Els pins més forts del món i un redol de quers

La pedra aguanta l'arbre o l'arbre aguanta la pedra?

Prop del blanquinós Puig de ses planes, al camí de la Volta des General (Banyalbufar), trobam una zona amb grans blocs de roca o Quers. Aquests quers s’escampen arreu entre el pinar i es fa difícil aclarir si són els pins els que suporten als quers o si és a l’inrevés. Aquestes rocotes sembla que tenen el seu origen en antigues esllavissades del Puig de ses Planes, i han originat un paisatge original i extraordinari. Entre les roques sobresurten pins que ens fan preguntar on estan ficades les seves arrels i d’ on xuclen l’aliment.

Rafel Mas, Búger 5 de desembre de 2011

El paisatge és un tresor inconscient

«Arbre, mon cor t'enveja»

Il·lustració : Jordi Casamajor

La Vall del Madriu

Quan baixo pels carrers i quan vaig per la muntanya, sóc més conscient que mai de la presència dels arbres als quals he dedicat dies i pensaments. El roure i el grèvol, dos reis bessons, rivals eterns, s'enfronten en una eterna baralla. La seva lluita per la corona de l'any té un sentit especial al desembre: l'arribada de l'hora més fosca significa que les coses estan a punt de millorar. M'embruixa el groc de les últimes fulles dels bedolls. Em fan llumetes les moixeres. M'envolten històries del seu passat.

Un cop us he parlat de la naturalesa màgica dels salzes, a casa ens hem adonat que allà on queda Caldea, abans n'hi havia uns quants, i ara, només n'hi queda un. Als camps de golf, a les pistes d'esquí, als parcs urbans i al mig de les places, els arbres es tallen o se substitueixen pels altres, de creixement ràpid, de procedència forana, més convenients o més decoratius.

Quin ésser més digne d'estimar, un arbre! És viu i noble, es mor i no es venja. Massa sovint, el condemnem a perdre la guerra amb desenvolupaments urbans: això és encara més cert en un país petit com Andorra que arreu. Tots en coneixem l'argument: no tenim massa terra. ¿Qui pot alçar ciutats enmig d'un bosc? Fora dels límits dels parcs naturals, ¿com decidim quins arbres conservarem, i de quins podríem –que em perdonin la paraula– prescindir? ¿Com establim la frontera entre l'obligació de no tocar-hi res, de protegir allò que es té, i la necessitat d'emprendre nous projectes? ¿Qui s'atreviria a oposar-se a les necessitats humanes, privades i públiques, qui s'atreviria a oposar-se a la necessitat de crear riquesa, per defensar el paisatge?

Sembla que tots estem d'acord que és una pena, és una gran tristor, malmetre els nostres entorns naturals: ara bé, els que no formem part de l'administració, els que no som especialistes en planificació urbana, ¿com ens és possible saber el que els poders polítics i fàctics hi poden fer i no hi poden fer?

Fins i tot quan es tracta d'uns paisatges que ens hem proposat conservar, els únics entorns que es poden considerar efectivament protegits són els que disposen d'un pla de gestió que organitza i regula les actuacions que s'hi poden fer, un pla de gestió aprovat i posat en pràctica. Fins a que no hi sigui, ¿qui pot garantir el futur d'un paisatge? Fins a que no es comenci a implementar un pla de gestió de la Vall del Madriu –i vull dir un pla acceptat per la UNESCO–, ¿com ens assegurem de la seva protecció? Pensem, sentim i intuïm el que no haurien de fer-hi: això és, no ens hauríem de perdre la Vall. ¿Com ho farem, per conservar-la millor? Encara és una incògnita.

El paisatge, per als nostres avantpassats, era sagrat. ¿Encara el veiem com a un valor sagrat, o merament com una utilitat que no voldríem perdre? En tot cas, el seu avenir, el seu destí, depèn de la mà humana. El paisatge no es preocupa del seu futur: és un tresor inconscient. ¿El guardarem? ¿El veurem morir?

