El cafè, una beguda dels somnis

Cafè, la beguda de les il·lusions

Il·lustració de Jordi Casamajor

La meva filla s'ha aficionat a la música clàssica. Avui hem escoltat el «Rondo alla turca» de Mozart, d'una sèrie de dibuixos animats russos amb música clàssica. L'animació representava una desfilada de tropes turques en vestits nacionals de l'època de l'Imperi Otomà.

Baies de Coffea racemosa, Moçambic. Foto de Ton Rulkens

El cafè que bevíem quan era petita era el cafè a la turca. Els turcs consideren que el cafè ha de ser negre com l'infern era fort com la mort i dolç com l'amor. A la meva infància i adolescència, el cafè es preparava en una llauna de coure i llautó (amb un mànec llarg) que es deia «cezve». S'agafaven els grans de cafè, de la varietat «aràbiga» (recordo que era molt cara i difícil d'aconseguir). Si venia ja torrat, es molia en un molinet mecànic: n'hi havia d'elèctrics però es considerava que el millor cafè era el molt a mà, amb l'esforç físic. Si els grans eren crus, es començava per torrar-los a foc lent. Per preparar el cafè a la turca el cafè devia estar extremadament ben molt, com una pols molt fina. Sempre em proposava per moldre'l. Tenia un aroma incomparable. A les cafeteries, el “cezve” es col·locava sobre un munt de sorra calenta, en una plata gran i fonda; a casa, el foc devia ser petit. Per preparar la beguda, hi vessàvem una cullerada de cafè per cada comensal, més una, i una o dues cullerades de sucre; alguns hi posaven canella molta.

Flor de Coffea arabica. Agua Blanca, Parc Nacional Guatopo, Barlovento, Veneçuela.
Foto de barloventomagico

La meva mare solia afegir-hi un tros de llimona, a la seva tassa de cafè negre: una combinació ben estranya a la qual mai m'he acostumat. Cafè, cigars, conyacs francesos i xocolata negra no eren simples productes de consum: eren un vestigi d'una vida mai vista, eren símbols d'alguna cosa llunyana i inassolible, com ho eren, per als meus pares, els escrits de Hemingway, pintures impressionistes, cançons de l'Abba i dels Beatles. La meva mare sempre ha sabut convertir qualsevol cuina en un lloc acollidor i seductor, convertir qualsevol àpat en una degustació d'aromes exquisits. Totes les coses que la rodejaven tenien una qualitat de somni, d'imatges d'un més enllà potser inexistent o malentès, però admirat amb una passió singular.

Coffea arabica, Costa Rica. Foto de Joan Simon

Tant el meu pare com la meva mare eren fills d'un pare militar i una mare treballadora, amb visions de triomf i plans de conquerir el món, en els quals jo, com a nena, participava amb entusiasme. Sempre vaig creure que un dia el meu pare guanyaria el premi Nobel de medicina. Ho creia amb tanta certesa que encara ara, quan sembla que el premi en qüestió se'ns ha escapat irremeiablement, tinc la sensació que podia haver-lo guanyat si s'hi hagués posat de veritat, que no s'hi va esforçar prou. El premi Nobel del meu pare era, per a mi, un projecte tan probable i tangible com la seva tesi doctoral, o els meus plans de ser metge. Si no em vaig fer metge, és perquè no vaig voler. Ergo, el mateix va passar amb la brillant carrera científica del meu pare. En fi, tots érem somniadors, i el cafè – a diferència del te que a Rússia beu tothom – era una beguda dels somnis.

Planta de Cafè amb grans, Perquin, Morazán, El Salvador. Foto de ceasol

I no eren tan sols els meus pares. Els monjos coptes, a l'Àfrica, bevien cafè negre per no adormir-se; els estudiants de la meva facultat ho feien per predir el futur. Un cop begut el cafè, donaven la volta a la tassa, i als contorns dels restes de cafè, llegien les victòries que els esperaven. Allà, a Moscou, la nostra cafeteria preferida es trobava al Museu de la Revolució, i hi feien totes les classes de cafè, tan fort com feia falta, tan negre com es podia, tan dolç, tan amarg, com l'amor.

