De l'inici del llinatge de les palmeres

Primera reconstrucció d’una de les
palmeres més antigues del món a Fumanya

Fòssil de la palmera descoberta a Fumanya

Les restes fòssils trobades de la palmera Sabalites longirhachis en aquesta zona del Sud dels Pirineus daten del Cretaci Superior, corresponent a fa 70 milions d’anys. Aquesta investigació realitzada per membres de l’ICP entre d’altres, serveix per saber com eren i com podia ser l’entorn on vivien els darrers grans dinosaures sauròpodes que van habitar a la Terra.

Les fulles més complertes de la Sabalites longirhachis van ser descobertes als jaciments de Fumanya (Berguedà) i Pinyes (Alt Urgell) en el 2008. Fins aquell moment, d’aquesta palmera només se’n coneixien fulles fragmentades procedents de França, Àustria, Romania i la Conca de Tremp.
Per primera vegada s’ha proposat una hispotèsi de com podia ser la palmera sencera en un nou estudi publicat a la revista Review of Palaeobotany and Palinology pels investigadors Josep Marmi (Institut Català de Paleontologia), Bernard Gomez (Universitat Claude Bernard Lyon), i Carles Martín-Closas i Sheila Villalba-Breva (Universitat de Barcelona).
La reconstrucció ha estat possible gràcies a gairebé la vuitantena de fulles, les desenes d’impressions de troncs i algunes soques amb arrels atribüides a la palmera trobades a Fumanya.
Les restes fòssils de Fumanya han permès reconstruir una de les palmeres més antigues conegudes a nivell mundial. La Sabalites longirhachis es trobaria en l’inici del llinatge de les palmeres, se’n coneixen restes en jaciments francesos de fa uns 84 milions d’anys. Tot i així les restes més antigues de palmera són de fa al voltant de 90 milions d’anys.
Aquesta investigació també indica que les palmeres no han sofert molts canvis físics en la seva història evolutiva. Concretament la Sabalites longirhacis poria arribar als 14 metres d’alçada, tindria un sistema d’arrels disposat radialment que estaria en la part més superficial del sòl, un tronc llis i recte amb una corona de fulles palmades al seu extrem superior, sota la qual estarues es restes de fulles seques i mortes. Totes aquestes característques es poden observar en palmeres d’avui en dia.
Gràcies a l’estudi es coneix que les Sabalites creixen en petites àrees pantanoses a les ribes de llacs d’aigua dolça, en regions costaneres. Amb aquesta informació s’afegeixen noves dades a la reconstrucció del paisatge de Fumanya i se sap quin era l’ecosistema on van viure el grans dinosaures sauròpodes del grup dels titanosaures, fa 70 milioons d’anys.
Igualment ens permet saber que, en aquella època, el clima del nord-est de la península ibèrica era molt més càlid que en l’actualitat, de tipus tropical. El fet que trobem les fulles i els troncs de palmera “arrancats” i dispersos en el mateix estrat rocallós indicaria que aquests arbres haurien patit en més d’una ocasió l’efecte de fortes tempestes o vendavals, d’altra banda, fenòmens meteorològics típics de climes tropicals.

Els jaciments de Fumanya
Els jaciments de Fumanya, als termes municipals de Fígols i Vallcebre, fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 2005. El conjunt paleontològic inclou les antigues explotacions de carbó a cel obert de Fumanya Sud (Fígols), Mina Esquirol, Fumanya Nord, Tumí (Vallcebre) i Coll de Pradell (Vallcebre-Saldes).
Aquest conjunt de jaciments té una extensió de més de 38.000m2, s’han comptabilitzat més de 3.500 petjades de dinosaure i s’han identificat restes de fòssils d’ous i d’ossos de dinosaure, a part dels troncs d’arbres i fulles de diferents tipus de palmera. Per aquesta raó, actualment se’l considera com un dels jaciments més importants d’Europa amb restes fòssils de dinosaures del Cretaci Superior.

