Sobre la investigació dels incendis intencionats

Incendis intencionats i negligències

Amb la manca de resultats quan a la determinació dels culpables dels incendis intencionats d’aquests dos darrers estius, hi ha una negligència clamorosa dels funcionament de les àrees d’investigació d’aquests, tant per part de la fiscalia, policia judicial, Seprona, com de la Conselleria. 

Val a dir, sense que en sigui raó principal, que la creació del cos d’Agents de Medi Ambient per part del primer pacte de progrés, va significar un abans i un després en prendre’s seriosament la investigació de les causes dels incendis forestals. Posteriorment, amb l’arribada del Govern Matas amb Jaume Font i Antonio Gómez a la Conselleria, es va desmantellar el poc que s’havia intentat construir en aquest sentit.

Una vegada tornades, difícilment, les coses a lloc, ha costat molt fer entendre que molts dels incendis que es donaven com a negligències, llosques, motors etc. eren en realitat de clara intencionalitat. Especialment ho eren i són els que tenen motius ramaders i cinegètics i que encara es qüestionen, com el de l’any passat a sa Carbonera-Carrossa d’Artà o a la marina de Santa Margalida.

Ara no rebem més que les conseqüències d’una feina mal feta, com sempre sol passar quan les coses es fan malament. Fora de fanfarronades habituals en els escenaris de la cosa, allò cert és que hi ha una manca de resultats clamorós en el resultat de determinar els culpables dels incendis intencionats. Si la causa ja no es considera intencionada, llavors ja no se n’ha de parlar més, l’incendiari o piròman poden restar tranquils. Si la causa es considera intencionada, fins ara, la investigació arribava aquí o poca cosa més.

Què es pot fer més? Molt clar, per exemple en el cas d’incendis determinats com intencionats per raons cinegètiques o ramaderes (cabres sobretot): historial del lloc, investigació del personal relacionat amb el lloc, intervenció de telèfons, seguiments, instal·lació de càmeres... res que no sigui allò habitual en casos criminals i que si és necessària l’autorització judicial hi ha arguments més que sobrats per a obtenir-la.

El problema és que fins ara aquest tipus de causa criminal relacionada amb els incendis forestals no es prenia seriosament ni per part dels polítics responsables, que només espera que es posi a ploure, ni per part de l’opinió pública, que sovint dona la culpa directament als boscos perquè són “bruts”, ni per l’administració i els seus funcionaris, perquè la desesperança ha quallat fort en el poc personal interessat en la millora d’aquest apartat, degut sobretot a manca de suports i de mitjans tècnics, policials i judicials, ni per part dels més íntimament relacionats amb la forest, científics i naturalistes, aquests darrers més per una actitud d’omissió, com si no anés amb ells el problema.

A la fiscalia sovint li costa poc arxivar qualsevol causa d’incendis on no es troba els culpables, i no hauria de ser així, al contrari, hauria de dotar de suport judicial i de personal propi als equips habituals d’investigació. 

Tornant a parlar d’exemples, no cal més que repassar el que ha passat aquests darrers deu anys. Per exemple i pel que fa a la recurrència d’incendis a la zona entre la carretera d’Artà a Alcúdia i Betlem, de la dotzena llarga d’incendis intencionats no se n’ha resolt cap pel que fa a la identificació del culpable. Per començar en alguns d’ells se’n determinaven com a causes, les llosques, motors amb mal funcionament... i aquí s’acaba la cosa. Tampoc i coneixent la probabilitat alta de que es provoquessin incendis intencionats en aquesta zona, no s’ha desplegat cap dispositiu especialment tècnic de detecció del criminal, llevat de qualque vigilància esporàdica i aleatòria.

Amb tot no vull dir que sigui gens fàcil trobar als culpables, però sí que dic que no haver fet res durant tants d’anys per prendre’s seriosament el problema, no és només una negligència de responsabilitat política, administrativa, professional i fins i tot de l’opinió pública greu, sinó que a més ha facilitat la proliferació dels incendis que tenim ara. 

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró, 19 d'agost de 2012.

