L’empelt,
saviesa i natura
Plantau un milió d’olives, vos sortiran un milió d’ullastres. Aquests ullastres, però, seran també diferents un de l’altre, si els poguéssim seguir en llur evolució futura, en descobriríem amb olivons petits i rodons, n’hi hauria també de fulles petites i rodonenques, d’altres tindran les fulles de color de cendra amb olivons més llargs, fins i tot pròxims a les olives mare. Sí com a l’antiga Mesopotàmia poguéssim comptar amb gent pacient i entesa en els coneixements dels arbres, podríem provar d’aconseguir crear una casta nova d’olivera o bé arribar a fer existir de bell nou qualcuna de les ja creades a l’antiguitat.
Seria necessari, però, fer un treball pacient de selecció acurada dels ullastres, separar-los en clons segons les característiques que ens interessin, potser en corrals distanciats uns dels altres, Segurament caldria pol·linitzar-los, tornar a plantar els seus fruits, tornar a seleccionar-los. Ens
podrien ajudar a facilitar-nos la feina les bones tècniques de l’empelt. És probable, però, que haguéssim de deixar passar algunes generacions i seria imprescindible, però, que estiguessin ben connectades entre elles en els coneixements transmesos per assolir els nostres objectius. Potser a l’antiguitat tenien més clar, que no nosaltres ara, que el món només dona voltes i que no té cap destí on anar fora el de voltar el sol una vegada cada any.
Una vegada establerta una tria de les castes aconseguides la multiplicació d’aquestes seria molt fàcil, només caldria emprar de forma massiva i sàvia la tècnica de l’empelt. Tal fou el que els antics ens llegaren arreu de
Una ullada psicològica damunt l’empeltador. No són gaire lletraferits: ignoren en absolut la
tècnica; no han llegit cap tractat agronòmic; el que saben és per tradició, per vena pròpia o per hereuatge dels seus progenitors. Són pagesos d’aquells que les solen dir “tallats de lluna” ; bons pitots i no menys bons cristians; paternals, generosos, punticomats en totes les coses; vers amics de l’arbre, fins al punt que a vegades són requerits per fer un empelt en hores perdudes o en dia festiu sens percebre més paga que “un per amor de Déu sia” o tot tirar un glopet d’aiguardent amb herbes. Han millorat una vida vegetal i ja estan satisfets i ben pagats.
Hem conegut i coneixem encara un d’aquests amics corals de l’arbre, que els diumenges, en lloc de fer “estacions” de taverna en taverna, es dedicava a empeltar les figueres bordisses que suren per les torrenteres, llépoles d’humitat. No n’havia de treure ell el profit, el torrent no era seu; el torrent és del rei, diu el poble. Bé ho sabia l’empeltador; però l’explicació que ens donava era aquesta: -Així els al·lots podran menjar figues sens por de que l’amo els afui el ca.
L’empeltador gaudeix d’empeltar per la satisfacció compensadora de veure créixer novelles tanyades exuberants de vida, prometedores de millor fruit com si fos un engendrament del seu saber.
És natural i humà, que al veure créixer i fruitar allò que un ha sembrat, ho estima com estima una mare el fruit que ha parit.
No és menys veritat que tota persona que empra la seva ciència, ja sia per professió o per afició, a donar vida, millorar-la, fer créixer o multiplicar-la, tenen cosa de cor de mare. Si a tot ser que ha concebut s’hi troba sempre bondat i generositat, així també en aquests bons homes hi trobam qualitats parescudes.”
Aquests dies de primavera comencen a ser idonis per a recuperar, gràcies als empelts, aquelles tarongers mandarins o de sang, aquelles figueres de la senyora o d’ull de perdiu, aquella olivera sivellina o morisca. Avui tenim la sort de trobar vertaders savis en l’art d’empeltar entre les pàgines d’internet, una d’elles absolutament recomanable per a mi és aquesta: Jardí botànic Mundani
Aplec sobre els empelts
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 12 d’abril de 2006.
Entrades
