Branques de salzes

No fou d'esperit ni ocell...

No fou d'esperit ni ocell
allò que vares sentir
fressejar prop de la riba,
dintre l'ombra de la nit.
Fou el so de ma flauta.

Quan amb ton càntir de vímet
cap als salzes vas venir,
el do de la meva flauta
fou allò que vas sentir.
"Wacoba -deia-, Wacoba,
sota un salze et vull tenir!"
Ni l'airina ni l'ocell
el llúpol varen marcir.
Fou el sanglot de ma sang
allò que vares sentir
quan va refregar l'herbei
la fímbria del teu vestit.
Fou el sanglot de ma sang
allò que vares oir,
entre la rosa i el salze,
molt a prop del riu, ahir.

No eren feres a l'aguait
allò que vares sentir,
sinó el meu cor esperant,
dins el bosc del meu desig,
els sons de la meva flauta.
Oh Wacoba, deixa'm dir
que el meu cor saltant pels salzes
fou allò que vas sentir!

Shoshona
Poesia en llengüa ameríndia
Traducció d'Agustí Bartra

Els salzes

Els salzes no saben que s’alcen,
pel brot de llum que els puja als ulls es drecen.
Palpo les nervadures
i ensumo el revers de les fulles,
no puc comptar les anelles de l’arbre del cor.

Fràgils i trencadissos
han cruixit els cristalls del rou.
Si mires el mirall del llac
refulgents els veuràs
en els cercles de l’aigua
immanents, esvanint-se.

Ricard Martínez Pinyol
(Tortosa (Baix Ebre), 1959)

Nocturn amb salzes

Entrebancada nit
ombres i somnis dels salzes
cercles tancats en esferes obscures
vida antiga dels llacs.
Sóc paisatge estricte hostil a la claror
brancam ferit de la copa a l’arrel.
Galopen cavalls negres entre renills de queixa.
L’udol dels llops revé en el clam de la lluna.

Vinyet Panyella i Balcells
(Sitges, Garraf, 15 febrer 1954)

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafâja d'Alzira
(Alzira, 1058-1138)
Traducció de de Josep Piera i Josep Ramon Gregori

Cançó

Al·lucinosi
vent
I en aigua i sol
la branca

L'aire entre
salzes
rosada
pervingué

Corranda

Del llibre "Andròmeda espiral"

Lluís Calvo i Guardiola
(Saragossa, 27 maig 1963)

Paisatge

Faré d’aquesta casa
desolada una deu.

D’aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d’aquest salze silent.

D’aquest pou ple de son
una torre profunda.

Eduard J. Verger
(Carlet, 1949)

S'amaga

Amaga l'arbre un riu
sota l'escorça
al cor d'aquest desert
on el record sedeja
amaga l'arbre un bosc
sota l'escorça
i és en l'escletxa
que dius amor
on s'arrela i s'enlaira
al cor d'aquest país
on la memòria
s'encova al fons dels mots
i germina.

Sota del salze
s'eixampla la terra
i a dintre
un món de saba
creix amb el sol
i amb la lluna brolla.

Anna Montero i Bosch
(Logronyo, La Rioja, 3 de desembre de 1954)
Música Miquel Gil

L'una cosa o l'altra

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)

· Fotos: · Mª Africa · Stefano Zerauschek · Mick Talbot ·
· Stefano Zerauschek · Lotus Johnson · Mika Karjalainen ·
· aka Hawk/ Dave Pearson · Jordi Roy Gabarra · Pere & Montse ·

Salze de la Lluna

El meu cor saltant pels salzes

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Sálix fragilis'

