diumenge, 24 de setembre de 2006

Efluvis de dolçor i de cultura

Aquest estiu vaig tenir la sort de gaudir de la presentació del llibre d’en Felip Munar, De figues i de figueres, per part d’en Cosme Aguiló. Vaig fruir escoltar el seu bell i respectat català. En acabar li vaig demanar si em podia lliurar el seu parlament per a publicar-ho a amics arbres, així ho va fer. Potser si el llegiu un poc en veu alta entendreu més bé el perquè vos dic que vaig tenir el plaer d’escoltar-lo.

Presentació del llibre de figues i figueres,

de Felip Munar i Munar

Si fa uns anys, les paraules figuera i figa ens traslladaven mentalment a tot un món en decadència, avui, canalitzen el nostre pensament cap a una vianda d’altes qualitats. Al voltant del fruit exquisit i de l’arbre, abans subestimats, hi ha, feliçment, una esplendorosa efervescència renaixentista. Llorito exerceix la capitalitat d’aquesta cassola en ebullició, que des del centre irradia calor i edulcorats efluvis cap a la perifèria, per obra i gràcia d’un poble feiner, que amb homes com Felip Munar al davant, treballa per retornar als ciutadans de les illes una part important de la seva cultura empenyorada. Aquesta vila que ens acull de manera tan hospitalària, oberta a la cruïlla dels vuit vents al bell mig del nostre micromon, equidistant dels punts fronterers de la mar baleàrica, ens desperta la ment, els ulls i el paladar, perquè té esma per desplegar una atractiva palmera de manifestacions culturals de les figues, no sols del passat, sinó també del present, en un intent fet magna realitat de projectar-les cap al futur.

On tothom sap qui és, seria ridícul que un desconegut de la planura de sòls magres volgués presentar Felip Munar, un home que contradiu aquell refrany, present en el Curial e Güelfa, que assegura que «no és algun profeta acceptable en la sua pàtria», però m’és del tot plaent fer lloança d’aquest treballador innat, que no s’atura de produir obres tan consistents com la pell de les colldedames i tan dolces com la polpa de les roges. La seva voluntat ha mogut cel i terra i ha estat timó i vela per fer possible que la paraula rimada en les vetlades de gloses no sigui un espectacle residual a punt d’esvair-se com fràgil bambolla de sabó, sinó una mostra palpable de cultura viva.

Avui, com aquells arbres tan productius, Felip Munar lliura un altre esplet, el llibre De figues i figueres, dissenyat s’adverteix en la introducció «com a reconeixement a la tasca feta al llarg del temps al voltant de la figuera i del seu fruit», una obra que té presents els referents del passat, però que es projecta de cara al futur. És el primer nombre d’una col·lecció que donarà a conèixer altres productes de la terra, les festes, els costums i la literatura sobre el tema tractat.

No esbessonaré fil per randa el contengut de l’obra. Us diré, però, que hi trobareu la història antiga de la figuera, des de la justa ponderació pliniana de les figueres ebusitanes, passant per les referències agràries de Columel·la, qui dóna savis consells per al conreu de l’arbre, fins a arribar a les molt més modernes del llorità Montserrat Fontanet. Hi llegireu la composició de les figues, la nomenclatura popular, amb una polida lletania de noms estalonada amb mostres del cançoner, sicònims que xuclen la saba de l’antigor de la llengua. Hi descobrireu detalls sobre la recol·lecció i la conservació històriques, un lèxic extraordinari amb tot un paradigma de morfologia derivativa, els refranys foc de figuera, foc de quimera, la incidència en la toponímia sa Font Figuera, sa Figuerassa, les Figueretes, en els balls mateixa des figueral... Hi veureu un seguit d’esperançadores proposicions per al temps venidor per tal de «dignificar la figa com a condiment», amb suculentes receptes de cuina que, només explicitades per escrit, ja alegren el cel-ras del paladar i fan segregar saliva des dels alvèols fins a la neulella. S’inclouen articles d’altra gent que ha escrit sobre el tema: Alexandre Ballester, A. Camps Extremera, el mateix Felip Munar, Miquel Pons, Antoni Llull i d’altres que també han expressat el seu saber en la matèria, ja sigui a partir de l’antiga Sociedad de Amigos del País o de l’obra pictòrica i escultòrica d’Andreu Maimó, un felanitxer que fidel al dictat tòpic que diu que «qualsevol hora és vertadera per sembrar una figuera» planta arbres d’argila a tot temps per recollir-ne el fruit de cap a cap d’any.

