Contra el xancre del castanyer

Sanitat Vegetal

Medi Ambient i Habitatge prova una vacuna
contra el xancre del castanyer

El Departament de Medi Ambient i Habitatge, en col·laboració amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i la Universitat de Lleida, duu a terme les primeres proves d'una vacuna contra el xancre del castanyer.
Es tracta d'una malaltia fúngica, de gran virulència, que afecta de forma més o menys important els castanyers catalans des de fa anys.
La vacuna que es prova és el resultat de diverses investigacions dutes a terme a Catalunya i Europa.
Cap a l'any 1950 es van aïllar a Gènova una sèrie de xancres, sobre castanyers, que havien aturat el seu creixement, i es va descobrir que els mateixos arbres havien aïllat parts malaltes.
Gràcies a aquest estudi es va descobrir que el fong Cryphonectria parasitica pateix una malaltia causada per un hipovirus que el debilita fins a tal punt que les pròpies defenses de l'arbre són capaces d'aturar la infecció i cicatritzar les ferides.
Així mateix, altres investigacions han demostrat que si un fong virulent té la suficient semblança genètica amb un fong hipovirulent, la unió dels dos provoca la neutralització de la virulència i el castanyer pot controlar la malaltia.
Aquests descobriments han permès testar un mètode de control biològic que consisteix en la inoculació del fong portador de l'hipovirus en soques actives.

El castanyer a Catalunya
El castanyer ocupa a Catalunya unes 12.000 hectàrees distribuïdes principalment per les comarques de la Selva, Osona, el Vallès Oriental i el Maresme.
Després dels freds de 1985 el xancre del castanyer va incrementar de forma notable els seus danys i va afectar el creixement i la qualitat de les masses dedicades a fruit i a perxada o producció de fusta.
Aquest fet ha provocat la degradació i l'abandonament progressiu de molts d'aquests ecosistemes forestals.
El xancre del castanyer és un fitopatogen que es pot dispersar mitjançant el vent, la pluja, els insectes o les potes dels ocells.
Penetra per les ferides a l'interior de l'arbre i impedeix la circulació de l'aigua i de la saba a les parts superiors de l'arbre.
Algunes de les característiques externes de la malaltia són l'inflament de l'escorça, les fenedures longitudinals i la presència de cossos de fructificació.

El fong
La malaltia del xancre del castanyer (Cryphonectria parasitica) es va descobrir per primera vegada a Nova York l'any 1904, a causa de la importació de castanyers provinents de l'est asiàtic que estaven contaminats amb el fong, i va suposar el començament d'un desastre ecològic a les masses de castanyer americà.
A Europa la malaltia es va identificar per primera vegada a Itàlia l'any 1938, i es va anar estenent per la resta del continent.

RuralCat

19/10/2006 Gencat

·Article publicat a RuralCat el 19/10/2006.

*

Arrasen el pinar de Sa Coma

Arrasada part del pinar de sa Coma

de Manacor per una gran tala

La Conselleria de Medi Ambient ha obert

un expedient sancionador a la propietat

Un atemptat mediambiental deixà ahir malmès l'emblemàtic pinar de sa Coma de Manacor. La tala indiscriminada d'un centenar de pins concentrats a una mateixa parcel·la de l'extensa zona forestal deixà arrasat un dels extrems de la finca, que ocupa una extensió de cinc hectàrees.
Després de conèixer els fets, l'Ajuntament de Manacor ordenà a la Policia Local que paralitzàs les tasques dels operaris d'una empresa serradora de Mallorca i precedí a informar-ne el Govern balear. Immediatament, els tècnics de la Conselleria de Medi Ambient es desplaçaren al lloc, aixecaren acte de la inspecció i després de comprovar que la tala havia estat indiscriminada s'incoa l'expedient sancionador contra la propietat, sa Coma de ca s'Hereu.
Des del Govern informaren que la propietat havia sol·licitat autorització per tallar un total de 317 pins de manera controlada, ja que així ho permet la normativa és pel seu aprofitament i per beneficiar el millor creixement dels arbres. De fet, un guarda forestal s'havia desplaçat a la zona per marcar els pins que s'havien de tallar i que segons explicà el tècnic estaven afectats pe Tomicus. Però la tala s'inicià sense cap tipus de control i sense tenir en compte si els pins estaven o no marcats.
A tot això cal afegir-hi que l'empresa encarregada de tallar els arbres avisà la Conselleria, com és preceptiu en aquests casos, fet que s'ha de comunicar tres dies abans de l'inici. Davant aquesta situació cap agent de Medi Ambient en va controlar la tala.
L'espai afectat per la tala ha quedat precintat, s'anul·là el permís i la zona queda sota vigilància d'un guarda forestal. De fet, ahir horabaixa un camió de l'empresa serradora acudí al lloc per retirar els troncs de pi, però se'ls prohibí la seva retirada.