Un arbre només existeix o deixa de fer-ho, i no s'hi oposa, i no ho qüestiona; mai és responsable de la destrucció de la bellesa que l'envolta. Ja feia bé el poeta en cantar la glòria de l'arbre que «aguaita l'infinit», enamorat del cel i fill de les muntanyes, gloriós mentre els llamps el rodegen, al mig dels oratges, dels vents, de la «llum ardent»– «¡Oh vida, oh noble sort!».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 04/06.12.2011 ·

Vall del Madriu, camp de Claror vist desde Perafita. Foto de silvia c.gyn

Vall del Madriu. Andorra. Foto de Ferran Llorens

Vall del Madriu. Andorra. Foto de Delfí Roca

Les palmeres valencianes es moren

L'agonia de les palmeres

Paisatge agrícola valencià a l'any 1935

Cada dia es fa més visible en el paisatge l'agonia mortal de les palmeres; n'hi ha moltes, d'atacades per una plaga d'insectes i cucs que se les menja per dins, fins que les mata, i les descapça per fora, deixant-les sense el seu plomall vistós, vençudes. Així, el que fins fa poc es presentava com una alegria natural, una taca de verds en dansa en el blau del cel, ara és una visió més que trista, tètrica. Com si es tractàs d'una metàfora malèfica. O com una ruïna, que fa pena.

Quin sentit han tingut les palmeres en el nostre món agrícola? Eren com un senyal de joia. Un lloc de vida. Però al llarg del segle XX, el paisatge agrícola valencià ha anat canviant veloçment. De ser un territori ben treballat, i ben cultivat, està passant a ser no un erm, però sí a convertir-se en un hort abandonat. De fa temps que ho observe, això, quan vaig en cotxe per algunes carreteres comarcals, com la que va de la Valldigna a València, passant per Alzira i travessant la Ribera. Observe, per exemple, que les palmeres es moren, l'una al darrere o al costat de l'altra, fatalment, implacablement. És molt visible, la seua constant agonia. Una imatge que dol visualment. I cada dia se'n veuen més, de palmeres que han perdut el plomall alegre. I això fa pensar, no ja en les plagues bíbliques, sinó en com canvia a pitjor el nostre paisatge vital. Fins fa pocs anys, veure palmeres sobreixint per damunt dels tarongers era una estampa que, de tan amable i domèstica, ni ens adonàvem de la seua elegància fràgil. Però, ja dic, cada dia se'n troben més, de palmeres descapçades. I n'hi ha algunes que, de tan artísticament capolades, semblen altives columnes gregues amb el seu capitell, i tot. I pense que de la mateixa manera que una columna de marbre diu en la seua ruïna solitària que un dia va sostindre un palau, o un temple, així les palmeres mortes parlen del jardí edènic que un dia simbolitzaren. Ruïnes del passat, columnes i palmeres.

Josep Piera

· Article publicat a Levante-EMV el 04.12.2011 ·

Un roure esplèndid de Masquefa

El Roure de Cal Quim de Can Bonastre dels Torrents

El passat setembre i octubre el col•lectiu de medi ambient Dragó Negre de Masquefa va netejar l’espai d’un roure esplèndid de Masquefa, el Roure de Cal Quim de Can Bonastre dels Torrents. Aquest roure està situat al costat de la carretera que va de Can Cairot al Maset a pocs metres de Cal Quim, a Can Bonastre dels Torrents.

L’espai del roure estava ple de porqueries de tota mena i la malesa gairebé havia engolit el roure, de manera que no es podia anar a sota de l’arbre, els esbarzers i d’altres enfiladisses n’havien fet una cosa compacte, i el roure quedava mig amagat i no es podia veure bé.

Primer es van treure els esbarzers i les altres plantes que havien anat cobrint l’arbre. Es van retirar les deixalles que s’havien anat acumulant a sota i al voltant de l’arbre, es va aplanar una mica el terreny, es va reparar una canonada de les aigües pluvials i es van esporgar una mica les branques que queden sobre la carretera i que sovint topaven amb els camions i autocars que hi passen.

