Desè aniversari del Centre forestal de les Illes Balears
La
setmana passada vaig saber a través d'internet que era el desè
aniversari de la posada en marxa del Centre Forestal de les Illes
Balears, situat a la finca pública de Menut al terme municipal d'Escorca
i que per a celebrar-ho es feria una jornada de portes obertes el
dissabte dia 8 d'octubre. Em va semblar molt interessant i m'ho vaig
apuntar per a no oblidar-me'n.
El dissabte em
vaig posar dins el meu petit Hyundai i cap a la muntanya falta gent.
Pel camí em va posar molt trist l'estat dels dos embassabents de Cúber i
el Gorg Blau que estaven amb el nivell d'aigua més baix que mai després
de quatre mesos sense ploure. La terra té tanta set que ha engolit
assedegada la poca pluja que ha caigut aquest principi de tardor a la
part mitjana de la Serra de Tramuntana i no l'ha deixada correr cap als
embassaments. Si ampliau la imatge amb un doble clic podreu veure
l'estat llastimós del Gorg Blau.
Després
d'una hora de carretera, que em va passar volant disfrutant dels
paisatges de la Serra, vaig deixar a l'esquerra el desviament cap a Lluc
i vaig prendre cap a Pollensa, on quasi tot d'una vaig veure a la dreta
el camí d'entrada a la finca de Menut. A cada costat del camí hi ha un
bosc cuidadíssim d'alzines, amb els arbres molt ben podats i exsecallats
fins a una altura d'uns dos metres de soca, el que permet minimitzar el
perill dels incendis i facilita l'entrada dels rajos del sol, que
il.luminen els arbusts i herbes del sotabosc i fomenten la biodiversitat
de plantes i animals. Als alzinars sense exsecallar davall els arbres
hi fa tanta fosca que pràcticament no hi pot viure cap altra planta.
Uns dels arbusts que viuen a les clarianes entre alzines és l'estepa negra o llimonenca, Cistus monspeliensis.
Uns 100 metres abans d'arribar a les cases de Menut em va cridar l'atenció aquesta antiga construcció restaurada.
Com
podeu veure es tracta d'un forn de calç, on antigament els calciners
cremaven llenya d'alzina mesclada amb pedres calcàries durant uns 15
dies seguits, arribant a assolir temperatures de fins a 1000ºC. Quan les
pedres eren ben cuites tornaven blanques i s'havien convertit en calç
viva, que era utilitzada sobretot per a emblanquinar les cases.
Entrada del forn de calç.
Per aquí, per la portada, hi entraven la llenya i les pedres i després de la combustió en treien la calç viva.
L'olla del forn de calç era un clot fondo d'uns quatre metres d'amplària envoltat d'una pared.
Per fi havia arribat.
A
devora les cases, a l'esquerra, hi ha un bellíssim arbre de visc, Ilex
aquifolium, carregat de fruits vermells molt cridaners.
El
sol brillava des del Sud-est i atravessava les fulles d'una filera de
pruneres purpuries, Prunus cerasifera var. pissardii, creant un ambient
d'una bellesa exquisida.
Ja no poden ser més guapes. Es veu que les cuiden professionals que estimen els arbres.
Més
endins, a una àmplia explanada davant l'entrada a les cases de la
possessió, cridaven l'atenció un grup de xipresos esponerosos, Cupressus
sempervirens.
Aquest
és l'encarregat de rebre els visitants. Té una soca bellísima, però per
desgràcia està malalt i s'està morint a poc a poc atacat per un fong
que li asseca les branques.
A
dalt a la dreta podeu veure les branques seques. És una vertadera pena
que es mori després de 80 anys de vida, perquè aquesta és la seva edat
exacte, segons m'explicaren els tècnics forestals.
Detall
de les branques seques. La malaltia fúngica es diu "Mal assecant
descendent", ja que comença a les puntes de les branques més altes i les
va assecant per avall fins que arriba a les arrels i l'arbre es mor
d'una mort lenta i cruel.
A
l'altre costat de l'explanada em va cridar l'atenció aquesta soca
disforja de més d'un metre i mig de diàmetre, que pertany al xiprer més
esponerós, més gruixat i més alt del grup.
Com podeu veure a Menut està tot perfectamente senyalitzat.