• Article publicat a ICP el 18.01.2011
• Més informació:
• Article a ScienceDirect publicat el 01.12.2010 [Arxiu Pdf 4.5Mb]

~

Imatges del jaciment del cretaci de Coll de Nargó

Fotos: Guillem Nicolàs i Larruy
~

Amics arbres a “Això no és Sicília”

En Joan Vicenç Lillo de
“Amics arbres • Arbres amics”
parla dels boscos al programa
“Això no és Sicília” d’Ona Mallorca

Al programa “Això no és Sicília” d’Ona Mallorca, del dia d’avui divendres 21 de gener del 2011, s’ha parlat dels boscos a les Balears en l'Any Internacional dels Boscos.

Una de les persones que ha intervingut en aquest programa presentat per Rosa Campomar és en Joan Vicenç Lillo per “Amics arbres • Arbres amics”, també hi han participat en Luis Berbiela del Servei de Gestió Forestal del Govern de les Balears, en Miquel Àngel Serra de l'associació Boscos de les Balears i Mario Rodríguez de Greenpeace.

Si voleu escoltar aquest programa d’avui ho podeu fer obrint aquest vincle: “Això no és Sicília – 21.01.2011”

“Això no és Sicília - Ona Mallorca”

Una reflexió sobre els arbres de Nadal

S’han acabat les festes i és hora de
treure de casa l’arbre de Nadal

Cada vegada la majoria de la població està més i més allunyada de la natura. Els habitants de les ciutats, cada vegada més nombrosos, mantenim però en el subconscient el desig i la necessitat de tornar a gaudir dels elements que la artificial vida urbana ens ha pres.
D’aquí ve que els ciutadans vulguem tenir animals de companyia, guarnim les nostres cases amb plantes, reivindiquem els parcs urbans i defensem els arbres de la ciutat en front de la poca sensibilitat que moltes vegades manifesten els responsables dels projectes urbanístics.
Penso que aquesta necessitat de retrobament amb el bosc i la natura, ha contribuït a que el costum de portar a casa un arbre per Nadal s’hagi estès de manera considerable entre nosaltres.
Es tracta d’un costum relativament recent. Fa tan sols uns quaranta o cinquanta anys que s’ha anat introduint a casa nostra, al principi tímidament i després amb força fins ara que ja no es pot considerar una moda fugissera.
Molts conservacionistes i molts amics dels arbres critiquen aquest costum amb l’argument que no val la pena sacrificar un arbre per tenir-lo guarnit a casa durant uns dies. D’altres diuen que es tracta d’una tradició forana que no té res a veure amb la nostra cultura i que s’ha imposat per la publicitat i per la colonització cultural que patim pel cinema i la televisió.
És possible que tinguin raó.
Jo però, no ho trobo malament ans tot el contrari. No veig molta diferència a tallar un avet cultivat durant set o vuit anys, a les plantacions del Montseny amb finalitat ornamental, o en tallar un pollancre de divuit anys, cultivat a les plantacions del Gironès o la Selva amb finalitat industrial.
Pitjor em sembla la utilització d’arbres de plàstic importats de la Xina.Els arbres de Nadal que s’utilitzen al nostre país són quasi exclusivament dels gèneres Abies i Picea, arbres propis de climes freds que es conreen en zones de muntanya majoritàriament al Montseny i les Guilleries
Aquest conreu permet la supervivència d’una agricultura de muntanya que no té gaires alternatives viables econòmicament, i sense el qual els pagesos que el practiquen es veurien forçats a deixar la terra i abandonar les feixes on planten els arbres.
En els darrers anys la competència d’arbres procedents del País Basc i sobre tot de Dinamarca i la creixent implantació dels arbres de plàstic, ha obligat a plegar molts dels pagesos que es dedicaven a aquest conreu a Catalunya.
Espero no obstant que malgrat les dificultats, les plantacions d’arbres de Nadal es pugui mantenir a casa nostra per molts anys, també per la contribució que representen per a una bona gestió mediambiental.Una cosa però sí que em sembla que es podria millorar. Anys endarrere la majoria d’aquests arbres es venien tallats pel tronc i clavats a una rodella de fusta que els servia de base. Avui cada vegada és més freqüent vendre’ls en un test amb un pa de terra, el que representa que cada any s’extreuen milers de metres cúbics d’excel•lent terra dels camps on es conreen els arbres, cosa que representa una erosió considerable.La gran majoria dels arbres de Nadal no es venen per sobreviure, ja que no es repiquen i, tret dels que es venen en vivers convenientment preparats, els tallen les arrels a ran de la soca, i a més com que són arbres de clima fred, la seva pervivència fora del seu hàbitat és força compromesa. És per això que els Ajuntaments recullen els arbres després de les festes per fer-ne compost.
Crec que seria convenient recuperar la venda dels arbres amb la rodella de fusta i evitar el pa de terra.

