Temps de cireres

Quan és temps de cireres...

«Els fruits maduren quan les llavors són viables: desapareixen els sabors desagradables i es generen les aromes característiques. Els animals són atrets per les aromes, tasten els fruits, se’ls mengen i dispersen les llavors»

Enguany l’espectacular floració dels cirerers va començar a Aín a finals de març. Dos mesos després, a finals de maig, férem una curta passejada al voltant del poble i menjàrem les primeres cireres, delicioses, d’aroma subtil. Herminia, qui va encarregar-se durant molts anys del bar de la cooperativa de Sant Ambròs, ens va comentar que la collita no seria bona per la pluja persistent i la pedra. Als arbres, les anous, les ametles i els llidons esperaven la calor de l’estiu per madurar.

Les cireres, les prunes, les bresquilles, els albercocs i les ametles són fruits d’arbres del gènere Prunus. En particular, les cireres són els fruits de Prunus avium, i n’existeixen unes 900 varietats en producció en tot el món. En altres cultures també s’anomenen cireres a les nostres guindes, els fruits de Prunus cerasus, de les quals hi ha 300 varietats. La veritat és que cireres i guindes són molt paregudes, però mentre que les primeres són dolces, les segones són àcides. Ambdues espècies són natives de l’oest d’Àsia, i ja eren conegudes pels grecs, que les anomenaven kerasos, d’on deriva la paraula cirera.

El gust de les fruites és degut bàsicament als sucres i els àcids que posseeixen; altres components minoritaris hi poden afegir també notes amargues, salades o astringents. En el cas de les cireres, els sucres més abundants són la glucosa i la fructosa, mentre que, entre els àcids, predomina el màlic.

La qüestió de l’aroma és, com no podia ser d’una altra manera, bastant més complexa, per diverses raons. En primer lloc, l’aroma és el resultat d’una barreja complexa de distints compostos orgànics: aldehids, alcohols, cetones, èsters, terpens, furans, alquens, compostos fenòlics... En les cireres, els compostos aromàtics més abundants són l’alcohol (E)-2-hexen-1-ol i els aldehids hexanal, (E)-2-hexanal. Aquests compostos són els responsables de l’aroma a verdura i herba. I, després, tenim el benzaldehid, que es considera un dels compostos clau de l’aroma de les cireres, i contribueix també a l’aroma d’altres fruits d’arbres del gènere Prunus.

Ara bé, la resposta aromàtica i la concentració d’una substància no tenen una relació lineal. En molts casos, és necessari que la concentració de substància siga superior a un cert valor llindar per poder detectar-ne l’aroma. A partir d’aquesta concentració, la resposta aromàtica augmenta ràpidament per estabilitzar-se a concentracions molt més elevades. Si una substància aromàtica té un llindar molt baix pot contribuir a l’aroma d’un producte encara que la seua concentració siga molt baixa. Però, a més, la percepció d’una determinada substància pot canviar si augmenta la concentració: el pentà, a concentracions baixes, té aroma de fesol; a mitjanes, de suor; i a elevades, de fem. Finalment, ja hem comentat que la sensació d’aroma en un fruit prové de moltes substàncies volàtils, i la combinació de volàtils pot conduir a aromes molt diferents a les que cal esperar a partir de les aromes dels compostos individuals.

Les experiències per determinar les aromes dels aliments o dels menjars empren, primer, un protocol per a l’extracció de les substàncies volàtils. En segon lloc, aquestes substàncies se separen per cromatografia de gasos i es detecten per espectrometria de masses. Ara bé, tots aquests compostos volàtils poden no tindre aroma, o estar presents en concentracions tan baixes que no contribueixen a l’aroma. Per això, una tècnica complementària a la cromatografia de gasos i l’espectrometria de masses és la cromatografia de gasos i l’olfactometria amb anàlisi de dilució. Els compostos volàtils són separats per cromatografia de gasos i són olorats per uns experts. A més, les mostres es van diluint i es veuen sotmeses al mateix procediment, amb la qual cosa s’obté informació de fins a quin punt una substància contribueix més o menys a l’aroma: com més dilucions són necessàries perquè no s’olore la substància, major és la seua contribució a l’aroma.