L'altra
cara de la soca del xiprer descomunal que està just davant l'entrada de
les cases de la possessió. Els tècnics del Cefor em vàren explicar que
aquests xipresos els va sembrar una nina de 14 anys que ara en té 94, o
sigui, que tenen 80 anys i per tant varen ser sembrats l'any 1936. L'any
passat la conselleria va investigar qui era aquesta nina, la varen
cercar i la trobaren encara viva i en bastant bona salut. Als tècnics
els va fer molta il.lusió mostrar a aquella doneta els arbres
descomunals que ella havia sembrat amb les seves pròpies mans quan era
una nina, i a ella encara més tornar-los veure convertits en gegants de
fusta. Segur que va ser un moment molt emotiu.
La soca es va aprimant progressivament fins arribar a les primeres branques.
Tal vegada per l'extrema sequera d'aquest estiu la capçada està poc poblada de fulles i deixa passar la llum.
Jo
diria que aquest xiprer gegantí ultrapassa els 15 metres d'altària. Si
us agraden els arbres monumentals visitau la finca de Menut. Us assegur
que val la pena.
L'escorça està coberta de molsa, sobretot a la seva cara Nord.
I
aquí teniu un bell record de la visita: el tècnic responsable del
Cefor, Carles Cardona, arrebatat a la soca del xiprer octogenari, amb la
ma esquerra recolzada damunt l'espatlla de la tècnica forestal Joana
Maria Simó. A l'altre costat hi podeu veure la també tècnica forestal
Joana Moyà i enmig del grupet un servidor.
I aquí podeu veure el grup de tècnics del Cefor que varen visitar el
meu jardí el 5 de juny de l'any passat,envoltant la soca de l'arbre
mundani, Acrocarpus fraxinifolius.
Els
mateixos tècnics quan se'n anaven a damunt els escalons d'una paret de
marge, carregats amb els arbres que els vaig regalar.
Camí que hi ha davant les cases de Menut, flanquejat pels xiprers, que duu als planters del Viver forestal.
No
puc resistir la tentació de mostrar-vos la bellíssima soca d'aquest
xiprerarro. Si ampliau la imatge amb un doble clic em donareu la raó. És
una soca perfecta. L'àmplia base de sustentació li dona estabilitat i
li permet resistir l'embat del vent sense immutar-se.
Na
Joana Maria Simó, molt amable, em va acompanyar a
veure els planters i em va explicar en què consistia la seva feina. En
aquesta imatge podeu veure un redol de teixos joves, mascles i femelles,
que amb el temps acabaran formant un petit bosquet. Les llavors que
produeixin serviran per a perpetuar l'espècie en un futur.
Aquí
teniu una altra imatge de la finca amb les bellíssimes muntanyes de la
Serra de Tramuntana al fons. Hi havia un silenci meravellós. Només se
sentia el cant dels ocells.
I aquí podeu veure un planter de boixos, Buxus balearica.
El
boix balear a les illes només viu a Mallorca i Cabrera, encara que se
sap que antigament també creixia a Menorca, ja que s'ha trobat pol.len
fossilitzat a l'illa germana. A pesar del seu nom no és endèmic de les
Illes Balears. També viu a les zones costeres de Murcia, Almeria,
Granada. Màlaga i el Marroc.
Després
de mostar-me els planters, per a que tengués un record viu de Menut, na
Joana Maria Simó em va regalar un roure d'uns 30 cms. d'uns aglans molt
grossos que ella va dur fa un parell d'anys d'un viatge que va fer al
Monestir de Yuste a Càceres. N'hi havia set o vuit i em va deixar triar
el que més m'agradava. He de reconeixer que vaig ser un poc polissó i
vaig triar el més guapo. Em va fer ben content perquè precisament els
roures són uns dels meus arbres preferits.
Mirau quina xulada de fulles que té.
Na
Joana Maria no em va saber dir l'espècie i quan vaig arribar a casa
vaig cercar "Robles del Monasterio de Yuste" a Google i em varen sortir
dues espècies. La més abundant, Quercus pyrenaica i l'altra, més
escassa, Quercus robur.
La
pilositat de les fulles em va fer decantar pel Quercus pyrenaica. El
Quercus robur va quedar descartat, ja que aquest roure té les fulles
glabres, sense cap pel ni a l'anvers ni al revers, mentre que el Quercus
pyrenaica té les dues cares molt piloses.
La
veritat, però, és que no ho tenc gens clar. Pens que podria
tractar-se d'un híbrid entre les dues espècies, per dos motius: té
efectivament les dues cares piloses, però molt menys que el vertader
Quercus pyrenaica, que té una pilositat molt cridanera, marronosa i amb
els pels molt imbricats, com si fos vellut. Com podeu veure tant a la
imatge anterior del revers com en aquesta de l'anvers, es veuen bastants
de pels, però son blanquinosos, curts i molt poc imbricats.
