Granada juliol09 - 1

Una passejada per Granada

Ja feia temps que no escrivia al blog, vull dir quelcom de personal. Vaig deixant passar les idees i per tant es converteixen en passat. Costa ara tornar-les a recuperar. Però ho intentaré. La setmana passada vaig tornar de Granada. Potser qualcú de vosaltres ha anat a l'Alhambra des de la part antiga de la ciutat. Si ho heu fet, després de passar una porta musulmana, començareu a pujar per una costa per on a les seves dues voreres hi baixa aigua. L'ombra lluminosa i fresca dels arbres vos empararà dins un bosc domesticat.

Els arbres són molt alts. Enlloc he vist mai, llevat d'aquí, lledoners de gairebé 30 metres o fins i tot més potser, la resta no queden enrere: castanyers de la Índia, til·lers, llorers, plataners, fleixos... Fonts d'aigua fresca on banyar-se el front o altres els peus fan del passeig malgrat sigui pujada, una delícia. I crec que mai fins ara havia emprat aquest adjectiu.

Jo, igual que l'any passat, vaig a voltar pels contorns i interiors de Granada. Pel que fa als camps i turons més propers, he observat muntanyes cremades i les feines forestals de restauració. He recorregut camins no senyalitzats que m'han portat a les faldes del riu Darro per on baixa la síquia que porta aigua a l'Alhambra. He observat les plantes, mediterrànies, iguals o semblants a les nostres... Alzines, estepes, ginebrons, llentiscles... He escoltat piular els abellerols, ben igual que l'any passat.

Enguany però, he visitat Sierra Nevada. Vull dir que, juntament amb un company gallec, hem triat una ruta excursionista, la del “Sendero de la Estrella”, o cosa semblant, allà per el “Barranco de San Juan”. Justament estava en restauració i ens han fet sortir del camí per agafar una ruta alternativa. Així que l'excursió ha estat més llarga i interessant i lògicament més cansada... i tant!

Però he vist molt d'arbres, sobretot roures, i castanys esplèndids, rotabocs, polls, fleixos i ametlers. Ens hem banyat amunt al riu Genil, ara mateix m'hi ficaria dins aquella aigua tan fresca i neta!

M'he fixat en les restes, ruïnoses, d'antics habitatges. M'he imaginat quina vida portarien per aquells indrets tan escarpats i durs. He pensat que hi devien néixer infants que algun dia, no tots, es toparien admirats amb la mar.

He observat poques cabres i totes duien la marca veterinària a què deuen estar obligades com espècie ramadera que són. Molt lluny, desgraciadament, del que pensen establir per aquí. Els treballs forestals que he observat els he trobat molt ben realitzats. Alguns eren, al meu parer, treballs inútils, com el de trossejar els roures morts i fer-ne munts. Però quina manera més guapa tenen la majoria d'arbres de morir: ho fan drets i en aquesta posició encara returen els temporals, són refugi per una munió d'animals i també de plantes i aquests, respectuosament el descomponen per integrar-lo a la terra. Al bosc. Impedir aquest lent procés amb la tala dels arbres morts només es deuen poder explicar per una raó estètica o de paisatgisme de postal.

Com que he tornat molt vago amb això d'escriure i com que és més fàcil fer clic a la càmera de fer fotos i passar-les a l'ordinador, serà això el que faré. Ara bé, em proposo treballar més amb el teclat per crear produccions pròpies. A pesar del mal d'esquena que em provoca escriure. Tornam vells.

Abans d'acabar també vos vull contar que vaig anar a peu entre Alfàcar i Víznar, prop d'on està enterrat el poeta, el mestre d'escola, els “banderilleros” i qui sap quantes més bones persones. El lloc és a prop d'una font on mal enterraren en Lorca, Fuente Grande, la seva aigua va a Granada. El poeta ha tornat com aigua als Carmens de Granada que tant va estimar, a la Huerta de San Vicente on fou tan fèrtil, a l'Alhambra que tan endins el sotjava...

A la façana de la catedral de Granada encara hi ha gravat el nom del fundador de la falange. el feixisme espanyol.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Text i fotos.

Alaró a 3 d'agost de 2009.