Balços vertiginosos

Dietari final

Segona ronda de mort a Vidabona

Per Vic, Ripoll i Ribes de Freser. Valenta pujada a Bruguera, l’ultim poblet. Gallines pel carrer. El Taga serè, que presideix majestuós la regió. El Sant Amanç, verd de vegetació, obert al Taga de braços i cames, embadalit d’enamorament. La Senyora del Taga, displicent, mira l’eternitat, des de les seves altures desarbrades, només coberta amb un sensual borrissol de gespa alpina. Els separa i els uneix inexorablement, indissolublement el Coll de Jou o de Ioga. Allà m’encamino des de Bruguera. No hi trobo ningú. Els arbres del camí i de les comes són pintats amb tots els cromatismes d’una fuga de Bach. El dia, esplèndid.

Passada l’alterosa portalada del coll de Jou penetro en el territori, un mar inacabable de muntanyes, un mar congelat de tempesta huracanada. Les onades d’entre mil i dos mil metres.

Caminet mig perdut, entre el Puig de l’Àliga (1437 m) i el Puig de la Caritat (1473 m), pel portell del Coll de la Tuta (“Tuta”: cova natural o artificial de poca grandària utilitzada de refugi o sopluig).

Tot plegat en una de les capçaleres de la Riba mala.

... I no pogué ser! No he pogut alliberar-me de l’embruix de la Riba mala. A l’altra banda dels balços vertiginosos, llueix al sol la fascinant policromia de tota la serra de Vidabona coronada pel turó del mateix bell nom (1479 m). Davant per davant d’on jo sóc s’obre temptador el Coll del Vent. Però un “mal vent ens separà” (Schiller-Maragall). No he tingut la “joia” de passar a l’altra banda.

Ribamala, ¿per què t’interposes entre mi i el meu destí?. Des d’on sóc, a mil metres, deu amagar-se el Santuari de Sta. Maria de Vidabona. No el puc veure. Només l’endevino, a la meva mateixa cota d’altitud. Montesquiu anomenaria jo a tot aquest muntanyam! Encara no he pogut veure mai Vidabona.

M’he assegut a la gespa alpina, flonja i compacta, decorada amb carlines i tifes de vaca perfectament dissecades pel gran taxidermista que em vigila des de dalt i que, murri, frueix pel meu patiment. Lentament, tot arrossegant-me, toco, amb la flauta de pastor, aquella Siciliana de Vivaldi en pur estat contemplatiu. El so, humil i penetrant, del flabiol omple les valls. Tots els ocells aturen, un moment, llurs xerrameques i enraonies. ¿Sabíeu que el so de flauta és tan pur perquè no el produeix la vibració de cap corda, de cap llengüeta ni de cap pell de bou, sinó que només vibra l’aire; ¿només el Vent puríssim?

Des del riu de Babilònia el cor em plora enyorat de la pàtria. “Sta. Maria, succume flebiles, in va pusilanimes”.

De tornada, cap al migdia, ja molt avall en un revolt del camí he tingut el consol de Santa Maria per al qui la pàtria enyora. Davant per davant, a l’altra banda del Ribamala, encimbellat, he vist per primera vegada el Santuari de Vidabona. He restat extasiat una bella estona. I finalment, ja en la terra dels homes he celebrat la visió amb una festa.

Avui he pujat a la barca. Caront ha intentat conduir-me a l’altra banda de l’Estígia, però, tot i que li he pagat l’òbol, no m’hi ha pogut dur.

Com Moisès en la muntanya de Fisga, a l’altra banda del Jordà, he estat castigat a morir sense entrar a la Terra Promesa, a les seves envistes.

“L’amor és dur com la mort.”

Arbres germinals

Envelleixen els arbres? 

 Jordi Martínez-Vilalta 

 Els arbres poden assolir edats fenomenals, gràcies, sobretot, al seu creixement modular, que implica un procés d’envelliment fonamentalment diferent del nostre. Tot i que el creixement i altres mesures del vigor dels arbres disminueixen amb l’edat, avui sabem que aquests canvis no són resultat d’un procés de senescència controlat genèticament, sinó que responen a l’augment de la mida i la complexitat estructural dels arbres a mesura que es fan vells. 

 Aquí podeu llegir la resta de l'article:

http://blog.creaf.cat/wp-content/uploads/2012/06/omniscelula28_2.pdf

 Gràcies.

Incendis urbans

Escalivades esgarrifoses

Vatua a Déu ! Infernal !

No hi ha res que més m’emprenyi que haver de llevar-me enmig d’un núvol de fum. Això castiga el psiquisme: genera la ràbia pròpia d’una agressió que queda sense resposta. Potser n’hauria d’aprendre dels arbres. M’agradaria viure en aquesta ataràxia arbòria, impertorbable davant la possibilitat d’acabar escalivat només per que un beneit així ho ha decidit.

