primera vegada l'home construïa dintre del bosc i sota els arbres - i no en clars com havia fet tradicionalment -, ja que construïr al bosc es considerava un valor afegit. Aquest procés ha tingut un impacte tant gran que certs urbanistes han pogut creure que el fenòmen conduïa a la mort de la ciutat tradicional, el qual hauria esquitxat de construccions a l'entorn rural de la vella ciutat donant lloc al que s'anomena "Ciutat difusa", del que moltes zones de la regió metropolitana de Barcelona constitueixen bons exemples.
Tot plegat ha creat una situació paradòxica, en la que es pot arribar a un autèntic fracàs no només a nivell de ciutat, perdua d'identitat de la qual ha anat paral·lel al seu creixement exponencial com a centre acaparador de recursos, sinó també un fracàs pels espais naturals protegits, subjectes a una intensa pressió antròpica, reultat tant de la difusió de determinats arquetips culturals - que comporten major freqüentació de la naturalesa - com de la seva pròpia ubicació física al territori (en interacció freqüent amb els processos urbanitzadors) i de les facilitats que per a desplaçar-se per el mateix els proporciona la xarxa viària i els vehicles privats.
Foto: Andorra.Aquest procés ha donat lloc a transformacions radicals en algunes comarques de Catalunya, com poden ser la Vall d'Aran i la Cerdanya, dues comarques Pirinènques que eren per tradició totalment dependents de les activitats rurals i que avui en dia són de les més terciaritzades de Catalunya. En aquest procés han tingut un paper bàsic la conversió de la naturalesa (Com per exemple l'esquí) i el paisatge en un recurs mercantilitzat ( per la mateixa activitat però sobretot per les segones residències i el seu ús temporal gràcies a la accessibilitat i connectivitat que va suposar la obertura del Tunel del Cadí i la millora del eix viari del Llobregat).
Foto: Berguedà. Poble en gran part abandonat. L'aprofitament socioeconòmic del medi natural va adquirir força als 70, però segurament ara s'està relantitzant, prova d'això són les visites al Parc Nacional d'Aigüestortes, que van adquirir les màximes cotes de visitants als 2000 i 2001 i que ara estan disminuïnt, al igual que el Montseny, que rebía el doble de visitants que Aigüestortes tot i ser molt més petit.
La tendència a freqüentar en espais on existeixi una figura de protecció els fa atractius al turisme, generant major freqüentació a les zones forestals, on les ofertes d'activitats com les dels esports d'aventura i la promoció de turisme rural o ecoturisme han tingut molta importància.
La conjunció d'aquests fenòmens amb la desertització poblacional del medi rural i l'abandonament de les activitats agràries ha modificat de manera important el paisatge a Catalunya des de les últimes 3 dècades, sent sens dubte el paisatge forestal el que més modificacions ha patit i que ha portat al bosc a recuperar dominis perduts des de feia segles, es clar que això, tot i els aspectes positius, en comporta d'altres poc satisfactoris:
-El primer aspecte negatiu és la pèrdua de diversitat biològica i paisatgística com a conseqüència del abandonament de les pràctiques culturals. Així doncs, l'evolució del paisatge forestal cap a conjunts boscosos, el paisatge perd, en principi, la seva diversitat al passar de l'estructura en mosaic cap a estructures forestals molt més homogènies (Vicente, Lasanta y Cuadrat, 2000), tot i això, com he dit abans, aquest procés presenta aspectes positius com per exemple aspectes relacionats amb l'erosió. Cal tenir en compte però, que a mitjà plaç o de manera transitòria, encara que els boscos han augmentat, la seva qualitat ecològica no és correlativa a la seva quantitat. Exemple d'això últim seria que l'abandonament de l'activitat silvopastoral condueix a formacions amb una sobreabundància d'individus/ hectària, la qual cosa incrementa el perill d'incendi (Plana y Domínguez, 2000).
Tot plegat ha coincidit amb una època de "canvi climàtic", que tot i els grans dubtes sobre el tema, sembla indubtable que la modificació de les característiques associades a un tipus climàtic estan tenint conseqüències sobre el paisatge forestal i al seu procés de recuperació, com han demostrat ja diferents treballs al respecte.
Tradicionalment els forestals explicaven la falta de boscos com a resultat de pràctiques desforestadores d'origen antròpic però al 1941, el forestal anomenat Castellarnau, un dels científics més destacats de l'època, va introduïr el clima com a factor de regressió dels boscos peninsulars, sent el responsable d'aquesta regressió la influència xerotèrmica del Sahara. La opinió que tenia Castellarnau era que tal influència xerotèrmica no només posava en perill el que quedava dels boscos sinó que a més, faria inútils els esforços repobladors (això evidentment, a llarg plaç).
Castellarnau i Ezequiel González Vázquez, professor de Castellarnau, opinaven que els "boscos ibèrics es trobaven en franca regressió", exemples dels seus ideals foren per exemple les relacionades amb les repoblacions forestals recordant que: "El retorn a les masses naturals i a la pràctica de les repoblacions forestals a base de més d'una espècie, alternant frondoses i resinoses" (González Vázquez, 1950).