La
base de les fulles és cuneada com al Quercus pyrenaica, molt diferent a
la base auriculada del Quercus robur, i el pecíol és pilós també com al
Quercus pyrenaica, però només fa uns 0'5 cms. com al Quercus robur. Si
fos un Quercus pyrenaica autèntic tendria el pecíol més llarg, entre 0'8
i 2 cms. Les flors i els aglans ens treuran de dubtes, però haurem
d'esperar entre 20 i 30 anys per a que floreixi per primera vegada,
donada la longevitat d'aquests roures i la seva llarga infància i
adolescència. Si al final resulta ser un híbrid, na Joana Maria m'haurà
regalat un tresor botànic. Moltes gràcies!
L'altra
tècnica del Cefor, na Joana Moyà, també va ser molt amable amb jo. Em
va mostrar les cases de Menut, que tenen un petit jardí interior on hi
han sembrat dos teixos. Segons em va explicar na Joana el d'aquesta
imatge és nascut de llavor. Té una estructura cònica i les fulles d'un
verd clar.
L'altre teix procedeix d'un esqueix arrelat. Té una estructura ampla i extesa i les fulles d'un verd més obscur.
Dins
les cases hi havien posat aquest petit estant amb fulls informatius i
una mostra de diverses llavors. Més endins, dins la antiga cuina de la
possessió de Menut havien preparat un petit berenar de coca, ensaimades,
embotits, olives i fruits secs per als visitants. Tot va ser melassa.
Na Joana me va xerrar de la seva passió per les plantes exòtiques,
especialment pels arbres fruiters.
Les llavors de l'estant estaven ben netes i preparades per a ser guardades al Banc.
Si
totes aquestes llavors de savina, Juniperus phoenicea, nasquessin i es
poguessin trasplantar al camp, formarien un bosc inmens de milers de
quarterades amb una oloreta fantàstica de resina de ginebró a l'aire.
Després
de mostrar-me les cases, na Joana també em va voler fer un regal.
Mentre l'anavem a cercar vaig fer aquesta foto a aquest marfull,
Viburnum tinus, tot carregat de fruits a punt de madurar.
El
seu color és espectacular i més encara quan són completament madurs.
Aleshores són ben blaus i el contrast amb el verd intens de les fulles
és bellíssim.
Na Joana em va parlar dels tres empelts
d'alzina d'aglans dolços damunt alzina amarga, que va fer amb èxit el
seu homo seguint els consells d'un gran empeltador sineuer, en Joan
Rallo, tal com ho explica al seu llibre publicat a la web de la
Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Aquí teniu l'enllaç al
PDF:
Els Empelts de Joan Rallo García
El
regal de na Joana va ser aquesta herba-llimona, Cymbopogon flexuosus,
una gramínia tropical molt utilitzada a la cuina asiàtica com a
condiment, ja que dona al menjar un deliciós gust a llimona. No l'havia
vist mai. Em va fer ben content. Jo també tenc passió per les plantes
exòtiques. Gràcies, Joana!
Em
faltava veure el Banc de llavors i l'Àrea d'experimentació. Mentre hi
anava em va cridar l'atenció aquesta filera d'altíssims pins laricis,
Pinus nigra, que deuen tenir uns 40 anys. Les seves capçades esponeroses
es retallen contra els niguls i la imatge ja no pot ésser més bella.
Els
xipresos solitaris com aquest exemplar que creix prop del Banc de
llavors conserven la seva bellíssima forma cònica fins a una edat molt
avançada. En canvi, si creixen molt junts com els quasi centenaris que
hi ha a la arribada a les cases de Menut, se'ls van assecant les
branques més baixes per falta de llum. És pura economia. Per a què
alimentar branques que no aporten res a l'arbre per no poder realitzar
la fotosíntesi? La natura no té manies, elimina tot el que és inútil, ja
siguin éssers vius complets o simples branques.
El Banc de llavors forestals és un dels departaments més importants del Cefor.
Aquí
es trien, netegen, acondicionen i guarden en condicions óptimes de
conservació les llavors de les plantes de les Illes Balears. Lògicament
tenen prioritat les endèmiques i les que estan en perill d'extinció.