De salzes, en tenim a tot arreu. A Rússia, tenen diversos noms, depenent de si es tracta dels arbres més alts o més baixos, d'arbustos o d'arbres nans, de la freqüència de l'ús de la seva fusta per a la fabricació d'objectes decoratius, principalment cistells. El diumenge de la Palma, el que portem a l'església són unes branques de salze, d'una de les seves varietats: de fet, allà la festa religiosa es coneix com a Diumenge del Salze. Aquelles branques no són ni de bon tros tan elaboradament preparades com les palmes d'aquí, no hi ha cap foto típica d'un nen petit amb la seva primera branca de salze beneïda, però l'essència de l'esdeveniment és la mateixa. Cada primavera, amb branques de salze, celebrem l'entrada de l'eternitat als nostres cors.
Als Pirineus, on visc i escric, les colònies d'aquests arbres, típics dels boscos de ribera, es conserven, a prop dels rius canalitzats, amb una relativa facilitat. L'estudi de la vegetació de la ribera d'Andorra, publicat a la pàgina www.mediambient.ad, indica que les salzedes són la única comunitat forestal que es pot instal·lar just a tocar l'aigua sempre i quan la canalització dels trams fluvials no sigui total. Les freixenedes i les vernedes desapareixen; les salzedes, però, segueixen en estat de conservació mitjà, i representen la formació arbòria de ribera més abundant al Valira. N'hi ha, també, diversos tipus, i fa aproximadament un any, vam llegir la notícia del descobriment d'una nova espècie de salze, que abans no es coneixia a Catalunya, al Parc Natural de l'Alt Pirineu.
D'aquest arbre, en prové l'àcid salicílic (el seu nom es deu al salze), l'aspirina. Des dels temps immemorials, l'escorça del salze s'ha utilitzat per curar refredats. La consciència màgica popular tal com la conec –això és, la consciència màgica russa–, manté la creença que amb les cendres d'un salze cremat es pot curar l'angoixa amorosa. El salze es presenta com a l'arbre de la Lluna, l'arbre de les dones dedicades a la Terra i a l'Aigua, l'arbre indiferent als problemes del Bé i del Mal. No té sentit demanar-li felicitat pels teus éssers estimats, no és un arbre que doni l'harmonia familiar, però sí que és un arbre que et pot ajudar a inspirar passions. És l'arbre que potencia els forts sentiments, i els entén. Diuen que per impedir que el marit vagi amb altres dones, s'ha de lligar les potes del seu llit amb branques de salze. L'altra opció és la de cosir branquetes de salze a les costures de la seva roba. Si no tens parella, fes un collar o un braçalet d'escorça de salze, i tira'l al riu, la nit de Sant Joan: et portarà l'amor. Per enamorar a un home, deixa una corona de branques de salze al seu camí habitual.
Hi ha un poema amb el protagonisme dels salzes (No fou d'esperit ni ocell) a l'Antologia de la lírica nord-americana d'Agustí Bartra, publicada a Mèxic l'any 1951. Crec que la traducció és, també, d'Agustí Bartra; ara bé, no sé dir si Shoshona és el nom de l'autor o el nom de la llengua ameríndia en la qual fou escrit el poema. És la història d'un noi que explica a la dona desitjada (es diu Wacoba): «No fou d'esperit ni ocell / allò que vares sentir / fressejar prop de la riba, / dintre l'ombra de la nit». ¿Què era, doncs? «Fou el so de ma flauta», continua, i més endavant, encara més explícitament: «Fou el sanglot de ma sang / allò que vares oir, / entre la rosa i el salze, / molt a prop del riu, ahir».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 13/15.11.2011 ·

· Foto: · Matt Lavin ·

El ressorgir del bosc

L’esperança és al sotabosc

Per un bosc lliure de cabres fines, de raça mallorquina.