Quan s’han analitzat amb aquestes tècniques diverses varietats de cireres, el grup de substàncies volàtils que contribueixen en tots els casos al seu aroma són hexanal, (E)-2-hexenal, (Z)-3-hexenal, nonanal, benzaldehid i geranilacetona. A més, els compostos alcohol benzílic i linalol també contribueixen a l’aroma de moltes de les varietats analitzades.

Sabem, per experiència, que els fruits verds tenen un sabor desagradable, i que no emeten compostos volàtils. I és normal: a la planta li interessa produir i dispersar com més llavors millor. Com que no s’emeten compostos volàtils, els animals no s’acosten als fruits verds i, si els tasten, no se’ls mengen. Per una altra banda, els fruits maduren quan les llavors són viables: desapareixen els sabors desagradables i es generen les aromes característiques. Els animals són atrets per les aromes, tasten els fruits, se’ls mengen i dispersen les llavors. Per tant, des d’un punt de vista evolutiu, el sabor i l’aroma dels fruits madurs proporcionen informació als animals que els consumeixen de l’accessibilitat de nutrients dels fruits. I, de fet, els compostos volàtils que contribueixen a l’aroma deriven, precisament, de nutrients: d’àcids greixos essencials (àcids linoleic i linolènic), d’aminoàcids essencials (leucina, isoleucina, fenilalanina), d’hidrats de carboni, de carotenoids (antioxidants)...

Els humans no som els únics animals que mengem cireres a la serra d’Espadà. Diuen els experts que abunden les fagines, les genetes i els toixons. Nosaltres, en un any de passejos esporàdics, mai n’hem vist cap. Però, a la primavera, els seus excrements, amb abundants pinyols de cirera, delaten la seua invisible presència...

Fernando Sapiña

Clafoutis

El clafoutis és una deliciosa coca de cireres típica del Llemosí. Les cireres queden enmig d’una espècie de flam, i s’hi posen amb el pinyol, ja que, al coure-les, es genera més benzaldehid, una de les aromes característiques d’aquest fruit. La massa es fa amb farina, sucre, ous i llet, i es poden emprar també ametles mòltes i vainilla. La paraula clafoutis té el seu origen al verb occità clafir, “farcir”.

Ingredients:

750 grams de cireres, 100 grams de sucre, 100 grams de farina, 3 ous, 250 ml de llet, mantega i sal.

Elaboració:

Es renten les cireres. S’empolvoren amb 50 grams de sucre i, després de barrejar, es deixen reposar almenys 30 minuts. S’engreixa amb mantega una font de forn, i s’ompli amb les cireres. Es fa una barreja amb la farina, la resta del sucre, un poc de sal, els ous i la llet, emprant una batedora. S’aboca la preparació sobre les cireres, i es cou al forn prèviament escalfat a 180 oC durant 35-40 minuts. La coca se serveix tèbia, empolvorada amb sucre glacé.

Fernando Sapiña Navarro

Director de l’Institut de Ciència dels Materials
Parc Científic de la Universitat de València.

· Article publicat a Mètode 79, Tardor 2013 ·

Seminari sobre Pius Font i Quer

Pius Font i Quer i l'Institut Botànic de Barcelona

Institut Botànic de Barcelona

Cicle de seminaris – Dimarts 17 de juny, a les 12 h

L'Institut Botànic de Barcelona va ser fundat per la Generalitat de Catalunya l'any 1935, gràcies a la tasca realitzada per Pius Font i Quer al front del Departament de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Des de 1917 realitzà campanyes d'exploració per tota la península ibèrica i al nord del Marroc. Incià la plantació del Jardí Botànic i publicà la primera revista espanyola de botànica.

Gràcies al seu esforç es van aplegar al nou Institut totes les col·leccions de botànica que hi havia disperses: des de l'herbari Cadevall fins al Gabinet Salvador. Va ser autor de nombroses publicacions científiques, va descriure més de 200 taxons i prop de 80 plantes recorden avui el seu nom. Quines circumstàncies li permeteren crear l'Institut quasi des de zero? Com va organitzar els seus recursos?

