Un curs per defensar l'arbrat urbà.

Defensa dels boscos navarresos

La Coordinadora Monte Alduide pinta el “Gernika” als faigs

La plataforma denuncia d’aquesta manera la tala de l’arbrat que Magna pretén portar a terme a Zilbeti

L’atractiu paisatge de tardor que ofereix el mont Antzeri, a Zilbeti, augmenta aquests dies amb la iniciativa de la Coordinadora Monte Alduide, plataforma per a la defensa dels seus boscos, de pintar sobre un llenç de faigs el Gernika com a símbol de “l’agressió i destrucció” que Magnesitas pretén portar a terme amb la tala de més de cent mil plantes de fageda. 

Per a més informació:

· La Coordinadora Monte Alduide pinta el 'Guernica' en las hayas

Gleditsia triacanthos, l´acàcia de tres espines

La protegeix una inexpugnable coraça espinosa

L´acàcia de tres espines, de nom científic Gleditsia triacanthos, és una lleguminosa arbòria originària de Nord-Amèrica. Com el seu nom indica (tri-acanthos = tres espines) una de les característiques que millor la defineixen són les seves espines que solen tenir tres puntes, una central molt llarga i dues laterals més curtes. Però no sempre és així, ja que en l´edat adulta cobreix la seva soca i branques més gruixades amb espines amb múltiples ramificacions espinoses, molt diferents a les que solen protegir les branques més primes.

 Temible espina de Gleditsia triacanthos amb les típiques tres puntes. Les espines recent brostades encara tendres són verdes, quan es comencen a lignificar adquireixen un bellíssim color vermell intens com la de la imatge i quan envelleixen i endureixen com l´acer tornen d´un color marró obscur gairebé negre. (Recoman ampliar aquesta i les següents fotografies per a veure millor els detalls).

En aquesta Gleditsia andalusa bastant jove fotografiada a "Los Jardines de Murillo" de la ciutat de Sevilla es poden veure les espines molt ramificades que defensen la soca. En realitat són branques modificades en forma d´espines i brosten directament de les gemmes del tronc i branques principals.

Aquest és l´aspecte de la soca d´una vella Acàcia de tres espines amb una coraça inexpugnable que la defensa exitosament del animals fitòfags. Com podem veure les espines estàn molt ramificades i imbricades entre elles i com que estàn ja ben lignificades tenen un color molt obscur, pràcticament el mateix que l´escorça. L´exemplar féia uns 12 metres i la vaig fotografiar als "Jardins du Gran Palais" de la ciutat de París, aprop de la Catedral de Nôtre Damme.

Em va sorprendre tant aquest arbre que li vaig agafar unes quantes bajoques que semblaven garroves.

Quan vaig arribar a Mallorca vaig sembrar unes quantes llavors. D´una d´elles va néixer aquesta acacieta tendre i vulnerable encara sense cap espina. Ara, set anys després, ja fa uns 4 metres d´altària i comença a fer goig. L´espina vermella de la primera foto és d´ella.

Aquesta és la seva primera inflorescència amb unes floretes en raïm molt poc vistoses. La fotografia és del mes de maig.

I aquí teniu el motiu de l´existència de les espines que no és altre que protegir del barram dels mamífers fitòfags els nutritius brots tendres primaverals. Molts pocs s´atrevirien a menjar-se aquestes fulletes novelles amb un guarda-espatlles tan temible.

