Ai si torna el fred

Estrany hivern

És cert que no és el primer hivern que escoltem als pagesos dir “Ai si torna el fred, els pot sobtar i, Déu no ho vulgui, matar-los” quan es referien als ametllers florits que temeràriament, només encetant el febrer, ja embellien el paisatge. Recordo moltes sentències similars escoltades quan era un vailet i anava amb pantalons curts, si més no, enguany, vivim un dels hiverns més càlids i secs dels darrers cinquanta anys. Aquest fet, sumat a un cert ressò mediàtic vinculat a la responsabilitat del ser humà en aquesta disbauxa climàtica, encara m’ha provocat un major desori en veure tants arbres florint ja a finals de gener.

M’agradaria creure que l’any vinent tot serà diferent i que, fent cas als meteoròlegs, en buscar la tendència proposada per la ciència a fi de no caure en el sensacionalisme de focalitzar fets espectaculars o si més no extrems, podré trobar una abstracció una mica balsàmica que em faci oblidar certs mals auguris.

Franc Guinart i Palet

11-02-2016 - Capellades

Des del silenci d’un avís

M’entristeix la vostra puntualitat,

ai, amics que engalaneu els meus camins,

si encara no tocava el vestit blanc.

Era massa poc, no en teníem prou

en ser aprenents de bruixots,

vàrem desitjar robar el foc dels Déus

per anar més i més enllà.

Ara l’hivern ensopega amb la primavera,

i l’estiu, barroer, estalona la tardor.

No en teníem prou i els menystinguérem,

sí, els mals que ens intoxicaven l’ànima,

el verins de l’arrogància i de l’egoisme.

Ara el cel que ens abraçava s’ha trastocat,

el vent, el fred, la xafogor i les pluges

vaguen pel món orfes de pàtria,

i tots els que vivim sota l’estrany blau

sentim també com de mica en mica

es trenquen els cicles i els equilibris;

mirem els arbres florint abans d’hora

i en silenci cauen algunes llàgrimes,

precursores d’una glaçada letal

no pas impròpia del moment.

Franc Guinart

7-02-2016

Amurgonament aeri de dos bordalls de magraner previament empeltats

En poc més d'un any, amb un empelt i un amurgonament posterior,  obtindrem dos magraners de fruits excel.lents.

El passat dia 17 de juny de 2015, a punt de començar l'estiu, al meu jardiner Llorenç i a mi se'ns va ocórrer empeltar dos bordalls de magraner amb pues de magraner de bona qualitat pel sistema de Corona davall bossa de plàstic. En Llorenç va empeltar un bordall posant-li dues pues i jo vaig fer el mateix amb l'altre bordall.

L'empelt va ser un èxit rotund.

Va quedar demostrat el que jo ja havia experimentat vint anys enrera: el magraner prefereix ser empeltat estant en plena vegetació, és a dir, amb pues amb fulles, des de finals de primavera fins a mitjan estiu, sempre davall bossa de plàstic com si fos un mini-hivernacle, per a evitar que les estaques s'assequin mentre es van aferrant. S'ha de protegir l'empelt del sol directe amb qualque sistema que li doni ombra durant uns 15 dies, moment en que es retira la bossa de plàstic.

Ahir varem fer dos amurgonaments aeris als bordalls empeltats. Si tot va bé dins de 2 o 3 mesos hauran tret arrels i llavors els separarem de la planta mare i els sembrarem dins un cossiol. Així, a finals de la tardor, ja els podrem sembrar al seu lloc definitiu, un a la fantàstica finca den Llorenç, anomenada Sa Barraca Blanca i l'altre al meu hort.

Per a que vegeu tot el procés vaig gravar aquest video de l'amurgonament aeri que va fer en Llorenç. En realitat són tres videos units amb un programa d'edició. Devers els 11 minuts i 32 segons la pantalla es queda en negre, però tot d'una  s'inicia el tercer i últim video.

L'amurgonament comença amb la retirada d'un anell d'escorça, rascant be el cambium per a evitar que es formi una nova escorça, obligant així a l'amurgonament a emetre arrels pròpies. Seguidament es ferma una bossa de plàstic per davall l'anell, s'emplena amb terra vegetal humida, esfagne, fibra de coco, etc.., es ferma la bossa per la part de dalt i s'envolta amb una corda o ràfia estrenyent fort per a que  la terra humida contacti bé amb la ferida de l'amurgonament. Finalment es cobreix amb paper d'alumini o de diari per a aillar-lo de la llum. Esper que us agradi. Disculpau la mala qualitat del video.