L'actual Institut Botànic, instal·lat en un modern edifici dins del nou Jardí Botànic de Montjuïc, fa, amb la seva activitat, reconeixement permanent a la figura del seu fundador. Avui, hereus com som de la tasca de l'ingent de Font i Quer, cerquem en la seva personalitat nous estímuls per continuar la seva passió per l'estudi de les plantes i fer-la últil als altres.

Activitat emmarcada dins dels actes d'homenatge en motiu del Cinquantenari de la mort de Pius Font i Quer.

A càrrec de: Josep M. Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona
Accés lliure
Data: dimarts 17 de juny de 2014, a les 12 h
Lloc: sala Salvador de l'Institut Botànic de Barcelona
Transport: bus 150, des de pl. Espanya.
GPS: 41º 21' 43.55" N, 02º 09' 38.64" E

De Sant Martí de Montnegre a Hortsavinyà

Escapades amb sorpresa

GR-92, Sant Martí del Montnegre-Hortsavinyà

De la mateixa manera que a vegades quan sortim de casa per anar de viatge o per fer una petita escapada ens trobem amb contratemps que no hi comptàvem, també pot passar a l’inrevés, és a dir, topar-nos amb alguna sorpresa agradable. Dic topar-nos perquè aquest va ser el cas de fa unes setmanes. Can Auladell és un antic mas ubicat al costat mateix de l’ermita de Sant Martí del Montnegre i allà ens dirigíem un diumenge per fer una trobada amb l’Eduard i una colla d’amics: passejada i calçotada, una combinació perfecte. Per fer una mica de gana i per gaudir d’un espai natural preciós vàrem emprendre el GR-92 que baixa de Sant Martí de Montnegre a Hortsavinyà. 

Alçada 21,4 m - Perímetre 2,85 m - Diàmetre capçada 22,6 m

El camí és realment bonic, recomanable per caminar tranquil•lament i contemplar la bellesa del paisatge; per bé que els que volen fer més via acabaran també aturats davant d’un dels petits savis naturals que sobreviuen al pas del temps. Em refereixo a l’Alzina Grossa de Can Preses, que a 1,2 Km la trobem a peu de camí, a 300 metres de la masia de Can Preses, saludant a caminaires i regalant una mica de la seva magnífica ombra tan preuada a les hores fortes de Sol.

És innat en els nens enfilar-se als arbres, com si alguna connexió inconscient fes de catalitzador i, sense pensar-s’ho dues vegades, volguessin gaudir del contacte extraordinari de l’home i la terra a través de l’arbre, etern sentinella que, elevant-se cap al cel, contempla les mil accions que estoicament sofreix l’entorn. Pel que fa a l’Alzina Grossa de Can Preses va ser necessari advertir als nanos que se l’havia de tractar com a una àvia a qui li feien una mica de mal els ossos doncs cal recordar que a principis de 2010 és va dur a terme una intervenció d’urgència que va consistir en lligar tres grans i pesades branques a un disc central d’acer inoxidable que permetia alleugerir llurs forces centrifugues en relació al tronc principal que s’havia esberlat. 

Contrasta aquest fet, de caràcter protector, a l’acte vandàlic que va patir el famós i centenari Pi de Les 3 Branques, símbol dels Països Catalans, el passat 13 de maig. M’obligo a pensar que l’educació rebuda per aquells terroristes poca cosa contenia d’amor i de respecte pel medi i que potser, de més jovenets, unes quantes passejades per indrets tan inspiradors com el Montnegre els hagués omplert el cor de coses millors que una acció mutiladora sobre un ser que no es podia defensar.

I tot desitjant que la cultura s’imposi i no es produeixen més atemptats com aquell, em fa il•lusió compartir aquesta reflexió dins del blog d’amics dels arbres, potser perquè en aquell diumenge vàrem exemplificar aquesta denominació: estàvem entre amics...i entre arbres. Hi alguna cosa millor?.

