Quin seguit de fulles roges

Les fulles seques

Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se'n vénen dolçament.

I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,
fulla d'un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut

Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l'albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.

I l'arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!

Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l'albelcorc!

Oidà!Quin goig!Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l'infinit!

Lletra : Àngel Guimerà
Música : Enric Morera

· Fotografia: · [ enkartist ] ·
· Pintura de Modest Cuixart: 'Les fulles seques fan sardana'.1992.
Técnica mixta sobre tela. 61 x 50 cm. ·
*
Si voleu escoltar la música:
*

Veure caure les fulles

Catifa de fulles

M´encanten els plàtans de Barcelona, a l´estiu donen força ombra, però quan més m´agraden són a la tardor, aquest any endarrerida, és una joia veure caure les seves fulles en un vol majestuós, et sens traslladat a un bosc quan veus l´atapeïda catifa que fan aquestes fulles sobre el sòl i és deliciós sentir el brogit que fan al ser bellugades pels peus al passejar. Sí, m´agraden els plàtans.

Rafel Oriol i Radigales

Barcelona - 08/12/2006

· Carta publicada a La Vanguardia el 08/12/2006.
· Imatges: · [ visualpanic ] · [ silencio3K ] · [ devastar ] ·

*

Groc boiet

Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar
Mallorca novembre de 2006

John Ulbricht, amor a la terra

Mor a Galilea el pintor John Ulbricht

L'artista, nascut a l'Havana, va morir als 80 anys al domicili familiar a causa d'un infart

LAURA MOYÀ. Palma.

El pintor John Ulbricht va morir ahir de matinada a la seva casa de Galilea als 80 anys d'edat a conseqüència d'un infart. L'artista, nascut el 1926 a l'Havana, residia al costat de la seva esposa, la també artista Angela von Neumann, a Galilea, on es va instal·lar el 1956, dos anys després de descobrir Mallorca. La vetlla se celebrarà diumenge al Bon Sosec, de 9.00 a 13.00 hores. Per decisió de la família no hi haurà funeral. John Ulbricht va néixer a l'Havana el 1926, però als sis anys es va traslladar als Estats Units. Entre 1946 i 1950 va estudiar a l'Institut d'Art de Chicago, on va conèixer la seva futura dona. Des d'aquell instant, el matrimoni es va convertir en un tàndem inseparable que compartia tant l'estudi com el seu amor per l'art i per Mallorca, on es van instal·lar el 1954 després de recórrer Europa visitant els museus més importants del continent. «Ha estat un cop molt fort per a la família. La meva mare està molt afectada», comentava ahir Joan Ulbricht, fill del pintor. Joan Ulbricht va voler destacar la importància del seu pare en la seva vida. «Jo era una persona rural, pagesa, potser violenta. El meu pare em va ensenyar a ser una persona més pacífica, humana, sensible, em va mostrar com apreciar els altres». I, també, va voler recordar el que va significar Mallorca per a l'autor: «Quan va descobrir l'Illa el 1954, va trobar el seu cel a la terra. Després, trobar Galilea va ser la culminació del seu amor».

Ulbricht va pintar fins a l'últim moment «com els soldats i els gladiadors, que lluitaven fins a la mort, el meu pare també ha treballat fins al final», encara que els últims dos dies es trobava una mica cansat. «Se n'ha anat amb un somriure a la cara, dormint. L'últim que li va dir a la meva mare va ser que estava molt cansat», va recordar Joan Ulbricht. La pintura d'Ulbricht sempre va ser fidel a la temàtica del paisatge, sobretot de l'Illa; a les natures mortes i al retrat. «La presència de diferents elements en les seves natures mortes li va permetre experimentar amb grups de fruites o vegetals diverses combinacions de formes i colors. D'altra banda, l'obsessió per la captació del paisatge el va portar a plasmar nombrosos escenaris de la serra de Tramuntana, de Mallorca, que va recrear fins a idealitzar-los», explica la Gran Enciclopèdia de la pintura i l'escultura a les Balears.

