dimecres, 6 de setembre de 2006

Figueres d'Amèrica


Els arbres d’Alaró

La figuera de moro (Opuntia maxima)

Ja ho sé que la figuera de moro és un cactus i no un arbre, així i tot he decidit incloure’l a aquest aplec per la implantació que ha assolit a la nostra terra mediterrània. Aquesta planta de gran alçada i pes ha sabut trobar el seu lloc vora les nostre casetes i corrals. El redol de figueres de moro que ocupen de vegades els clapers i sòls més pobres és un refugi i rebost per a gallines i porcs i si no hi ha d’aquests animals de corral, ho serà per les plantes i animals bandejats per ser massa silvestres. Una vegada més però, una font d’aliment i també de bellesa, en aquest cas exòtica, és oblidada i bandejada del nostre costat. Crec, però, que és qüestió de temps que la tornem a recuperar com a plat de fruita que no pot mancar a la gelera durant l’estiu.

He sentit contar que a l’ermita de Betlem d’Artà, cada any per Nadal el bisbe de Mallorca hi era convidat a dinar. Com a fruita els ermitans oferien un gran plat de figues de moro que feien mengera. Com era que dins aquells dies d’hivern podien comptar amb aquella fruita d’estiu? Segons me contaren els mateixos ermitans, tallaven les pales plenes de figues, verdes però no massa, i les penjaven a un soterrani totalment fosc i molt sec, que mantenia una temperatura fresca durant tot l’any, d’aquesta manera, les pales de figues de moro maduraven molt a poc a poc sense els estímuls que les feia madurar normalment: la calor i la llum.

No hem d’oblidar, però que la figuera de moro també ha escapat al control que antigament s’hi tenia per convertir-se en una planta invasora que pot causar problemes a la vegetació autòctona pròpia i per tant a tot el seu ecosistema. Certament no estic parlant d’Alaró, encara que qualque llavor ha germinat per els nostres penyals rics de flora endèmica, però si de territoris com el nord de Menorca, al parc natural des Grau per exemple o pel sud i sud-est de Mallorca com a la penya del castell de Santueri, coves d’Artà, penyals i litorals de la costa est.. Hi ha altres espècies detectades com a naturalitzades o subespontànies a més de l’Opuntia màxima, com són O. microdasys, de petita mida amb arèoles sense grans espines. O ammophila, també de mida petita amb el fruit de color púrpura i cladodis (pales) petits amb espines. O. dillenii d’arèoles amb rosetes d’espines molt grans i arquejades, rodejades per glicodis (espinetes més petites). O. imbricata i O. subulata, tenen tiges cilíndriques i s’aparten de les morfologies clàssiques del gènere.

A Canàries les opúnties han envaït superfícies enormes a partir del conreu per a la producció de cotxinilla (Cactiopius coccus, crec) d’on es treia un colorant per a tintures, i també ha passat a altres parts del món: Austràlia, Sud-àfrica, illes de l’Índic, etc. Per tant es considera com espècie molt perillosa per els ecosistemes naturals i seminaturals als territoris on no és autòctona.

D’on prové doncs, la nostra figuera de moro? El nom que a Mallorca li hem donat a ha servit, una vegada més, per a poder dejectar als enemics, “els moros”, de tal manera que l’arbre de la figuera, que no té espines i és esplèndid i generós seria, per tant, “el cristià”. És a dir que el nom no indica la procedència del nopal, sinó que aquest prové d’Amèrica, concretament en el cas de la nostra figuera de moro, de Mèxic.

La “tuna” té més de 25.000 anys d’existència. Va ajudar als primers pobladors d’Amèrica a subsistir, proporcionant-los aliment, medicines i farratges per a animals silvestres i domesticats, convertint-se així en un producte de gran tradició i símbol al llarg de la història del nostre país, dons ha estat present des d'el jeroglífic de la gran Tenochtitlan. Al fruit del “nopal tunero”, de la família de les cactàcies se’l denomina Opuntia spp. i vulgarment se l’anomena “tuna” en espanyol, “prickly pear” en anglès, “figue de barbarie” en francès o “ficco d’india” en italià.

A Mèxic ocupa prop de 50.000 hectàrees. El cultiu del nopal ha estat molt important per a nombrosos grups indígenes des de les èpoques prehispàniques, per les seves qualitats alimentàries i medicinals. Actualment com el recurs natural més important a les zones àrides i semi-àrides d’aquest país. Les plantacions per a la comercialització de la figa de moro té uns 40 anys d’existència contra els 200 anys d’experiència que tenen els italians. Actualment, cada dia són més els països que estan desenvolupant el cultiu de la tuna, destacant entre ells: Mèxic, Xile, Argentina, Bolívia, Perú, Colòmbia, Estats Units, Sud-àfrica, Marroc, Argèlia, Tunis, Egipte, Jordània, Pakistan, Israel, Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. El 90% de la superfície dedicada al seu cultiu comercial es localitza a Mèxic que n’aporta el 79’4% (aproximadament unes 500.000 tones) de la producció mundial, seguida d’Italia amb un 12’2% i Sud-Àfrica amb un 3’7%. Sembla que la popularitat de la figa de moro s’ha incrementat notablement, la venda d’aquest producte és molt comuna al sud d’Itàlia i es troba en el mercat mundial durant tot l’any, doncs a l’hemisferi nord maduren de juliol a octubre i a l’hemisferi sud de gener a abril, fins i tot utilitzant reg es poden aconseguir dues produccions per any.