Desprès s’hi van posar uns banc fets amb troncs, posats de manera que els cotxes no hi poguessin entrar i aquest espai no s’acabés convertint en un aparcament. S’hi va posar un cartell indicador. Al cap d’uns dies als voltants de l’arbre s’hi va sembrar una coberta vegetal d’herba menuda.

De tot això n’ha quedat a la vista un roure magnífic i espectacular que feia anys que estava abandonat i mig amagat. La gent que sovint fan passejades per aquests indrets tenen un bon lloc per fer-hi parada, seure una estona a l’ombra del roure i admirar l’arbre i el paisatge.

Ara caldria que l’Ajuntament de Masquefa decidís incloure aquest arbre en el catàleg d’arbres singulars i protegits i prengui exemple d’aquesta feina ben feta i rehabiliti els molts d’altres espais on també hi ha arbres esplèndids dignes de ser admirats, conservats i protegits.

Diospyros lotus, el porta-empelts del caquier

En les últimes dècades s´està assilvestrant al Mediterrani

El mal-anomenat caquier bord, el Diospyros lotus, és un arbre originari d´Àsia que ha estat utilitzat des de fa segles com patró o porta-empelts del vertader caquier, Diospyros kaki.

Les seves arrels a vegades se cansen d´alimentar el paràsit que els han empeltat damunt i intenten escapar-se, alliberar-se, asilvestrar-se. Aleshores dels entrenusos i bifurcacions de les arrels brosten bordalls tot voltant sa mare a vegades a 5 ò 6 metres de distància, que creixen ràpidament i en pocs anys es converteixen en arbres de més de 5 metres. Aquests bordalls assilvestrats poden ser mascles o femelles, ja que totes les Ebenaceae son dioiques. Els peus mascles fan flors amb pol.len que es portat per les abelles cap a les flors d´un peu femella, les fecunden i d´elles surten un fruits com petits caquis que maduren amb les primeres gelades de la tardor. A la foto, que veureu millor si l´ampliau amb un doble clic, crida l´atenció el gran nombre de fruits petitons que solen madurar després de caure les fulles. El Diospyros lotus de la foto creix a una clariana d´un pinar i va néixer d´una llavor duita per un ocell des d´un caquier bord que havia brostat de les arrels d´un peu empeltat, sembrat a uns 50 metres.

Aquí podem veure els fruits madurs del Diospyros lotus anterior. Aparentment semblen petits caquis.

Tamany real dels fruits anteriors.

Imatge amb tres fruits de Diospyros lotus on podem veure tots els seus detalls. El de l´esquerra està en el seu punt òptim de maduració.

Fruit xapat on es veu la sucosa polpa dolça i aromàtica enrevoltant els pinyols. Dins cada fruit hi sol haver entre 3 i 6 pinyols.

Apetitosa polpa d´un intens i brillant color ataronjat d´un fruit de Diospyros lotus. La pell és molt aspre i amarga per la seva riquesa en tanins i convé evitar-la i menjar-se només la polpa.

Pinyols de Diospyros lotus que no soporten la dessecació i s´han de sembrar inmediatament després d´extreure-los del fruit, ja que tenen una capacitat de germinació molt làbil i si s´assequen no solen néixer.

Fulles de Diospyros lotus en ple estiu.

Comparació entre les fulles de caquier vertader, Diospyros kaki, caquier bord, Diospyros lotus i sapote negre de Mèxic, Diospyros dygina.

Revers de les fulles anteriors.

Els exemplars masculins de Diospyros lotus produeixen flors amb abundant nèctar que atreu les abelles, les quals s´enduen el pol.len que se´ls ha aferrat al còs cap a les flors femelles no només dels exemplars femenins de la mateixa espècie, sino també cap a les flors femelles partenocàrpiques dels caquiers vertaders cultivats pels seus fruits. Aquesta polinització creuada dona lloc a llavors híbrides entre ambdues espècies, les quals si són sembrades produeixen un arbre híbrid molt vigorós i molt productiu, que dona abundants collites de caquis petits de carn ferma, molt vermells i extremadament dolços i aromàtics.