Diari de Balears 8/12/2006

Els arbres ja no es fan vells

Ve el temps
[Weather Comes]

El temps està cansat.
Els vents formen teranyines
que escampen crits de socors.
Al sol li minva la llum;
A la lluna se li enfosqueix la cara;
Els estels cauen en ple vol;
La pluja ha plogut sense parar;
La marea puja més,
Els rius s’inflen i
Les ribes s’obren.
Els arbres ja no es fan vells;
Els fruits ja no es fan silvestres;
L’aire sec, brut i pudent
penetra al sòl on hi ha plantes.
Els ocres mostren colors insòlits.
La sorra, la terra, el fang i el sutge
tenen un aire i un tacte diferents,
i fan una olor estranya.
Ens costa de creure que
això fos abans el nostre país de somnis.
El cel es torna sufocant i
els núvols s’amaguen rere
els fums de la contaminació.
La contaminació que es passeja pel camp
fa relliscar peus que no troba i busca
sons que no s’escolten. La ment
humana no reposa ni dorm
mai, perquè el terror i la por
ens empaita nit i dia.
El temps ha canviat per
obra de l’home.
Ens emboliquem i no respectem
les temporades de caça i de collita. La sensació
de calor fa suar tot el cos
dolorit.
La sensació de fred fa tremolar
les venes de sang glaçada.
El temps ha canviat.

Lionel G. Fogarty
(Barambah - Queensland, Austràlia, 1957)
Traducció: Mireia Porta i Arnau

Weather Comes

The weather is wearily
The winds are webbing
blowing voices of help
Sun is lowering its light
moon is darking its face
stars is fallen its flight
rain has rained non stop
sea waters raised higher
rivers swallower and
banks fall apart.
Trees grow old no more
Fruits grow wilder no more
Raw uncleaned smelling
air goes in the plants soils.
Ochres shows colours unseen.
Sand dirt mud soot all look
different, touch different,
smell funny.
We can’t hardly believe this
was once our dreamtime home
The sky turns strangler and
clouds hide behind smoked
pollutions.
Pollutions walking the bush
slips feet unfound, and seeks
sound unheard. Sleeping
never rests in our human
minds, for fear terror follows
about day and night.
The weather is a changed by
man’s interfering
Our respects for seasons for
hunting and gathering is
untogether mixed up. Feelings of
heat rushes sweat all over bodies
hurting
Feelings of cold shivers blood
veins frozen.
The weather is changed.

Lionel G. Fogarty
(Barambah - Queensland, Austràlia, 1957)
·
· Les fotografies són de ‘This Fab Trek’ ·
*

Traves a la vigilància mediambiental

Medi Ambient del Govern Balear va vetar l’acció directa dels agents forestals davant el fiscal Salazar.

El fiscal de Medi Ambient reconeix que “es cercaren altres vies per a fer arribar les denúncies”, com grups ecologistes o veïnats.

El Govern Matas modificà el procediment d’actuació dels agents forestals davant la Fiscalia de Medi Ambient, impedint una relació directa, com venia essent habitual a l’etapa del Pacte de Progrés, segons apuntaren fonts de la plantilla i de CCOO, i que va admetre el propi fiscal Salazar.