Han calat foc a dos contenidors simultàniament i això ja passa de vandalisme. He preguntat un agent de l’autoritat però comunicava per a dir-ho finament. Suposo que la fiscalia tindria un punt de vista més original…Un arbre mai serà considerat una víctima i per sort no hi hagut desgràcies personals però, per a mi,el cas és esgarrifós.

És una vergonya total i absoluta que hores d’ara t’hagis d’anar a dormir contemplant la probabilitat de que pugui explotar el dipòsit de gasolina d’un vehicle sota el teu balcó.

Qui és més responsable, el piròman, l’urbanista, o el setge econòmic que genera la misèria del pertorbat ?

Sense cap mena de dubte: contenidors i arbres són incompatibles. És una ximpleria no posar-hi remei tenint en compte que aquest és tan trivial com canviar l’emplaçament dels contenidors. Mentre criminòlegs i paisatgistes s’ho pensen el cretinisme infecta el sistema, però sort n’hi ha dels bombers.

Salut i llarga vida als bombers !

J.D. Fernàndez i Brusi

· Arbres cremats, arbres rostits ·

· El cromatisme de l’escorça dels plàtans ·

Focs intencionats a Mallorca. Juliol 2012.

Els incendis i l'ésser humà. 

Aquest escrit té més aspiració de ser un reportatge fotogràfic que una altra cosa. Senzillament perquè vaig tenir la oportunitat d’ésser-hi. L’escena s’esdevé en un territori dels Països Catalans, ocupat per França... vull dir de part del territori de l’antic Regne de Mallorca, ara i aquí, però, ocupat per Espanya.

Una vegada realitzada aquesta introducció, prescindible pel que fa al nuu del tema, però malauradament necessària per a fumigar tant com sigui possible elements peperos del voltant i altres espècies semblants, amb tot allò que comporten aquests subjectes d’essència antidemocràtica i  de virulència contra la raó i la vida, passaré a parlar d’allò que realment m’agradaria parlar, que no és ni més ni menys que de la funció contradictòria, nociva i cooperativa, de l’ésser humà com element de l’ecosistema terrestre.

Si mirau aquestes fotos amb un poc de deteniment, comprovaren que en cap d’elles hi apareix un ésser humà. En canvi podeu veure el fum que ens indica la presència d’un foc, d’un incendi en aquest cas. Concretament es tracta  d’un incendi al terme de Calvià, son Caliu, que va devastar unes trenta hectàrees de vegetació forestal, perquè sí, i que encara al dia d’avui, tres dies després, dia 19 de juliol, resta actiu.

També podeu veure un aparell mecànic, volador, que anomenan helicòpter. Aquest aparell com sabeu necessita ser maniobrat per una persona. Aquesta persona, amb combinació amb altres persones que treballen des de terra, té com a missió, seguint ordres, carregar aigua i llançar-la al lloc que de manera més eficient ajudi a sufocar el foc o, en el seu cas, assegurar de manera directa les vides d’altres persones amb la seva acció.

És a dir que, posem per cas, si un ésser dotat del que nosaltres definim com de intel·ligència, aterrés a prop de son Caliu i hagués pogut contemplar com espectador els esdeveniments que s’hi ha produït, hauria contemplat, perplex, com un ésser humà encén en pocs segons la flama del que s’esdevé un gran incendi i poc després altres éssers humans, ajudats de maquinària i aparells diversos, gasten molta energia i temps en sufocar-lo.

Com es pot entendre que una espècie animal, una més tan sols de totes les que formen la biodiversitat de la terra, pugui tenir comportaments tan contradictoris i a la vegada tan agressius contra el seu propi territori i espècie?

Si hem de ser honests, no ho podem atribuir tan sols a un defecte fisiològic d’alguns individus. Basti l’exemple de les guerres passades i recents, Vietnam, Bòsnia, Iraq, Síria... Déu n’hi do si retia allò del napalm per calar foc o les dioxines per desfullar boscos. I que jo sàpiga ningú no ha estat jutjat per això, senyal que ho feren molt bé, baix del punt de vista de la justícia humana i divina.  