Binibona, 2010

Rafel Mas, Búger 13 de novembre de 2011

Oliveres mil·lenàries del territori del Sénia

4.157 oliveres mil•lenàries i una piruleta d’oli

Olivera mil•lenària de la partida de l’Arion (Ulldecona),
al territori del Sénia

Us imagineu que ens venguéssim una església romànica per fer bonic en un jardí? Nosaltres tampoc. A Catalunya, però, durant molts anys es venien les oliveres que ja alimentaven, amb els seus olis, els habitants de l’Edat Mitjana. Una olivera mil•lenària és una catedral natural de construcció lenta, irrepetible i singular, que té sentit allà on és i que, a més a més, encara ens pot seguir donant oli durant molts més anys.
4.157 oliveres monumentals. Aquest és el resultat del recompte, en forma de catàleg, que van realitzar a la Taula del Sènia l’any 2009. La major concentració d’oliveres mil•lenàries de la Península Ibèrica i, potser, del Mediterrani. La varietat dominant de les oliveres mil•lenàries és la farga, la primera a estendre’s en la zona del Sènia, aquesta varietat és com l’àvia de moltes altres que s’han estès posteriorment.
Les oliveres mil•lenàries del nostre territori es troben principalment a la Taula del Sénia, repartides entre 18 pobles a banda i banda del riu Sénia, entre Catalunya, la Comunitat Valenciana i Aragó. La seva protecció és una lluita recent de la societat que ha mogut persones, pobles i entitats a defensar-les. A causa de la manca de protecció legal, s’han fet accions locals per fer-les visibles i revaloritzar-les davant l’opinió pública i facilitar la seva protecció.
I quan es considera que una olivera passa de ser molt gran a ser monumental? La mida de tall s’ha establert en els 3,50 metres de perímetre dels tronc a l’alçada del pit. A més a més, hem d’afegir 18 oliveres que fan més de 18 metres d’alçada. A la partida de l’Arion, la més important de la Sénia amb 386 oliveres, dues oliveres destaquen: La Farga I, per superar els 8 metres de perímetre del tronc; i la Farga II, per superar els 12 metres d’alçada.
La datació de les oliveres és molt complexa. El sistema d’anelles concèntriques no és fàcil d’aplicar perquè moltes vegades la part central es descompon i desapareix, però els experts ens garanteixen que podem assegurar que moltes d’elles són efectivament mil•lenàries. Potser no van veure els romans, però ja hi eren l’any 1.000 dC.
Hi ha uns 8 molins que fan oli exclusivament d’aquestes oliveres mil•lenàries i el venen en ampolles numerades. Una torrada feta al foc amb oli d’aquestes oliveres, ja siguin de varietat farga o morruda, és compartir l’aroma amb homes i dones que van viure fa mil anys, un vertigen que es possible de sentir si tanquem els ulls i ens ho imaginem. I, si ens atrauen les darreres invencions gastronòmiques, per què no provar-lo en forma de piruleta d’oli?
“Oliveres del teu avi, figueres del teu pare i vinyes teves”. O, com diu l’àvia Margarita “Planta oliveres i treballaràs pels teus néts”. En aquest cas, la realitat fa anys que ha superat la dita!

Font: Publicació sorgida de l’inventari d’oliveres mil•lenàries al territori del Sénia “Oliveres Mil•lenàries”.

• Article publicat a Pagès2.0 el 10.11.2011

Montserrat Roig i el temps de les cireres

Homenatge blocaire a Montserrat Roig
En el 20 aniversari de la seva mort

“... per voler el temps de les cireres, cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot ...”

De “El temps de les cireres”, de Montserrat Roig.

La novel•la “El temps de les cireres” de Montserrat Roig és un dels llibres més recordats i representatius d’aquesta escriptora. El temps de les cireres és una crònica de la burgesia barcelonina a l'època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel•la és una referència a la cançó francesa “Le temps de cerises”.
“Le temps des cerises” és una cançó de 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clément, i musica d'Antoine Renard. “Le temps des cerises” inicialment escrita com una cançó d'amor posteriorment es va convertir també en un himne revolucionari fortament associat a la Comuna de París. El seu autor, Jean-Baptiste Clément, fou un dels comuners que van lluitar durant la Setmana Sagnant i va dedicar aquesta cançó a una infermera morta en els fets d’aquesta Setmana. La Setmana Sagnant, del 22 al 28 de maig del 1871, és l'últim episodi de la Comuna de París, on els seus membres foren massacrats i executats en massa.
Amb els anys, la cançó esdevé un símbol i un record d’un temps que havia generat grans esperances. El text s’entén com una metàfora poètica de la revolució. Les cireres evoquen diferents coses, representen els forats de bala i recorden, pel seu color, la sang i la bandera vermella, lligats entre altres a la comuna, el que fa que la cançó continuï encara ara associada a la idea de llibertat, de solidaritat, i de resistència de cara a l'opressió.
Aquesta cançó ha estat interpretada per molts cantants francesos i d’arreu, Charles Trenet, Tino Rissi, Mouloudji, Yves Montand, Léo Ferré, Juliette Greco, Nana Mouskouri, Noir Désir, entre d’altres. El cantant rossellonès Joan Pau Giné en va fer i cantar una versió en català. Ara i aquí, en record i homenatge a la Montserrat Roig, posem la cançó en francès i la seva versió en català.