Alexandra Grebennikova

Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2013

Cafetar de muntanya, cooperativa La Hermandad, San Ramón, Nicaragua.
Foto de Tomàs Badia

Contra les podes radicals

Diguem NO a les podes radicals

En plena època de l'any en què, arreu del país, es multipliquen els treballs de poda, ja sigui als espais privats com als públics, la biòloga de la Universitat d’Aveiro (Portugal), Rosa Pinho, fa l’alerta contra «les podes radicals a què els arbres estan sotmesos, les quals els resten bellesa i en redueixen dràsticament les funcions ecològiques». Un escenari freqüent que la responsable de l’herbari de l’acadèmia d’Aveiro vol veure canviat: «Els nostres arbres continuen a la mercè de les voluntats i no del coneixement».

Al començament del nou mil·lenni, prop del 45 % de la població mundial vivia a les ciutats, un fenomen de notable tendència creixent que exigeix l'adopció de mesures urgents per promoure el desenvolupament sostenible de les ciutats. En aquest context, els espais verds urbans, sovint amenaçats a favor de zones de patrimoni construït, juguen un paper extremadament important per a la qualitat de vida de l'entorn urbà.

Són sobretot els arbres, tant en els espais verds com en els carrers, els principals responsables per la qualitat de vida de les ciutats, ja que, a més d’adornar l’entorn, tenen un alt valor ecològic que es deu, en particular, a la seva contribució a la purificació de l’aire, a la reducció de la contaminació acústica i a la disminució de l’impacte de les pluges. Afavoreixen el microclima de la ciutat promovent la circulació adequada de l'aigua i l'aire, proporcionen ombra i recer a nombroses espècies d’animals, especialment l'avifauna, mantenint, així, l’equilibri dels ecosistemes, i contrapesen amb la seva presència l’artificialitat del medi urbà que tant afecta la salut psicosomàtica de les poblacions, millorant notablement la qualitat de vida local.

Malgrat aquests i altres atributs, es fa palesa la manca de sensibilitat envers l’important paper de l'arbre a l’entorn urbà. Prova d’això són les podes radicals a què estan sotmesos, les quals els resten bellesa i en redueixen dràsticament les funcions ecològiques.

La poda d’arbres és una agressió a un organisme viu que té una estructura i unes funcions ben definides i alguns mecanismes i processos de defensa contra els seus enemics naturals. Contra la poda i les seves conseqüències nocives no hi ha cap defensa, tret de l’intent desesperat de recuperar l'estructura original, definida genèticament.

La poda és sempre una operació desvitalitzant que elimina gran part de la copa dels arbres arribant, en els casos més dràstics, a la seva eliminació total. Com a resultat, la superfície fotosintèticament activa és parcial o totalment eliminada, de manera que l'arbre acaba força debilitat. En aquest context de gravetat provocat per la poda activa, s’activa un mecanisme de supervivència pel qual l'arbre s’intenta recuperar del trauma que ha patit, recorrent, per això, a les seves reserves energètiques. Si l'arbre no disposa de reserves en abundància, acabarà greument debilitat, podent fins i tot morir.

Un arbre debilitat és més vulnerable als atacs de plagues i malalties, i alguns insectes i fongs tendeixen a aprofitar aquestes debilitats i s’hi instal•len, accelerant en alguns casos la seva mort. Un arbre decapitat queda completament desfigurat i afeblit, i mai més recuperarà del tot la seva forma natural. La decapitació és una pràctica incoherent amb la fisiologia dels arbres, científicament equivocada i socialment inacceptable.

Un altre mecanisme de supervivència dels arbres que s’activa com a resposta a aquesta operació traumàtica és la producció de múltiples brots, la qual cosa els produeix un gran desgast. Això s'interpreta sovint i erròniament com un rejoveniment de l’arbre, però no passa d’un intent desesperat i ingloriós de substitució de la capçada inicial. Els nous brots creixen molt ràpidament i poden, en algunes espècies, arribar als 6 metres durant el primer any. Desafortunadament, aquestes noves branques de gran fragilitat mecànica tendeixen a trencar-se fàcilment, sobretot per l'acció de vents forts. En aquest cas, podríem dir que se’ns gira la truita, ja que la mutilació, vista com una forma de proporcionar seguretat, es converteix en una gran amenaça per als transeünts. La mutilació té com a resultat un arbre més perillós a mitjà i llarg termini.

