La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’estén davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.
El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!
Mariàngela Vilallonga· Article publicat al Bloc de Mariàngela Vilallonga el 17.09.2010
Entrades
1 comentari:
Gràcies, amics arbres, per reproduir els meus cedres!
Publica un comentari a l'entrada