Una manera de tocar els faigs

La Fageda d'en Jordà, la Garrotxa. Foto de Carlos Luna

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall
(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

La Fageda d'en Jordà, la Garrotxa. Foto de Isaki 

Fageda despullada

Fageda despullada.
Ara et veig assetjada
per un estol humà.

Les fulles ja crepiten
mentre onejant leviten
i ploren pel demà.

Joan Fort i Olivella

Faigs. La Fageda d'en Jorda. Foto de Maria Vilaró

La Fageda

Hem anat fins al cor de la fageda,
hem anat bosc endins i t’he trobat,
matí perdut de l’ànima.

Quan ja declina el temps i sense afany
ei cor no espera un altre abril.
L’amor d’abans nasqué per a trobar
el rovell i la molsa de les pedres,
l’ensonyat pleniluni d’aquests troncs
i aquesta aigua de fulles que tremola.

Llavors era més jove el pas i la fageda
naixia als ulls com en el jorn primer.
Més jove encara avui potser la veus,
tu que ja habites en cambres sense temps,
mentre camino sol i sé que és vella,
fins que no arribi el vent que obre les portes.

Joan Teixidor Comes
(Olot, 8 abril 1913 - Barcelona, 10 gener 1992)

Fages de faig. Collsacabra, de Rupit a La Salut. Foto de TreesOfTheWorld.net

Mirar el món

Una manera de mirar el món,
una manera de cantar amb els amics,
una manera de prendre el sol a la vora d'un mur,
una manera de saber esperar.

Una manera de tocar els faigs,
una manera de llegir les pells,
una manera d'ensumar el vent del sud,
una manera de plorar en un cotxe.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser.

Una manera de mirar als ulls,
una manera de fer-se preguntes,
una manera d'agafar la mà,
una manera de somiar.

Potser no és la millor,
potser no és la més bonica,
és massa vella, massa petita, potser,
potser.

Kirmen Uribe
(Ondarroa, Biscaia, País Basc, 5 octubre 1970)
(Traducció de Quim Roig)
•

Munduari begiratzeko

Munduari begiratzeko modu bat,
laguntzarrekin kantatzeko modu bat,
horman eguzkia hartzeko modu bat,
itxaroten jakiteko modu bat.

Pagoak ukitzeko modu bat,
azalak irakurtzeko modu bat,
hego-haizea usaintzeko modu bat,
autoan negar egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian.

Begietara begiratzeko modu bat,
galderak egiteko modu bat,
eskutik heltzeko modu bat,
amets egiteko modu bat.

Ez onena agian,
ez ederrena agian,
zaharregia, txikiegia agian,
agian.

Kirmen Uribe

Carta de color de la fulla de faig. La Fageda d'en Jorda. Foto de Albert Mussoll

La fageda

Banderes, banderes altes!

Les arbredes flamejants,
gonfanons de la muntanya.

Cabelleres d’or ponent,
torrentada esvalotada.

Sota l’auri devessall
apunten llances morades.

La fageda, riu brogent,
mor en el riu de la tarda.

Banderes, banderes altes.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Faigs. Montseny. Foto de Albums19(Ramon)

Cançó de la natura adversa

El gai gaig
dalt el faig
diu l’estrofa
de maig
(mig és mofa
i escaig
la veu sorneguera del gaig).

Pigot riu
a l’ombriu
de la lleu
pollencrada del riu.
Pren relleu
ofensiu
el crit llarg i estrident de l’estiu.

Escarnit,
miro fit
la natura
i camino encongit.
Englantina m’atura
i em deixa garfit.

Ara, esparses,
les garses
m’esbronquen a cor.
Filagarses,
al cel, de color gos-com-fuig
em provoquen enuig:
no són d’or.

Josep Junyent
(Vic, 1930 - 16 gener 1993)

Faig (Fagus sylvatica). Foto de Xevi V.

La fageda

Onades negres de lava
encrespades de foc,
immòbils, dormen
sota un mantell de molsa.

I el temps hi escampa
tofudes catifes
de fulles seques
i pellons de faig.