La secretaria tècnica de la cartera de Medi Ambient del Pacte, Joana Aina Campomar, aprovà el 21 de maig de 2003 una instrucció per a garantir el procediment que se seguia de facto en temps de la consellera verda Margalida Rosselló. “Aquelles denúncies per presumptes delictes ambientals, donat que poden produir efectes perjudicials i conseqüències negatives de tipus ambiental de forma significativa, podran ser directament tramitades a la fiscalia de medi ambient o al jutjat de instrucció corresponent, a consideració motivada dels agents de medi ambient o forestals firmants”, deia en el seu apartat tercer. En setembre, quatre mesos després de que el PP guanyés les eleccions, el seu successor, Miquel Ramis d’Ayreflor, a les ordres el conseller Jaume Font, aprovà una nova instrucció. Obligava als agents a no apuntar possibles delictes en les seves denúncies – “es limitaran a constatar fets”- i a tramitar-les al secretari general, que a la vegada les remetria als serveis jurídics amb la finalitat d’emetre un informe, on s’indicarien les actuacions a seguir. “El secretari general, o en el seu cas, el director general competent en raó de la matèria són els que formularan, en el seu cas, les pertinents denúncies davant les instàncies judicials i es relacionaran amb la Fiscalia” diu l’apartat tercer de la nova instrucció. La instrucció fou de nou modificada el 21 de novembre de 2003. S’insisteix en què “la totalitat de les denúncies formulades es tramitaran al director general” i aquest ordenarà, si ho considera oportú, un informe jurídic i les tramitarà. en el cas de que pogués constituir falta o delicte, el director general ho ha de remetre a la secretaria general perquè li doni curs.

Malgrat que els agents forestals es podien enfrontar a expedients disciplinaris, d’acord amb la instrucció esmentada, alguns cercaren “canals no oficials” i “trobades semiclandestines” per a fer arribar al fiscal de Medi Ambient les seves denúncies, ja que la Conselleria no les tramitava, segons expliquen fonts de la plantilla i de CCOO. “Es cercaren altres vies per a fer arribar les denúncies: grups ecologistes, veïnats...”, admet el fiscal Salazar. Aquest va rebre cartes de CCOO comunicant-li algunes de les denúncies paralitzades a la Conselleria, que fins a aquest any no li feu arribar els expedients ressenyats. “Es segueixen paralitzant denúncies”, asseguren des de la plantilla d’agents forestals, que preserven la seva identitat per temor a represàlies. Algunes actuacions es localitzen a Andratx.

Una instrucció contrària a la Llei de Monts

“Amb Margalida Rosselló es va potenciar un servei d’agents forestals molt preparats, amb capacitat d’actuació com a policia judicial. Aquesta potestat que ja recollia la Llei d’Enjudiciament Criminal –encara que n’hi ha que qüestionen aquesta interpretació- es va recollir clarament a la modificació de la Llei de Monts”, comenta Salazar. El fiscal admet que la intensitat de la col·laboració en la lluita contra els delictes mediambientals ha minvat amb el canvi polític viscut a Balears. Un grup d’agents forestals va demanar al Govern que s’anul·lés la instrucció que els impedeix actuar com a policia judicial per a ser contrària a la nova Llei de Monts. Segueixen esperant resposta.

MARISA GOÑI

Diario de Mallorca 7/12/2006.

Joan Rallo, un amic dels arbres

En Joan Rallo és molt conegut i estimat entre els pagesos mallorquins. S’ha passat tota la vida investigant i assessorant. Ara, a la fira de la Mel de Llubí se li ha retut un just homenatge.

- On vares estudiar, Joan?

Vaig néixer a Morella. Volia ser militar però ho vaig haver de deixar i vaig anar a València a estudiar de perit agrícola. Vaig treure unes oposicions de monitor del PPO i em varen destinar a Conca a impartir cursos de cultiu del xampinyó. Vaig entrar a l’Extensió Agrària i el maig de 1970 vaig guanyar una plaça a Inca, on vaig estar fins el 1980. Després vaig anar a Palma al negociat de fructicultura. Finalment vaig ser cap de Servei d’Orientació, Transferència i Delegacions Comarcals i el 2002 vaig ser director de l’Institut de Recerca i Formació Agrària i Pesquera fins que el 2006 em vaig jubilar.

- On treballares primer?