A més del cop estètic que els arbres pateixen com a resultat de les podes radicals a les quals estan sotmesos, les ferides produïdes pels talls, a vegades difícils de curar, són un perill permanent d'entrada d'organismes patogènics. D’altra banda, les gemmes dorments que els arbres tenen i que normalment no brotarien, probablement acabaran per brotar i deformar l'arbre. Alguns dels tumors que sovint s’observen en els arbres ornamentals són el resultat de moltes podes successives.

En decapitar els arbres frondosos, els condemnem a privar-los de realitzar la seva funció ambiental de purificació del medi ambient, de proporcionar ombra i frescor i de servir d’hàbitat per a les petites aus que hi nidifiquen.

La poda no és una operació cultural normal en arbres ornamentals o forestals, sinó en arbres fruiters. La poda d'arbres ornamentals és necessària tan sols en casos d'emergència.

A propòsit de les podes radicals d'arbres, l’enyorat enginyer agrònom i silvicultor, en Joaquim Vieira da Natividade, deia: el podador domina perquè afebleix, venç perquè suprimeix; el fet és que aquesta victòria no és pas brillant!

En el llibre A Árvore em Portugal, de Francisco Caldeira Cabral i Gonçalo Ribeiro Telles, publicat per primer cop l’any 1960, podem trobar diverses referències que condemnen el recurs a les podes radicals: qualsevol supressió que produeixi un aspecte definitivament mutilat de l’arbre s’ha de considerar inadmissible, en tant que compromet la finalitat estètica de la planta ornamental. Cinquanta-sis anys després d'aquesta publicació, l'evolució de les mentalitats i sensibilitats encara no ha excel•lit i els nostres arbres segueixen estant a la mercè de les voluntats i no pas del coneixement.

• Font: Jornal Online Universidade de Aveiro, 29.1.2016

• Article publicat al blog Bio Terra el 17 novembre 12016

• Traducció del portuguès : David Pinheiro

• Altres Lectures :
• Podas camarárias e a Arte de lidar com as Árvores em Portugal- Que justificação para o exagero?
• Consequências da mutilação das árvores

Arbre fòbia i arbrecidi a Masquefa

Han fet llenya d’un gran pi de l’estació

En el recinte de l’estació del tren de Masquefa, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, avui han tallat un gran pi, un pi esplèndid i preciós que estava en bon estat de salut i que no feia cap nosa a ningú, ni als trens, ni a la gent, ni als veïns.

Els veïns consternat ens ho han fet saber, n’estan molt dolguts i nosaltres també.

Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els darrers anys han anat tallant molts dels arbres que hi havia en aquest recinte de l’estació de Masquefa. No cal dir que no estem gens d’acord amb aquesta mena d’arbre fòbia i arboricida continuat.

Des d’aquí reclamem que en aquesta mateixa zona hi tornin a plantar arbres. Com a mínim el mateix nombre d’arbres que han tallat i que la suma dels nous arbres tinguin com a mínim el mateix valor natural, botànic i ambiental que tots els que han tret i que la suma dels nous arbres sumin com a mínim el mateix valor econòmic que tots els que han tallat, de la manera que es pot valorar amb la Norma Granada de valorització d’arbres.

Plens de moreres

Casa de poble

Tres moreres escasses: la primavera tarda.

Mamant al jaç, la nina plora a migjorn de fam.

Metall fos a les fosques, a on anirà a raure?

Deu mil dits: el marqués i els seus no en saben res.

Dù Mù

(Chang'an, capital de la Xina antiga, 803 – 852)

Versió d'Eduard J. Verger
·

題村舍

三樹稚桑春未到

扶床乳女午啼飢

潛銷暗鑠歸何處

萬指侯家自不知

杜牧

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.

Moreres obedients, inclinades per la força del vent,

vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,

agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten

i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.

Aquest embolcall sonor bressola els anhels

que agiten sovint als que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;

sereu arrabassats, fosos com la neu

per la tramuntana decidida, agosarada,

d’una valentia ferma com flamarada !!