I creix la solitud
i s’enlaire,
i amara aquest espai
tancat com una cambra
ensostrada de fulles.

S’hi enrama l’aire,
un murmuri encalmat.

Carles Duarte i Montserrat
(Barcelona, Barcelonès 16 setembre 1959)

Fageda del Gresolet. Foto de Jordi Chueca

Del faig i la fageda

«El faig és gòtic com l'avet...»

Il·lustració : Jordi Casamajor

Al municipi català de Santa Pau, damunt la colada de lava del volcà del Croscat es troba la Fageda d'en Jordà: una gran família de faigs que creix sobre un ample mar de pedra, degut a les propietats extraordinàries del terreny volcànic de la Garrotxa. És un bosc que es pot recórrer a peu, a cavall o en carro. Per a la majoria de nosaltres, la realitat geogràfica de la Fageda d'en Jordà es inseparable de la seva realitat literària. Aquells qui hi entren recorden la sensació descrita pel gran Joan Maragall, «un dolç oblit de tot lo món/ en el silenci d'aquell lloc profond», la mística unió amb els arbres, la deslliurant presó de la natura.
«El caminant, quan entra en aquest lloc,/ comença a caminar-hi a poc a poc;/ compta els seus passos en la gran quietud:/ s'atura, i no sent res, i està perdut». Tant a Catalunya com a Andorra abunden boscos màgics, –a casa nostra, hi inclouria aquell bosc de pins que has de creuar quan puges el Casamanya des del Coll d'Ordino, el bosc d'avets que passes pujant cap a l'estany de Juclar de la Vall d'Incles, el Bosc del Campeà de la parròquia d'Encamp–, però a la Fageda d'en Jordà s'han ajuntat per sempre la força espiritual dels arbres i l'encís dels versos immortals.
Des del temps immemorials, els humans hem associat el faig amb la literatura i amb el món sagrat. El faig es va relacionar amb les deesses celtes. A les llengües romàniques, les paraules faig i fada estan emparentades; la paraula fayard a la llengua francesa medieval tenia ambdós significats. A les fagedes europees, sempre hi han viscut elfs i fades. Canten amb veus dolces per atreure visitants als seus boscos i convertir-los-hi en serenalles i llebres: així contribueixen a que les fagedes llueixin encara més, en tota la seva bellesa. Si et perds en una fageda sense haver-te convertit en llebre, en caure la nit t'espera una batalla amb els gegants i dragons que s'hi amaguen.
Les primeres runes de l'Europa septentrional s'escrivien en les branques de faig, o en l'escorça de faig, i ho reflecteixen les llengües germàniques: la paraula bok en suec i noruec significa, al mateix temps, faig i llibre, i la paraula danesa bog, també. En alemany, el llibre es diu Buch I el faig, Buche; el beech i el book anglès tenen el mateix origen etimològic. Els faigs i la literatura –i, en particular, els faigs i els poetes–, guarden un lligam centenar que, en combinació amb el paisatge fantàstic de la Garrotxa i el geni del modernisme català, ha fet d'una fageda un bosc ideal que ens fa presoners del silenci. Mai no hi podrem distingir el paisatge somiat del paisatge real.
A França, al poble Domremi hi ha un faig que des de fa segles és objecte d'adoració dels seus habitants. Li'n diuen l'Arbre de la Dama o La Bellesa de Maig. El bosc on creix és diu el Bosc de les Fades: és una fageda on tots els arbres estan torçats, que és coneix com a bosc on les fades ballen. Al judici de Joana d'Arc onze persones han citat el testimoni d'aquest arbre, com si es tractés de les paraules d'un ésser humà. És ben sabut, també, que la primera visió que va tenir Joana d'Arc als dies de la seva primera joventut, li va aparèixer sota un faig enorme de bellesa incomparable. Aquella visió va condicionar tota la seva vida posterior.
Guerau de Liost –de qui vam parlar en el capítol dels avets– va immortalitzar la qualitat artística, arquitectònica, humana del faig que somriu, trèmul, amb son fullatge transparent.

Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 12/16.03.2012 ·

· La Fageda d'en Jordà. Foto de Pere Quero Martí ·

Poda quadrúpeda del garrover

Com t'estimes més alçar els baixos?...

...a tall d'ovella?




...o tall de cavall?

Rafel Mas, Búger, 21 de març de 2012

Dels incendis als boscos

“Després d’un incendi, cal no fer res”

Artemi Cerdà

Els incendis han fet acte de presència a casa nostra. La secada fa preveure un estiu complicat. En parlem amb Artemi Cerdà (Annauir, 1967), un catedràtic de geografia física de la Universitat de València que, després de vint anys d’investigació, ens convida a fer un gir de 180 graus en la manera de mirar-nos els incendis. “El foc –diu– ha de ser el nostre aliat.”

Defenseu que els incendis no són una cosa tan tràgica com pareix. A primer colp d’ull, qualsevol diria que sou un piròman!
—[Somriu.] En absolut. Passa que hi ha una visió errònia del foc. El foc ha estat un element fonamental a la vida dels homes. De fet, sense el foc no seríem humans. En tant que espècie dèbil, fou fonamental per a poder exercir un cert control sobre el territori i la resta d’espècies. El foc s’utilitza de fa més d’un milió d’anys per a caçar, obrir clarianes, obtenir terres de cultiu, netejar camps, fer més accessible el territori... El foc sempre ha estat un aliat de l’home. Fins els 60, la gent que vivia als pobles l’utilitzaven.

—D’acord, però això és diferent de defensar els incendis...
—Els incendis formen part de l’ecosistema mediterrani i el configuren tal com el coneixem avui. Els anys d’investigació ens diuen que la flora està preparada per a regenerar-se tota sola una volta ha passat un incendi. Hem vist que hi ha llavors que són més viables si reben un colp de calor o que el fum ajuda algunes plantes a germinar millor. Per tant, des del punt de vista estrictament ambiental, les investigacions ens diuen que els incendis no són el gran desastre. Ara, és molt diferent si parlem de les conseqüències que el foc té sobre les propietats privades i les vides humanes. Salvaguardar-les resulta prioritari. Però, una volta posades les vides humanes i les propietats a recer, si hi ha un incendi cal deixar que creme o bé cremar-ho nosaltres, com feien els nostres avantpassats. Ells cremaven el bosc abans no es cremara sense control. Malauradament, la nostra política forestal prohibeix de fer això. Només experimentalment es permet a Catalunya i a les Canàries. És ben habitual als EUA i a Austràlia.

—Així doncs, dieu que cal cremar el bosc?
—Això s’ha fet sempre. Al cap i a la fi, si un terreny es crema al febrer, ja no es cremarà a l’agost, que és quan hi ha ràfegues de 50 km/h, 40 graus de temperatura i una humitat del 25%. Si l’espurna pren en eixes condicions, en ple mes d’agost, l’incendi és imparable. Jo he presenciat un incendi d’aquesta mena a Austràlia, on l’any 2009 van morir 173 persones en un dia. Aquí, afortunadament, no hem tingut casos com eixos. En els incendis hi ha dos aspectes: l’un és el purament ambiental i l’altre és el de seguretat. En aquest últim caldria, sense voler ser alarmista, prendre’s les coses molt seriosament perquè tenim molta gent vivint en urbanitzacions a tocar dels boscos. El pi que el propietari ha plantat al xalet és en contacte amb el pi de la zona de bosc, de manera que hi ha una continuïtat que, en cas d’incendi, pot ser fatal. Fixeu-vos en la diferència: els masos eren a la muntanya però al voltant sempre hi havia una era, de manera que les cases no tenien contacte amb el bosc.