En uns mesos, si tot va bé, veurem les noves arrels transparentant-se a través de la bossa de plàstic. En només 17 mesos haurem obtingut dos magraners de bona qualitat del que només eren dos bordalls. Us mantendré informats.

Salvem els arbres de Barcelona

Cal aturar la massacre d'arbres de Barcelona

Per a aquelles persones a qui ens agraden els arbres, resulta desolador veure la massacre que està fent l’Ajuntament de Barcelona amb molts dels plàtans de la Gran Via o dels til•lers de la Rambla Catalunya. Molts d’aquests arbres són magnífics i no presenten cap mena d’alteració important com per justificar la seva tala. Ja sabem que alguns pocs estan sèriament malalts i que se’n plantaran de nous, però, evidentment, no és un bon negoci canviar un arbre de 80 anys per un de 10.

Tot això encara resulta més sorprenent si hom llegeix el Pla de gestió de l’arbrat viari de Barcelona, doncs realment sembla que estiguem en un municipi on es valoren i es tingui gran cura de l’arbrat, cosa que malauradament és ben lluny de la realitat.

Potser caldria enviar als responsables de Parcs i Jardins a algunes ciutats europees de clima similar al nostre, tals com Roma o Marsella, on l’arbrat no es considera una nosa ni un problema i que tracten el seu patrimoni vegetal amb molta més sensibilitat que nosaltres.

Ramon Muns

A vegades, sobren arbres

A vegades, aquell arbre desaparegut,
ara no hi fa cap falta

Als boscos, són els mateixos arbres que competeixen entre ells, uns creixen esplendorosos i altres ho fan escarransits. En el bosc "explotat" és el silvicultor qui decideix quins són els que cal mantenir i els que cal eliminar.

A la ciutat funciona també el mecanisme de regulació natural. A aquell lloc enjardinat amb arbres encara petits, aquests es desenvolupen fins que, uns pocs, cobreixen abastament tot l'espai. Sovint, potser massa, el "silvicultor" urbà sembla no adonar-se’n.

Quan es decideixen les campanyes de replantació /reposició, fa l'afecte que l'únic criteri que s'aplica és: si hi ha un forat buit, vol dir que hi manca un arbre.

Aixecar els ulls seria suficient per veure que, a vegades, aquell arbre desaparegut, ara no hi fa cap falta.

Les fotos, a La Prosperitat, Plaça de 9 Barris, de Barcelona, en són un testimoni concret. A la ciutat en trobaríem a cabassos d'exemples com aquest.

El grup de pins blancs que es varen plantar en enjardinar el lloc, s'han desenvolupat amb força i ara l'escocell que hi havia buit, vés a saber per què, no calia replantar.

Hem esmerçat diners públics per una cosa inútil i sense justificació. Els hem malbaratat en mà d'obra (des del recompte, la plantació i el manteniment), material vegetal, maquinària, aportació i retirada de terres, adobs, tutors, regs... i també en prestigi professional!

No voldríem pensar que el que preval és poder dir a la premsa, al final de campanya, que hem plantat un número, com més gran millor, d'arbres!

Aquí els ciutadans agrairíem que se’ns digués, també, els que han sobreviscut al tercer any de plantació.

No ha sigut així en el nostre cas. Com podeu veure a les fotos, el pi replantat ha acabat morint!

Potser no li va arribar l'aigua suficient quan li feia falta o potser va ser ell mateix que es va trobar sense forces per créixer allà on no tenia espai, incapaç d'enlairar-se fins a poder arribar allà li tocarien els raigs del sol.

Desembre 2015

Joan Catafal i Alberto Sanagustín

Bon Nadal 2015

No cal que tots els arbres de Nadal

siguin familiars directes de l’avet,

per què no una parella de vells pins

plantats l’un al costat de l’altre

símbol perfecte de tolerància?

per què no si havent crescut plegats

ho celebren fonent les seves copes

fent regal d’amor al paisatge?.