Els xiprers ignífugs de Xèrica

La combustió de la flora mediterrània

El misteri del xiprer ignífug

Panoràmica de la parcel·la de xiprers de Xèrica, a Castelló, que va sobreviure al gran incendi del juliol passat. (Bernabé Moya / Imelsa)

• Una parcel·la de Castelló amb 946 arbres va sobreviure al gran incendi del juliol

• Els experts debaten si aquesta espècie pot ser apta com a reforç en tallafocs i vorals

El devastador incendi que va afectar l’interior del País Valencià el juliol passat va arrasar sense contemplacions 40.000 hectàrees d’alzines, pins, roures petits i savines, així com de diversos cultius agrícoles, però les flames van fer una sorprenent excepció quan van arribar a un terreny del municipi de Xèrica (Castelló) on fa dues dècades es van plantar 946 xiprers dins d’un programa experimental. Allà el foc es va frenar en sec i no va passar. Mesos després, els xiprers segueixen amb la seva verdor estrident al costat de la desoladora cendra.

Que la parcel·la suportés un incendi d’aquelles característiques va aixecar diverses hipòtesis, però els responsables de l’experiment, que han presentat les seves conclusions en un seminari científic celebrat a València, estan convençuts que va ser exclusivament pels xiprers. Un d’ells, Bernabé Moya, botànic i especialista en arbres monumentals de l’empresa pública Imelsa (Diputació de València), es mostra esperançat i insisteix en la possibilitat de fer servir xiprers per reforçar l’acció dels tallafocs (per exemple, com a perímetres de protecció en urbanitzacions o en vorals d’autopistes). Els xiprers cremen, per descomptat, però menys que altres espècies arbòries. «No és cap solució als incendis, sinó una eina més», precisa.

Des de fa 20 anys / La parcel·la fa 8.900 metres quadrats. Els arbres, que pertanyen a diversos cultivars de xiprer, es van plantar fa 20 o 24 anys en una alineació de retícula, amb una separació de tres metres. Entre els xiprers i la resta del bosc hi havia un camí perimetral, però en una part es produïa el contacte directe «i el foc no va penetrar», insisteix el botànic.

No ho té tan clar Juli Pausas, investigador del CSIC al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (Cide), també a València. En la seva opinió, la causa per la qual els xiprers no van cremar és que no es tocaven entre ells, a causa del seu port alt i estret, i així no hi havia massa combustible perquè les flames avancessin. «Potser triguen més a cremar, però els xiprers no són en absolut ignífugs –diu Pausas–. Posats a escollir espècies, en aquesta situació podrien haver funcionat igual o millor els garrofers, els ametllers i, per descomptat, les alzines sureres».

Alguns dels ponents del congrés van ser convidats a visitar la zona i observar in situ el suposat miracle. «Fins i tot els més escèptics van considerar que, com a mínim, és una línia que hem de seguir estudiant –respon Moya–. Jo convido la gent que no ho ha vist que s’hi acosti i ho comprovi».

Pausas, no obstant, insisteix que es coneixen altres boscos supervivents en condicions similars d’alineació, «fins i tot amb pins pinyoners». «Jo no dic que no pugui ser útil en algunes situacions –prossegueix l’investigador del CSIC–, però compte amb despertar falses expectatives». Pausas recorda que als jardins de Califòrnia està prohibit la plantació de xiprers precisament pel risc d’incendis.

Les dues raons / Moya atribueix la supervivència dels xiprers a dos factors. El primer és la fullaraca: a causa de la mida mil·limètrica de les fulles, al terra circumdant a l’arbre s’hi forma una mantell molt dens que reté la humitat. En canvi, les grans acícules del pi deixen passar l’oxigen i quan les flames hi arriben es propaguen més perquè fan combustió amb més facilitat. El segon factor té a veure amb la capçada del xiprer, que és molt densa. «És el mateix motiu: hi ha menys oxigen i, per tant, es dificulta la inflamació i la combustió», conclou.

Les investigacions s’emmarquen en el projecte europeu CypFire, en què participen 13 instituts d’investigació de diversos països de la conca mediterrània. El centre coordinador, i on es porten a terme les proves d’inflamabilitat i combustió, és a Florència.