Le temps des cerises

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol, et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux, du soleil au coeur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

Mais il est bien court le temps des cerises
Où l'on s'en va à deux cueillir en rêvant
Des pendants d'oreilles
Cerises d'amour aux robes pareilles
Tombant sous la feuille en gouttes de sang
Mais il est bien court le temps des cerises
Pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez peur des chagrins d'amour
Evitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des peines d'amour

J'aimerai toujours le temps des cerises
C'est de ce temps-là que je garde au coeur
Une plaie ouverte
Et Dame Fortune en m'étant offerte
Ne saurait jamais calmer ma douleur
J'aimerai toujours le temps des cerises
Et le souvenir que je garde au coeur

Jean-Baptiste Clément
(Boulogne-sur-Seine, 30 maig 1836 – París, 26 febrer 1903)
Música: Auguste Renard

           
• El temps de les cireres  

Quan el cantarem el temps de les cireres
Pel rossinyolet i el merle rialler
Serà dia de festa
Les nines tindran la mirada llesta
I els enamorats un sol al paller
Quan el cantarem el temps de les cireres
Xiularà de bo el merle rialler

Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Quan de dos en dos se cull en somiant
Penjolets d'orelles
Cireres d'amor de roba vermella
Vessant pel fullam com gotes de sang
Mireu que és ben curt el temps de les cireres
Penjols de coral cullits en somiant

Un cop (que) hi sereu al temps de les cireres
Si vos fan fremir les penes d'amor
Aneu lluny de les nines
Jo que tinc pas por d'engolir espines
Belleu (sempre) patiré de la mala sort
Un cop hi sereu al temps de les cireres
També ne tindreu de penes d'amor

L'estimaré sempre el temps de les cireres
És ell que em va fer al mig del meu cor
Una esgarrinxada
I si la fortuna me sigués donada
Per jo mai seria un remei prou fort
Sempre estimaré el temps de les cireres
I aqueix record que n'hi tinc al cor

Jean-Baptiste Clément
(Boulogne-sur-Seine, 30 maig 1836 – París, 26 febrer 1903) 
Traducció i versió al català:
Joan Pau Giné
(Bages de Rosselló, 1947 - 1993)

 •Montserrat Roig i Fransitorra 

(Barcelona, 13 juny 1946 - 10 novembre 1991)

• #20aniversariMRoig - 20 anys sense Montserrat Roig 

· Fotos de Cirerers i cireres :
· M. José Ferré Roig · Mª Africa · Sergi Bernal · Joan Grífols ·
· Participants a l'homenatge pel 20 aniversari de la mort de Montserrat Roig ·

Figueiriñas que prantei

...figueretes que vaig sembrar...

Adiós, ríos, adios, fontes
Cantares Galegos, 15
Rosalía de Castro

Adiós, ríos, adios, fontes

Adiós, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.
Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,
prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,
muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras,
da igrexiña do lugar,
amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,

¡adios, para sempre adios!
¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!
Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...
.........................................
Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.
Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.
Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.
Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.
Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.
Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
¡Miña terra, ¡adios!, ¡adios!
¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.
Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!,¡meu lar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)

Adéu, rius, adéu, fonts

Adéu, rius, adéu, fonts;
adéu, petits rierols;
adéu, vista dels meus ulls:
no sé quan ens veurem.
La meva terra, la meva terra,
la terra on jo m'he criat,
horta que tant estim,
figueretes que vaig sembrar,
prats, rius, arbredes,
pinedes que mou el vent,
aucellons cantaires,
caseta de la meva felicitat,
molí dels castanyers,
nits clares de lluna,
campanetes sonadores,
de l'esglesieta del lloc,
moretes dels esbarzers,
que donava al meu amor,
caminets entre el blat (de moro),

