dilluns, 4 de juliol de 2011

La sínia i el noguer

Els oblidats de l'agricultura convencional

[...] A veïnat de Son Pujol, ca nostra, l’amo en Pep Badia conreava un redol d’hort, que regava amb la sínia de cadufos. A la perxa de la sínia hi feia rodar la somera. Record que era una somera peluda i quan havia de fer feina un poc forta, sovint suava. A més d’haver de solcar per fer l’hort, havia de rodar a la sínia, i l’amo en Pep conreava l’hort molt bé, sempre estava o bé regant o bé entrecavant, però mentre entrecavava regava, i l’ase sempre estava enganxat o bé a una arada o bé a la perxa donant voltes i, és clar, a l’estiu, tot i que hi havia vora el cintell de la sínia un noguer que li donava ombra, l’ase suava bastant, i quan l’amo en Pep era un poc lluny, l’ase s’aturava.[...] Ases i someres. Melcion Nicolau.

Llegia el llibre den Melcion Nicolau i em va venir al cap l’imatge de diverses sínies que tenc localitzades, moltes d’elles envaïdes per romaguers, gairebé ocultes per canyes i aleixandrins. No sembla eixelebrat pensar que les sínies un temps tenien d’acompanyant un o diversos arbres de bona ombra. De fet encara se’n pot trobar alguna amb un arbre imponent al seu costat. Un noguer, un caquier, un lledoner, un rústic magraner...tots arbres que assegurarien ombra i repòs al pagès entre solc i solc i una mica de fresca a les bísties, condemnades a portar el jou i a rodar a la sínia. Pot semblar d’extrema sensibilitat el detall de sembrar un arbre d’ombra fresca per alleugerir el patiment de l’animal, potser però, era l’interès de mantenir durant més temps i operativa a la bístia, que d’altra manera, al bater de sol, aviat l’hagués fet “acabat els menuts”.

Els cadufos de la sínia abocaven a una pica de pedra on s’abeurava a la bístia i també des d’aquí cap a una canaleta que enviava l’aigua cap als solcs a regar. Les arrels dels arbres “de sínia” podien arribar a l’aigua del pou excavat a la terra fins a trobar la capa freàtica. Moltes de vegades si guaitam dins d’una sínia abandonada és veuen les arrels vermelloses plenes d’arreletes blanques, sortint entre l’encofrat de pedres i ballant dins de l’aigua.

Erem a mitjans d’abril, el dia era gris però la temperatura era molt agradable. Els camps estaven esplèndids, amb un verd d’escàndol i entre i entre alguna clapa d’espasetes hi contrastaven insolents amb el seu lila. Allà enmig dels sementers, vora una síquia, una sínia desnonada, i vora ella un noguer com a únic company. Els sembrats de cereals havien substituït els reguius, els cadufos de zinc de la sínia penjaven d’una cadena rovellada, i la perxa feta d’ullastre “tallat de lluna” posant una resistència al corc, gairebé com una santa incorruptible. I el noguer allà dret, amb les seves branques mig podrides, amb poc vigor, grogoses, donat a l’abandonament sense oposar-s’hi. Avui són només un element etnogràfic oblidat i un noguer innecessari que aviat morirà.Aleixandrins: Smyrnium olusatrum
Espaseta: Gladiolus illyricus

El primer paràgraf correspon a un escrit del llibre: Nous Escrits d’un Pagès. Melcion Nicolau. Edicions Documenta Balear 2004.

Rafel Mas, Búger 4 de juliol de 2011