Antonio Madridejos

Barcelona

• Article publicat a El Periódico de Catalunya el 07.09.2012

Un enemic dels arbres, un enemic dels homes

Un cap de fibló al Clot d’Aubarca

La nit del 12 al 13 de setembre va ser fatídica per les finques situades al Clot d’Aubarca. Un cap de fibló arrasava en minuts la feina d’anys. Els efectes després del seu pas: hectàrees d’olivar afectades amb arbres arrabassats d’arrel, branques esqueixades i cimals tronxats; centenars d’alzines centenàries tombades i arrabassades; mortaldat de bestiar oví; i afeccions molt fortes a teulades de les cases de possessió.

  Segons l’investigador de la UIB i meteoròleg Miquel Salamanca, es podrien haver donat fenòmens d’Esclafit, a més d’un cap de fibló. Explicava que aquest fenòmen, l’esclafit, són cops de vent molt forts i localitzats, que no segueixen el patró d’un cap de fibló. En un principi s’havia dit que a dins del clot hi havia hagut vents de 140 km/h, però després d’investigar el terreny, les estimes calculaven vents de més de 250 km/h. Els caps de fibló registrats a Balears normalment han estat de nivell F0, aquest es va dir que havia estat de nivell F1, ara ja es parla de nivell F2 o F3 (Escala Fujita-Pearson). Observant el paisatge semblava com si un gegant hagués anat trepitjant aquí i allà o hagués pegat martellades sobre el terreny. Algunes de les finques afectades varen ser Can Pontico, Son Llobera, Son Colom, Son Colomí, Ses Tosses i Aubarca.

 

 Qualsevol comentari que es vulgui fer per descriure el resultat del pas del cap de fibló quedaria curt, el panorama era esfereïdor. La finca on habita en Martí de son Colom va patir de bon de veres l’engronsada. L’alzinar ha quedat ben tocat, totes les alzines que vorejaven el torrent de Lluc hi havia pegat a dins. Les alzines que han quedat dretes estan esqueixades i esmotxades a la mala. Les grans alzines centenàries, de diàmetres impressionants, que hi havia rere les cases i que servien de sestador natural a les ovelles, totes tombades. Aquestes alzines grandioses havien servit any rere any, d’ençà dècades, per tondre-hi les ovelles davall. Eren molt més que un alzinar. En aquest redol ara sembla que hi hagi caigut una bomba. La feina per retirar tota la llenya que ha caigut i que ha quedat emmallada serà immensa. Ja s’han començat les tasques de neteja amb amics, però hi ha tant per fer que sembla que no es pugui acabar mai.

 

Foto: Àlexandre Forteza

 

Foto: Àlexandre Forteza

 

Foto: Àlexandre Forteza

Una alzina solitària, immensa, amb prop de 5 tones de llenya va ser moguda 15 metres i girada a l’inrevés. Una altra, empeltada d’aglà dolç en temps immemorables...ben esqueixada. “No en menjarem pus d’aglans dolços torrats!...” Tot l’ametlerar i el garroverar arrabassats, part de l’oliverar també. “No només es perd l’esplet d’enguany, es perd ja per tota la vida...” comentava en Martí. Alzines de 300, 500 anys? Tombades com si fossin herba. Una olivera que estava arrelada entre les roques, tallada arran de pedres i traslladada ben enfora.

 

Foto: Àlexandre Forteza

Una de les feines més urgents és la neteja del torrent davant les imminents pluges de la tardor, però restarà també arreglar la destrossa de l’alzinar, la de l’olivar, les cases...La pena més gran, que encongeix el cor dels qui estimen aquestes finques és que una teulada es pot recompondre, però un alzinar o alzines centenàries no es recuperen amb feina, passaran dècades fins que hi tornin a ser.

 

Rafel Mas, Búger 5 d'octubre de 2012 

resta de fotos R.Mas

De pluja, tòtils i estípules

Sort de la pluja i dels plàtans

Plou per Sant Miquel i el arbres ho agraeixen: a la ciutat només estan eixerits un parell de mesos a l’any. Quan no és la repelada hivernal és la cendrosa i quan no l’eixut estiuenc, el cas és que pateixen. 