Adéu, adéu per a sempre!
Adéu glòria! Adéu felicitat!
Deixo la casa on vaig néixer,
deixo el poble que conec
per un món que no he vist!
Deixo amics per estranys,
deixo la vall per la mar,
Deixo al final, tot allò que estimo ...
Qui poguera no deixar! ...
.........................................
Però ells són jutjats i, mal pecat!
la meva terra no és meva,
que fins i tot té en prèstec
les voreres per on camina,
el qui neix sense fortuna.
Vos he, dons, de deixar,
horta que tant he estimat,
foganya de casa meva,
arbrets que vaig sembrar,
fonteta del cabanyar.
Adéu, adéu, que me'n vaig,
herbetes del cementiri,
on el meu pare va ser enterrat,
herbetes que vaig besar tant,
terra que ens va criar.
Adéu Mare de Déu de l'Assumpció,
blanca com un serafí;
vos duc al cor:
Demaneu-li a Déu per mi;
Verge meva de l'asumpció.
Ja se senten lluny, molt lluny,
les campanes de Pomar;
per a mi, ai!, infeliç,
mai més han de tocar.
Ja se senten lluny, més lluny,
Cada cançó és un dolor;
vaig totsol, sense companyia ...
Meva terra, adéu!, adéu!,
Adéu també estimadeta! ...
Adéu potser per sempre! ...
Et dic aquest adéu plorant
des de la vorera de la mar.
No m'oblidis, estimadeta,
si mor de soledat ...
tantes llegües mar endins ...
Casa meva! la meva llar!

Rosalía de Castro
(Santiago de Compostela, 24 febrer 1837 - Padrón (la Corunya), 15 juliol 1885)
Traducció (Un poc lliure): Rafel Mas. Assistència L.Ventoso
·

·

Fotos: R.Mas, excepte castanya G. Carrasco

Búger, 9 de novembre de 2011
Galiza, Galicia, setembre de 2011

Pomeres de pomes

Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera-
menjarem pomes i ens direm l'amor

L'amor que ens dèiem
l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 16 maig 1894 - 7 agost 1924)

Les teves mans

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa
(Barcelona 19 gener 1919 - 30 desembre 1998)

Àcida fruita

Àcida fruita amb un reflex daurat
sobre la galta efímera i glaçada,
molla de rou de moltes nits,
so de campana de l’aurora.

Fluida polpa, nodreix
una vegada més el qui vetlla,
mitiga la set ardent
de l’àrid cor, destrava
la llengua del mut;
brollin paraules de lloança
d’aquesta boca feta per al cant;
que simplement digui les coses,
una per una, les intactes,
virginalment ofertes:
muntanya, silenci, poma.

Convit a gust veritable
de la terra, so de l’alba,
guardaré totes les coses
fins a l’últim crit foscant.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)

Epitalamis
105a

Com en el branc més alt s’enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l’oblidaren...
mes no, no l’oblidaren: no la podien heure.

Safo
(Finals dels sis-cents, principi dels cinc-cents ac)
Traducció de Manuel Balasch

Cançó àvida

Pomera daurada
que rius vora meu:
no cerco la fruita,
sinó l’ombra lleu.

Fonteta perduda
al cor de la pau:
no em cal l’aigua fresca,
sinó el cant suau.

Estrella encantada
damunt de la nit:
no et vull per guiatge,
sinó per neguit.

Marià Manent
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

Si els budells em criden
No els faré cas
I sortiré al pas
Cercant el fracàs
Dels que la llibertat
Em priven
Cercaré el suc
Compraré un ruc
I menjaré la poma
Que tengui més cucs
Si és la teva poma
M'agradarà més
Si és la pometa
Caiguda del pomer

Tomeu Dalià

Al capdamunt de la branca

Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d'inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l'a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l'esperança, de rescloses
incandescents i d'olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l'ara,
entre el nascut i el no existent

Lluís Solà i Sala
(Vic, Osona - 1940)

Paradís

M'agrada contemplar-te
en el llindar de la nit,
saber-nos en el Paradís
abans que mossegar una poma
fos pecat.