Francesc Xavier Simarro Montané

(Barcelona, Barcelonès, 26 de febrer de 1958)

La cala, setembre 03

Enguany no haguessis pogut nedar a les nostres roques,

han embrutat la mar.

És un líquid verdós amb pútrides

bambolles grogues.

..................

Te'n recordes, quan el jardí era un bosc?

Entre les canyes ens bastíem una llar,

la morera era la nostra atalaia,

l'aire encara era transparent

i hi havia tamarells vora la mar.

Saltant en immensos coixins d'algues

vèiem encendre's les estrelles.

..................

Ara que diuen que no tornaràs,

pens que t'he de trobar qualsevol dia,

asseguda a les roques.

Maria Rosa Llabrés Ripoll

(Palma, Mallorca)

Retrat en blanc

Res no tenyeix la fe

dels teus marjals obscurs,

plens de moreres negres,

sintaxi dels insectes;

no puc deixar de creure

que els meteors que es mouen

als pensaments que amagues

recorren l’avarícia

de sediments poblats,

resolen l’aventura

d’allò que queda en tu

quan beses refundant

un vell amor invicte,

i la llum que ens separa

és l’istme inesborrable

dels nostres continents.

Susanna Rafart i Corominas

(Ripoll, Ripollès, 3 de setembre de 1962)

007

Per a l’Annabel Haynes

A Vauxhall hi ha una petita granja

voltada de càmeres que vigilen

dues vaques que masteguen gespa

i rumien l’estratègia que,

atesa la posició del sol,

la rotació de l’orbe terrestre

i la seva relació amb l’ombra

de la morera els proporcionarà

més hores de migdiada a la fresca.

Jèssica Pujol Duran

(Barcelona, 1982)

Ordre

La sensibilitat anarquista neix fa cent cinquant

mil milions d'anys. Com el cinema.

J. M. Nunes

A la plaça on-t'hi'via hagut l'església

i ara l'estàtua de sant sebastià tot sola

les grosses fulles abundoses de les moreres

sobretot d'una la que mira al carrer del forn

m'han dit no te la creguis la fi del món

que encara que créixer sigui lent i morir ràpid

som tantes fulles i som tan amples i som tan verdes

que ni que la tinguis aquí entre els peus

no te la creguis.

Enric Casasses

(Barcelona, 9 de març de 1951)

Sota una morera

AI parc Sant Pau sota una morera

obre els ulls flor de primavera

al veure un gos que corre per l'herba.

I la claror de la lluna plena

l'aprofita el llop per assetjar una ovella

al veure aquesta que es creu sirena.

I una sirena trenca la pau

un espetec fa plorar una nena

Canta un canari que ha perdut la clau

i hi ha un voltor que ho sent i renega

Cançó del grup Rauxa

Terra Meva

Amb l’ull de l’ovella

et miro amb l’ull

blanc i viola de l’ovella

amb l’ull blanc i cec

de l’ovella a l’ull

cec de l’ovella hi

planto una alzina un

coscoll i una morera

en aquell ull hi planto

una flor de lliri groc

com la llimona verda com

l’herba que creix a la primavera.

Amb l’ull de l’ovella et

miro i amb l’ull de l’astor

de la guineu i del senglar

i de la mostela

amb l’ull de la font

obert dia i nit amb l’ull

de la rosada que es tanca

quan ve el matí

i l’herba neix muda

amb la boca tancada d’aquelles

pedres serrades com dents

cobertes de pols i de calç.

Amb l’ull de cada pedra

de cada flor i de cada animal

i de totes les coses que hi ha

dins l’ull de l’ovella

et miro terra meva

per estimar-te i cantar

una cançó de bressol.

Innassiu de Logu

(L’Alguer, 5 de novembre de 1928 – Bari, 28 de juliol de 2011)

Traducció: Jordi Domènech i Soteras

(Sabadell, 1 de juny de 1941 - 19 d'octubre de 2003)
·

Terra Meva

Cun s’oju de s’arveghe

t’abbaido cun s’oju

biancu e biaittu de s’arveghe

cun s’oju biancu e zegu

de s’arveghe in s’oju

zegu de s’arveghe bi

pianto un chercu unu

elighe e una morighessa

bi pianto in cudd’oju

unu fiore ‘e lizzu grogu

che limone bisde comente

s’erva chi creschede in beranu.