Ja fa unes quantes hores que plou i tot està net i lluent. Venen ganes d’agafar unes katiusques i començar a saltar pels bassals! 

Sort en tenim de que la pluja no és de cap color i és amiga de tothom!
 

Torno d’una fugida cap endavant i em trobo amb els estralls habituals. 

Veig les notícies de la televisió: A Síria ja van per l’any i mig de guerra i un centenar de milers de morts mentre el món s’ho mira de lluny. Alep ha caigut. 

Sabíeu que el nom en llatí del pi blanc (Pinus halepensis) ve a dir que és de la ciutat d’Alep?

Aquí la guerra és d’una altre forma: els atacs econòmics són igualment destructors. Estem a un pas de l’esclavatge i alguns polítics encara no saben amb quin carnet de patriota ens volen fer combregar. No hi ha cap família que no pateixi els desastres de les restriccions que ens han imposat. Pels afortunats que podem treballar la norma és la desregulació de qualsevol dret. Ha plogut però aquí no s’escolta el cant dels tòtils, viuen lluny de la ciutat. 

Rebo la carta d’un molt bon amic -que de tant en tant escolta els tòtils- que vull compartir amb vosaltres : 

Queixa al parlament europeu per les declaracions del vicepresident Vidal-Quadras. Cal que ens fem respectar denunciant els antidemocràtics que no volen deixar decidir lliurement. 

Adreça de correu del president Europeu: president@europarl.europa.eu 

Tema: Actions to discipline Mr. Vidal-Quadras 

Text: 

Dear sir, 

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. AlejoVidal-Quadras, member of the European Parliament, against the Catalans' right to decide their national future, asking for a Spanish army-led action against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if

we decide democratically to secede from Spain. 

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute. 

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members. 

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing the most basic democratic and human right: the self-determination right. 

Yours sincerely, 

(la vostra signatura)

Benvolgut senyor, 

Com català i europeu, vull expressar la meva gran preocupació per les declaracions realitzades avui (setembre de 2012, del 28) pel Sr Alejo Vidal-Quadras, membre del Parlament Europeu, en contra del dret dels catalans a decidir el seu futur nacional, sol·licitant una acció militar dirigida per espanyols contra Catalunya, els seus ciutadans i les seves institucions democràtiques si decidim democràticament separar-nos d'Espanya. 

Com es pot entendre, les declaracions fetes pel Sr Alejo Vidal-Quadras semblen provenir d'una persona de ment no democràtica, i que recorda perillosament el règim militar feixista de la dictadura de Franco. D'altra banda, aquest discurs enfonsa el prestigi democràtic del Parlament Europeu en un descrèdit total. 

Espero que es prenguin les mesures adequades per disciplinar el Sr Vidal-Quadras i prevenir futures actituds similars no democràtiques d’altres membres del Parlament Europeu.
Com català espero una clara declaració del Parlament Europeu en contra de l'ús de la força armada contra els països que apliquen el dret més bàsic democràtic i humà: el dret d'autodeterminació. 

El saluda atentament, 

(la vostra signatura)

Potser que jo també m’engresqui a escriure cartes d’aquestes, ni que sigui per raons mediambientals. 

Sortosament he trobat plàtans que amb les seves estípules ens expliquen cap on es decanten…amb il·lusió! 

J.D.Fernàndez i Brusi

Perquè la figuera mascle es perfuma com femella

  
Un curiós estudi de la reproducció de les figueres

Avui he rebut el resum setmanal dels articles publicats per l´associació francesa "Tela Botanica".  El primer article m´ha sobtat: "Porquoi le figuier mâle se parfume en femelle". He intentat fer la traducció i aquí la teniu:

---"Carinyo, no facis res, jo m'encarrego de tot" és sens dubte una de les mentides més comunes en l'espècie humana. No obstant això, és una veritat en el cas de la figuera mediterrània que només es troba en les nostres latituds temperades i per tant és l'única que ha de passar per un hivern. La cabrafiguera, la figuera masculina, no escatima cap "esforç" per a que els seus pol·linitzadors tenguin èxit en la seva missió: els protegeix, els mima i ... els enganya. Així és com ho fa.