—Els incendis no es tenen en compte a l’hora de fer planejaments urbanístics, doncs.
—No, no és fa cap política de prevenció, i això és molt perillós. En el passat, els boscos mediterranis es van caracteritzar per la discontinuïtat. Hi havia zones de pastura, cultius, boscos... Però entre la dècada dels 60 i 70 hi va haver un procés molt intens d’emigració cap a zones urbanes que va fer que ara, en el 10% del territori, hi visquen el 80% de les persones. L’activitat agrícola i ramadera s’ha abandonat, de manera que on fins aleshores hi havia cultius ara hi ha matolls i pinars. D’ençà de l’època dels romans, les nostres muntanyes mai no havien tingut tanta vegetació com ara. És clar, quan deixes tant de territori abandonat, la vegetació creix. Si hi poses l’espurna, l’oxigen i el foc, ja ho tens fet! I una volta s’enceta, si les condicions meteorològiques són propícies, resulta imparable. La gent que fa foc al camp m’ho comenta: de foc, en sap fer qui en sap. Cal tenir certes habilitats, saber-ne. El coneixement de saber fer foc l’hem perdut.

—A Osca, dels 120 incendis registrats la setmana passada, la meitat eren deguts a focs agrícoles.
—Perquè els agricultors han perdut els coneixements que tenien els seus pares. Els llauradors cremen quan des de la gestió forestal els diuen que ho poden fer. Però els de la gestió forestal moltes voltes no són a peu de camp i no saben exactament quin és el moment idoni. La situació és perillosa: tenim més biomassa que mai i no tenim gent al camp que sàpiga gestionar-la.

—Com a gestors forestals, què proposeu?
—La gestió forestal actual consisteix a no fer res a l’hivern, estar expectants a l’estiu i si s’encén un foc, apagar-lo. L’experiència ens diu que com més anys tingues èxit en l’extinció, més gran serà l’incendi següent.

—Això és cridar el mal temps.
—Això té un nom científic: el paradigma de l’extinció total. Si en aquest despatx hi haguera un incendi, com més llibres, més possibilitat que agafe i siga de gran extensió. És tan simple com això. Cal dir que l’administració ha invertit molts diners en prevenció d’incendis. Caldria considerar si no hauria valgut més d’invertir eixos diners a fixar la població a l’interior. El paisatge mediterrani típic és el paisatge del conreu, del matoll, del bosc... En definitiva, un paisatge divers. En els estudis hem vist que la vegetació es recupera amb facilitat i que els sòls, com que són mals conductors de la calor (de fet, una rata amagada sota terra sobreviu perfectament a un incendi) també aguanten prou bé. És diferent quan en algun punt les temperatures arriben a 700 graus, perquè aleshores sí que hi ha una alta degradació del sòl. Però un foc de baixa intensitat no és gaire negatiu.

—Així doncs, hi ha incendis bons i incendis dolents?
—Des del punt de vista ambiental, si hem d’acceptar que hi ha d’haver incendis, n’hi ha que són molt negatius i n’hi ha que són poc negatius i formen part de l’ecosistema. Per exemple, un incendi a l’estiu, amb molta intensitat, és molt negatiu perquè modifica l’estructura de la terra. A més, al cap de dos mesos d’un incendi a l’agost ve la pluja de la tardor, que erosiona molt. En canvi, amb un foc controlat al febrer es crema una línia de 200 metres, la intensitat és baixa, la vegetació es recupera, el terreny no es troba tan afectat i hem evitat que a la resta del territori hi haja un incendi.

—Cremar per a evitar incendis. Això sona subversiu...
—Quan jo parle amb companys de feina, els explique açò i ho veuen estrany. Pense que els qui som estranys som nosaltres. Les societats humanes han utilitzat el foc sempre. Els qui no l’utilitzem i l’hem transformat en un enemic és la nostra societat urbanita. El foc és més barat que qualsevol altra ferramenta, com ara posar grans màquines a netejar boscos. Els efectes de la gran maquinària sobre el sòl són molt negatius.

—Així doncs, va més bé el foc que no una neteja potent del bosc?
—Sí. Es fan desbrossaments del bosc que són terrífics, sembla que hi haja caigut una bomba. Ara, quan fas focs controlats has d’anar amb molta cura perquè, amb tanta biomassa com hi ha, és molt fàcil que se te’n vaja de les mans. Al rerefons, hi ha un problema, que és que l’interior s’ha deixat abandonat. Cal fer polítiques perquè la gent retorne als pobles.