Franc Guinart i Palet

9-juny-2014

Els arbres desperten curiositat, admiració i respecte

Aprendre a llegir un arbre

L’AMB gestiona el manteniment dels arbres singulars de la Xarxa de Parcs Metropolitans. Mirant fulla i escorça se sap com estan.

La Conxita observa atenta l’alçada de les dues washingtònies que presideixen el jardí principal del Parc de la Molinada, a Pallejà. “M’agraden molt els arbres -confessa-, em desperten curiositat, admiració i respecte”. Malgrat ser veïna del municipi i haver de creuar el parc gairebé cada dia, mai s’havia aturat davant les diferents espècies vegetals que s’hi conserven, algunes d’elles singulars per la seva longevitat o grandària. “Aquest parc forma part del paisatge de Pallejà. És obert al ciutadà, petit i acollidor i representa el nostre particular pulmó verd. Aquest dissabte al matí he vingut per aprendre alguna curiositat sobre els arbres que hi ha”, explica.

Amb una quinzena de persones més, la Conxita s’ha apuntat a l’activitat Aprendre a llegir un arbre, organitzada per l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. “Som a la finca on, a finals del segle XIX, hi havia la casa, el jardí i els horts del propietari, el doctor Tarruella. Actualment, molts dels elements perduren i l’indret ha esdevingut parc públic”, explica Jaume Campos, tècnic de parcs de l’AMB i guia de la visita. “És un parc de dimensions reduïdes, no arriba a una hectàrea d’extensió, però s’hi conserven valuosos exemplars com el grup de plàtans de l’entrada, les washingtònies del jardí antic, un xiprer, el til•ler que hi ha prop de la font i un pi pinyoner que s’enfila per damunt de les teulades”, afegeix.

Senyalats tots ells amb una estaca de color al peu, els arbres requereixen una gestió i tractament específics, en funció de les necessitats de cada espècie. Com apunta Campos, en aquests casos l’AMB porta a terme tractaments de baix impacte ambiental com l’endoteràpia vegetal, que consisteix a injectar al tronc de l’arbre productes fitosanitaris per evitar plagues i malalties: “Els tractem amb molta cura a causa del valor de patrimoni vegetal que representen. Se’ls apliquen mesures tècniques que requereixen més esforç i deteniment”, explica.

La pell de l’arbre

“Com sabem si un arbre es troba bé a primer cop d’ull?”, pregunta el Jordi. “Observa-li la pell!”, respon Gerard Passola, biòleg, arboricultor i coguia de la visita. “Els arbres no mostren el seu estat de salut a través del comportament sinó de l’estructura. Mirant l’escorça sabrem si està ben adaptat a l’entorn i quina relació té en l’hàbitat on viu”, explica. A més de la pell també és important observar l’estructura de l’arbre i el color i mida de les fulles.

Els arbres de l’AMB

Formada per 34 parcs, repartits en 25 municipis, la Xarxa de Parcs Metropolitans gestionats per l’AMB conserva fins a 242 arbres singulars que per les seves dimensions, història, raresa botànica o qualitats estètiques mereixen una protecció especial que n’asseguri la conservació: “Els arbres es troben en un excel•lent estat de salut”, afirma Gerard Passola. “I gestionar-los correctament no és senzill perquè els resultats d’una acció feta avui no els obtenim fins passats uns anys”, afegeix.

En aquest sentit, com explica Jaume Campos, les esporgues es fan quan és estrictament necessari: “Les fem en casos molt específics, ja que cada tall és una agressió que genera una ferida en l’arbre i una possible via d’entrada de malalties”, diu. “Des de l’AMB apostem per fomentar el desenvolupament de l’estructura natural de les diferents espècies, però, en ocasions, quan l’arbre és jove, pot requerir podes de formació de capçada. Un altre motiu és quan es presenta alguna situació de risc que pot afectar la seguretat dels usuaris -com una branca amb perill de trencament-. També fem podes de saneig de capçada i retirada de branques seques, sempre que sigui imprescindible”, conclou.