Iban L. Llop
(Borriana, la Plana Baixa - 11 gener 1975)

· Fotos: · Caeduiker · diluvi.com Anna i Adria · Lotus Johnson · De reüll ·
· Caeduiker · uflaura · Daniel Julià Lundgren · Lali Masriera · Ferran Jordà ·

Pomeres i pomers

«Menjarem pomes i ens direm l'amor»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Malus sylvestris'

Tant treballem, últimament, que una hora al dia sense fer res dóna peu a tota una sèrie de dolços records. Durant la sessió d'osteopatia –amb Sabrina Riba– vaig recordar les pomeres silvestres en flor. Tenien flors blanques, brillants, lluminoses, grogues al mig. Jo n'havia tallat tres o quatre branques, amb unes tisores grans, de jardí, per posar-les en un pot de vidre enmig de la taula. El nostre apartament tenia pocs mobles, molta llum i parets de color verd i rosa (segons l'habitació). Sempre el solíem adornar amb flors. Sobretot en primavera.
Vaig començar a buscar pomeres al dia següent. L'Antoni Pol m'havia dit que es podien trobar per Canillo i Soldeu, i que abans n'hi havia unes quantes a Meritxell: tenien pomes dures, àcides, bones; les recordava haver recollit. Tot i que la majoria les havien tallat per l'ampliació de la carretera, encara es podien trobar per la pujada. També hi havia pomeres per Anyós, totes abandonades. També per Andorra la Vella, al camí dels camps de Palomera, aquell que comença al rec de l'Obac, es podia veure alguna pomera que ens indica que n'hi cultivaven, antigament, per aquelles terres.
Tot i que sí que s'hi poden trobar per les nostres muntanyes, avui dia ja quasi no queden pomeres. La vella llegenda manté que en un bosc d'Andorra –no diu a quina parròquia, potser precisament allà on jo us deia, passant aquell bosc de Solobre, el de pins roigs i ginebre, ple de pica-soques blaus, o potser ni tan sols en un bosc, sinó en un vell jardí abandonat– hi creix la pomera de la joventut. D'aquelles pomes, si un vell se'n menja una, es torna jove com era abans. El que no sé és si es tracta d'un efecte permanent, o si després et veus condemnat a alimentar-te exclusivament de pomes.
Si hi ha algú que tingui ànims de buscar-la, jo crec que es tractava d'una pomera silvestre, amb pomes tan petites i tan àcides que sols els follets de muntanya i els ocells se les podien menjar amb alegria i sense patir. Era semblant a la pomera de l'amor, les pomes de la qual s'han de partir per la meitat i menjar en parella, a parts iguals, per enfortir la passió. No s'hauria de confondre amb la pomera de la vellesa, els fruits de la qual, en lloc de treure't anys, te n'afegeixen. Amb les pomeres màgiques s'ha de tenir tant o més compte que amb els bolets desconeguts: abans, la gent del camp les coneixia molt millor que ara. A més a més, de pomes, se'n menjaven moltes, tot l'any, perquè eren tan dures que es podien guardar durant mesos. De pomes, se n'havia de tenir sempre. Perfumaven els armaris, la roba.
A la poesia catalana, els pomers i pomeres hi tenen la seva merescuda presència. ¿Recordeu Salvat-Papasseit? «Mentre la roba s'eixamora i vola/ i tot reposa dins la sesta al sol/ vine, manyaga, on s'escau la pomera/ menjarem pomes i ens direm l'amor».
Per trencar la dinàmica de recollir versos espirituals i melancòlics, també citarem a Joan Brossa, aquell passatge de Flor de fletxa tan amorós i irònic: «M'agraden quan alegen entre el fum/ o quan remouen brins de senzillesa;/ les teves mans són alegria encesa/ i fulles d'un pomer al clar de la llum».
M'agrada que les persones estimades es vegin com a arbres. Persones com a pomeres, i pomeres com a persones. Persones amb fulles de pomer, pomeres amb dits llargs i aroma seductor. Perquè al cap i a la fi, tots som una mateixa cosa: pomeres de la pau, pomeres de la vellesa, pomeres de la joventut.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 06/07.11.2011 ·

· Foto: · Daniel Julià Lundgren ·