Bones festes de Nadal !
Hivern
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 març 1929 - 11 novembre 2003)
•
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 març 1929 - 11 novembre 2003)
•
En aquest Nadal, lliçó d’un vell profeta
A Montserrat Roig
Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.
Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
•
A Montserrat Roig
Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.
Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
•
L’arbre de Nadal
Enguany per Nadal
penso guarnir un arbre
tot especial.
No el faré pas al rebedor;
el plantaré dins el meu cap,
on no hi ha teulat
i podrà pujar
ben alt i ben sa.
Serà un gran avet
amb milers de branques i ben verd,
el més bell del món
ple de regals encisadors
d’aquells que mai no són
als aparadors:
Un raig de sol
per al pardal que tremola;
una catifa de violes
per al prat gelat;
la sol.lució al problema
més enrevessat
per als estudiants fluixos en aritmètica
una bona paga
per al jubilat ;
doble mesada
per al mestre pacient,
i l’ oli barat
i el pa regalat
a tota la gent.
I una muntanya de jocs i joguines,
i en lloc de les etiquetes
amb preu , hi veureu
els noms dels nens i les nenes,
d’aquí i d’arreu
que mai no han tingut
res per Nadal
i que mai no han sabut
què és un regal.
Perquè si un sol vailet resta
sense festa,
ni que només sigui un sol petit
que a qualsevol indret del món,
qui sap a on,
plora la vida
amb pena i amb delit ,
Nadal és una gran mentida
I s’ ha de fer tot nou,
com una divisió quan no surt
la prova del nou.
Gianni Rodari
(Omegna, 23 octubre 1920 - Roma, 14 abril 1980)
•
Enguany per Nadal
penso guarnir un arbre
tot especial.
No el faré pas al rebedor;
el plantaré dins el meu cap,
on no hi ha teulat
i podrà pujar
ben alt i ben sa.
Serà un gran avet
amb milers de branques i ben verd,
el més bell del món
ple de regals encisadors
d’aquells que mai no són
als aparadors:
Un raig de sol
per al pardal que tremola;
una catifa de violes
per al prat gelat;
la sol.lució al problema
més enrevessat
per als estudiants fluixos en aritmètica
una bona paga
per al jubilat ;
doble mesada
per al mestre pacient,
i l’ oli barat
i el pa regalat
a tota la gent.
I una muntanya de jocs i joguines,
i en lloc de les etiquetes
amb preu , hi veureu
els noms dels nens i les nenes,
d’aquí i d’arreu
que mai no han tingut
res per Nadal
i que mai no han sabut
què és un regal.
Perquè si un sol vailet resta
sense festa,
ni que només sigui un sol petit
que a qualsevol indret del món,
qui sap a on,
plora la vida
amb pena i amb delit ,
Nadal és una gran mentida
I s’ ha de fer tot nou,
com una divisió quan no surt
la prova del nou.
Gianni Rodari
(Omegna, 23 octubre 1920 - Roma, 14 abril 1980)
•
Arbre
ara dic arbre
i puc fer niu entre el fullam
com si el verd fosc em preservàs
del blanc desert de gebre
i si el record s'hi complica
sabré que tot abric és breu
i es fon entre els tions dels dies
arbre desig
on és la deu l'ombra de l'altre bosc?
Vicent Alonso
(Godella, L’Horta, 1948)
•
ara dic arbre
i puc fer niu entre el fullam
com si el verd fosc em preservàs
del blanc desert de gebre
i si el record s'hi complica
sabré que tot abric és breu
i es fon entre els tions dels dies
arbre desig
on és la deu l'ombra de l'altre bosc?
Vicent Alonso
(Godella, L’Horta, 1948)
•
El gran amic
“Potser el gran avet de la plaça,
malgrat l’estrany pessigolleig elèctric
o les petites clarors fora d’hora,
sent, ara que s’esgota el calendari,
un orgull pels vianants difícil de copsar.
Es l’honor del portador d’esperança
a través d’una bella i antiga metàfora,
la de la nit llarga per la llum desvetllada;
es l’honor d’anticipar el nou temps que arriba
a través dels diferents colors de bombetes enceses,
talment un ventall de sensacions a l’aguait.
No deixem de contemplar l’avet,
aviat no cridarà l’atenció quan es faci fosc,
el seu desig, però, és continuar brillant,
brillant tot l’any sota un altre paisatge,
aquell que envolta el cor de cadascú.”
Nadal-2011
Franc Guinart
•
“Potser el gran avet de la plaça,
malgrat l’estrany pessigolleig elèctric
o les petites clarors fora d’hora,
sent, ara que s’esgota el calendari,
un orgull pels vianants difícil de copsar.
Es l’honor del portador d’esperança
a través d’una bella i antiga metàfora,
la de la nit llarga per la llum desvetllada;
es l’honor d’anticipar el nou temps que arriba
a través dels diferents colors de bombetes enceses,
talment un ventall de sensacions a l’aguait.
No deixem de contemplar l’avet,
aviat no cridarà l’atenció quan es faci fosc,
el seu desig, però, és continuar brillant,
brillant tot l’any sota un altre paisatge,
aquell que envolta el cor de cadascú.”
Nadal-2011
Franc Guinart
•
El tió
Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.
I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.
Joana Raspall i Juanola
(Barcelona, 1913)
•
Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.
I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.
Joana Raspall i Juanola
(Barcelona, 1913)
•
Cançó del Tió de Nadal
El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el poll a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et daré
un cop de bastó.
Cançó popular que es canta a l'Alforja i a Selva del Camp
•
El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el poll a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et daré
un cop de bastó.
Cançó popular que es canta a l'Alforja i a Selva del Camp
•
· Fotos: · Dani Morell · Miquel Bohigas Costabella · Ferran Nogués · Bruno P. ·
· Jordi M.J · Miquel Bohigas Costabella · Carlos Pons · Albert Manyà ·
· Jordi M.J · Miquel Bohigas Costabella · Carlos Pons · Albert Manyà ·
Entrades