La destrucció d'un bosc

«Jo visc sols per plànyer lo que de mi és mort»

Il·lustració : Jordi Casamajor

El bosc de la Rabassa

Tinc un amor especial pels boscos de la Rabassa. No és que els hagi visitat gaire, de fet he passejat molt més a Encamp i a Canillo que a totes les altres parròquies. Puc intentar trobar-ne raons, més o menys vàlides i més o menys creïbles: el meu home hi anava amb els seus pares i la seva germana quan era petit; la meva sogra, amb les seves amigues, hi va a buscar bolets sempre que pot; per dir-vos la veritat, hi tinc més raons i més amics que hi han deixat un tros de cor. No es tracta de buscar el perquè. Els sentiments són una cosa delicada, difícil de controlar, efímera de mesurar: són sentiments. Diguem simplement que tinc un amor especial, inexplicable, únic, pels boscos de la Rabassa. No hi he anat des de fa molt temps: sols els recordo. Avui, mirant els enllaços que, durant aquesta setmana, havien compartit els meus amics a la web, he arribat a la pàgina web dels Amics de la Rabassa. I m'he quedat immòbil. I us ho dic.
A la pàgina web dels Amics de la Rabassa llegim l'immensament trist poema de Joan Alcover «Desolació»: «Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir...», el monòleg d'un arbre mig mort que es plany: «mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí». Aquest poema acompanya les tristes imatges de la destrucció dels entorns naturals del paisatge que, en les paraules de Noemí Rodríguez, «es va transformant, deformant, emmalaltint». Tot observant aquelles fotografies de terror, forats per la tanca perimetral, els primers pals clavats, excavacions allà on jugaven els nens, la cimentada al Planell de Conangle, la plantada d'estaques dins del bosc, entens que allò que passa en la nostra i tan propera realitat és més desolador que totes les paraules de l'arbre moribund nascut del cor del poeta. Aquell, almenys, va ser ferit per un llamp de la tempesta; els nostres arbres, els estem destruint avui, mentre ens diuen, silents: «al cel he vist anar-se'n la millor part de mi».
Recordant la feliç (i en tota certesa, profundament irònica) expressió de Marc Vila, em considero una «russa optimista». Agraeixo el fet de viure en un país on tant un ciutadà normal i corrent com un ciutadà carregat de diamants no temen que els matin per treure'ls la cartera. Si es tracta de la natura, recordo que la majoria de les varietats d'activitat humana la destrueixen irreversiblement, i no per això hem deixat de fer –per donar-vos només un exemple– pistes d'esquí, o construir blocs de pisos o aparcaments als llocs on abans es trobaven prats verds plens de grandalles. Però ¿realment és necessari aniquilar els tresors que ens envolten, sense deixar-ne cap record als nostres fills? Sempre havia pensat que el projecte de Naturlandia es portaria a terme amb cura i seny, però des que he vist les imatges del començament de la destrucció, en tinc malsons. M'agrada pensar en positiu, però hi hem de pensar, ara, i ens hem de plantejar seriosament si es tracta d'un projecte que té sentit. I si no el té, i si ja és massa tard, aquella Andorra que estimem amb bogeria no tardarà en dir-nos, de si mateixa, dels boscos que ens donaven ombra encara fa poc, això:
"Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:/sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;/jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort".

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 27.11.2011 i a Avet Verd el 05.12.2011 ·

· Fotos: Amics de la Rabassa ·

Dels arbres que cauen a Barcelona

Durant el 2011 ja hi ha hagut més de 300 caigudes,
sobretot a causa del vent i de la pluja
Cada dia cau un arbre als carrers de Barcelona
La palmera que ara fa dues setmanes va caure a la
Diagonal de Barcelona va posar la ciutat en alerta
pels despreniments d'arbres. No és un fenomen
estrany. De mitjana cau un arbre al dia.