Blastophaga psenes femella dins una figa flor de cabrafiguera mascle al maig.

Igual que molts dels seus congèneres, el Ficus carica depèn d'una sola espècie, una mini-vespa anomenada Blastophaga psenes, per a assegurar la pol·linització. Es tracta en realitat d'un procés d'intercanvi de recompenses: a canvi del transport del pol·len, la Blastophaga té dret a pondre els seus ous dins les figues ...però només dins les que produeixen les figueres mascles. Aquestes de fet realitzen el paper de vivers de vespes amb la seva floració primaveral. Mentre que les figueres femenines encara no han entrat en acció, les masculines donen les seves primeres figues de l'any (aquestes són simplement borses de flors). Atrets per l'olor que emeten les figues, els insectes que surten de la seva letargia hivernal acudeixen per a pondre els ous. La primera aportació de la figuera mascle a la perpetuació de l'espècie està garantida: multiplicar el nombre de pol·linitzadors durant l'estiu.

Quan en l'estació càlida les figueres femelles comencen a florir produint figues, les figueres mascles fan evidentment el mateix i es podria dir que no hi ha més que esperar al fet que les blastophagues compleixin amb la seva missió de transportadores de pol·len. Però no és tan simple. Dels centenars de milers d'espècies de plantes amb flors que existeixen, el Ficus carica pertany de fet a unes 7.500 espècies que no juguen net amb els seus pol·linitzadors. La figuera no dóna cap recompensa a les vespes femelles que atreu amb la seva olor, encara portant el pol·len: no els permet fer la posta dins les figues, ja que és el lloc adequat per a la seva pròpia fruita. Les blastophagues no poden penetrar els llargs estils de les diminutes flors femelles amb el seu curt ovipositor i moren sense haver dipositat els seus ous. No és necessari ser un botànic per a adonar-se que existeix un risc evolutiu important per a la planta si només són les cabrafigueres mascles les que practiquen el mutualisme amb el pol·linitzador. El perill és que les vespes visitin només els arbres masculins i ignorin els femenins.

Detall de la Blastophaga psenes anterior que ha perdut les ales en entrar per l´estret ostiol del siconi.

Tret que ... Tret que els insectes no siguin capaços de diferenciar els primers dels últims. S'exerceix de fet una forta pressió de selecció sobre la planta per a que el gènere que no ofereix cap recompensa es faci passar pel que sí la dóna. En el cas que ens ocupa per a que la figuera femella emeti una aroma similar al que propaga la figuera mascle. Com acaba de demostrar un interessant estudi francès publicat al juliol per Ecology Letters, aquest mimetisme químic existeix precisament en la figuera mediterrània, però funciona ... en l'altra direcció! És la figuera mascle la que altera la composició del perfum quan els arbres femella produeixen les seves flors. El perfum que emet a l'estiu és significativament diferent al de la primavera i s'assembla a l'olor de les femelles. Amb les olors barrejades les blastophagues són incapaces de distingir el sexe de les figues i visitaran tots dos sexes, la qual cosa garanteix la pol·linització.

L'estudi no només ha demostrat les modificacions químiques d'aquestes olors, sinó que també ha verificat que els insectes són sensibles a ells mitjançant la tècnica d´electroantenografía. Aquesta consisteix a mesurar la resposta elèctrica de l'antena de l'insecte quan s'exposa als components de la fragància. Per a aconseguir-ho s'ha de col·locar un elèctrode a l'antena i un altre al cos de l'insecte, la qual cosa va resultar particularment difícil en el cas de blastophaga per que en aquesta mini-vespa només 3 mil·límetres separen l'extrem de l'antena de l'altre extrem del cos!