Cun s’oju de s’arveghe ti

miro e cun s’oju ‘e s’astore

de su grodde e de sirvone

e de sa tana ‘e muru

cun s’oju de sa fontana

abesthu die e notte cun s’oju

‘e su lentore chi serrada

a parte ‘e manzanu

ei s’erva naschende muda

a buca serrada dae cuddas

pedras istrintas che dentes

covacadas de piubare e calchina.

Cun s’oju de ogni pedra

de ogni fiore e de ogni animale

e de ogni atera cosa ch’istada

in s’oju ‘e s’arveghe

t’abbaido terra meva

pro t’istimare e cantaré

unu cantu ‘e anninnia.

Innassiu de Logu

(L’Alguer, 5 de novembre de 1928 – Bari, 28 de juliol de 2011)

· Imatges : Paratge de Les Moreres de la Riera, de Masquefa. Fotos de Francesc Mas ·

La morera, un arbre sagrat

La morera, arbre d'ombra

Il·lustració de Jordi Casamajor

Les mores negres vénen de l'Àsia de Sud-oest, les blanques de Xina. Els fruits de la morera ja es menjaven molt abans de l'època de Crist.

Foto de  ekenitr

Les meves contraportades, potser més que qualsevol altra cosa que escric, em fan entendre i sentir el poc món que he vist. Als llocs on he estat, la morera es cultiva principalment com a arbre ornamental o l'arbre d'ombra, ja que és frondosa i, a més a més, per a ella no és necessari cap tipus de poda, tot i que naturalment, de tat en tant s'han de treure les branques mortes o les que puguin fer nosa. Els meus amics de la web Amics arbres, arbres amics van dedicar un article formidable a les moreres d'Alaró i els altres indrets de Mallorca i la seva proliferació durant el segle XIX, entre altres coses, expliquen que la poda excessiva fereix aquests arbres, els obre el tronc i pot acabar emmalaltint-lo, esqueixant-lo o matant-lo. La majoria de les moreres que conec es cultiven com a arbres ornamentals són varietats estèrils que no produeixen fruits, ja que les mores taquen el trespol.

Morera del carrer Adrall de Barcelona

A Barcelona, al carrer Adrall, en trobem un exemplar de 14 m d'alçària, molt ben conservat. A Rússia, les moreres van ser importades al començament del segle XVIII per decret del tsar Pere I, però el clima de Moscou va resultar massa fred per a elles i el seu cultiu es va traslladar a les regions del sud i Caucas del nord. Diuen a Kiev, la capital d'Ucraïna, encara es conserven moreres plantades com a conseqüència d'aquell decret.

Foto de Klasse im Garten

Fa més de 4.000 anys que les moreres es fan servir per alimentar els cucs de seda, però quasi tot el que sé d'aquests cucs ho vaig treure de la novel·la d'Alessandro Baricco Seda que em va fer llegir la Cèlia ara fa gairebé dues dècades, quan estàvem enamorades del Japó i de totes les coses japoneses. Encara més, estàvem enamorades dels amors impossibles, d'una nostàlgia indefinible d'una joventut que pensa que tot ho té per davant, que tots els dons més preciosos del món dels sentiments han de ser seus. Ens vam caure rendides de la música blanca del llibre, de la contemplació a la qual convidava. El meu record del llibre és vague, només sé que es tractava d'algú que vivia una vida real i l'altra somniada, que la vida real era bona i la inventada, la impossible, l'exòtica, ocupava tot el seu cor, l'ànima, la ment. Mentrestant, viatjava. Marxava del seu poble al començament de gener i tornava a l'abril, per a la missa major. La seva tristesa, el seu desig, el seu dolor sense nom, aquell dolor al qual diem amor per l'impossibilitat de trobar-li un nom, es devia als seus desplaçaments al fi del món, al lloc tancat d'una cultura i mode de vida totalment distints del seu, que visitava per comprar ous de cucs de seda. Ara estic rellegint aquell llibre en fragments, i no el reconec. Al cap dels anys he construït, per damunt del que hi havia llegit, una altra història, distinta de la real, tal i com passa sempre.

