diumenge, 23 d’agost de 2009

La figuerota i el dimoni boiet

I heu de pensar i creure i creure i pensar,

que aquell matí feia un sol que pelava es cul a ses llebres, i la suada em devallava per l'esquena i regalimava per la regata des cul com quan la sobrassada està en el seu punt de pastada. I què me'n direu?, cansat d'agafar til·lo me'n som partit cap a l'ombra d'aquella figuerota que hi havia prop del torrent. Aquell arbrot amb un rodal de 40 pams, tenia un brancam atapeït com si fos llana d'ovella, no hi entrava ni un raget de sol. Tenia una soca arruada i clivellada i set homes no l'abraçaven. En ser-hi davall, em vengué al cap el que em deia el conco Simó de que un homo no ha de fer mai sesta baix d'una figuera:"s'ombra que fa és borda, fa tornar loques a les cabres, en sortiràs amb un bon mal de cap...".
El brancam ere ferest, els cimals eren gruixats com a potes d'elefant i de tan entorlligats, s'anuaven com si d'un pop de 16 cames es tractés. Enmig del forcall s'obria un forat rodó i negre com la sutja, amb les voreres empastifades de fang i que pareixia endinsar-se fins al mateix infern. Amb una senallada de por i una de curiositat, hi vaig afitorar el braç fins a tall de colze, volia sabre si era el cau o el niu de mussolet. Amb la punta dels dits vaig fregar cosa peluda que es movia com una llemuga i em vaig retgirar. Vaig pegar estirada i amb la pell de gallina i les popes del braç enrampades com quan et fots un cop de sogra, vaig pegar de cul enterra. De dins de la figuera sortien un giscos que arribaven una hora enfora, semblava el giscar d'una rata quan es veu engrunada esquena-paret en un cantó, o talment com una nierada de capxeriganys pidolant menjar als pares. Vaig provar de guaitar dins del forat i m'envestí una olor a sofre que m'entebanà fent-me anar el cap en tombs. Encara no hi veia de polseguera i ja m'havia pegat pels morros un homonet arruat que no feia ni un pam, no feia l'alçada d'un ca assegut, mostrava les dents i estrenyia el barram a l'hora que flestomava i giscava i pegava fuetades a tot vent amb una pipa de mànec llarg. Jo vaig quedar com a esglaiat dret com un fus vora la soca de la figuerota. I aquell dimoni boiet amb quatre bots i quatre llongos, ja era partit a córrer i córrer per dins del sementer llaurat i, amb un instant, ja el vaig haver perdut de vista per dins dels terrossos de call vermell. I qui no ho cregui que ho vagi a cercar...
Rafel Mas, Búger 23 d'agost de 2009