Em va interessar molt el món dels fongs. A Inca estava a una habitació molt petita i cada dia rebia el BOE. No m’hi cabien. Vaig aprofitar per veure si la fusta i el paper anirien bé per fer gírgoles. Feia un clot, voltat d’una síquia, i dins hi posava troncs i bolletins oficials inoculats de miceli de gírgola. Al cap de 3 mesos varen sortir gírgoles damunt bolletins oficials i soques d’ametler. Ho vaig enviar a Madrid i el marquès de Despujol i Trenor, que dirigia la investigació, em va dir: has fet un gran descobriment, però no ho podràs divulgar, perquè per fi s’ha trobat una utilitat al BOE.

- Com arribares al món de les abelles?

En el cultiu de l’ametler hi ha una cosa fonamental que és la pol·linització, sense la qual no hi ha fruit. Vaig fer un curs nacional d’apicultura i allà ens varem comprometre a organitzar associacions d’apicultors. Creàrem l’Associació Balear d’Apicultura. L’any 1982 vaig fer un estudi sobre pol·linització basat en l’Osmia cornuta, una abella més gran que la mel·lífera i d’una gran efectivitat com a pol·linitzadora.

- Vares treballar molt el cultiu del taronger?

El taronger el duc a la sang. Amb el conseller Pere J. Morey vaig anar un any a València a fer un màster de citricultura. Vaig aprendre molt. A través de l’Institut Nacional d’ Investigació Agrària vaig fer un estudi sobre la influència de les abelles en la pol·linització dels cítrics. També varem fer un altre projecte sobre varietats idònies de cítrics per a Mallorca.

- Estàs content de la feina de l’Extensió Agrària?

L’Extensió Agrària no s’havia d’haver abandonat. No estava molt ben vista perquè tenia influència en el món rural i a vegades plantejava reivindicacions. Però es va fer una gran feina: a Santa Eugènia es feren treballs molt interessants; amb un grup de Lloseta formàrem un SGE (Servei de Gestió d’Explotacions) en el qual hi havia 12 productors que cada any prenien dades de tot i després ens reuníem i les comentàvem.

- Heu estudiat l’ametler?

Hem estudiat les noves varietats d’ametler i hem fet estudis de pol·linització juntament amb Rafel Socies. Duguérem a terme un programa de millora genètica que encara continua. El nostre treball és treure unes ametles que superin totes les que han tret a França, Catalunya, Aragó i Múrcia.

- Heu investigat també altres cultius llenyosos?

Vaig estudiar les varietats del garrover a Mallorca i a Eivissa. Tenim la col·lecció més important del món de varietats hermafrodites de garrover a sa Granja. Amb la Universitat de Zurich hem fet un estudi sobre la constància del pes del garroví. En olivera hem fet un estudi sobre l’obtenció d’un clon mallorquí d’empeltre. En albercoquer hem treballat la varietat autòctona galta vermella i en figuera hem fet la prospecció de figueres de Mallorca, recuperant 62 varietats.

- Quina importància ha tengut sa Granja?

A sa Granja s’ha fet gran part de l’experimentació. Allà hi havia la col·lecció de pomeres, pereres, melicotoners... També hi férem la recuperació de 51 varietats de vinya. Davant la possible urbanització de sa Granja ens hem anat duent tot allò més important cap a sa Canova de sa Pobla o cap al Museu de Sóller.

- Quin balanç fas de la teva tasca d’investigació?

He fet el que m’agrada i a més m’han pagat. M’ha agradat molt la investigació aplicada. He participat a 11 projectes de recerca amb l’INIA (cada un de 4 anys) i a 115 camps de demostració. Ara estic preparant diverses publicacions sobre poda, empelts i sobre la feina feta a sa Granja.

- És interessant l recerca sobre els vegetals autòctons?

Molt. Per exemple tenim varietats de cirerers autofèrtils i que requereixen poc fred. Va venir un americà i se’n va dur pol·len. Tenim un ecotip d’alfals molt adaptat a la salinitat, d’un gran valor genètic. És un patrimoni que s’ha de potenciar.

Mateu Morro

Diari de Balears 3 de desembre de 2006.