La Palmera de la Diagonal. L'arbre que fa dues setmanes va caure a
la Diagonal amb Muntaner i que va ferir dues dones. Ferran Forné

El vent, la pluja i la neu són els principals responsables de la caiguda d'arbres al conjunt del país. Als boscos, però també a les ciutats. A Barcelona, des que va començar el 2011, ja han cedit més de 300 exemplars de diferents espècies. La mitjana, per tant, és d'un al dia. Una xifra que, com expliquen fonts municipals, "no és exagerada", perquè en anys en què les inclemències del temps han estat més pronunciades, la ràtio d'arbres caiguts al dia encara s'ha disparat més. Sense anar més lluny, la gran nevada del març del 2010 va tombar més de 600 arbres.
La meteorologia, però, no és l'única amenaça per a la verticalitat dels arbres. També hi ha els efectes a llarg termini de fongs i perforadors, que són especialment letals en arbres vells. Segons Josep Maria Vives, president d'Amics dels Jardins, vent, pluja i neu guanyen per golejada a l'hora d'explicar per què ha caigut un arbre.
En l'àmbit urbà la vegetació encara hi troba un obstacle afegit: les dificultats d'adaptació. També l'evidència, en l'estudi dut a terme per l'equip de govern de Jordi Hereu en plena campanya de reforma de la Diagonal, que el 10% de palmeres i plàtans de l'avinguda havien de ser substituïts. "Som un país arboricida", conclou el jardiner Joan Bordas. Està convençut que a casa nostra no hi ha la cultura de la jardineria urbana que hi ha en altres països europeus, "en els quals les plantacions les fan i les dissenyen empreses especialitzades en jardineria i amb una garantia de supervivència de quatre anys, mentre que aquí, massa sovint, planten els arbres les mateixes constructores i no es tenen en compte les èpoques en què s'ha de fer". "Preval el disseny", es lamenta.
Segons l'Ajuntament de Barcelona, a l'hora de decantar-se per una espècie d'arbre o per una altra, es valoren qüestions com que s'adapti a les condicions climàtiques de la ciutat i a l'espai concret en què s'ha d'ubicar, que tingui necessitats hídriques moderades i que no sigui ni al·lergogen ni invasora. Però també s'intenta potenciar al màxim el color de la floració i la diversitat. L'objectiu fixat és arribar al punt que cap espècie superi el 15% del total d'arbres, sobretot de cara a evitar que s'estenguin plagues o malalties, encara que de moment els plàtans dominen i representen el 30%.

La investigació de la palmera

L'Ajuntament va obrir un expedient per investigar les causes de la caiguda d'una palmera a la Diagonal que va provocar ferides a dues persones, i va engegar una revisió extra del conjunt de palmeres. Es va prendre, també, una decisió dràstica: alliberar totes les palmeres que sostenien llums de Nadal. Una mesura que es va estendre als arbres amb un tronc de menys de 50 centímetres de perímetre.

Maria Ortega
· Article publicat a Ara el 28/11/2011 ·

Verns prop del riu

El Rei dels Verns

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l'agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l'estreny ben fort.

Per què t'amagues, fill, com espantat?
¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
És la boira, fill meu, que fa castell.

Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s'obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m'ha promès?
Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l'oreig.

T'estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
Pare, pare, m'agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m'ha fet un mal encès!-

El pare, esgarrifat, va cavalcant
als braços li gemega el pobre infant-
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l'infant era mort.

'Miquel Desclot'
Miquel Creus i Muñoz
(Barcelona, el Clot, 20 març 1952)

Absent

"Allò que importa és el viatge,
el trànsit".
-Ho diu ell i assentim,
observadors novells de crònica
acceptada. Ho crec i em sembla ben bonic,
o siga, poc original i exacte.
Mes sóc distret i no diré
que me'l prendria literal,
que bé voldria demanar
carreteres de nit entre muntanyes
tipes d'avellaners, faigs,
verns als obacs -com els seus braços,
on ens canviem al volant i examinem,
de tant en tant, el plànol vast
per millor perdre'ns;
i per fer-lo servir quan la son gite els noms
de llençol midonat cruixent i aeri
que mascare la iterada sorpresa del desig
i protegesca el desig
de protegir-nos.