Gemma Castanyer

• Article publicat al diari Ara el 07.06.2014 •

Salvem 4.000 arbres!

Adopteu un arbre!

La crisi econòmica té molts “efectes col•laterals”. El tancament d’una empresa no només és un drama personal pels treballadors que perden la feina, o pels empresaris que perden il•lusions i diners. També pot tenir efectes nefastos per animals i plantes, com és el cas que s’explica.

La principal activitat dels Vivers Mediterrani de Llagostera era el conreu d’arbres autòctons per a obres públiques: parcs i jardins, places, carrers, avingudes, carreteres, etc. Per poder competir amb altres països, Itàlia especialment, l’empresari Emili Raset va invertir en unes instal•lacions modèliques i va comprar milers d’arbres per “engreixar-los” fins a tenir la mida necessària per poder ser venuts, un procés que dura uns 7 anys de mitjana. Res no feia preveure aleshores que obres emparaulades i contractes signats quedarien en no res a conseqüència de la crisi, condemnant el futur de l’empresa i de la major part dels arbres plantats.

4.000 Roures, alzines i surers no podran superar el proper estiu si no reben les atencions que necessiten.

La pèrdua d’aquests arbres no només implica renunciar als beneficis ecològics equivalents a 40.000 m2 de bosc, sinó que amb ells es perdria tota oportunitat de reeixir d’una empresa de casa nostra capaç de competir de tu a tu amb els millors vivers d’Europa. Tot plegat és un luxe que no ens podem permetre.

Per això des de la Fundació Hope Projects s’ha decidit ajudar aquest empresari, aportant els recursos necessaris per salvar els arbres. Es vol crear dos llocs de treball a temps complert pels propers dos mesos i un altre a temps parcial durant els propers dos anys, fins que els arbres es puguin vendre o traslladar a un altre viver. Com a objectiu final, s’espera que la valorització d’aquests arbres doni a l’empresa l’impuls necessari per a reiniciar la seva activitat, creant de nou ocupació i riquesa al seu entorn.

Entre tots podem assegurar el futur d’aquests arbres i, tal vegada, el revifament d’una empresa.

Per aconseguir aquest objectiu es necessita la participació de tothom. Amb la col•laboració de Verkami, s’inicia una campanya de micromecenatge on per només 7 eur es pot salvar un arbre. Només 7 eur i aquest arbre rebrà el substrat, l’abonament, l’aigua i les atencions que necessita per superar la situació actual i créixer fins a tenir una mida que li doni valor al mercat.

Treballs iniciats

L'aportació inicial feta per la Fundació ha permès adquirir part dels materials i iniciar els treballs. L’apadrinament d’arbres ha de fer possible donar continuïtat a les atencions necessàries fins a finals de 2016. En aquest moment, els arbres tindran una mida i aspecte que farà possible la seva comercialització o el trasllat a un altre viver.

Es faran tres trobades festives al mateix viver, a Llagostera, la primera el dissabte 4 d'Octubre d'enguany. Les següents a les tardors de 2015 i 2016 (dates per concretar). En aquestes trobades, els "padrins/padrines" podran conèixer els arbres i el viver, hi haurà experts que parlaran d'horticultura i conreu de bolets, veureu com es fa una cuita de carbó vegetal i es podrà participar de la festa, on no faltarà un àpat col•lectiu a canvi d'una petita quota que cobreixi les despeses de la trobada.

Adopteu un arbre!

Ajudeu a salvar-ne 4.000!

Seguiu aquest enllaç a Verkami per veure el detall de les diferents recompenses i més informació de la campanya :  
Adopta un arbre abandonat

Es necessita l’ajuda de tothom! : Salvem els 4.000 arbres!

· hopeprojects.eu · twitter.com/projectshope · facebook.com/hopeprojects ·
·

Arbres a l'Etna

·

Amb roses i murtra

Amb roses i murtra, que me les estimo,

amb xiprer flairós i daurades palletes,

voldria ornar aquest llibre, i com una urna

enterrar-hi per sempre les meves cançons.