Per tant gairebé hauríem de considerar com a minúcies l’existència de vuit o més incendis diaris i dotzenes d’hectàrees de boscos cremades a Mallorca en poc menys de quinze dies de juliol?

Tan mateix, torn a repetir com ja he dit altres vegades, que pels polítics de la mena que ens governen, d’allò que no es parla, no existeix. Si qualcú dubta d’aquesta opinió que escolti demà mateix o qualsevol dia la manipulació d’IB3 i sabrà el que vull dir. I ja no en parlem quan es posi a ploure.

És increïble comprovar també, en molta altra gent i en particular la que gaudeix d’estatus econòmic, social o intel·lectual elevat, universitari en molts casos, com tenen d’equivocades les idees relacionades amb tot el que envolta els incendis forestals i les seves causalitats.

Talment com passa en tot allò que es refereix al món forestal, existeixen idees preconcebudes, gairebé inamovibles, però al meu parer sense fonaments o directament equivocades, que impedeixen una anàlisi i sobretot una practica seriosa per enfrontar la magnitud del problema.

Com era allò que deia l’any passat un conseller de Medi Ambient sobre un ramat d’ovelles i les brigades forestals?

Per altra banda, mai he pogut entendre com una persona es pot definir com ecologista, sensible amb la conservació dels ecosistemes, de la naturalesa, amant de la bellesa, de l’art, formadora del pensament progressista i humanista o activa en les diferents lluites de justícia o alliberament social, i a la vegada viure en una residència que ha devastat un ecosistema forestal o agrícola de terra fèrtil, sense necessitat.

Mentre tant, éssers humans que no van de tantes cabòries com les que jo explic aquí, lluiten realment, directament, per afavorir l’extinció dels focs provocats per piròmans o incendiaris que mai són descoberts ni jutjats. Ho fan, sí, a canvi d’un salari que a cada moment els qüestionen i retallen, amb pocs mitjans, però, vos ho puc assegurar, amb una professionalitat i dedicació enorme, que commou. Des de l’aire i des de terra. Éssers humans.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró 19 juliol 2012.

Fotos JV18jul12.

Els fruits de les lleguminoses arbòries

Les seves bajoques adopten unes formes sorprenents

Les lleguminoses, una de les families botàniques més nombroses i més cosmopolites de la Terra, són vertaderes campiones de la supervivència. Se les saben totes. Durant milions d´anys han jugat amb la genètica i amb l´atzar intentant trobar mutacions exitoses, modificacions adaptatives en la seva anatomia i estratègies reproductives increibles que els han permès sobreviure a milers de canvis climàtics. No han dubtat a associar-se en simbiosi amb les formigues, transformant les seves espines i les seves tiges en petits formiguers a canvi de la protecció dels insectes.

Bajoca d´Enterolobium contortisiliquum d´Amèrica del Sud, anomenada Orella de negre, les llavors de la qual estàn envoltades per un teixit esponjós com suro tou, que li dona una gran flotabilitat i li permet surar damunt l´aigua de les riberes de rius i llacs a la recerca de nous territoris.

Les bajoques de les lleguminoses han desenvolupat ales i han volat cap a terres d´ultramar amb els vents huracanats, colonitzant noves illes de lava sorgides dels volcans submarins.

 Sàmares alades de la lleguminosa sud-americana Tipuana tipu.

Han viatjat còmodament dins els budells dels inmensos i pacífics dinosaures herbívors, dels mamuts siberians vestits amb abrics de llana, dels rinoceronts europeus, asiàtics i africans de pell impenetrable, dels robusts bisons que durant milions d´anys recorregueren lliures i feliços les interminables praderes nord-americanes i euro-asiàtiques, dels cangurs rojos i grisos australians, de les girafes gegantines que es mengen les bajoques de les acàcies espinoses com si fossin delicioses llepolies, dels nyus, les zebres, els antílops i les gazeles africanes que durant milions d´anys han recorregut el mateix trajecte del Serengueti cap al Masai Mara i viceversa, tres mil quilòmetres anar i tornar, espargint amb els seus excrements les llavors de les pastures de les sabanes, dels guanacs sud-americans que dispersen les llavors de les herbes de la Patagònia mentre admiren el vol del magestuós còndor dels Andes i dins el gavatx de les aus corredores com els casuaris, nyandús, estruços, emús i els extints ocell elefant de Madagascar, moa de Nova Zelandia i dodo de les Illes Maurici.