[Diapasó amerat]

Antoni Fornes Gomiz
(Tetuan, Marroc, 29 gener 1955)

El torrent

Damunt la tranquil•la
verdor transparent,
clapant-se amb l’argila
que hi deixa el torrent,

s’aplanen les mates
de vern ufanós
on furen les rates
cercant-hi redós.

L’anguila que forga
esbulla un estol
de barbs que a la gorga
prenien el sol.

El Pare Galàpet,
tocat i posat,
d’un tòtil a l’àpat
es troba entaulat.

Hi acuden reinetes
que salten de tort,
hi van marietes
i alades de l’hort,

planter d’estramonis
en terra de call.
L’espiadimonis
hi mena un cavall

de serp. La falguera
assaja sos verds,
de cada ribera
pels marges incerts.

El pregadéu, hoste
d’un clap de fanals,
¿seria virosta
de flors cerebrals?

Torrent: el poeta
et brinda, insegur,
l’ofrena que estreta
i llarga és com tu.

Guerau de Liost
Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates.
(Olot, Garrotxa, 30 agost 1878 — Barcelona, Barcelonès, 2 abril 1933)

L'amor vora el riu

Sílvia, ¿recordes l'amor vora el riu,
entre els verns i l'heura?
I l'aigua que corre, mirall que somriu
només que ens hi volguéssim veure!

Barques passaven plenes de cançons.
No les vèiem pas, només se sentien.
Veus d'aigua: Adéu, ens feien- i morien
del riu, igual i sempre nou, al fons.

Màrius Torres
(Lleida, 30 agost 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 29 desembre 1942)

Balada dels tres fadrins

Són tres fadrins que han vingut a la vila,
porten les mules amb flors al pitral.
Canta el cucut, la calàndria refila.
Són tres fadrins que se’n van a l’hostal.

Diu el més gran: «La vestida de grana
aquella nit va llançar-me un clavell.»
Diu el mitjà: «La de pell de magrana
aquella nit em posà aquest anell.»

Diu el menut: «La vestida de seda,
oh quina fina besada de mel...!»
Ploren les ombres a dins la verneda,
hi ha un blau d’estrelles morint-se pel cel.

Passa la tarda serena i tranquil•la,
un nuvolet s’endormisca al penyal.
Els tres fadrins que han vingut a la vila
tenen l’amor allà dins de l’hostal.

Ja han arribat a la porta fent fressa,
amb tot el pit flamejant i revolt,
ja han arribat i els ha obert la mestressa
esporuguida i vestida de dol.

I diu el gran: «Què n’heu fet de la noia
que aquella nit va llançar-me un clavell?»
«L’hereu més ric li ofrenava la toia
i ara sols viu i respira per ell.»

I fa el mitjà: «La de pell de magrana
que em va posar aquest anell de claror?»
«Caputxineta, el seu cor encomana
a les cinc nafres de Nostre Senyor.»

I fa el menut: «La vestida de seda
que vaig besar-li la neu de les mans?»
«Pols adormit, ull serè i galta freda,
es va morir al dematí de Tots Sants!...»

Hi ha un gran silenci d’angúnia i espera;
crema a la llar una mica de foc,
s’eixuga els ulls l’endolada hostalera
i els tres fadrins van sortint poc a poc.

I diu la gent que enraona i vigila
sense comprendre la pena i el mal:
«Són tres fadrins que se’n van de la vila.
Són tres fadrins que han sortit de l’hostal...»

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
(Barcelona, 5 març 1894 - 27 setembre 1961)

Cançó d’amor

El desamor de l'amo més amatent
aviat esdevé gran amor latent.