A.B./J.M.S. Manacor.

Diari de Balears. 19.10.2006

· Foto color: Josep M Sastre, Ultima Hora ·
· Foto blanc i negre: M.B. Diario de Mallorca ·
· Noticia publicada al Diari de Balears del 19.10.2006
· Més informació: · Ultima Hora · · Diario de Mallorca ·

*

Esporgues massa primerenques

El darrer article que vaig publicar en aquesta bitàcola se’n deia 'Esporgues a l'estiu', i feia referència a la possibilitat d’efectuar aquest tipus de operacions en aquesta estació. Ara bé, això no vol dir que sigui convenient fer-ho en qualsevol moment de l’any, no. I en faig esment d’això per que estic veient que en molts municipis ja estan efectuant tasques de poda de l’arbrat, i si ja n’és prou el mal que fan amb les esporgues tan dràstiques que es solen efectuar, sols cal afegir-hi el fet de fer-ho en un moment totalment inoportú.

Els arbres, quan es defolien, no deixen anar les fulles a terra i prou, si ho fessin així, caurien verdes. L’arbre, abans de fer caure, i dic fer caure per que és un acte induït pel propi arbre, retira de la fulla tot allò que pot aprofitar i ho emmagatzema al tronc i les arrels per tal de tenir una bona quantitat de reserves per la propera primavera, i així poder brotar i florir de millor forma. Si nosaltres li enretirem moltes branques en una tasca d’esporga, obligarem a l’arbre a fer un esforç major, ja que si no li hem deixat prou gemmes per a brotar les hi haurà de crear, generant rebrots. Si a més de tot això, ho fem en l’època abans que l’arbre hagi enretirat les reserves de les fulles, tindrem arbres que, possiblement brotaran just després de l’esporga si la tardor és prou càlida, cosa que acostuma a passar darrerament, i, que l’arbre no tindrà un magatzem de reserves suficient per a realitzar aquesta tasca. Què passa aleshores, que els arbres broten amb brancatge de poca qualitat i per tant són més susceptibles de patir malalties i plagues o directament es moren.

Els arbres, passen per una sèrie de cicles al cap de l’any, a l’hivern estan aturats, a la primavera fan una pujada de saba, a l’estiu algunes espècies es tornen a aturar, en aquestes pot haver-hi una nova pujada de saba i fins i tot una floració, i a la tardor, en la caiguda de fulla una retirada de saba. Doncs bé, justos en els moments de pujada i baixada de saba són els moments més inoportuns per a fer cap tasca d’esporga.

El veritable problema és que sovint no passa res greu, la mortalitat en l’arbrat és d’un petit tant percent (i trobaran qualsevol excusa fora de l’esporga, es clar!), l’afectació esdevé en la totalitat. Tothom es queixa de que els arbres a l’estiu no estan sans, que les ombres són minses, que les formes són penoses, però en anar els nens a l’escola, sembla que els arbres facin nosa i ja ningú no vol veure una fulla a terra. Les empreses contractades per a fer les tasques d’esporga tenen tècnics que saben o haurien de saber això, però com que alhora són les mateixes encarregades de reposar els arbres morts o moribunds, doncs doble sou.

A tots els pobles: Si us emprenyen els arbres, no en planteu, poseu-hi ombrel·les, però deixeu de torturar sers vius.
·· Esporgues a l'estiu ·
·

Tocat del bolet (III)

Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar

Planti el seu arbre

L'arbre, l'alcalde i ...
la biblioteca?

