Arbres a l'Etna

·

Amb roses i murtra

Amb roses i murtra, que me les estimo,

amb xiprer flairós i daurades palletes,

voldria ornar aquest llibre, i com una urna

enterrar-hi per sempre les meves cançons.

Pogués enterrar-hi també el meu amor!

Damunt la tomba de l‘amor creixen les flors del repòs,

allà floreixen, allà es cullen.

Però jo seré a la tomba abans no floreixin.

Vet aquí aquells cants que, salvatges,

com la lava de l‘Etna foren un dia,

brollant, impetuosos, del fons de l‘ànima

tot escampant aquí i allà brillants guspires!

Ara són silenciosos i esmorteïts,

ara entumits, pàl·lids i freds com la boira,

però un nou alè els retornarà a la vida

si de nou els omple l‘esperit de l‘amor.

Hi ha una veu a dins meu que ho pressent:

de nou en ells l‘esperit de l‘amor respirarà;

un dia aquest llibre serà a les teves mans,

oh, dolç amor en terres llunyanes.

Ja trencat el màgic vincle dels meus cants,

les lletres mortes, estimada, t‘esguardaran.

Suplicant, elles miraran dins els bells ulls

tot murmurant, nostàlgiques, paraules d‘amor.

Heinrich Heine

(Düsseldorf, 13 de desembre de 1797 - París, 17 de febrer de 1856) 
·
Mit Myrten und Rosen

Mit Myrten und Rosen, lieblich und hold,
Mit duft’gen Zypressen und Flittergold,
Möcht’ ich zieren dies Buch wie ‘nen Totenschrein,
Und sargen meine Lieder hinein.

O könnt’ ich die Liebe sargen hinzu!
Auf dem Grabe der Liebe wächst Blümlein der Ruh’,
Da blüht es hervor, da pflückt man es ab, –
Doch mir blüht’s nur, wenn ich selber im Grab.

Hier sind nun die Lieder, die einst so wild,
Wie ein Lavastrom, der dem Ätna entquillt,
Hervorgestürzt aus dem tiefsten Gemüt,
Und rings viel blitzende Funken versprüht!

Nun liegen sie stumm und totengleich,
Nun starren sie kalt und nebelbleich,
Doch aufs neu’ die alte Glut sie belebt,
Wenn der Liebe Geist einst über sie schwebt.

Und es wird mir im Herzen viel Ahnung laut:
Der Liebe Geist einst über sie taut;
Einst kommt dies Buch in deine Hand,
Du süßes Lieb im fernen Land.

Dann löst sich des Liedes Zauberbann,
Die blassen Buchstaben schaun dich an,
Sie schauen dir flehend ins schöne Aug’,
Und flüstern mit Wehmut und Liebeshauch.

Heinrich Heine

·

·

El volcà

saps què s'amaga

sota el pacífic verd

vellutat d'arbres?

el roig

què xucla la blanca

flor, per créixer tan fràgil

si no és el foc?

i la muntanya esvelta

tota sola i segura

té a la panxa el tro.

Anna Dodas i Noguer

(Folgueroles, Osona, 2 de novembre de 1962 - assassinada als voltants de Montpeller, Occitània, 1986)

·

·

Jo ja he vist el deport dels aquelarres
i les naus cremades de més enllà d'Orió
— d'aquí sento els crits de les teves cames,
la suavitat dels ulls tancats dins un petó.

M'ajusto als lents consells dels savis.

Ara em despertaré com un volcà,
i et faré dintre el palau dels nostres somnis
un homenatge interminable de petons:

perquè els arbres escriuran amb anells aquest amor.

Roger Purcell

(1968)

·

·

La cova a la muntanya

Jo estava enamorat

dels ossos dels seus ossos

del crani del seu crani

per a fer-li l'amor

res més

ni menys

que fer.nos eh l'amor

no sé si hagués bastat

la vida que ens quedava

però ella ja sabia

que jo sóc l'esquelet

del seu bell esquelet.

*

Tens la força de les coses que

cauen amb força, els llamps,

les estrelles, els arbres,

la veritat.

I ets forta com les coses que

pugen amb força,

la mar, els volcans,

els arbres,

la veritat.

*

Si estic amb algú

i si estic amb tu

sóc el que té seny

l'intermediari

de la realitat.

I quan estic sol

sol sense ningú

sóc jo sóc el boig

boig número u.

Enric Casassas

(Barcelona, 1951)

·

·

L’ull del gest

El cec

S’ha arrencat els ulls per minvar la ceguesa

ara que l’anhel és nafra i amb la clau al cor

obre l’ull del pany per entrar al domini de la visió.

Dibuixa el vermell ara que té l’ull despullat

del cec llepa la saliva de l’ull peix espia anònim.

No té més llàntia de nit que l’ull del Gest.

Ell que sabia amanyagar el pit i rodar l’ull sexe...

S’abandonà a l’ardor. L’Ardit, el foc que cova

sota l’arbreda de pells la bèstia i el volcà,

pinta l’instint i perd l’hora, guanya l’equivalent.

Estén el llençol i encén el bosc, crema la memòria.

Separa dels cossos la pelvis de l’entrecuix.

Gira el món segons que descobreix el solitari

cos nu ull cec llapis errant en el full desert.

Vicenç Altaió

(Santa Perpètua de Mogoda, 1954)

·

·

Prou

S'amaguen crits darrera els arbres.

El sol abaixa tant la veu

que ja se sent la de les coses.

Un vent morat

ve de la freda, agrumollada sang

vespral i passa per l'escletxa

que sóc, sols una escletxa

que vibra i fa

remor de buit.

Estic cansat. Les bèsties que em servien,

pujades amb esforç,

com per eixarm s'han esvaït.

L'arment que posseïa

vaga flotant cap per avall pels aires.

El corral està buit.

M'assec a terra i ploro

rosegant-me els punys.

Que ningú no s'acosti

Joan Vinyoli

(Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984)

·

·

En el meu volcà hi creix l'Herba

racó meditatiu

-recer propi per a l'Ocell

fóra l'opinió General-

Que roges són les roques de lava que hi ha sota

que insegur el terra

Si ho revelés

poblaria de terror la meva solitud.

Emily Dickinson

(Amherst, Massachusetts, 10 desembre 1830 - 15 maig 1886)
·
On my volcano grows the Grass
A meditative spot—
An acre for a Bird to choose
Would be the General thought—

How red the Fire rocks below—
How insecure the sod
Did I disclose
Would populate with awe my solitude.

Emily Dickinson

·

·

El vell arbre mort al cor de la muntanya

precipita el seu cos

cap a l'abisme sense fons.

Llimat pel vent,

rentant per la pluja,

pelat per les tempestes,

ha travessat deu mil hiverns.

Només queda la naturalesa pròpia de l'arbre,

i, encara que l'ataquem amb la destral,

no la trobarem.

Vell poema zen, aplegat per Taisen Deshimaru
(Prefectura de Saga, Japó, 29 novembre 1914, - París, 30 abril 1982)

·

Fotos de Francesc Mas i de Josep Muntané

Etna, Sicilia, 29 de maig del 2014