Qüestió: de pa, en teniu?
Qui estima la teca, fa niu.

Això de l'amor és com un rodolí:
passen les hores i ja som al matí.

Havent dinat tot resta connotat.
Ho he notat, que t'has espavilat.

Les fulles cauen del vern,
primavera de l'hivern.

Carles Hac Mor
(Lleida, Segrià, 26 novembre 1940)

Les flors de maig

Prop del riu hi ha una verneda
i un saló enmig sa espessura,
amb catifes de verdura,
i amb sofàs de troncs de faig.
Lloc agrest on van les nines
i on, besant sa cara hermosa,
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda;
els ocells busquen son niu
entremig del bosc joliu.

Sota d’un salze, sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or;
és son mirall fresca font cristal•lina,
són sos adornos violetes del bosc;
altra, teixint matisada guirnalda,
gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;
altra, amb son blanc cabridet a la falda,
canta més fi que el festiu rossinyol.
Més ai de los cors!
que són eixes noies
les més riques toies
del mes de les flors!

La vesprada al camp regala
d’albes perles bona almosta;
el sol bell fugí a la posta,
i d’estels s’omple el cel blau.
Pastorets, ans no soni
de la queda la campana,
ballarem una pavana
amb vosaltres, si així us plau.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada...
els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.

Sota d’un salze, sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or;
és son mirall fresca font cristal•lina,
són sos adornos violetes del bosc;
altra, teixint matisada guirnalda,
gronxa son cos, que és de gràcia un tresor;
altra, amb son blanc cabridet a la falda,
canta més fi que el festiu rossinyol.
Més ai de los cors!
que són eixes noies
les més riques toies
del mes de les flors!

Josep Anselm Clavé i Camps
(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)
·

·

· Fotos: · Jordi Roy Gabarra · Cistus · nihrina · Ashley Wood ·
· ekenitr · gemeinnützige eG · Radio Tonreg · Hermann Falkner ·

L'arbre negre

Vern, l'arbre de frontera

Il·lustració : Jordi Casamajor

Davant meu, mentre escric, tinc un quadre de Francisco Sànchez: prové de la galeria Ara Art. Un típic Francisco Sànchez significa un paisatge impossible i increïble a la vegada, amb una pluralitat de punts de llum. Tot hi és en blanc i negre, amb una gran varietat de grisos. El centre del quadre el travessa un camí de pedra, de granit brillant i relliscós, limitat a la dreta per uns penya-segats verticals i l'aigua de mar, i a l'esquerra, per un idil·li muntanyenc de pics salvatges amb un rierol alpí que cau al buit i gradualment desapareix. A la dreta, al mar, hi plou. A l'esquerra, hi fa un sol incert. El camí de granit s'acaba en un castell que a mi em sembla una atracció turística de nova construcció; l'Eva Arasa hi situa al Dràcula; l'Antònia Escoda hi veu la terra sinistra de Mordor. A baix, a l'esquerra del començament del camí, hi creix un arbre mig viu, mig sec, mig vestit, mig despullat, un arbre solitari nascut en un terreny que semblaria fet de vidre si no fos per una certa irregularitat de la seva superfície. És un arbre que existeix entre la pena i la glòria, d'aquells que he vist diverses vegades a Rússia i a França, tot i que no necessàriament l'associaria amb Andorra. És un vern.
Segons la tradició esotèrica, el vern és un «arbre de frontera», un pont que connecta les entranyes de la Terra amb el Regne de l'Aire. Vaig començar a pensar en els verns quan ens en va parlar Jordi Marquet, entre blinis de foie gras i vins d'Hongria, en mig de l'illa encantada dels formatges poc comuns, en un racó de la Plaça Roc Blanc. L'existència de Jordi Marquet dóna suport a la teoria que la realitat andorrana es guia per les mateixes lleis que els quadres de Francisco Sànchez: grups de miracles inconnexos a l'univers eclèctic. Així, mentre combinàvem delícies gastronòmiques amb la tertúlia sobre les obres de Brassens traduïdes al català, els fonaments de les cases venecianes i els dialectismes lauredians i canillencs, ens va explicar, quant al tema que ens ocupa, que les ciutats que pertanyen a parts iguals als reialmes terrestre i aquàtic, com ara Venècia i Amsterdam, solien ser construïdes amb un protagonisme de la fusta de vern, perquè –tallada en bona lluna–, no es podreix mai. La fusta del mateix arbre va ser utilitzada en la construcció de molins d'aigua a les illes d'Escòcia i de la catedral de Winchester.
El vern, conegut –segons el diccionari de Noms de plantes del Centre de Terminologia TermCat–, com a l'arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter, és un símbol de resurrecció. La fusta del vern, quan és tallada, canvia del blanc al roig, com si comencés a sagnar. Segons les llegendes dels pobles nòrdics, els verns i els freixes van servir de material base per a la creació dels primers humans. Va haver-hi un temps quan a Irlanda, tallar un vern, arbre sagrat, es considerava una ofensa criminal que, automàticament, t'atribuïa la responsabilitat per tots els crims del poble. N'hi ha qui manté la creença que la casa d'aquell que talli un vern prendrà foc i es destruirà en flames.
La mitologia irlandesa associa el vern amb les profecies, la protecció i la capacitat de preveure el futur. Per als grecs, era l'arbre emblemàtic de Pan, associat amb les festes del foc i la primavera. Per als russos, és l'arbre protector de la família com a clan, un arbre que afavoreix la unió dels pares i fills, dels avis i néts.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 20/22.11.2011 ·