Ha inclòs ja en l'afegitó dels seus correus electrònics l'observació que per a la fabricació de cada tona de paper es requereix la tala de quinze arbres?
Eric Rohmer, director de la ‘nouvelle vague’, publicava, allà en el 1993, una pel·lícula amb el títol de L’arbre, l'alcalde i la mediateca. Desenvolupava la polèmica de la tala d'un arbre per a la construcció d'una mediateca la funcionalitat de la qual seria més política que cultural.
Quan la baronessa va voler lligar-se a l'arbre -i no reprodueixo el fragment de cap conte- va provocar una reacció inhòspita: Ningú no semblava fer presents l'estreta relació que existeix entre els arbres i les biblioteques (que davant de la futura escassetat es veuran reduïdes a mediateques); o el paper i el canvi climàtic; entre la vegetació i pluja; entre l'aigua i el paper. Per aconseguir una tona de cel·lulosa blanquejada es necessiten uns 120.000 litres d'aigua i més de 20 arbres.
S'ha oblidat que la flora contribueix a la pluja? Queda comprovat empíricament que el CO2 acaba amb els plovisqueigs, i que, quan es donen, es donen majorment els caps de setmana perquè és llavors quan disminueix la contaminació a les ciutats. Fem la fotosíntesi.
La genealogia es representa amb un arbre. És la simbologia de la vida, que arrosseguem des de l'Arbre de la Ciència, del bé i del mal. Henry Miller assenyala que es pot representar l'home com un arbre sagrat de la vida i la mort, a més considera que aquest arbre representa, no solament a l'home individual, sinó a tot un poble, a una cultura íntegra. Cultura íntegra. El problema es presenta quan en les branques més altes es panseix el pensament. "Après nous, le dèluge”, "Després de nosaltres, el diluvi".
Ha plantat ja el seu arbre, o ha publicat el seu llibre? Índexs de l'autorrealització, màxim esglaó de la piràmide d'Abraham Maslow. No té per què resultar difícil d'escalar.
Començant per la necessitat bàsica: planti el seu arbre, o tomàquets nans, o cigrons gegants, què més dóna, mentre sigui clorofil·la.

Consuelo Sánchez Condés

SedicBlog

· Article publicat a SedicBlog el 18.10.2006

*

Palmeres en perill

Propagació d'un coleòpter|Baix Penedès
Una plaga d'escarabats mata
les palmeres del Baix Penedès

• La Generalitat ha adoptat mesures de control i estudia com combatre l'insecte
• Calafell ha iniciat la tala dels arbres morts i dels que estan més afectats

Un exemplar de morrut roig, l'insecte perjudicial. Foto: Joan Puig

Desenes de palmeres centenàries del Baix Penedès estan infectades per un escarabat anomenat rhynchophorus ferrugineus o morrut roig de la palmera, que pot matar-les en només dos mesos. Ahir se'n van talar sis exemplars de finques particulars de Calafell i hi ha el temor que la plaga, detectada a finals del 2005 al Vendrell, s'estengui a Sitges, ja que recentment ha arribat a Cunit.
La Generalitat fa un seguiment del fenomen i elabora un protocol per reduir-ne l'impacte. Gonçal Barrios, responsable de seguretat vegetal del departament d'Agricultura a Tarragona, ha explicat que en els últims mesos s'han tallat 14 palmeres, que hi ha tres focus delimitats i que s'han fixat àrees de control: una de 500 metres de radi al voltant de cada exemplar atacat per vigilar, i una altra de cinc quilòmetres "per veure l'evolució de la plaga".

Tala d'una palmera d'una finca de Calafell, ahir al matí. Foto: Joan Puig

QUEIXES

Propietaris afectats es queixen que la reacció ha estat lenta. Un d'ells, que prefereix mantenir l'anonimat, denuncia que "s'ha actuat tard i malament perquè s'arrenquen els exemplars quan ja han mort, cosa que no impedeix que els insectes es traslladin a altres palmeres".
Barrios concreta que es busca un tractament efectiu i fins i tot la introducció d'un depredador que acabi amb el coleòpter, encara que "fins ara no hi ha una fórmula eficaç". L'escarabat és rogenc, fa entre 2 i 5 centímetres de llarg i té un bec afilat. Prové del sud-est d'Àsia i la Polinèsia i va arribar a Espanya amb la importació de palmeres. Penetra a l'arbre, pon a la corona i a les parts tendres de 400 a 500 ous i les larves que neixen devoren l'interior del tronc. Quan l'exemplar s'asseca, en busca un altre.
L'olor de la saba atrau irremissiblement l'escarabat. "Una de les mesures adoptades ha sigut podar les palmeres a l'hivern quan la saba no circula, i així els talls no la fan aflorar", va revelar Pilar Cervantes, tècnica de Medi Ambient de l'Ajuntament de Calafell.
Els exemplars de palmeres canàries i datileres, que abunden en aquesta part del Mediterrani, són les principals víctimes d'aquests insectes. El 1995 se'n van observar per primera vegada els estralls a Màlaga i Granada. El 2004 el morrut roig es va alimentar de palmerars de València i Elx, i això va obligar a talar uns 5.000 arbres.
Al Penedès moltes palmeres van ser plantades al segle XIX i a principis del XX en finques comprades per indians. "És un patrimoni natural de gran valor i seria una llàstima que es perdés", afirma Salvador Vallès, del grup d'afectats.