Melosa, sucosa i apetitosa polpa d´una figa Carlina amb les petites llavors fertilitzades pel pol.len aportat per l´avespeta Blastophaga psenes.

Al final de la història, veiem fins a quin punt la figuera masculina inverteix el seu rol en la reproducció i en les "tasques domèstiques": després d'haver donat allotjament a les blastophagues, acaba enganyant-les ... però també gratificant-les. De fet, serà en les figues d'estiu de la cabrafiguera mascle on pondran els ous del que serà la generació de vespes de la següent primavera. Ja de per si fascinants, les relacions entre plantes i insectes assoleixen amb aquest curiós cas de mimetisme químic un increïble nivell de complexitat.

Adreça de Tela Botanica:  Tela Botanica

Libre de plantar vinyes e arbres

Una aproximació a l'agricultura del segle XV: què es plantava, sembrava, empeltava i menjava fa cinc-cents anys

Xavier Luna-Batlle (ed.), Libre de plantar vinyes e arbres... (Tractat d'agricultura del s. XV), Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Universitat de Barcelona - Ministeri de Ciència i Innovació, Barcelona, 2011, 79 pàg.

Aquest llibret transcriu un manuscrit del final del segle XV que un escrivà anònim del Maestrat (País Valencià) va copiar d'una obra prèvia desconeguda. A part de l'interès que té des del punt de vista de la història dels dialectes del català, aquest text té un notable interès com a llibre agronòmic escrit a la fi de l'edat mitjana. A continuació copiem algun dels encapçalaments dels nombrosos apartats de l'obra:
De plantar vinya. De sembrar vinya. De plantar parra. De morgonar vinya. De exobrir vinya. De podar vinya. De podar picapolla. De cavar vinya. De magencar vinya. De spampotar (sic) vinya. De femar vinya, etc. De plantar figueres. De plantar taronger. De plantar limoner. De plantar poncirer e aranger. De plantar cirer o ginjoler. De plantar rosés. Qui vol plantar pomers e maçaners. De plantar magraners. De plantar morers. De pins. De plantar cipresses. De plantar oliveres. De plantar àlbers. De plantar e sembrar murtra. De plantar vímens. De plantar canyes. De plantar bardiça. De adur amplelts, etc. De empeltar alberquoquer. De empeltar nespler. De empeltar garrofer. De empeltar ameller. De empeltar o enprenyar palmera, etc. Dels X fruyts que menge hom tot (rahïm, figua, poma, pera, móra, arboça, serva, codony, poncir, limó). De los X fruyts que menge hom lo defora. De los X fruyts que menge hom lo dins. De quatre arbres que fan hun fruyt en una fulla. De arbre que fa fruyt e no fa flor. De empeltar carabasses. De empeltar porros. De sembrar forment, ordi, spelta, avena, centeno e altres sements. De sembrar mill e tramella. De sembrar dacça. De sembrar alfàlfeç. De sembrar tramuços. De sembrar legums, etc. De cols de ivern. De cols de Pascha, etc. De erbolam. De spinachs. De letugues. De alls. De scalunyes. De porros e cebes. De ràvens. De pastanagues. De naps. De xerevies. De xufes. De carabaces. De melons, albudeques, cíndries, cogonbres e albergínies. De sembrar julivert. Si volets fer vi que·s apella rosat de Belna. Si volets fet vi violat. Si volets fer vi ab spècies, etc.

Jordi Bolòs

· Resenya publicada al bloc Viure a la baixa edat mitjana el 06.09.212

Finals d'estiu12

Fotos JV 5set12.