La criatura i el caos

Ecologisme i crisis ecològica a la llum del pensament tradicional

L’home ho envaeix tot, ho contamina tot i, com que no és portador de cap misteri i, encara menys, de veritat alguna, ofereix als seus semblants naturals no un regal de pau sagrada, no un pacte de quietud virginal, no un servei compartit de lectura de signes còmics i metacòsmics; només pot oferir lleis, polítiques ambientals, solucions tecnològiques, projectes democràtics i... bones intencions. L’home actual es tuteja amb una ameba, es mesura amb un primat, es veu a sí mateix com una criatura que a la fí comença a entendre’s amb els veïns. No hi ha jerarquies, ningú ocupa un tro, només existeixen interrrelacions, cooperació i competència. Aquesta visió horitzontal i antijeràrquica és pròpia d’un món en descomposició; en negar els pilars, qualsevol edifici es desmembra; en parlar d’igualtat amb qualsevol criatura, aquest diàleg –que s’anomena ciència- descendeix perillosament cap a allò estèril o a allò sentimental, i aquesta dubtosa ètica de la humilitat connatural fa de l’animal una criatura encunyada o subjecta, i de l’home un animal sense missió. Poc a poc totes aquestes forces es conjuguen perquè aquest edifici anomenat cosmos es desmembri, i això ho veiem al voltant nostre, no només en la societat, en la convivència, sinó també a la natura. Per això assenyalàvem que, paradoxalment, és la modernitat la deconstructora més eficaç d’allò natural, i al mateix temps la creadora de tot tipus d’afirmacions bondadoses i benintencionades. Doncs be, si l’ecologisme pensa que amb aquestes premisses pot i ha de contenir la crisi, nosaltres afirmam que aquestes premisses són agents al servei del caos. L’ecologisme no és un fre al desastre, sinó un actualitzador del mateix, i ho és en gran mesura des del llenguatge, i també des de la intoxicació sentimental i la crispació social. Assenyalem que per a nosaltres el llenguatge és la gran arma secreta que està en el centre de tota contesa. No percebem per tant una autèntica renovació en el discurs ecològic; prova d’això és que ja tot el món és “ecològic”, tot govern té el seu Ministeri ecològic, tota empresa està per el desenvolupament sostenible, i les organitzacions ecologistes oscil·len entre postulats nihilistes o regateigs quantitatius sobre cànons, percentatges i hectàrees de conservació.

Insistim una vegada més, a costa de ser reiteratius: el món ja no es divideix en espoliadors i conservadors, tots ells, en definitiva, beuen de les mateixes fonts del llenguatge, aquelles que es desviaren del seu curs sobrenatural, és a dir, sagrat.

En aquesta petita indagació en el llenguatge comú de l’ecologia, ens aturarem en dues de les seves afirmacions incontestades: 1) l’home com a criatura psicosomàtica i 2) la natura com organisme comunitari. Ja avançàvem que no pretenem refutar aquestes afirmacions, sinó assenyalar les seves limitacions i les derivacions que generen en la ment dels nostres contemporanis.

L’home és definit com un primat barbamec; és al cim de la cadena tròfica gràcies al atzar, i la combinació de l’atzar (variacions genètiques aleatòries), el medi, l’adaptació i unes lleis d’una creativitat inesgotable, fan la resta. Per els biòlegs aquesta creativitat és ascendent; en canvi, els físics posen tota la creació en un descens entròpìc, per tant cap a l’esgotament. Ressaltem, ara que tenim ocasió, com les ciències es posen d’acord en aspectes molt generals, però en els seus fraseigs particulars van deixant incògnites i contradiccions. Hom aixeca la vista de les seves teoritzacions i el que veu és un quadre fragmentat, recreat amb pinzellades particulars. Així, de qualque experiment de laboratori s’extreuen conclusions existencials i epistemologies (...).

Dionisio Romero

La Natura i l’Esperit
Varis autors
Editorial Olañeta.
251 pag. 2006.