Franc Guinart i Palet

Desembre-2015 - Capellades

Entre la Grevolosa i el Puigsacalm

De tardor, entre la Grevolosa i el Puigsacalm

Des de dalt del Coll de Bracons vàrem seguir el camí des d’on apareix a l’esquerra l’indicador del corriol que condueix de baixada cap a la fageda de la Grevolosa. Captiu del meu caprici vaig exclamar Ostres, ens hem avançat, encara li falten deu dies!. Em referia a que la intenció d’haver pujat des de la comarca de l’Anoia era per gaudir de l’extraordinari joc cromàtic de grocs, ocres, taronges, vermells, bordeus i torrats envaint l’espai a partir de pocs metres d’alçada, com a resposta a la clorofil•la en remissió inevitable. La Grevolosa, amable i generosa, no va pronunciar-se; amb tota la seva senzillesa i majestuositat ens va convidar a un silenci profund i dens, l’ingredient necessari que alentia el pas i ens suggeria la contemplació de la meravella que ens envoltava. En aquell moment vaig adonar-me que no era ni tard ni d’hora, que era simplement el temps que ens tenia reservat, que tot era, per dir-ho d’alguna manera, perfecte.

A la nit, sopant a La Rectoria de Sant Miquel de Pineda, la Goretti, propietària i ànima del llogarret situat entre San Feliu de Pallerols i Les Planes d’Hostoles,ens confessava com n’està d’enamorada de La Garrotxa. Certament,de cara als viatgers que venen a gaudir de les fagedes falten encara uns deu dies,moltes no han mudat de color, la fulla es manté verda...però, a mi, m’agraden tot l’any!. No li vaig pas respondre que jo havia dit el mateix unes hores abans, em feia sentir encara més turista!. Havent sopat mentre miràvem el cel totalment lliure de boira i de contaminació lumínica, va afegir Demà, no canvieu de plans i pugeu al Puigsacalm, es preveu un dia assolellat, molt clar i gens ventós.

Des de dalt del Puigsacalm vaig recordar les paraules d’aquella noia: un dia perfecte. A més, amb un regal afegit: l’ascensió al Puigsacalm des del Coll de Bracons, fàcil i apta per a totes les edats, transcorre en gran part a través d’un corriol que fa lenta ascensió enmig de la fageda. Atès que una bona part d’aquesta, per l’orientació i l’orografia, està exposada a més hores de sol, el desplegament cromàtic ja estava molt més avançat.

És obvi que els veïns de la Garrotxa puguin tenir el calendariben apamat: entre la quarta setmana d’octubre i la primera de novembre es produeix cada any aquest espectacle visual de la natura,...però, tal i com deia la Goretti, no cal esperar-se ni creure que s’ha fet tard, simplement cal saber mirar, la bellesa hi és sempre, no s’amaga mai.

Franc Guinart i Palet

Capellades / Octubre-2015

Faig amic

No tinguis por de veure el teu vitrall

esmicolat en mil i un trossets

escampant-se per damunt del camí.

No tinguis por de sentir el Sol

penetrant les teves estances

tot descobrint la nuesa del teu cos.

No tinguis por de res de tot això

perquè dels teus peus arquejats

en neixen aranyes gruixudes

amb la missió de clavar-se endins,

plantant cara a l’hivern que s’albira

i somiant el vestit i el paisatge

per acompanyar la nova donzella.

Franc Guinart i Palet

Capellades / octubre-2015

Ocells blaus del Paradís. Els darrers? No!

Colom Rabitxe, coloma Turqué

Gran és l'esperança

del fill del volcà,

de l'obscura lava

i la blanca escuma

de l'embravida mar!

Vola veloç entre les branques,

atapides, ombrívoles, calmes,

laurissilva dels seus pares,

allí, allèn llunyans mars,

entre hixes, barbussans, 

arboceres i garoés,

faies, saücs i mocans.

Oh, què gran és l'alegria

que fa bategar son cor!

Ell no sap que és el darrer.

Nasqué d'un ou, l'últim

que la gran reina rabitxe,

venerable soberana,

parí a la fullaraca.

Gran serà la seva pena,

el dolor de sa solitut extrema!

Ell no sap que és el darrer.

Recorre el seu vast reialme

amb el seu vol silenciós,

en il.lusionada cerca,

d'una princesa verge,

de la selva la més bella.

Posat sobre un grandiós til,

amb els seus ulls de sang

i el seu plomatge anyil, 

refulgeix com un topaci
sota els lluminosos rajos

del sol canari naixent.

¡Oh, què gran ès la il.lusió

que el fa sentir exultant!

Ell no sap que és el darrer.

Infla el gavatx, galuga, canta,

i als quatre vents llança,

el seu festeig d'esperança.

