dimecres, 28 de desembre de 2011

El rei grèvol

«Brilla el grèvol, fuig la boira»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegen
el vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla,
nit de Nadal.
Del cel estant les estrelles
el miracle han espiat.
I llisquen meravellades
damunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal, arribem a la vigília de Nadal, avui.
Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».
El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a El camí de l'establia: «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»
Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.
Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.
Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).
Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant:

«Tendres albades de Nadal!
Boires i fum no les apaguen.
Sota la cendra hi ha la neu,
sota l'escorça hi ha la saba».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 24/25.12.2011 ·

· Foto: · Manel Zaera ·