Bajoques de la lleguminosa sud-africana Erythrina caffra, anomenada Arbre del corall sud-africà, un dels arbres ornamentals subtropicals més formosos del món.

Bellíssima Erythrina caffra a un passeig de la ciutat alacantina d´Elx.

Les flors de l´arbre del corall sud-africà s´obrin abans que les fulles i semblen flamarades de foc.

Han nedat a la deriva provistes d´un vestit de suro pels rius, llacs, mars i oceans cercant platges i riberes verges on arrelar. A les costes de tots els continents es troben amb relativa frequència bajoques i llavors de lleguminoses vengudes d´ultramar que han atravessat surant damunt l´aigua milers de quilòmetres, a vegades durant molts anys, sense perdre la seva capacitat germinativa. Quan noten que han arribat a terra ferma, encalentides pel sol i ben hidratades pel temps en remull de la travessia, si el lloc té un clima adequat, germinen ràpidament i així a la planta mare li neix una filla emigrant a l´altre cap de món.

 Duríssima bajoca de la lleguminosa Caesalpinia ferrea del Brasil i Bolivia, anomenada Arbre lleopard, que com l´Enterolobium contortisiliquum és capaç de surar damunt l´aigua gràcies al teixit esponjós que envolta les llavors.

S´han cobert d´espines enganxoses i han viatjat de franc aferrades a les plomes de les aus més volanderes, al pel dels mamífers monotremes, marsupials i placentats, als encrespats cabells negres dels humans africans que, empesos per la fam, gosaren sortir de la seva Àfrica natal i arribàren a poblar tota la Terra i als llargs i llisos cabells pèl-rojos del humans neandertals que s´extingiren després de encreuar-se amb els nouvinguts humans africans, deixant els gens de la pell blanca, els ulls clars i el cabell roig als seus descendents híbrids. 

 Nutritives garroves del garrover mediterrani, Ceratonia siliqua, que durant milers d´anys han alimentat els humans i el bestiar de la conca mediterrània i ara són exportades ben capolades i sense els garrovins cap a Escandinàvia i nodreixen els rens de Lapònia com el més deliciós dels pinsos.

Bajoques de la lleguminosa mexicana Leucaena leucocephala, els brots tendres i fruits inmadurs de la qual són aprofitats pels ramaders americans com a farratge, ja que agraden molt al bestiar, però amaguen amb traïdoria la toxina citostàtica anomenada mimosina, que provoca la caiguda del pèl dels animals que s´alimenten d´ella i pot acabar matant-los amb un càncer. Aquest arbre està enclòs dins la llista de les 100 plantes exòtiques invasores més pernicioses del món, elaborada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

Curiosos fruits en raïm de la lleguminosa xinesa Sophora japonica, anomenada arbre de la mel o arbre de les pagodes, que fou introduïda fa milers d´anys al Japó i posteriorment arreu del món, ja que és un bellíssim arbre ornamental.

Bajoques d´un color negre intens de la lleguminosa nord-americana Gleditsia triacanthos, anomenada acàcia de les tres espines per les temibles espines esbrancades que cobreixen i protegeixen el tronc i les branques.

Espina trifurcada de Gleditsia triacanthos.

Curiosa disposició en aspes de molí de les bajoques de l´Acacia farnesiana, capaces, com molts altres fruits de lleguminoses, de traslladar-se enfora de sa mare surant a la deriva damunt l´aigua. És originaria d´Amèrica central. Les seves branques estàn protegides per petites espines fines com agulles.

El flamboiant, Delonix regia, una bellíssima lleguminosa arbòria àmpliament conreada com arbre ornamental a tots els països tropicals i subtropicals del món, té una bajoca enorme. La de la foto féia exactament 42 centímetres de llargària.

I per a acabar aquí teniu les suculentes bajoques del Tamarindus indica, conreat pels seus fruits i per les seves flors espectaculars que semblen orquídies. El tamarind és originari de l´est d´Àfrica, però es conrea a tots els països tropicals del món. El seu nom és àrab i significa dàtil de la India (Tamar = dàtil, indus=hindú).