La poda 'Pain' de Tarragona

Talla, talla, que quedi ben curtet

La poda es tracta d'una operació que consisteix a tallar i treure les branques supèrflues, mortes o malaltes d'un arbre per deixar-lo en millors condicions de fructificar o per donar-li una forma determinada.

Bé doncs, si fem cas de la Poda Arbitrària International Norm (PAIN), podem afirmar que aquests dos elements o antics arbres han estat podats.

Els beneficis de la poda total són amples i fructífers:

1) Les fulles de l'ex-arbre no defulliran.
2) L'ex-arbre no es convertirà en motiu ornamental nadalenc.
3) Tots podats mantenen uniformitat urbana.

4) Les despeses i costos medioambientals disminueixen.
5) Els arbres contaminen (¿?), cal tallar-los de soca-rel.
6) I com diu l'il.lustre George B doble Bush, si tallem els arbres, aconseguirem que no es cremin els boscos.

Gràcies Lluís, un cop més, per aquestes fotos.

· Escrit de Pere Tarter publicat a Tarragona 2016 ·

*

Un canvi cert

El canvi climàtic ja ha arribat al Pla

Pagesos i caçadors de la comarca expliquen les «rareses» amb què s'han trobat

J.S. Inca.

Sembla que les conseqüències del canvi climàtic ja han començat a arribar a la comarca del Pla de Mallorca. Tota una sèrie d'esdeveniments i els testimonis de pagesos i de caçadors posen de manifest que alguna cosa ha canviat respecte d'anys passats.

Així, el primer fet destacable que trobam és la manca de pluja d'aquests darrers mesos que ha provocat que la terra estigui tan seca que alguns pagesos han de regar-la lleugerament abans de llaurar, per evitar que la pols que aixequen les arades no perjudiqui les plantacions properes.

Els arbres fruiters «estan desorientats» comentava un pagès del Pla. «No ho havia vist mai, a principi de novembre tenia tots els tarongers florits. Devien pensar que era primavera, i ara tiren les taronges encara que els regui». Comentava el mateix sobre els ametlers, que ja n'ha vist un grapat de florits a les seves terres: «Si com diu el refrany, flor de gener no omple el paner, que farà la flor de novembre?».

Però una de les coses que l'impressionà més foren les figueres. Moltes d'aquestes, sobretot les més joves, «perden les fulles, com és normal en aquest temps. Però el fet més sorprenent és que també comencen a treure figues de bell nou».

«L'únic fet positiu», remarquen els pagesos sobre la manca de pluges i sobre les elevades temperatures que hi ha durant el dia , «és que gairebé no hi ha males herbes al camp, i això ens estalvia feina».

Per altra part, els caçadors també han manifestat que han comprovat la disminució del nombre d'algunes espècies d'aus migratòries com el tord, que tradicionalment arriben amb el fred. «Enguany hi ha menys tords al Pla. Sembla que la majoria han quedat per les zones de muntanya on tenen més menjar, ja que hi fa més fred i els ullastres tenen més fruit a la muntanya que no a la nostra comarca». Tot i això, els caçadors estan tranquils en aquest sentit perquè «tard o d'hora, quan a la muntanya hi hagi més gelades, els tords vindran en massa cap al Pla, ja que hi farà més fred».

Diari de Balears 4 de desembre de 2006

Mohito

Les llimes de les terres de Don Rafael Mas
de la tropical Ciutat de Mallorca

Un altre dia vos parlaré de les llimes o llimones dolces (Citrus x aurantifolia) que fàcilment podem trobar als nostres mercats. Avui només una mostra del que es pot preparar amb elles, es tracta d’un xarop força popular a Cuba, el mohito o mojito. Directament vos passaré la recepta que jo conec més bona.