Aquí
podeu veure unes quantes persones que han estat i/o són ara mateix molt
importants en la posada en marxa del Cefor i en el seu desenvolupament
exitós al llarg dels 10 anys de la seva existència. D'esquerra a dreta
tenim l'ex-conseller Jaume Font, d'esquena i amb camisa blanca, que fa
una dècada va fer molta feina per a que el Centre Forestal fos una
realitat. El duu dins el cor, l'estima i per això no va voler faltar a
la celebració del seu desè aniversari. Al seu costat, d'esquena a la
finestra, hi ha l'actual gerent de l'Institut Balear de la Natura,
Ibanat, el Sr. Joan Ramón Villalonga, responsable polític del Cefor dins
la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca del Govern Balear. A
davant ells dos hi podeu veure la dona del Sr. Jaume Font i el tècnic
responsable del Centre Forestal de Menut, el Sr. Carles Cardona, un
apassionat de la natura i especialment de les plantes, que té cura del
bon funcionament del Banc de llavors, el Viver Forestal i la Xarxa
Forestal que fa divulgació de les plantes balears entre els infants de
les illes. Més a la dreta, mirant la càmara, hi ha la tècnica del Cefor
Maite Bover i finalment la dona del Sr Joan Ramón Villalonga, molt
discreta, que observava als qui estaven conversant davant la finestra.
Per cert, la conversa era molt cordial.
Tots els estris utilitzats per a la neteja, selecció i catalogació de les llavors estaven ben ordenats a una estanteria.
Aquí podeu veure un garbell per a porgar les llavors.
Hi ha garbells amb la reixeta de diverses mides.
A l'esquerra es veu un poster amb una imatge aèria de la finca de Menut i a la dreta les persones abans esmentades.
Un microscopi serveix per a veure augmentades les llavors més petites i fer-ne una correcte identificació.
No us sé dir de quina planta eren aquestes llavoretes.
Diverses llavors seleccionades i ja preparades per a ser guardades al banc.
Un
banyarriquer enmarcat dins un petit quadre cridava l'atenció. A les
Illes Balears és una plaga molt destructiva tant per als arbres
forestals, especialment les alzines, com per als fruiters dels camps de
conreu, com el cirerers, els noguers i els albercoquers. A la resta de
països de l'Europa Comunitaria, en canvi, és un insecte protegit per la
llei.
Al costat del Banc de llavors hi ha aquest esponerós "fleix de flor", Fraxinus ornus, que no és autòcton de les Balears.
Les seves fulles són més coriàcies que les del nostre Fraxinus angustifolia.
Sortint
del Banc de llavors per a anar cap a l'Àrea d'experimentació em va
sorprendre veure aquesta calavera de boc. No deixa de tenir el seu
encant, veritat?
Com us he dit abans, tot està perfectament senyalitzat.
L'Àrea d'experimentació és un hivernacle.
Com que féia calor estava obert per la seva part superior.
Està finançat per la Comunitat Europea.
Interior de l'hivernacle.
Planters de la dreta.
Planters de l'esquerra.
Em
varen cridar l'atenció aquestes estaquetes de saüc, Sambucus nigra,
moltes d'elles ja arrelades, sembrades pen Carles Cardona.
Les estrelles de l'hivernacle, però, són aquests quatre planterets.
Tres d'ells són de l'endemisme mallorquí Solenopsis minuta subsp. balearica.
El
quart és de la raríssima i gairebé extinta Naufraga balearica, també
endèmica de Mallorca. Ambós endemismes són un vertader tresor botànic
que en Carles cultiva amb molt d'èxit per a evitar la seva extinció.
El
sol brillava des del Sud-est i atravessava les fulles d'una filera de
pruneres purpuries, Prunus cerasifera var. pissardii, creant un ambient
d'una bellesa exquisida.
Més
endins, a una àmplia explanada davant l'entrada a les cases de la
possessió, cridaven l'atenció un grup de xipresos esponerosos, Cupressus
sempervirens. 
Aquest
és l'encarregat de rebre els visitants. Té una soca bellísima, però per
desgràcia està malalt i s'està morint a poc a poc atacat per un fong
que li asseca les branques.
A
dalt a la dreta podeu veure les branques seques. És una vertadera pena
que es mori després de 80 anys de vida, perquè aquesta és la seva edat
exacte, segons m'explicaren els tècnics forestals. 
Detall
de les branques seques. La malaltia fúngica es diu "Mal assecant
descendent", ja que comença a les puntes de les branques més altes i les
va assecant per avall fins que arriba a les arrels i l'arbre es mor
d'una mort lenta i cruel. 
Entrades