Antoni Obiols Franquesa
Gener 2011

La savina, nascuda per durar

Una volta per l'etnobotànica d’Eivissa II

La savina (Juniperus phoenicea L. subsp. turbinata (Guss.) Nyman), és un arbre pertanyent a la familia de les cupressàcies de fusta gairebé imputrescible que ha ocupat gairebé tots els nínxols d’usos tradicionals a Eivissa. No només la seva resistència al pas del temps la fan digna d’aquest honor, també la seva roja fusta i el preciós aroma especiat d’aquesta, si be, la seva omnipresència arreu de l’illa conquerint feixes abandonades també ajuda bastant.

Si un s’hi fixa una mica, troba fusta de savina arreu, als llenyams i embigats de les cases i també als de les típiques esglésies de l'illa; a les finestres en forma de creu a l’estil d’un reixat; els estalons per les branques de garrovers i figueres i els tutors pels arbres fruiters també són de savina; la vinya i algunes parres isolades es recolzen sobre savines tallades senceres, gairebé conservant totes les branques...I l’aplicació que més m’agrada, bastons i branquillons de savina, per a mode de cistell, crear l’estructura interna de les antigues cases d’abelles eivissenques (caseres o caeres en deim a Mallorca). Però això és un tema que mereix un post especial.

Barres encreuades a ua finestra a sa Drassaneta, Dalt Vila, Eivissa

Llenyams a la porxada de l'església de Sant antoni de Portmany

Església de Sant Antoni

Ametler jove amb un tutor de savina

(Benimussa, Sant Josep de sa Talaia)

Tutors de savina estotjats per a ser reutilitzats
(Benimussa, Sant Josep)

Parra de raïm estalonada amb savina. De vegades es formen parrals,
i de vegades a parres aïllades (Benimussa, Sant Josep)

Detall de l'estructura interna d'una casa d'abelles
(Sant Mateu d'Aubarca)

Feixa (porció de conreu de vegades marjada) envaïda de savines joves

Rafel Mas, Búger 13 de gener de 2011

Tala abusiva d'arbres al Poble-sec de Barcelona

Veïns de la Satalia denuncien
la tala d'arbres de la zona

Consideren que es va fer una tala "abusiva" dels arbres del carrer Margarit i dels voltants del camp de futbol municipal de la Satalia

Alguns veïns del barri de la Satalia, al Poble-sec de Barcelona, han denunciat el que consideren una tala "abusiva" dels arbres del carrer Margarit i els voltants del camp de futbol municipal de la Satalia, unes accions que es van dur a terme el passat mes de novembre i que van alertar els veïns a causa de la forta disminució de massa forestal.

Ana Menéndez, presidenta de l'Associació de Veïns de la Satalia, comenta: "Nosaltres el que veiem és que la gent té raó en espantar-se a causa d'aquestes tales abusives, perquè on abans hi havia una vegetació frondosa ara s'hi veu un mar de fusta a terra. Creiem que tot i que té una raó de ser positiva, perquè la vegetació s'ha de mantenir i cuidar, els criteris haurien de ser uns altres pel que fa a la gestió, perquè les contractes que es fan sembla que quan més talen més cobren", i afegeix: "Sí que és cert que hi ha un criteri de selecció dels arbres malalts però aquests exemplars s'haurien de substituir i no deixar-ho així, que tot i que la natura es torna a recuperar tarda molt temps". A més, des dels veïns, es creu que s'hauria de millorar una qüestió de criteris perquè creuen que les espècies invasives s'haurien d'eradicar, com per exemple l'Ailantus.

