dimarts, 20 de desembre de 2011

Sota la regalada ombra d'un om

L'om, el poeta i la paraula

L’om, tres vegades centenari
segons resa la rajoleta,
eixampla davant el poeta
son amable esplendor diària.

No hi ha mai res d’extraordinari.
La vida és casta, pura i quieta.
En un cantó la botigueta
prestigiosa de l’herbolari.

El poeta en el café, escriu.
Un home vell mira el diari.
Un gat dorm damunt d’una taula.

Únicament l’om sembla viu.
Un cor ardent i solitari
busca i no troba una paraula.

Vicent Andrés Estellés
(Burjasot, 4 setembre 1924 - Valencia, 27 març 1993)

Com un replec primer de l’univers

Com un replec primer de l’univers
en el líquid tendral d’estilitzades baies,
com un infantament al puny rosat de l’alba,
no la fona que gira sense esforç de la pedra
ni la frontissa neta de les portes que es tanquen;
com l’erol ombradís d’una primera ermita
on fossin tots els morts encara per plorar,
com la humitat dels oms sota una pluja lenta,
no la tinta que tiba com un tàvec.
De la pell de la vida sense pausa.

Com una veu, com una sola veu

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, Ripollès 3 setembre 1962)

has vist algun cop, jordi bonet, ca n'amat a l'ombra
[fragment]

No res del que jo sóc és dolent. Si m'hi trobes,
és que m'atribueixes els ulls que tu congries.
L'om està molt ben fet: mai no parla del pi...:
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,

i, perquè he decidit veure i viure a sol alt,
sé en català que "deu" en català vol dir
"la fontana que raja sempre seguit". El dogma
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins

que no he de trobar, que just he de seguir:
l'èxit és el normal, el masculí i meu sexe
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món.
Sóc home, tot un cos; un home no té membres...

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

Dispars de caçadors

Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l’estiu —un altre estiu— és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
S’han engroguit els oms de cara al nord.

I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l’any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s’aviva, ben arraulit al llit.
* * *
Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,

i els llibres tan llegits, la vella confiança,
seran verges i dolços com els bons moscatells
que es mengen cap al tard i ens omplen d’esperança,
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.
Octubre, 1940

Màrius Torres i Perenya
(Lleida, 30 agost 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 29 desembre 1942)

Estocolm

Superada la síndrome d'Estocolm,
M'estiro sota la regalada ombra d'un om.
Sota d'un om, escolta, sota d'un om
La meva vida passa, i tot el món.
I tot el món com passa, ai, tot el món.
la meva vida estesa és perquè som.
I com que som, desperto;
no hi cap la son.

No hi cap la son, escolta,
No hi cap la son.
Perquè el món em demana. si sé per on.
Aquest món, ai, demana, si sé per on.
Si cadascú és cadascú
I si un parell són dos,
Ningú és igual a ningú,
Ni el vençut ni el victoriós.
Cada un, acompanyat ,
Dels seus vicis i virtuts,
Acabarà en el forat, posadet en el taüt.

Per al món tinc resposta: jo sé per on.
Tornarà benhaurança per a tothom.
Per a tothom, escolta. per a tothom.
Però hi ha massa persones
Que encara no ho són.
Però hi ha massa persones.
Ai, que no ho són.
I quan tothom ho sàpiga, llavors la son,
Donará entrada al somni.
I roda el món.

I roda el món. escolta,
Com roda el món.
Superada la síndrome d'Estocolm,
Superada, ai, la síndrome d'Estocolm,
Me'n queden, més o menys,
Uns quants mllions,
de síndromes, pors, traumes. Vés quins collons.
Vés quins collons, escolta. Vés quins collons.

La vida, quina feina. també per a l'om.
I per a la seva ombra. Rodo amb el món.
I, com que tot rodola, qui sap cap on,
Però s'intueix, s'olora: va per tothom.
Va per tothom, escolta, va per tothom.
Que és cap cosa bona, doncs així som.

Que és cap, ai, cosa bona, doncs així som.
Fes-ho córrer. demostra-ho amb fets
I fon, la neu. que tot ho glaça; que surti el sol.
Que surti el sol, escolta, que surti el sol.
M'estiro sota la regalada ombra d'un om,
la regalada, ai, ombra d'un om.
Tots duem un dimoni dins,
Que surt al pitjor moment.
Quan com més cosins, més endins;
Com la farina i el forment.

Si la cançó no has entès,
No et preocupis, sol passar;
A mi em passa al Parlament,
Puig que sigui en català.

Francesc Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)

Eren dos i volien

S'estimaren; saberen
Josep M. Llompart

Eren dos i volien
ser joves per sempre, sentir l'ardit
combat de vida arrelar-se a la roca,
penetrar-se com l'aigua s'escalaixa
a frec d'ona.
Es veien
al cinema del barri o ran del llac,
sota els oms que somreien.
Només dos homes,
amics i prou, la gent pensava en veure'ls
riure, caminar d'esma.
Aquella nit, ell li va fer un regal
i, després de punxar-se, es van unir
llavor i llavor, com mai abans: sarments
i ceps brotaren de l'acost perfecte.

Antecedents personals: blennorràgia,
sífilis, sida, herpes i hepatitis.
Les bodes, d'amagat. No tenen fills.
La gent se'ls mira com si fossin cucs.

Tornen a casa a mig matí. Fa fred.
A l'hospital han pres la metadona
i els han punxat remeis molt cars, novíssims.
Ara perden aquella cruel basca
i lassos, devorats, se'n van al llit.
Saben que es moren, que són reus confessos.
I es miren l'un a l'altre, dues fulles
morents, enterques, a punt de caure.

Josep Planaspachs
(Berga, 10 agost 1953)

Si he de morir

Si he de morir, porteu-me
vora la mar,
aquell serà el meu regne:
gran i salat.
Si he de morir, deixeu-me
dessota un om,
aquell serà el meu regne,
el meu racó.
Si he de morir, gronxeu-me,
vull sentir el vent,
aquell serà el meu regne,
com vull ser rei.
Si he de morir, silenci,
vull sentir els planys,
gandul d'ofici
ni vull treballs.
Si he de morir, de pressa,
vestiu-me fosc,
el cos, que ara em pesa,
emprendrà el vol.

Joan Josep Roca Labèrnia