Ferran Gerhard. Calafell

El Periódico de Catalunya. 18.10.2006

· Article publicat a El Periódico de Catalunya del 18.10.2006

*

Tocat del bolet (II)

Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar

Aprenent de la muntanya

TALLER D'OCUPACIÓ TRAMUNTANA

Els treballadors forestals i margers del Taller d’ocupació realitzen pràctiques dirigides a la restauració del mitjà natural (neteja, esbrosses i podes selectives, repoblació amb espècies autòctones, restauració de marges, paret seca, etc.) i d’adequació de les àrees susceptibles de determinades activitats d’ús públic lligat al mitjà etnològic i natural.

Tallers d'Ocupació del Consell de Mallorca

Toni Cucarella

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts

La missa es desenvolupava sense incidències, amenaçada, però, pels retrunys i les fogonades de tempesta imminent. Quan mossèn Severí va elevar el calze, de colp i volta l’amenaça es va consumar: una grapallada de gotes va arruixar els congregats i tots elevaren els esguards atemorits cap al cel insolent i intimidador. No hi va haver temps ni treva per a un altre gest: el ruixat es va desfermar tot d’una. Tothom va fugir en desbandada, buscant aixopluc dins les cases, abandonant sant Roc i el seu gos a la inclemència de la tronada. No van patir encara prou daltabaix amb l’aiguarrada, perquè a l’uníson d’una descàrrega de trons i llamps més turbulents es va abatre una virulenta pedregada i una rufagada furient. En el moment en què van veure caure pedres com ous de guatla, els hòmens s’afanyaren a tancar portes i finestres i les dones s’agemoliren per resar, perquè si allò no era la fi del món si més no el presagiava.

Simó el borratxo no pregava; ell, en companyia de Samuel Reig i Gaspar l’arrier, s’atenuaven la basarda barrejant-la amb vi, tots tres enforfoguits darrera l’estret taulell de la taverna, escoltant d’esme les oracions de Dúlia i altres dones, ben apinyades a l’entorn de mossèn Severí, la túnica i l’estola del qual, mullades de dalt a baix, regalimaven, i els escolans, amb les cotes xopes, xipollejaven en l’aigua que remullava el sòl terrer.

Ningú no va tenir esme de calcular quant de temps va durar la torbonada. Quan sentiren que el repic de la pedra havia cessat i només s’escoltava la remor d’una pluja insistent en regressió, s’atreviren a descloure portes i s’abocaren al carrer per escatir els danys de la desfeta.

Semblava que haguera nevat: el carrer i els bancals d’ametlers perduts van aparèixer tots blancs per l’abundosa pedregada. Les cadires havien estat tombades i escampades, com combatents abatuts al camp de batalla; l’altar havia quedat devastat; les plantes, arrasades. El cadafal des d’on cimejava la imatge de sant Roc s’havia ensorrat. La talla del sant Roc s’havia trencada a l’alçària de mig cos, i la fúria de les pedres n’havia picat els colors com si l’hagueren metrallat.

Rafel Sempere em va cabdellar d’anar a collir figues de la figuera de la Casa Roja. Feia molts anys que l’havien abandonada; la pintura que li donava nom s’havia encrostonat i es desfeia a trossos. A la taverna de Gaspar l’arrier la gent comentava notícies noves sobre el destí d’aquella casa que s’assolava lentament, malgrat l’esponerosa figuera que encara li oferia la seua ombra. Aquella figuera encantada on, segons Benet el gitano, quedaven retinguts els xiquets que li furtaven les figues a la vella Misèria quan habitava la Casa Roja, i on fins i tot un dia va quedar presonera la Mort i va haver de fer pacte amb la vella Misèria si volia continuar acomplint la seua inexorable comesa.

Com no havíem fet penyores, l’àvia no em va poder tornar cap pedra. Malgrat això, per seguir el costum, vaig triar un cantal de terra i el vaig sospesar. A un grapat de metres vora el camí es dreçava un garrofer de soca inabastable i tortuosa. El vaig assenyalar. Li vaig reballar la cantalada de bragueta, tal com ens havia ensenyat a disparar-les Nolo Ribes quan havia de fer recular alguna ovella que s’allunyava del ramat. La pedra va caure a plom entremig del brancatge, colpint les fulles. Una veu cavernosa, sorgida de l’interior del garrofer, va blastomar:

- Cague en Déu!