Ingredients:

Rom bo (Liberación, per exemple, el trobareu a les tendes de comerç just).
Llimes (Preferentment les més bones que són les de les terres de Don Rafael Mas de son Pax de la tropical Ciutat de Mallorca)
Sucre moreno (no del tenyit, l’autèntic també el trobareu a les tendes de comerç just)
Gel triturat (Posau gel dins un pedaç i en pegau cops sobre un tronc o pedra fins deixar-lo ben granulat).
Herba sana (del corral o del cossiol de la terrassa)
Aigua en gas o sifó.

Es tritura primer l’herba sana tot sola, amb una massa de fusta. Hi afegim sucre i ho picam més. Hi espremem el suc de les llimes. Ho seguim mesclant. Hi vessam l’aigua en gas o sifó i el rom a gust del consumidor (o de la parella). Remenam més i finalment hi abocam el gel. S’acaba de mesclar tot bé amb una cullera llarga (millor si és de fusta).

Recomanacions: És convenient posar música de salses o cumbies mentre remenau la mescla. Vos ho heu de prendre a poc a poc, no friseu, deixau que es fongui un poc el gel i que tot faci un cos i sobretot després d’haver-vos-ho empassat no atureu la música.

Vos recomanam els següents enllaços:

·

Tocat del bolet (IX)

Un arbre diferent

Les sabates de l'arbre

En un poble del nord de França hi havia un jardí meravellós. Estava situat al costat de la ciutat de París. Era molt gran, hi havia moltes fonts precioses, animals de tot tipus i sers imaginaris. Però una de les coses que més cridava l'atenció era un arbre gegant situat enmig del jardí. Aquest arbre tenia una mida de nou metres, era una cosa impressionant. Però tenia un gran problema: com era tan alt, el menjar que es fabricava ell no era suficient per a alimentar tot el seu cos. Així que quan es quedava amb fam, agafava les seues sabates i se n'anava en busca d'aliments.
Un dia de bon matí l'arbre va eixir pels voltants del jardí buscant aliments, però no en va trobar molts. Aleshores es va allunyar un poc més i va arribar a la ciutat. L'arbre sentia molta curiositat per saber com era la vida a la ciutat. Però després de fer unes quantes voltes es va adonar que no hi havia res de menjar per a ell i pensà que seria millor tornar al seu jardí. Va pensar d'anar a un lloc alt per veure si podia localitzar el jardí.
L'arbre anava per la ciutat i tot el món es quedava mirant-lo, es burlaven de les seues extremades dimensions, els cotxes l'atropellaven, els xiquets el perseguien tirant-li pedrades... Fins i tot una banda de delinqüents el reballaren al riu Sena. El pobre arbre quasi s'ofega i va haver d'eixir d'allí amb l'ajuda d'un vaixell gegant que es deia Bateau Mouche.
Buscant una eixida va passar per la torre Eiffel. Va decidir muntar-hi per vore si veia el seu jardí i, de pas, fer una visita cultural, però la gent no el va acceptar allí, perquè era molt gran i destrossava la torre, així que el tiraren a espentes.

L'arbre estava desesperat i trist, i no sabia què fer, però de sobte va mirar al seu voltant i va vore una muntanya altíssima (els Alps francesos). Es va dirigir cap allí mentre una parella d'enamorats el perseguia intentant gravar-li els seus noms en l'escorça. Una vegada els va despistar va començar a muntar al cim de la muntanya. Però una vegada dalt va veure un món fantàstic: hi havia una muntonada d'arbres igual que ell, es respirava un ambient tranquil, hi havia molta alimentació, ningú es burlava d'ell i podia tindre molts amics. Així que l'arbre no s'ho va pensar dues vegades, es va llevar les sabates, que tants problemes li havien ocasionat, i va decidir que mai més les tornaria a utilitzar, perquè es quedava per sempre a la muntanya amb els seus amics i en el seu ambient.

Cristina Reig Palmí

Alumna de 2n C. de l'IES Moixent (La Costera)

· Narració publicada a L'enganxalletres el 26.10.2006 ·

*