Tantmateix González parlava de les repoblacions:
"I com Espanya en el deceni corrent, vé realitzant grans repoblacions, hem cregut convenient recordar els fracassos que hi ha hagut en altres països, particularment pel perill dels incendis, per l'empobriment dels sòls i per les prolongades sequeres, tant freqüents a la nostra Península, ja que les últimes amenaçen l'existència dels repoblats als primers anys, el segón la pròpia continuitat de les masses forestals, i els primers, als uns i als altres, en tots els moments de les seves existències"
González, en opinió al repoblat i referint-se als sòls, assenyalava la influència positiva de l'arbrat per evitar que "tingui que troncar-se [la terra] en un forn ardent, com recentment s'anuncia, per la elevació de la temperatura nuclear". Finalment, al seu escrit manifesta la relació amb problemàtiques tant preocupants com els incendis, aspecte que representarà un dels impactes més negatius sobre el medi forestal com a resultat de l'efecte combinat d'alguns dels factors abans comentats - Clima, estructura de la vegetació, freqüèntació i urbanització del bosc - amb elevats costos no només ecològics i paisatgístics sinó també econòmics i no amb pocs casos de vides humanes.
El pròxim dia: "El cas dels incendis forestals"
Extracte principalment extret de:
"Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007). LA TRANSFORMACIÓN HISTÓRICA DEL PAISAJE FORESTAL. CATALUÑA. Ministeri de Medi ambient"
La tendència a freqüentar en espais on existeixi una figura de protecció els fa atractius al turisme, generant major freqüentació a les zones forestals, on les ofertes d'activitats com les dels esports d'aventura i la promoció de turisme rural o ecoturisme han tingut molta importància.
La conjunció d'aquests fenòmens amb la desertització poblacional del medi rural i l'abandonament de les activitats agràries ha modificat de manera important el paisatge a Catalunya des de les últimes 3 dècades, sent sens dubte el paisatge forestal el que més modificacions ha patit i que ha portat al bosc a recuperar dominis perduts des de feia segles, es clar que això, tot i els aspectes positius, en comporta d'altres poc satisfactoris:
-El primer aspecte negatiu és la pèrdua de diversitat biològica i paisatgística com a conseqüència del abandonament de les pràctiques culturals. Així doncs, l'evolució del paisatge forestal cap a conjunts boscosos, el paisatge perd, en principi, la seva diversitat al passar de l'estructura en mosaic cap a estructures forestals molt més homogènies (Vicente, Lasanta y Cuadrat, 2000), tot i això, com he dit abans, aquest procés presenta aspectes positius com per exemple aspectes relacionats amb l'erosió. Cal tenir en compte però, que a mitjà plaç o de manera transitòria, encara que els boscos han augmentat, la seva qualitat ecològica no és correlativa a la seva quantitat. Exemple d'això últim seria que l'abandonament de l'activitat silvopastoral condueix a formacions amb una sobreabundància d'individus/ hectària, la qual cosa incrementa el perill d'incendi (Plana y Domínguez, 2000).
Tot plegat ha coincidit amb una època de "canvi climàtic", que tot i els grans dubtes sobre el tema, sembla indubtable que la modificació de les característiques associades a un tipus climàtic estan tenint conseqüències sobre el paisatge forestal i al seu procés de recuperació, com han demostrat ja diferents treballs al respecte.
Tradicionalment els forestals explicaven la falta de boscos com a resultat de pràctiques desforestadores d'origen antròpic però al 1941, el forestal anomenat Castellarnau, un dels científics més destacats de l'època, va introduïr el clima com a factor de regressió dels boscos peninsulars, sent el responsable d'aquesta regressió la influència xerotèrmica del Sahara. La opinió que tenia Castellarnau era que tal influència xerotèrmica no només posava en perill el que quedava dels boscos sinó que a més, faria inútils els esforços repobladors (això evidentment, a llarg plaç).
Castellarnau i Ezequiel González Vázquez, professor de Castellarnau, opinaven que els "boscos ibèrics es trobaven en franca regressió", exemples dels seus ideals foren per exemple les relacionades amb les repoblacions forestals recordant que: "El retorn a les masses naturals i a la pràctica de les repoblacions forestals a base de més d'una espècie, alternant frondoses i resinoses" (González Vázquez, 1950).
Tantmateix González parlava de les repoblacions:
"I com Espanya en el deceni corrent, vé realitzant grans repoblacions, hem cregut convenient recordar els fracassos que hi ha hagut en altres països, particularment pel perill dels incendis, per l'empobriment dels sòls i per les prolongades sequeres, tant freqüents a la nostra Península, ja que les últimes amenaçen l'existència dels repoblats als primers anys, el segón la pròpia continuitat de les masses forestals, i els primers, als uns i als altres, en tots els moments de les seves existències"
González, en opinió al repoblat i referint-se als sòls, assenyalava la influència positiva de l'arbrat per evitar que "tingui que troncar-se [la terra] en un forn ardent, com recentment s'anuncia, per la elevació de la temperatura nuclear". Finalment, al seu escrit manifesta la relació amb problemàtiques tant preocupants com els incendis, aspecte que representarà un dels impactes més negatius sobre el medi forestal com a resultat de l'efecte combinat d'alguns dels factors abans comentats - Clima, estructura de la vegetació, freqüèntació i urbanització del bosc - amb elevats costos no només ecològics i paisatgístics sinó també econòmics i no amb pocs casos de vides humanes.
El pròxim dia: "El cas dels incendis forestals"
Extracte principalment extret de:
"Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007). LA TRANSFORMACIÓN HISTÓRICA DEL PAISAJE FORESTAL. CATALUÑA. Ministeri de Medi ambient"
Entrades