La polpa que envolta les llavors és dolça i melosa amb un punt d´acidesa molt caracteristic. És molt utilitzada com condiment a la cuina asiàtica. Aquesta polpa es va fer molt famosa amb una cançó de Los Tres Sudamericanos: Pulpa de Tamarindo

Fleix de flor

Caracterització paramètrica del fleix de flor (Fraxinus ornus L.) al País Valencià

 

            L’autoecologia paramètrica és la ferramenta necessària per a determinar les condicions ecològiques ideals per a cada espècie, definint el seu hàbitat central i marginal respecte a una determinada variable ecològica. Actualment no es coneix cap estudi d’autoecologia paramètrica del fleix de flor (Fraxinus ornus L.). En aquesta tesina s’ha realitzat un estudi exploratori sobre 18 poblacions de fleix de flor repartides en Alzira, Bunyol, Aiora, Ibi, Xixona, Cofrides, Cocentaina, Bicorp, Estubeny, Millares i Xiva. En total s’han mostrejat 108 arbres distribuïts pel territori valencià. En cada mostreig s’han estudiat les variables fisiogràfiques, climàtiques, edàfiques, biòtiques i culturals. Amb totes les dades recollides s’ha realitzat l’anàlisi estadístic descriptiu i s’ha definit l’hàbitat central per a cada variable mostrejada. També s’han estudiat les relacions entre les variables autoecològiques i la qualitat de les poblacions mitjançant una correlació lineal simple utilitzant el coeficient de correlació de Pearson. D’aquesta manera s’han determinat quines són les variables significatives que determinen l’hàbitat del fleix de flor i s’ha caracteritzat la qualitat de les masses de fleixos de flor. A continuació es recullen les conclusions les variables més importants per al creixement i desenvolupament del fleix de flor:

-          Altitud: habita entre 200 i 1000m d’altitud

-          Orientació: tendència a habitar orientat al Nord-Nordoest

-          Pendent: habita en zones de pendent mitjana, marginat històricament per l’agricultura

-          Textura: habita en terrenys de textura franca

-          Geomorfologia còncava

-          Temperatura: clima mediterrani aguantant les gelades fortes

-          Matèria orgànica: habita sòls amb alts continguts de matèria orgànica, per tant, sòls fèrtils amb gran contingut de fullaraca

-          Grau de cobertura vegetal: hàbitat central entre 70 i 100%. Habita terrenys pràcticament coberts per vegetació, fet que explica els alts valors de fullaraca i matèria orgànica del sòl. Aquests percentatges es donen en microclimes amb alta disponibilitat d’aigua en el sòl necessària per a produir tanta biomassa

-          Els fleixos de flor dels territoris valencians presenten un port que fa que s’assemblen més a arbustos que no a arbres de gran port, ja que presenten elevat nombre de peus/arbre, arriben a altures relativament baixes (5m de mitjana), presenten perímetres de copa bastant amples (7m de mitjana) i tenen diàmetres de tronc de 6cm de mitjana.

            Per totes aquestes raons es demostra que el fleix de flor és una espècie molt apta a l’hora de realitzar repoblacions forestals en territori valencià, tant pels alts percentatges d’èxit en la repoblació i la facilitat de multiplicació en viver, com per tractar-se d’una espècie perfectament adaptada a la sequera estival tan freqüent en el clima mediterrani del territori valencià.

En Blai Bonet de Santanyí

Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,

pollancres cristal·lins, dring de font viva,

esclarissades ombres de l’oliva,

armat esvalot mut de romegueres,

el pomerar pintat, fresques pereres,

arrodonida eufòrbia, pleta freda,

amb flors d’albó com l’engruixada seda,

roques llises, capblaus, esparregueres,

pedra amb un liquen, groc com la moneda

del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres

mates enceses, escanya-rossins,

fua aturada dels cabridencs pins

que s’enfilen amb xiulo a les voreres

d’arran de mar, esmusses carritxeres,

escambuixades penyes, vent gregal,

mar: esperit escènic, fonda sal,

roques brescades, conques salineres...

Ran de rel com llengua romanial

pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Disquisicions sobre els incendis intencionats a Mallorca

Foc 12

L’estiu passat a Mallorca es declararen molts incendis intencionats. Què vol dir molts? Una cinquantena o més. Aquests incendis, durant l’estiu 12 tornen ser molts pel que duem de temporada. Dia 5 de juliol, fa dos dies, se’n declararen tres que es pot assegurar amb tota certesa que foren intencionats, és a dir provocats de manera criminal per a fer mal.

Perquè, per quina altra raó, si no és per fer mal, una o més persones arriben a un indret forestal i, amb un sistema o altre, provoquen intencionadament un incendi?