D'altra banda, el gerent del Districte de Sants-Montjuïc, Josep Sans, comenta: "Aquesta és una neteja que es fa periòdicament des de Parcs i Jardins a la zona de Montjuïc, però ha estat una poda important perquè s'ha hagut de fer una tasca preventiva, ja que hi ha molts arbres joves que estaven creixent entre els vells, i el que s'ha fet és donar espai perquè els més joves poguessin créixer". El gerent explica també: "Si no s'hagués fet la poda tindríem dos problemes, d'una banda, l'augment de la massa forestal i si hi ha molt sotabosc podria crear brutícia i augmentar el risc d'incendis i, de l'altra, que els arbres joves no tinguessin espai per créixer i morissin".

EL 3

Fotos: Associació de Veïns de la Satalia

• Article publicat a EL 3 el 12/01/2011

Primers ametllers florits

Els primers que he vist aquest any

Avui he vist aquests primers ametllers florits d'enguany. Potser més endavant gelarà, com va passar l'any anterior. De moment però ens han alegrat el passeig en aquesta grisa matinada d'hivern a Marata, al Vallès Oriental.

Alfred Comin
9 de gener de 2011

El morrut a Pineda de Mar

El passeig Marítim, arrasat
pel morrut de les palmeres

Una palmera al fons i a primer terme les soques dels exemplars arrencats a Pineda de Mar. Foto: T.M.

L'escarabat morrut de les palmeres no ha deixat de fer feina al nord del Maresme. Pineda de Mar, la població més afectada per la presència d'aquest insecte recull aquests dies el trist balanç de la pràctica desaparició de les palmeres del passeig Marítim. Amb prou feines una vintena de les 60 que s'hi van plantar queden dempeus en el tram entre el passeig de la Costa Brava i la Riera, uns 800 metres, on es concentraven la majoria dels exemplars. La resta són soques tallades arran de gespa que han anat perdent la batalla. Des del consistori, la regidora de Medi Ambient, Mònica Palacín (ERC), afirmava fa mesos que havien “llançat la tovallola” en la lluita contra el morrut. “Sense l'ajuda de la Generalitat, amb un nombre tan important de casos i amb una situació de crisi com l'actual és impossible destinar-hi els diners necessaris”, va alertar llavors. Les últimes dades del desembre parlen d'un total de 442 palmeres infectades.

T.M

· Article publicat a El Punt Barcelona el 09.01.2011

Una volta pel Jardí Mundani

Amics arbres · Arbres amics visiten el Mundani

Dia primer, l'1 de l'1 de l'11

Abraçar un Mundani, olorar un Mundani

Asplenium fontanum

Asplenium majoricum

Moltes de gràcies!!
Juana, Joan, Lluïsa, Mateu, Ibèria, Francesc i Rafel

Fotos: Francesc Mas i Rafel Mas

El castanyer de les quinze branques

Un castanyer del Montseny

El castanyer de les quinze branques és un arbre monumental situat a la finca de la Cortada (municipi d'El Brull a la comarca d'Osona), en ple cor del massís del Montseny. Aquest darrer mes de desembre vam decidir visitar-lo des de Collformic, des d'on es baixa pel cantó sud uns pocs quilòmetres. S'hi arriba en cotxe, en el benentès que la pista forestal és bona per a un 4x4 i no tant per a turismes normals. El castanyer, situat en un marge entre camps de conreu, és espectacular i, comptades d'una en una hi ha certament quinze gruixudes branques, algunes de les quals tenen força més d'un metre de perímetre. Està situat a camp obert i es veu des de lluny, no té, doncs, pèrdua. Visiteu-lo, abraceu-lo, i descanseu una estona a l'empara de la seva ombra, us transmetrà una mica de la seva vitalitat.

Jordi Cassany

(Comarca d'Osona)

Forns de pega, pins i teia

Una volta per l'etnobotànica d’Eivissa

Aquesta tardor hem estat voltant pels Amunts d’Eivissa i en una de les ocasions, acompanyats per l’amic Oliver poguérem observar les restes de la indústria de la fabricació de la pega a l’illa. Lluny dels nuclis turístics, endinsats a dins del pinar resten els vestigis d’un aprofitament del bosc i del pi blanc (Pinus halepensis) que va ser importantíssim en altre temps.

