Plàtans escalivats vora el solstici d’estiu

(o deixar-s’hi la pell a l’ofici de fer d’arbre)

Aquests dies el planeta festeja de ple amb el sol. A la nostra latitud la radiació és màxima.

Gràcies al prodigi de la llum que el fa créixer, l’arbre no deixa de tocar el cel expandint-se en el seu cicle vital. Fa seva la dita “renovar-se o morir”: ara es descarrega de totes les agressions que pot; les que no, les va compartimentant. Viure per ell és un procés de canvi i adaptació constant, no es pot permetre el luxe de fugir. Quan no pugui més ralentirà la seva vegetació. Sembla que la seva fisiologia estigui adaptada a l’incivisme i ara bé quan toca desprendre’s de moltes nafres gratuïtes i estrenar pell nova.

Així doncs toca d’espellofar-se, purgar fulla atacada per la cendrosa, i esperar que es faci una comissió per a veure si es pot disposar d’una mica més d’aigua…

Finalment i amb una mica de sort -si li ha tocat viure en un escocell lluny d’un contenidor d’escombraries- (*) potser s’escaparà d’anar-se’n escalivat al canyet ara que ve Sant Joan.

(*) En d’altres anotacions podreu trobar més entrebancades amb la dura realitat arborícola :

• Incendis urbans
• El cromatisme de l’escorça dels plàtans
• Arbres cremats, arbres rostits

Joan de Déu Fernàndez i Brusi