Un 'Wollemia nobilis' als Jardins de la Tamarita

A peu de carrer

Una planta del juràssic a BCN

Els jardins de la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, guarden una gàbia. És una carcassa especial, està oberta per la part de dalt i hi viu una planta que va conviure amb els dinosaures fa 150 milions d'anys. Es tracta d'una Wollemia nobilis, conífera que es creia extingida fa dos milions d'anys i de la qual fa una dècada es van trobar 40 exemplars a Austràlia. El 2006, el Jardí Botànic de Barcelona en va adquirir un exemplar i, el 25 de febrer del 2010, uns xavals en van plantar un exemplar en aquest jardí romàntic que, en realitat, és una capseta de sorpreses com gairebé tot el que va projectar Rubió i Tudurí.

L'exemplar de 'Wollemia nobilis', als jardins de la Tamarita. (Ferran Nadeu)

Caminar per un jardí ple de fonts, i plovisquejant, és un regal de la tardor. El de la Tamarita és un jardí públic que Francisco Mata, un industrial cotoner, va construir com a casa i jardí familiar. Ahir al matí no hi havia gairebé ningú, només els jardiners, que unes línies més endavant m'ensenyaran a mirar el jardí d'una altra manera, i estudiants de la Universitat Ramon Llull. La pluja fina havia espantat les mainaderes i era massa d'hora perquè els xavals amb uniforme s'apropiessin dels gronxadors.

Dues universitàries es resguardaven de l'aigua al porxo de la Fundació Blanquerna, em descrivien el jardí com «un lloc de pas». Hi entraven dos turistes perduts; la parada del Bus Turístic està al davant.

El que és bucòlic, a vegades, desperta l'espant i aquí hi ha molts racons i raconets als quals l'urbanita ja no està acostumat. En un caminet, un treballador de TMB escurava un tàper. Ens saludàvem com si estiguéssim al bosc o al poble. Ja no se sentia la ciutat. Aquest és un jardí que no dóna possibilitats als selfies: és difícil fotografiar-lo. Fins i tot la plaça dels Quatre Continents té un angle obert al cel.

En l'el·lipsi, és impossible enllaçar Amèrica (un ésser femení amb plomall i un caiman) amb el que, en teoria, és Europa (un soldat romà i l'única de les quatre escultures masculines i sense animal).

Coneixia doncs els jardiners: m'explicaven l'existència d'aquesta planta juràssica. La buscava al fons de l'edèn i, coses estranyes a Barcelona, no hi ha cap placa que expliqui la seva història, la seva procedència o qui la va portar; només està allà, en aquest petit corral solitari. Qui s'asseu als bancs que hi ha a prop dels jocs li dóna l'esquena; qui juga al ping-pong no la veu. El focus de llum del fanal no la il·lumina. És tan petitona que encara no sobrepassa la tanca, en aquest cas protectora.

Ahir era dia de gàbies, en aquesta hi ha vida i, a més a més, no té tancament. Aquest exemplar, amb els anys, creixerà fins a arribar a entre 20 i 30 metres. M'acomiadava dels jardiners preguntant per unes flors que havia vist en aquest jardí tardoral. Una, em deien, és una «mala herba». Jo la veia com unes campanetes que pintaven de morat el glauc. L'altra, coneguda popularment com a celestina, està a prop de la porta d'entrada. És blavosa, plumbago, m'explicaven els jardiners que és el seu nom.

Catalina Gayà

• Article publicat a El Periodico el 01.10.2014 •