Seguint el camí de pujada a la talaia de es Camp Vell (Sant Mateu d’Aubarca), ens trobarem amb alguns imponents exemplars de pins que es destinaren no fa molt (uns 60 anys) a l’obtenció de pega. El visitant profà ha de parar esment si vol endevinar-hi avui en dia l’acció humana. Els arbres que s’han salvat d’aquest aprofitament són ara ben imponents, potser amb un excessiu port i exagerats brancams i cimals, això si, sempre mancats del cimal o ull principal.

Pi privat del seu ull principal, escimerolat

Procés d’extracció de les teies

Aquests pins que trobam mutilats des de ben antic, són els que es seleccionaven degut a la seva bona gruixa. La selecció d’un pi ben gruixat es feia perquè això volia dir que concentraria molta reïna. L’eliminació del cimerol (escimerolar) es feia entre 3 i 4 anys abans d’emprar les seves teies per a l’encesa del forn. D’aquesta manera, l’arbre concentrava molta reïna a la part del tronc.

Passats aquests anys es realitzava un tall ben gros i es llevava l’escorça d’un costat, no de tot el rodó de l’arbre, fins que es deixaven al descobert les primeres capes de fusta. Això es deia deixar els arbres parats, es a dir, a punt per extreure’n les teies. La franja d’extracció de les teies quedava emmarcada entre dos resalts anomenats corona (el de la part superior) i sola (el de la part inferior).

En aquesta part del tronc es realitzava l’extracció de les teies, les parts interiors saturades de reïna. Les ferides provocades a l’arbre feien que encara produís més reïna i per això les teies s’apilaven a la base per a que s’impregnessin de la reïna que regalimava de les ferides.

Pi escimerolat i amb la ferida de l'extracció de teies gairebé tancada

Pi escimerolat i amb tall d'extracció de teies gairebé clos

Pi amb gran ferida a la pell, el que vendria a ser quan l'arbre estava parat

Forns de quitrà o de pega

Aquests forns, del que se’n pot observar un de ben conservat a ses Marrades de Corona (Terme municipal de Sant Antoni de Portmany), ben a ran de la carretera, eren els enginys emprats per a l’extracció de la pega o quitrà. La pega s’emprava en multitud de aplicacions: en la construcció de vaixells per a conseguir la impermeabilització dels casc, operació anomenada calafatejat (precisament feta omplint els buits i forats entre fustes amb fulles de fasser); per a la impermeabilització de les soles de les sabates o espardenyes; per a la fabricació de poals de pega; o com a màstic per empeltar i tapar ferides d’arbres.

Passat l’estiu, en aquests forns s’apilaven les teies de forma vertical fins a omplir-lo i es calava foc a la part de dalt. L’escalfament de les teies de la part superior provocava la destil·lació de la reïna de les teies inferiors donant un producte negre. Aquest líquid sortia per un orifici de la part inferior del forn i era abocat a un dipòsit annex al forn anomenat l’olla.

Part superior i boca del forn de pega

Boca d'entrada de les teies al forn de pega

Vista lateral del forn de pega

Part posterior del forn de pega i l'olla, dipòsit de recollida de la pega

Dins del municipi de Calvià, a Mallorca tenim la localitat de Peguera. Aquest topònim ja insinua l’ús que es devia fer dels pinars de la zona, avui engolits pel desordre urbanístic i la voracitat depredadora d’hotels i xalets. Desconec l’existència d’aquests forns a la zona. Joan Miralles i Montserrat a Estudis d’Onomàstica així ho indica i també afegeix que li consta que hi havia diversos forns de pega vora la platja, del pinar i de l’antic camí de ferradura. On ha pegat tot això avui?

Rafel Mas, Búger 1 de gener de 2011

(Part d’aquesta valuosa informació ha estat extreta duna unitat didàctica d’interpretació dels Amunts, de la qual en són autors Cristòfol Guerau d'Arellano Tur i Marí i Carmen Campo Guerras.)