Aleshores atèn, escolta,

mira a dreta i a esquerra,

silenci, només la brisa,

ningú respon a la crida. 

Passen llunes i més llunes,

segueix sol dins la gran selva.

Ell no sap que és el darrer.

Ja el colom és més que adult.

La seva ànima s'entristeix

i el seu galugar rabitxe

perd lluentor, defalleix.

Què no hi ha ningú a l'illa?

Es demana un i mils pics.

Ell no sap que és el darrer.

De sobte quelcom es mou.

És la coloma turqué,

la fadrinanga del bosc,

ella també defalleix.

Li va dir el merlerot:

"Estàs sola en aquest món.

No trobaràs marit."

El rabitxe se la mira

i la turqué s'escarrufa.

"No és de ma casta, i què?

Jo no quedaré fadrina."

Ell un fruit li ofereix

i al seu bec roig li posa.

Ella encantada l'agafa 

i tot seguit ja se l'envia.

Uhm, i què bò que el troba!  

Ja són parella, ja vibren

els seus dos corets feliços.

Parlen ben distintes llengües, 

però no els fan falta galugs,

amb la mirada s'entenen.

Ell vol niar sullà en terra

i ella a branques ben altes.

"Eh, com ho podem fer?"

- li demana el rabitxe

amb només una ullada. 

"Els dos ous els pondré jo, 

així que allà on jo vulgui"

-li contesta amb els gestos

una enardida turqué.

Passen llunes i més llunes,

ja la selva està poblada
i els nombrosos descendents

no galuguen, xampurregen.

Ni els seus pares els entenen.

No són turqué ni rabitxe.
El merlerot en fa befa

i els bateja raturxé.

Truita de figues amb patates i flors de fonoll

Un deliciós plat agredolç

INGREDIENTS

(Per a 2 persones) 

-1 dotzena de figues molt madures, ja un poc dessecades

-1 dotzena de flors i llavors tendres de fonoll

-2 patates mitjanes per a fregir

-4 ous 

-Pebre blanc mòlt

-Oli d'oliva

-Sal

 Figues Blava i Coll de Dama Negra trossejades amb la pell. Són molt madures i s'han assecat parcialment damunt l'arbre. La seva riquesa en sucres i aromes és extraordinària. Els de polpa més clara són Coll de Dama Negra i els de polpa quasi negra són de l'antiquíssima varietat mallorquina Blava.

Dues o tres patates mitjanes per a fregir trossejades a quadrets. Es fregeixen soles en abundant oli d'oliva i es reserven.

Una dotzena de flors i fruits tendres de fonoll, que donen a la truita un sabor i una aroma deliciosos.

Si no es tenen flors o llavors tendres es poden utilitzar llavors seques una mica esclafades dins un morter.

Quatre ous de gallina a ésser possible de cria en semi-llibertat. Es trenquen dins un bol mitjà, se'ls afegeix sal al gust, pebre blanc mòlt i les flors de fonoll i es baten enèrgicament. Se'ls afegeixen els trossos de figues crues i les patates fregides, es remou bé per a que l'ou impregni tots els ingredients i es tira en una paella mitjana amb una cullerada sopera de l'oli de fregir les patates. Se li dóna la volta i es fregeix per l'altre costat i una vegada quallat l'ou es treu de la paella.

I aquí la teniu. Veritat que us fa gola tastar-ne un trosset?

Ha de quedar sucosa per dedins.

Us assegur que és absolutament deliciosa amb el contrast del dolç de les figues amb el salat de les patates i l'aroma del fonoll.

Bon profit amics!

L’acàcia de tres punxes

L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me

podràs llegir sobre el meu tronc

i dins de cadascuna de les meves clivelles

la història d’aquesta casa:

les alegries i les tristeses,

els encerts i les errades,

les apostes i les renúncies,

les victòries i les derrotes,

perquè el pas del temps

res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me

podràs sentir sota el bellugueig

de les branques i les carícies del vent

la llarga melodia d’aquesta casa:

les tonades de benvinguda,

les de celebració,

les del bon despertar,

les d’anar a dormir,

perquè el pas del temps

cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli

o fins que les meves arrels diguin prou

seré aquí guardant la casa,

el seu jardí i la seva memòria;

si et perds pels camins del Montnegre

i puc albirar-te com a imprevist visitant

et contaré com els vells arbres

van aprendre a ser ponts invisibles

entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

22.07.2015

De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

23.07.2015