dijous, 15 de setembre de 2016

L'Atzabó

Renou de tempestat

Feia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i féien tremolar tota la casa, els siulos del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Tomeu, que semblava haver embogit de sobte. 

 

Corria de l'aiguavés de darrera a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït, com drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 

Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les grans i fredes gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Tomeu era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, els ulls li espirejaven, era feliç. 

Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, seguia experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments, sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva furia damunt el poble. 


Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls tancats i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. "Tomeu, no surtis a defora que fa atzabó, cau un temporal que fa feredat." - li deia tota retgirada

Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuinament illenca, més vella que la manipulada història contada pels conqueridors-corsaris vuit-cents anys enrera. Li agradava perquè era una de les poques paraules mores que s'havien salvat del genocidi, de l'aniquilació llinguística i cultural dels moros andalusís illencs i s'havien incorporat al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.

Si, en Tomeu estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima.


Allà defora, al corral, seguia caiguent aigua de bambolla. Les fulles plumoses dels fassos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, copejades per les gotes, sonaven com milers de cascavells de cel.lulosa i cloròfil.la. 

Amb els ulls clucs, en Tomeu es va concentrar en aquella música natural que tan li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu cos vell i arrugat, la son per fí el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu familiar que venia del passat, gravada de forma indeleble dins el més íntim i més sagrat de la seva ànima, que li déia: "Tomeuet, no surtis que fa atzabó."

2 comentaris:

Anònim ha dit...

fantàstic l'Atzabó Joan!
què bé que en Tomeu la mantén viva
salut!

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Anònim.
Salut!