Resulta mal d’entendre que una persona que coneix el territori, els camins i itineraris, els comellars més amagats, utilitzi aquest coneixement per provocar incendis de manera intencionada. Molts de llocs on aquests incendis s’iniciaren són especialment guapos, amb molta biodiversitat i sovint miradors de paisatges també molt bells.

L’efecte de l’acció de provocar un incendi és, com no pot ser d’altra manera, devastador. Devastador: que devasta. Devastar: Destruir (un territori) arrasant habitacions, boscos, collites, etc. En aquest cas la devastació és immediata i extensa. Prou exemples tenim també de devastacions més irreversibles que la provocada per el foc, però més lentes i legals.

Llavors, la intenció de qui intencionadament provoca un incendi devastador quina és?

En el cas de Mallorca del darrer estiu i de l’actual, aquests incendis han tengut i tenen lloc a territoris al voltant de Bunyola, Palma, Calvià i Andratx, és a dir a l’esquena muntanyenca i arbrada propera de zones molt urbanitzades i en bona part dedicades al turisme, especialment Calvià.

En parlar de provocadors d’incendis intencionats, hem de distingir entre el piròman i l’incendiari o incendiaris.

Piròman: qui pateix piromania. Piromania: Propensió patològica a provocar incendis o a presenciar-los. El piròman actua sol. Rars deuen ser els casos de la participació de dos o més piròmans en una sèrie d’incendis forestals. En el cas, per exemple de jugadors de rol que provoquessin incendis per jugar, entenc que no es podria parlar pròpiament de piromania, però segurament sí d’algun altre tipus de malaltia mental. Imagin que seria complex determinar-ho.

Incendiari: Que incendia, que cala foc, especialment amb el propòsit de causar un dany.
I així? perquè causar un dany? Llavors podríem parlar de moltes raons: per enemistat, interessos cinegètics, agrícoles, ramaders, urbanístics, per desviar l’atenció, per estratègia militar, polítics... potser fins i tot religiosos?

Pel que fa als polítics, que eren més freqüents en el passat, potser també es podria parlar de piro-terrorisme. En aquest cas ja no seria estranya la participació d’una o més persones, una planificació i un interès per fer mal, per exemple, a un dels principals elements, el paisatge, de la industria d’un país, el turisme. Això sense descartar també i a la vegada la intenció de provocar por o pànic, individual i col•lectiu, a causa dels desallotjaments, crides d’emergència, talls de carreteres i la mateixa visió devastació activa.

En tot cas tot això que faig és elucubrar, divagar i fer disquisicions sobre un tema que una gran majoria de gent i jo mateix sent de manera sensible i delicada, però que això no obstant, l’opinió pública, i sobretot la classe política, se n’oblida aviat, sovint en arribar les primeres pluges. Mentrestant aquelles muntanyes que es cremaren han perdut valor paisatgístic, biodiversitat, capacitat reguladora hídrica i atmosfèrica i la pròpia dinàmica cap a estadis boscosos més madurs, estables i segurs.

Tanmateix els efectes perduren i ens arriben, per tant cal estimular de manera urgent i prioritzar la investigació i identificació dels causants d’aquests incendis intencionats, per aturar-los absolutament, però per això cal dotar a l’organització dels agents encarregats d’aquestes tasques, agents de medi ambient i guàrdia civil sobretot, de tots els elements i cobertura legal necessària per a realitzar aquesta feina. Els problemes mediambientals, també els dels incendis, no han representat mai una preocupació principal per al poder polític. Quan no se’n parla deixa d’existir.

La segona part del problema és que cal ser curosament impecable en la determinació de proves a l’hora de posar als criminals incendiaris en poder de la justícia. No existeix altra via.

Per qui coneixem els abusos polítics, policials i judicials, amb especial participació del cos de la guàrdia civil, en altres afers que ens són molt propers aquí i ara a Mallorca, com és en la defensa de la nostra llengua, identitat i territori, es fa molt difícil sol•licitar més estímul i recursos per la causa de què parlava. Però cal aclarir urgentment aquests incendis intencionats de manera prioritària i no ens queda més remei que separar-ho de la resta.

Un dia serem independents i la guàrdia civil i els altres estaments d’ocupació colonial que patim seran només un trist record del passat, però això ja són figues d’un altra paner.

No sé si m’enteneu. Salut..

Fotos JV6jul12