Amb el passat com a referent, encaram un present digne que ja deixa alullar la solidesa de l’esdevenir. A partir de treballs modèlics com aquest, cisellats amb mà dreturera i bastits amb escaire, taulaplom i compàs, constatam la capacitat d’un poble de llaurar i binar el seu futur i aquest llibre, nascut a l’ombra d’una població sensible que fa costat a l’autor, per tal de mantenir uns trets bàsics de la personalitat, és una mostra fefaent de la voluntat de sobreviure sense perdre la identitat, fidels, com els romans, als costums dels majors. De la mateixa manera que en moltes altres manifestacions de la nostra forma de ser, rere l’antiquíssim conreu d’aquesta joia vegetal de la Mediterrània capguaita tota l’esfera de la nostra cultura. S’hi fa present la terra amb els noms de lloc, hi apareixen els homes amb els seus llinatges i malnoms. Hi juga la llengua, amb els refranys, els adagis, les frases fetes. Amb ritmes i rimes, s’hi esplaia i balanceja el cançoner. S’hi refugien l’etnologia, la gastronomia, l’agricultura, la ramaderia, els costums, la mitologia, les creences i les rondalles. S’hi arrecera absolutament tot. Si abandonam el tresor que tenim, si deixam de ser allò que som, senzillament no existirem. Si bandejam la llengua i ens apuntam a una altra cultura, diferent de la nostra, serem neu de juliol, tornarem fum de cremadís, esdevindrem eixuta fontana en el desert i quedarem literalment esborrats del mapa, del mapa de Mallorca, que seguirà sent un mapa, però ja no serà el nostre mapa. Serem erràtics anyells esbarrats, orfes de guarda, i romandrem «deserts d’amics e de béns..., en estrany lloc i en estranya contrada, farts d’enuig e tristor», amb les voluntats i els pensaments encaptivats. Cada vegada que m’acost amb ganxo i paner a la figuera paratjal i em duc un fruit a la boca faig un acte de fidelitat al meu poble, repetesc el memorial dels meus avantpassats que la sembraren i la regaren amb tanta suor com amor. Bellament motivat amb la lectura de tants formosos articles com hi ha sobre el paper d’aquest llibre, m’adheresc a cós fet al pensament d’Alexandre Ballester, perquè jo tampoc no vull per a Mallorca «un panorama absolutament orfe de fulles de figuera». També m’escarrufa només el fet de pensar-hi i se’m posa la pell de gallina, se’m tensen els músculs damunt el carpó i m’entren galaverns per tota la geografia del cos. Vull creure que això no passarà, mentre s’escriguin llibres com aquest, que encenen falles d’esperança, senyalitzen el perill dels esculls, tracen nets els camins i fiten clares les dreceres. Que les Vestals mantenguin sempre enceses en les ments de tots nosaltres les flames de les tradicions i que el foc del desig de servir el nostre país sigui ardent i de durada i no un foc de quimera, com el foc de figuera, que fa més cendra que calivera.

Cosme Aguiló


Feta a Llorito l’1 de setembre de 2006

2 comentaris:

Legabal ha dit...

Estupenda serie sobre los higos. Me gustan todas pero la de la canasta tiene una luz especial.¿ Tienes algún blog de fotografía?
Bueno, lo dicho muy buenas las fotos y el libro lo buscaré aunque por la época uno de rebollons es mol mes millor.^.

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies per el teu comentari. Només escric i public fotos a amics arbres. Una abraçada. JV.