· Foto: · gurca ·

Impotència davant la deixadesa

Mutilació de lledoners a Premià de Dalt

Un dia, en arribar a casa em trobo uns cartells que avisaven de la propera esporga dels arbres del carrer, uns lledoners (Celtis australis) esplèndids, que vaig plantar jo mateix i que fins ara mai no s'havien podat, més enllà d'algun llevat de branques baixes.

Abans que no cometessin cap errada irreparable, em vaig posar en contacte amb el departament de Medi Ambient de l'Ajuntament de Premià de Dalt, d'allà em varen anar passant d'una persona a una altra. Finalment vaig exposar que a aquells lledoners no els hi calia cap mena d'esporga, que quan els vaig plantar, juntament amb el tècnic d'urbanisme d'aleshores, ja varem escollir els lledoners a condició que mai no s'esporguessin, que si se'ls esporgava, el que passaria seria que acabarien fent rebrots i que en poc temps creixerien fins a superar l'alçada actual, que són arbres que no tenen cap ferida d'esporga, que tenen una forma molt equilibrada i que fa anys que han assolit una alçada i que d'aquesta gairebé no es belluguen. Al final em van dir que el tècnic s'ho estudiaria i que ja em dirien quelcom.

No estant jo tranquil, al matí següent vaig anar cap a l'Ajuntament i vaig trobar el cap de la brigada (els que tallen arbres), li vaig expressar de nou el meus temors i li vaig donar totes les explicacions hagudes i per haver. El cap de la brigada em va dir que sols farien una esporga lleu, per donar visibilitat als senyals de transit i sols algunes branques per arrodonir-los.

Doncs bé, aquí teniu el resultat.

Esta vist que hi ha qui no en sap més, que confon esporga amb mutilació, i que valora la seva feina en funció del quilos de brossa que genera.

El problema no és la ignorància, ja que no poden adduir desconeixement. El problema és ser un deixat, permetre que es facin feines mal fetes, sabent-ne que ho estan, gastar pressupost municipal en tasques que no calen i que a la llarga generaran més despesa.

On és el senyal que tapaven les branques? Això és 'arrodonir'?

Per fer això més hagués valgut que els haguessin serrat arran de terra.

També podria comentar el mètode i mesures de seguretat empleats pels que feien aquesta feina, però aquí ja hauria de dir paraules més gruixudes.