dijous, 29 de gener de 2015

Una fageda a l’hivern


La Fageda entre el Coll de Sant Marçal
i el Coll de l'Home Mort

Heràclit d’Efes va dir "Mai no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu", aquesta és la frase que se’m va ocórrer mentre pujava al cim del Matagalls pel corriol que s’agafa des del Coll de Sant Marçal. És obvi que als que ens agrada fer senderisme ens agrada descobrir noves rutes, nous camins, però també és cert que mai podem repetir un recorregut doncs ni nosaltres ni el camí serem els mateixos de la vegada anterior.

Aquest conegut corriol, que travessant una preciosa fageda ens atansa al cim, n’és un magnífic exemple. En ple gener el paisatge despullat res a veure pot tenir amb el que exhibirà a finals de maig o a principis de novembre. En ple gener podem copsar un aspecte del faig molt diferent al que trobem quan encara està vestit. És el faig que d’alguna manera ens parla de l’espera i del silenci, fins i tot de la mort necessària per deixar pas a la nova vida. El color gris del tronc amb clars i obscurs de blanc no deixen de recordar-nos el color dels esquelets, d’allò que sustenta el cos i li dona estructura. La manca de fullam també ens permet gaudir de les diferents disposicions entre els brancatges de faigs en funció de si s’ubiquen en espais una mica oberts o més atapeïts. En el primer dels cassos el faig estén els seus braços, els obra radialment sense por; en el segon, les branques s’alcen al cel com si reclamessin algun bé dels Déus que no acaba de baixar mai però que els empeny a buscar la llum del Sol.

La descripció d’aquest mateix itinerari seria ben diferent si ens traslladéssim a la primavera, amb els faigs plens de fulles verdes, o bé a finals de tardor, quan comença l’espectacle de tonalitats ataronjades, torrades, brunes i ambres,prèvies a la caiguda de la fulla. Potser esmentaríem els mateixos noms propis, com el Pla dels Évols, el Coll Pregon i el Coll de l’Home Mort,...però, com bé deia Heràclit, seria la mateixa nomenclatura però no la mateixa experiència.
Franc Guinart i Palet
Capellades (gener-2015)


Avenço pel llarg corriol ascendent,
el Coll Pregon m’acull i em crida,
la fageda que l’habita m’acompanya,
estrenant gener, diàfana i sincera;
la seva nuesa és la meva nuesa,
el seu silenci és el meu silenci,
la seva quietud és la meva quietud.
Veig grans palmells oberts
amb dits clavant-se al terra,
veig esquelets plens de vida
amb sobrietat desafiant l’equilibri,
i veig, per uns breus instants,
la permanència de les coses,
fora i, fins i tot, dintre meu.

Franc Guinart
4-gener-2015

1 comentari:

Blau-Verd ha dit...

Un escrit molt descriptiu.
On podem observar la grandesa d'aquests
arbres, els fajos, nus sense distraccions,
juntament amb la seva part mes poètica i transcendental màgica i tot.


M'agrada.
Juan Antonio.