Foto de Joan Grífols

A l'Orient Mitjà la morera es considera un arbre sagrat, i és tradicional posar la taula i rebre els convidats sota les branques d'aquest arbre. De vegades el llit de matrimoni es construeix al costat d'una morera, o el tronc de la morera li serveix de base, com ho va fer el tronc de l'olivera pel llit de Penélope i Ulisses. De la fusta de la morera es fan amulets protectors.

Alexandra Grebennikova

Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 5 de maig del 2014 i a Avet Verd el 31 juliol 2014

Foto de .Bambo.

Dibuix d’una palmera

Palmera del Jardí de les Heures

El dibuix de la natura, dibuix botànic, dibuix naturalístic, il·lustració científica, .... ha estat i és encara de gran importància en la investigació i la divulgació de la botànica. Les grans expedicions científiques del s. XIX, els treballs de camp que es feien i es fan aquí i allà, han pogut fer molt més bé la seva feina gràcies als il·lustradors que hi han participat. Aquests dibuixos ens han deixat unes grans obres artístiques.

Aquestes il·lustracions ens aporten a vegades un punt de vista que no sempre coincideix amb el dels botànics, però ni ara, que son tan acurades les tècniques fotogràfiques, es pot prescindir d’aquests il·lustradors i dels seus dibuixos. Sovint ens fan veure coses que potser ens passarien desapercebudes.

En aquest apunt podem veure el dibuix d’una palmera. Palmera situada dintre “El Jardí de les Heures”, del recinte Mundet. Tècnica: llapis de dibuix. La intenció de l'autor era dibuixar de manera que es veiessin els petits detalls del tronc i fulles que et vas trobant si ressegueixes la visió de la palmera a la realitat, com a esbós informatiu.

L´autor del dibuix és en Jose Molina Rosillo i ara treballa preparant una publicació específica amb tècnica de llapis i aquarel·la de dibuixos d´un altre tipus de palmera tropical.

· Edenland ·

Es declaren 60 nous arbres i arbredes monumentals

El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya declara 60 nous arbres i arbredes monumentals

Són 59 arbres de 15 comarques que gaudiran de més protecció

Fageda de la Grevolosa, Sant Pere de Torelló

S’hi afegeix la Fageda de la Grevolosa, un dels paratges naturals més impressionants de la Vall del Ges, amb faigs de més de 30 metres d'alçària i més de 300 anys d'edat

Alzina de la Viuda, Vandellòs. Foto de Boabab88

El Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) publicà el dilluns 17 d'octubre una Ordre de declaració d’arbres i arbredes monumentals, a proposta de la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural. Es tracta de 59 arbres de 15 comarques diferents i una arbreda, la Fageda de la Grevolosa (Osona), que passaran a gaudir de la protecció i tutela de la Generalitat. La Fageda de la Grevolosa és un dels paratges naturals més impressionants de la Vall del Ges, amb faigs de més de 30 metres d'alçària i més de 300 anys d'edat.

Plataner de Tornabous. Foto del blog d'una selenita

Tots els exemplars s’afegiran als declarats fins ara, uns 220 arbres o grups que abasten les 42 comarques.

Xiprers del Palau de l'Abat de Santes Creus, Aiguamúrcia

Des de 1987, que es van fer les primeres passes per a la protecció dels arbres monumentals, s’ha fet força camí procurant la conservació. Malgrat tot, una trentena han patit malures o inclemències del temps que no han pogut superar.

Servera de Franxo, Horta de Sant Joan. Foto de Parc Natural dels Ports

Alguns d’ells s’han mantingut drets, com per exemple el famós Pi de les Tres Branques, que porta mort gairebé un segle, i on s’hi celebra una diada al juliol, pels volts de Sant Jaume, ja que és un símbol dels Països Catalans. En altres casos, aquests arbres s’han hagut d’aterrar perquè constituïen un perill per a la seguretat.

Auró del Remei, Camprodon. Foto del blog d'una selenita