Quina lenta agonia la dels ametlers perduts

Toni Cucarella

Xàtiva 1959

Del maig cap aquí...

Els increïbles fruits de jugar a empeltar

A mitjans de maig d’enguany en Joan Vicens i jo anàrem a cercar MUDES de taronger IMPERIAL per empeltar un taronger a ca seva i un a ca meva. La persona de contacte que ens havia de facilitar les branques de les quals extreure les PLAQUES amb les quals fer els EMPELTS era un homenet major de Santa Eugènia. L’arbre del qual agafàrem unes quantes branques era un taronger impressionant, passava els 3 metres i mig.

La casta de taronger imperial produeix unes taronges sucoses i molt dolces, jo diria que la dolçor però, queda una mica aigualida. Diuen que és una taronja de la qual en poden menjar les persones diabètiques i a Mallorca s’ha utilitzat de forma tradicional per afegir el suc a la pasta dolça dels CRESPELLS per pasqua. Em sembla que a València a les taronges d’aquesta casta les anomenen SUCRENYES.

En Joan V. i jo ens repartírem les mudes com a bons germans i partírem cap a cases a posar en pràctica la tècnica de l’empelt. No som un expert en això del empelts, però després de fer 6 empelts a sobre d’un altre taronger, aferraren tots 6 i avui fan una mirera de mil dimonis. Un bon amic em va dir que les plaques s’havien de mantenir fermades 21 dies, que no passava res si l’ullet o gemma brostava i creixia davall del fermall. També em va dir que no convenia regar l’arbre abans d’empeltar-lo, ja que si tenia molta de saba les plaques no s’aferren com toca. Res no vaig fer com tocava però les 6 plaques han pegat una brostada espectacular. Una d’elles ha arribat als 80 centímetres en només 6 mesos!. La veritat és que no m’explic el perquè de tanta força i esponera. Uns altres empelts que vaig fer amb unes mudes de taronger de SANG, que em va facilitar en Joan V., no han fet tanta via: dels 8 empelts que vaig fer, 1 va fallar i només 2 han rebentat (brotat), la resta romanen adormits.

En Joan no va dur tanta sort, l’atac d’un fong li va fer malbé els empelts. L'altre dia va venir a casa per veure els empelts i va fer aquestes fotos. L’any que ve ho tornarem a provar a casa seva, ja m'ha llogat!. Potser l’any que ve ja en menjarem de taronges dels empelts que jo he fet, la primera serà pen Joan Vicens.

Rafel Mas, Búger 15 d'octubre de 2006

Fotos: Joan Vicenç Lillo

Tocat del bolet (I)

Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar

A l'illa remota

Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,
va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra
caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa
ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.
Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma
del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,
per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,
mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.
I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda
plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,
òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenen la feina entremig de les ones.
I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,
una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,
l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;
i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim.

Homer
L’ODISSEA

Traslladada en versos catalans per
CARLES RIBA

Ornada amb gravats sobre fusta de
E.-C. RICART

Edicions de la Magrana 1993.

Bolets arborícoles

Cases dels Barrufets

~

~

La tardor ens ofereix petits tresors amagats. Els nostres amics arbres ens ensenyen part dels hostes que acullen desinteressadament. Diuen que en alguns d'aquests bolets hi viuen els barrufets de l'escola druídica municipal. Aquests barrufets fan que els semàfors no s'espatllin, que els nens estiguin contents i que les bicicletes siguin respectades. De fet cada cop hi han menys arbres vells que ens puguin ensenyar els seus bolets. Tenint en compte que en els arbres més vells hi havien els bolets amb els barrufets més savis, ja us podeu imaginar on anirem a parar...

Els arbres no es queixen però d'haver d'acabar renunciant a la seva vida per tal d'hostatjar els amics bolets. Saben que la sabiduria de la vida està en l'acceptació d'allò que els hi passa a cada moment... Dia rera dia però tenim menys barrufets savis a la ciutat. Algú sap per què?

~

~

~

~

També diuen, que els bolets dels arbres són els aixoplucs, pels dies que plou, que ofereixen els barrufets i els follets voladors a les petites fades.

I de barrufets, follets voladors i fades menudes n’hi ha per tot arreu, al camp, als boscos, als pobles, .. i a les ciutats també, sempre que trobin lloc per viure-hi.

~

( A )