Sobre la investigació dels incendis intencionats

Incendis intencionats i negligències

Amb la manca de resultats quan a la determinació dels culpables dels incendis intencionats d’aquests dos darrers estius, hi ha una negligència clamorosa dels funcionament de les àrees d’investigació d’aquests, tant per part de la fiscalia, policia judicial, Seprona, com de la Conselleria. 

Val a dir, sense que en sigui raó principal, que la creació del cos d’Agents de Medi Ambient per part del primer pacte de progrés, va significar un abans i un després en prendre’s seriosament la investigació de les causes dels incendis forestals. Posteriorment, amb l’arribada del Govern Matas amb Jaume Font i Antonio Gómez a la Conselleria, es va desmantellar el poc que s’havia intentat construir en aquest sentit.

Una vegada tornades, difícilment, les coses a lloc, ha costat molt fer entendre que molts dels incendis que es donaven com a negligències, llosques, motors etc. eren en realitat de clara intencionalitat. Especialment ho eren i són els que tenen motius ramaders i cinegètics i que encara es qüestionen, com el de l’any passat a sa Carbonera-Carrossa d’Artà o a la marina de Santa Margalida.

Ara no rebem més que les conseqüències d’una feina mal feta, com sempre sol passar quan les coses es fan malament. Fora de fanfarronades habituals en els escenaris de la cosa, allò cert és que hi ha una manca de resultats clamorós en el resultat de determinar els culpables dels incendis intencionats. Si la causa ja no es considera intencionada, llavors ja no se n’ha de parlar més, l’incendiari o piròman poden restar tranquils. Si la causa es considera intencionada, fins ara, la investigació arribava aquí o poca cosa més.

Què es pot fer més? Molt clar, per exemple en el cas d’incendis determinats com intencionats per raons cinegètiques o ramaderes (cabres sobretot): historial del lloc, investigació del personal relacionat amb el lloc, intervenció de telèfons, seguiments, instal·lació de càmeres... res que no sigui allò habitual en casos criminals i que si és necessària l’autorització judicial hi ha arguments més que sobrats per a obtenir-la.

El problema és que fins ara aquest tipus de causa criminal relacionada amb els incendis forestals no es prenia seriosament ni per part dels polítics responsables, que només espera que es posi a ploure, ni per part de l’opinió pública, que sovint dona la culpa directament als boscos perquè són “bruts”, ni per l’administració i els seus funcionaris, perquè la desesperança ha quallat fort en el poc personal interessat en la millora d’aquest apartat, degut sobretot a manca de suports i de mitjans tècnics, policials i judicials, ni per part dels més íntimament relacionats amb la forest, científics i naturalistes, aquests darrers més per una actitud d’omissió, com si no anés amb ells el problema.

A la fiscalia sovint li costa poc arxivar qualsevol causa d’incendis on no es troba els culpables, i no hauria de ser així, al contrari, hauria de dotar de suport judicial i de personal propi als equips habituals d’investigació. 

Tornant a parlar d’exemples, no cal més que repassar el que ha passat aquests darrers deu anys. Per exemple i pel que fa a la recurrència d’incendis a la zona entre la carretera d’Artà a Alcúdia i Betlem, de la dotzena llarga d’incendis intencionats no se n’ha resolt cap pel que fa a la identificació del culpable. Per començar en alguns d’ells se’n determinaven com a causes, les llosques, motors amb mal funcionament... i aquí s’acaba la cosa. Tampoc i coneixent la probabilitat alta de que es provoquessin incendis intencionats en aquesta zona, no s’ha desplegat cap dispositiu especialment tècnic de detecció del criminal, llevat de qualque vigilància esporàdica i aleatòria.

Amb tot no vull dir que sigui gens fàcil trobar als culpables, però sí que dic que no haver fet res durant tants d’anys per prendre’s seriosament el problema, no és només una negligència de responsabilitat política, administrativa, professional i fins i tot de l’opinió pública greu, sinó que a més ha facilitat la proliferació dels incendis que tenim ara. 

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró, 19 d'agost de 2012.