El verd urbà de Barcelona

La lenta agonia dels arbres als carrers de Barcelona

Arbrat en entredit

• Ildefons Cerdà va veure néixer els primers plàtans de l’Eixample, nosaltres els veurem morir

¿Quants anys viu un arbre? Depèn. El terme arbre designa una forma biològica, no pas cap espècie vegetal concreta. Tant són arbres els roures, que poden acumular segles, com els pollancres, que no solen superar les vuit o nou dècades. Els fruiters només viuen 20 o 30 anys, mentre que les sequoies o el teix arriben a mil·lenaris. En tot cas, quasi totes les espècies arbòries tenen una vida mitjana més llarga que la humana. Per això els arbres ens semblen pràcticament eterns, perquè quasi sempre ens sobreviuen. No ho són.

El verd urbà sucumbirà si no es reconeix com a verd urbanistic i no es projecta d'acord amb les seves funcions ambientals

Imatge: Leonard Beard

Els arbres moren espontàniament, com qualsevol altre ésser viu. El plàtan, per exemple, pot sobrepassar els 250 anys, però comença a decaure a partir del segle o segle i mig; si viu en males condicions, abans i tot. D’aquí el problema de l’arbrat viari barceloní. Com que els més vells van ser plantats a final del segle XIX o a començaments del segle XX, l’estoc de fons es troba en fase terminal. Ildefons Cerdà veié néixer els primers plàtans de l’Eixample, nosaltres els veurem morir. N’hi ha que ja tenen més d’un segle, i de vell no es passa.

Fins ara, hem anat substituint els peus morts accidentalment o per malaltia. Aviat haurem d’escometre una substitució a l’engròs de bona part de l’arbrat viari de Barcelona. Em sembla que no hi estem psicològicament preparats. Iniciar una remoció sistemàtica dels peus moribunds segurament desencadenaria una onada de protestes benintencionades. Tampoc no tenim els 20.000 o 25.000 peus joves, però ja amb 15 o 20 sabes (és a dir, anys) que els caldrien per a no deixar els carrers sembrats de plançonets sense a penes tronc ni capçada. Un estoc així no s’improvisa. Si els viveristes en rebessin l’encàrrec avui mateix, no el tindrien a punt fins passat l’any 2.025... Això, o esprémer a preu d’or els vivers de mitja Europa.

El cas és que hi ha uns quants milers d’arbres moribunds als carrers de Barcelona. Aixequin la vista i mirin. Els plàtans de les Rambles, de la Diagonal o del passeig de Gràcia, els tells de la rambla de Catalunya, agonitzen. El plàtans, podats severament per reduir-ne la capçada i atacats per fongs diversos (xancre i oïdi, principalment), presenten nombrosos esvorancs i malformacions. Molts són vells, malalts o bé les dues coses alhora. Ara que es reformarà la Diagonal, ¿farem moneda falsa per a salvar aquests candidats a cadàver o aprofitarem l’avinentesa per a renovar-los? Amb peus de prou sabes, això sí, però amb un segle pletòric per davant, no amb un trist parell de dècades agòniques en l’horitzó.

A Barcelona hi ha més de 150.000 peus d’arbres d’alineació, és a dir arbres de carrer. És un patrimoni excepcional que la visió quotidiana banalitza. Una tercera part llarga són plàtans. Una altra tercera part són lledoners, sòfores, oms, robínies (falses acàcies), tipuanes i braquiquítons. Al terç restant pertanyen peus de més d’un centenar d’altres espècies. El principal problema fitosanitari, ara que ha estat superat el de la grafiosi dels oms, és la decrepitud de bona part dels plàtans, vells o malalts. El plàtan, encertadament escollit per Cerdà com l’arbre emblemàtic del seu Eixample, viu malament als carrers de la Barcelona actual.

A l’època de Cerdà, els carrers no estaven asfaltats i la pluja s’hi infiltrava sense problemes; amb un sistema radical profund i ben desenvolupat, els plàtans vivien ufanosos. Els carrers van ser després empedrats, però l’aigua continuava percolant entre les llambordes.

Per contra, les calçades i les voreres estan avui impermeabilitzades, els escocells són cada vegada més petits i sovint hi ha una llosa de formigó sota uns escassos tres o quatre pams de terra, perquè s’han construït aparcaments, galeries de serveis, túnels, etcètera. La contaminació atmosfèrica tampoc hi ajuda gens. Els icònics plàtans de l’Eixample viuen en males condicions i, al damunt, s’han fet vells. Costa d’imaginar-se l’Eixample sense la volta verda del plàtans cobrint voreres i calçades, però potser ens hi haurem d’acabar acostumant, si més no fora dels carrers més amples.

Amb plàtans o sense, el verd urbà, almenys el verd viari, sucumbirà si no adquireix la consideració de verd urbanístic. Això vol dir que se li han de reconèixer les funcions ambientals i arquitectòniques que té, ultra les ornamentals, i que se n’ha de projectar la plantació i el manteniment amb criteris superadors de la marginalitat que ara pateix. El volum de sòl per a cada arbre, la previsió volumètrica de la capçada adulta i el sistemes de reg i adobament en profunditat per a evitar desenvolupaments massa superficials de les arrels són mesures capitals. Amb arbres tractats com a fanals no es va enlloc.

Poques ciutats tenen la profusió d’arrengleraments arboris que presenta Barcelona. El seu valor paisatgístic, la regulació tèrmica i higromètrica que representen, els elements nocius que absorbeixen (sofre, plom, fluor...) i la intercepció de partícules que suposen (200 quilos per arbre i any) contribueixen decisivament a la qualitat urbana. En menor mesura, en altres poblacions catalanes passa el mateix. I s’hi repeteixen els mateixos problemes.

Si el verd no esdevé un paràmetre urbanístic incorporat al nus del projecte arquitectònic, els arbres urbans tenen els dies comptats. Ens hi hauríem de posar immediatament.

Ramon Folch

Socioecòleg. Director general d’ERF.

· Article publicat a El Periódico de Catalunya el 19.06.2009

·