Quan a les seves propietats medicinals, segons el pare Bonafé, a la Flora de Mallorca, tom III, “les figues són diürètiques; mesclades amb sucre es fa un xarop per calmar la tossina i els dolors de gargamella. Les fulles són emol·lients, encalentides i aplicades sobre els tumors, buranyes i bonys les fan madurar. Figues i fulles són un bon aliment pels animals”.
I per a les persones, afegiria jo. Sí, fins i tot les fulles.

Trescant per Internet he trobat una recepta que va provar de fer un mallorquí que escriu a un blog anomenat “Lo ruc de Formentor”: Nopalitos aus Mallorca

Els nopalitos són fulles tendres de figuera de moro (nopal en l'espanyol de Mèxic), normalment tallats, que formen part de determinats guisos, o es fan servir com a guarnició de carns. A Mallorca, la idea de menjar-se una fulla de figuera de moro és tan esbojarrada com la de menjar-se un gerani, una mata de llentiscle o una branca d'ametler... El fet és que la figuera de moro és el Cactus opuntia, una planta d'origen mexicà, pareix que igual a qualcuna de les espècies o varietats de nopal que es mengen a Mèxic.
Jo duia endarrer de comprovar si les figueres de moro són tan comestibles com els nopales mexicans, i de sorprendre la meva família mallorquina amb el gust dels nopalitos. Aprofitant que acompanyava mumpare a comprar tomàtigues i patates a Son Llorenç, li vaig demanar a l'amo d'aquesta possessió si em regalava 4 o 5 fulles tendres de figuera de moro. Superat el seu astorament, i la seva desconfiança cap a la comestibilitat de la figuera de moro en general i cap a les mallorquines en particular, vaig tallar molt fàcilment 5 fulles tendres (qualcunes bastant grosses).

Arribant a ca nostra, vàrem desespinar les fulles. S'agafen per un extrem (el de la soca), i amb una ganiveta de cuina ben esmolada es talla el caire de la fulla i es treuen les espines, tot raspant la fulla amb la ganiveta:
Després de desespinar totes les fulles les vàrem trossejar a la mida de mitja patata fregida, més o manco:
Amb una ceba i dos alls, sal i orenga els vàrem posar a bullir devers mitja hora. Així es couen i perden la famosa bava que tenen els nopales
:
Quan són bullits, els nopalitos s'han de colar, se'ls ha de retirar la ceba bullida, i s'han de rebejar amb aigua.
Després vàrem preparar un sofregit amb 2 cebes tallades, 4 alls tallats petits, pebre bo, una mica de pebre vermell (pimentó) i oli d'oliva, i hi vàrem posar els nopalitos bullits, i els vàrem fregir una estona més (uns 20 minuts). Hi vàrem afegir sal, perquè eren un poc fats.
I això són els nopalitos. Vàren ser tot un èxit. Com que érem 9 a sopar, no va tocar a gaire nopalitos per crani. Els vàrem posar com a guarnició d'un pollastre amb ceba (diguem-ne una versió per a dia feiner del famós conill amb ceba).
No hi va haver cap intoxicat!.

En tot cas si vos animau a anar a collir d’aquesta fruita, si és que hi sou a temps, vos recoman que primer aneu a berenar a Sineu un dia de mercat, el dimecres, i aprofiteu per a comprar unes bones tenalles llargues de fusta per a collir les figues sense punxar-vos. Són una obra d’enginy, digne de la inventiva del nostre poble davant la necessitat. Després agafau un poal i cap a les pales de figueres de moro. Més tard a l’ombra d’una parra (i alerta! no mescleu els grans del raim i els de la figa de moro, ja que el restrenyiment seria important i ja sabeu com ho desembossaven un temps...), amb una forqueta i un ganivet les pelau i col·locau dins un ribell ben net i a la gelera. Al matí les tastau en dejú i ben fresques acompanyades d’un bon kefir i res més. Salut.

Aplecs sobre la figuera de moro
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 6 de setembre de 2006

*

7 comentaris:

Lo ruc de Formentor ha dit...

Ei! Això és l'Enciclopèdia de la figuera de moro. I quines fotos, i quins plats de figues. Quina gana! Gràcies per la citació.

Anònim ha dit...

Molt bé.
Gràcies per tanta informació d’aquesta figuera i d’aquesta figa.
De la figuera de moro i la seva figa, en castellà també en diuen: chumbera i chumbo o higo chumbo.
En català: figuera de moro, figuera de pala, figuera de pic, figuerassa i figa de moro, figa de pala, figa de pic, figassa.
En basc: Indiapico.

neus ha dit...

Gràcies per l'article! Visca les figues de moro i de cristià en totes les seves variants i receptes!

Avui he fet un xarop de figa de moro, pero és que n´he fet molt, i el vull conservar, algú sap quina és la millor manera? El sucre fa que es conservi així tal qual? O és millor que el fiqui a la gelera o inclús el congeli?

Joan Vicenç ha dit...

El sucre sol conservar molt bé les confitures i altres elaborats, no sé si en el cas del xarop és el mateix. Em sap greu no poder-te ajudar més. Ah, a Mallorca hi ha un lloc on en fan gelat de les figues de moro.

Gràcies pel comentari i salut!

neus ha dit...

http://solorecetas.com/sorbete-de-higo-chumbo/544

Gràcies!

Jaume ha dit...

Moltes gràcies per la informació, molt bon article! Si voleu tastar el gelat de figa de moro fa molts anys que a Can Miquel, gelateria artesana de Palma, en fan. Boníssim.

Per altra banda, apuntar que a ca nostra sempre n'hem menjat amb prudència. La sabiduria popular atribueix a les figues de moro la capacitat de provocar taps al cul, per això quan érem infants mumare mos tenia ben advertits que no en menjàssim molts.

Jaume ha dit...

Perdó, moltes.