dimecres, 10 d’octubre de 2012

Els xiprers ignífugs de Xèrica

La combustió de la flora mediterrània

El misteri del xiprer ignífug

Panoràmica de la parcel·la de xiprers de Xèrica, a Castelló, que va sobreviure al gran incendi del juliol passat. (Bernabé Moya / Imelsa)

• Una parcel·la de Castelló amb 946 arbres va sobreviure al gran incendi del juliol
• Els experts debaten si aquesta espècie pot ser apta com a reforç en tallafocs i vorals

El devastador incendi que va afectar l’interior del País Valencià el juliol passat va arrasar sense contemplacions 40.000 hectàrees d’alzines, pins, roures petits i savines, així com de diversos cultius agrícoles, però les flames van fer una sorprenent excepció quan van arribar a un terreny del municipi de Xèrica (Castelló) on fa dues dècades es van plantar 946 xiprers dins d’un programa experimental. Allà el foc es va frenar en sec i no va passar. Mesos després, els xiprers segueixen amb la seva verdor estrident al costat de la desoladora cendra.
Que la parcel·la suportés un incendi d’aquelles característiques va aixecar diverses hipòtesis, però els responsables de l’experiment, que han presentat les seves conclusions en un seminari científic celebrat a València, estan convençuts que va ser exclusivament pels xiprers. Un d’ells, Bernabé Moya, botànic i especialista en arbres monumentals de l’empresa pública Imelsa (Diputació de València), es mostra esperançat i insisteix en la possibilitat de fer servir xiprers per reforçar l’acció dels tallafocs (per exemple, com a perímetres de protecció en urbanitzacions o en vorals d’autopistes). Els xiprers cremen, per descomptat, però menys que altres espècies arbòries. «No és cap solució als incendis, sinó una eina més», precisa.

Des de fa 20 anys / La parcel·la fa 8.900 metres quadrats. Els arbres, que pertanyen a diversos cultivars de xiprer, es van plantar fa 20 o 24 anys en una alineació de retícula, amb una separació de tres metres. Entre els xiprers i la resta del bosc hi havia un camí perimetral, però en una part es produïa el contacte directe «i el foc no va penetrar», insisteix el botànic.
No ho té tan clar Juli Pausas, investigador del CSIC al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (Cide), també a València. En la seva opinió, la causa per la qual els xiprers no van cremar és que no es tocaven entre ells, a causa del seu port alt i estret, i així no hi havia massa combustible perquè les flames avancessin. «Potser triguen més a cremar, però els xiprers no són en absolut ignífugs –diu Pausas–. Posats a escollir espècies, en aquesta situació podrien haver funcionat igual o millor els garrofers, els ametllers i, per descomptat, les alzines sureres».
Alguns dels ponents del congrés van ser convidats a visitar la zona i observar in situ el suposat miracle. «Fins i tot els més escèptics van considerar que, com a mínim, és una línia que hem de seguir estudiant –respon Moya–. Jo convido la gent que no ho ha vist que s’hi acosti i ho comprovi».
Pausas, no obstant, insisteix que es coneixen altres boscos supervivents en condicions similars d’alineació, «fins i tot amb pins pinyoners». «Jo no dic que no pugui ser útil en algunes situacions –prossegueix l’investigador del CSIC–, però compte amb despertar falses expectatives». Pausas recorda que als jardins de Califòrnia està prohibit la plantació de xiprers precisament pel risc d’incendis.

Les dues raons / Moya atribueix la supervivència dels xiprers a dos factors. El primer és la fullaraca: a causa de la mida mil·limètrica de les fulles, al terra circumdant a l’arbre s’hi forma una mantell molt dens que reté la humitat. En canvi, les grans acícules del pi deixen passar l’oxigen i quan les flames hi arriben es propaguen més perquè fan combustió amb més facilitat. El segon factor té a veure amb la capçada del xiprer, que és molt densa. «És el mateix motiu: hi ha menys oxigen i, per tant, es dificulta la inflamació i la combustió», conclou.
Les investigacions s’emmarquen en el projecte europeu CypFire, en què participen 13 instituts d’investigació de diversos països de la conca mediterrània. El centre coordinador, i on es porten a terme les proves d’inflamabilitat i combustió, és a Florència.
Antonio Madridejos
Barcelona
Article publicat a El Periódico de Catalunya el 07.09.2012

3 comentaris:

Joan Bibiloni ha dit...

Molt interessant, si senyor. Ara falta fer les proves pertinents per a demostrar-ho. Els boscos de xiprers de Grecia es cremen o també son ignifugs?

jd ha dit...

Jo em decanto per l'opinió d'en Pausas.
A mi m'afraden les paelles fetes amb pi blanc rematades amb xiprer i romaní...

NUT LADEM ha dit...

HOLA
UN BLOG MOLT INTERESSANT
PASSA PEL MEU PER RECOLLIR UN REGAL

GRACIES