Pogués enterrar-hi també el meu amor!

Damunt la tomba de l‘amor creixen les flors del repòs,

allà floreixen, allà es cullen.

Però jo seré a la tomba abans no floreixin.

Vet aquí aquells cants que, salvatges,

com la lava de l‘Etna foren un dia,

brollant, impetuosos, del fons de l‘ànima

tot escampant aquí i allà brillants guspires!

Ara són silenciosos i esmorteïts,

ara entumits, pàl·lids i freds com la boira,

però un nou alè els retornarà a la vida

si de nou els omple l‘esperit de l‘amor.

Hi ha una veu a dins meu que ho pressent:

de nou en ells l‘esperit de l‘amor respirarà;

un dia aquest llibre serà a les teves mans,

oh, dolç amor en terres llunyanes.

Ja trencat el màgic vincle dels meus cants,

les lletres mortes, estimada, t‘esguardaran.

Suplicant, elles miraran dins els bells ulls

tot murmurant, nostàlgiques, paraules d‘amor.

Heinrich Heine

(Düsseldorf, 13 de desembre de 1797 - París, 17 de febrer de 1856) 
·
Mit Myrten und Rosen

Mit Myrten und Rosen, lieblich und hold,
Mit duft’gen Zypressen und Flittergold,
Möcht’ ich zieren dies Buch wie ‘nen Totenschrein,
Und sargen meine Lieder hinein.

O könnt’ ich die Liebe sargen hinzu!
Auf dem Grabe der Liebe wächst Blümlein der Ruh’,
Da blüht es hervor, da pflückt man es ab, –
Doch mir blüht’s nur, wenn ich selber im Grab.

Hier sind nun die Lieder, die einst so wild,
Wie ein Lavastrom, der dem Ätna entquillt,
Hervorgestürzt aus dem tiefsten Gemüt,
Und rings viel blitzende Funken versprüht!

Nun liegen sie stumm und totengleich,
Nun starren sie kalt und nebelbleich,
Doch aufs neu’ die alte Glut sie belebt,
Wenn der Liebe Geist einst über sie schwebt.

Und es wird mir im Herzen viel Ahnung laut:
Der Liebe Geist einst über sie taut;
Einst kommt dies Buch in deine Hand,
Du süßes Lieb im fernen Land.

Dann löst sich des Liedes Zauberbann,
Die blassen Buchstaben schaun dich an,
Sie schauen dir flehend ins schöne Aug’,
Und flüstern mit Wehmut und Liebeshauch.

Heinrich Heine

·

·

El volcà

saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

el roig

què xucla la blanca

flor, per créixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro.

Anna Dodas i Noguer

(Folgueroles, Osona, 2 de novembre de 1962 - assassinada als voltants de Montpeller, Occitània, 1986)

·

·

Jo ja he vist el deport dels aquelarres
i les naus cremades de més enllà d'Orió
— d'aquí sento els crits de les teves cames,
la suavitat dels ulls tancats dins un petó.

M'ajusto als lents consells dels savis.

Ara em despertaré com un volcà,
i et faré dintre el palau dels nostres somnis
un homenatge interminable de petons:

perquè els arbres escriuran amb anells aquest amor.

Roger Purcell

(1968)

·

·

La cova a la muntanya

Jo estava enamorat

dels ossos dels seus ossos

del crani del seu crani

per a fer-li l'amor

res més

ni menys

que fer.nos eh l'amor

no sé si hagués bastat

la vida que ens quedava

però ella ja sabia

que jo sóc l'esquelet

del seu bell esquelet.

*

Tens la força de les coses que

cauen amb força, els llamps,

les estrelles, els arbres,

la veritat.

I ets forta com les coses que

pugen amb força,

la mar, els volcans,

els arbres,

la veritat.

*

Si estic amb algú

i si estic amb tu

sóc el que té seny

l'intermediari

de la realitat.

I quan estic sol

sol sense ningú

sóc jo sóc el boig

boig número u.

Enric Casassas

(Barcelona, 1951)

·

·

L’ull del gest

El cec

S’ha arrencat els ulls per minvar la ceguesa

ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor

obre l’ull del pany per entrar al domini de la visió.

Dibuixa el vermell ara que té l’ull despullat

del cec llepa la saliva de l’ull peix espia anònim.

No té més llàntia de nit que l’ull del Gest.

Ell que sabia amanyagar el pit i rodar l’ull sexe...

S’abandonà a l’ardor. L’Ardit, el foc que cova

sota l’arbreda de pells la bèstia i el volcà,

pinta l’instint i perd l’hora, guanya l’equivalent.

Estén el llençol i encén el bosc, crema la memòria.

Separa dels cossos la pelvis de l’entrecuix.

Gira el món segons que descobreix el solitari

cos nu ull cec llapis errant en el full desert.

Vicenç Altaió

(Santa Perpètua de Mogoda, 1954)

·

·

Prou

S'amaguen crits darrera els arbres.

El sol abaixa tant la veu

que ja se sent la de les coses.

Un vent morat

ve de la freda, agrumollada sang

vespral i passa per l'escletxa

que sóc, sols una escletxa

que vibra i fa

remor de buit.

Estic cansat. Les bèsties que em servien,

pujades amb esforç,

com per eixarm s'han esvaït.

L'arment que posseïa

vaga flotant cap per avall pels aires.

El corral està buit.

M'assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s'acosti

Joan Vinyoli

(Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984)

·

·

En el meu volcà hi creix l'Herba

racó meditatiu

-recer propi per a l'Ocell

fóra l'opinió General-

Que roges són les roques de lava que hi ha sota

que insegur el terra

Si ho revelés

poblaria de terror la meva solitud.

Emily Dickinson

(Amherst, Massachusetts, 10 desembre 1830 - 15 maig 1886)
·
On my volcano grows the Grass
A meditative spot—
An acre for a Bird to choose
Would be the General thought—

How red the Fire rocks below—
How insecure the sod
Did I disclose
Would populate with awe my solitude.

Emily Dickinson

·

·

El vell arbre mort al cor de la muntanya

precipita el seu cos

cap a l'abisme sense fons.

Llimat pel vent,

rentant per la pluja,

pelat per les tempestes,

ha travessat deu mil hiverns.

Només queda la naturalesa pròpia de l'arbre,

i, encara que l'ataquem amb la destral,

no la trobarem.

Vell poema zen, aplegat per Taisen Deshimaru
(Prefectura de Saga, Japó, 29 novembre 1914, - París, 30 abril 1982)

·

Fotos de Francesc Mas i de Josep Muntané

Etna, Sicilia, 29 de maig del 2014

L'esvelt arbre ultramarí, sacerdot del paradís

"Abraça'ls, són tan amorosos.... Ells, els amics arbres, et tornen sempre l'abraçada."

 

Quan a trenc d'alba reneix 

la llum rera les muntanyes,

 l'esvelt arbre ultramarí

d'esponerosa capçada,

ataronjades flors

i fulles ensangonades,

aixeca els braços al sol,

cap al déu del paradís,

el que li dóna la vida.

 

I com sacerdot consagrat

al seu culte lluminós

li resa precs rituals

 com xiuxiuejants murmuris,

baix la bòveda del cel

 amb núvols blancs embellida

del seu temple sense fi.

Una brisa que acaricia,

serpenteja  juganera

entre les branques de fusta

d'aquell fantàstic gegant.

De sobte tot s'escarrufa

amb l'amorosa abraçada

que li dóna carinyosa

una bella jovençana.

Tomba les fulles cap baix,

vol veure la que l'abraça.

"Oh, què ho és de petitona!"

 - exclama amb el pensament.

Dues branques invisibles 

surten de la seva soca

i enrevolten amoroses

aquella humana tan dolça.

Ella s'emociona tota,

quasi li salten les llàgrimes

i sent que l'arbre li diu:

"Tornaràs un altre dia?

Jo no em mouré d'aquí."