—Però això no és prioritari per a cap polític.
—Doncs s’ho haurien de fer mirar, perquè els països desenvolupats del món, especialment els escandinaus, tenint una població escassa, han sabut fixar la població a les zones rurals i han continuat aprofitant els recursos naturals. És que a voltes sembla que les zones d’interior no serveixen per a res, perquè en el PIB representen molt poc i, a més, no donen vots. Però què produeix el massís del Caroig? Aigua, paisatge, cultura...

—Posem per cas que hi ha un incendi. Com cal actuar?
—Després de molts anys de tècniques de rehabilitació i de restauració, els qui treballem en açò pensem que la primera opció, en la major part dels incendis, és no fer res perquè és la cosa més barata i més eficient. És diferent quan hi ha un incendi que ha cremat molta superfície, perquè l’erosió és molt intensa i hi ha molta superfície sense coberta vegetal. En eixe cas, primer de tot cal mirar si el dany no és prou gran per a evitar de fer alguna cosa. Perquè fer alguna cosa significa obrir camins, xafar el terreny, eliminar part dels arbres, fer-hi entrar erugues, buldòzers, maquinària per a plantacions... I tot plegat és molt negatiu perquè la situació del sòl és d’una gran fragilitat.

—Ni tan sols cal retirar-hi els arbres cremats?
—Jo no els llevaria. Per a molts són un niu de plagues; per a nosaltres són un niu de diversitat biològica. En els arbres cremats és on es recuperen els insectes i quan cauen fan una gran aportació de matèria orgànica. Si s’eliminen ha de ser per una raó de seguretat, perquè són al costat d’algun camí. En tot aquest debat cal diferenciar molt bé què és recomanable des del punt de vista ambiental i què és recomanable des del punt de vista de la seguretat.

—Però fa mal d’ulls, una muntanya cremada.
—És una qüestió d’educació: ens han ensenyat que el foc és dolent, és degradació... Cal que ensenyem que els incendis formen part del nostre ecosistema. A banda, hi ha la qüestió mediàtica: els incendis sempre passen a l’estiu, quan els mitjans no tenen notícies. De manera que, així que hi ha un incendi, ho converteixen en primera notícia i alimenten el dramatisme.

—Els missatges institucionals són just al contrari d’això que reclameu.
—Primer de tot, cal salvar les vides i les propietats. No es poden arriscar vides per una gestió forestal inadequada. No té cap sentit que les urbanitzacions siguen al costat dels boscos i que, damunt, es planten pins al jardí.

—Què us sembla que el Dia de l’Arbre els xiquets planten arbres?
—El problema és que hi ha massa arbres i, quan hi ha secada, una part es moren, cosa que origina incendis terribles. Per tant, cal tenir cura dels que tenim, no plantar-ne més. Encara és pitjor que plantem pins, perquè abans tenien cert valor econòmic, però ara no en tenen. El pi es paga a un euro!

—Siga com siga, ens hem de reconciliar amb el foc.
—És clar, necessitem gent que sàpiga treballar amb el foc i gestione les nostres muntanyes. Altrament, alimentem un gran incendi, de tanta biomassa com es va acumulant.

—Així, doncs, espereu un gran incendi...
—Sí, sí. Això que ha passat als Pirineus era molt previsible. Si no hi retorna gent que tinga pastures, que puga fer focs naturals a l’hivern... és possible que en un dia de ponent fort comence un incendi al Pirineus bascos, passe als aragonesos i arribe fins als Pirineus catalans. Hi ha les circumstàncies de continuïtat perquè això passe. Però fer entendre els meus arguments és molt difícil mentre tinguen efecte els treballs d’extinció. I quan jo tinga raó, la situació serà tan greu que no es recordaran que algú ho va advertir.

—Diuen que enguany és any de secada. Els incendis d’aquestes setmanes poden ser l’avantsala d’un estiu calent en matèria d’incendis.
—Si no plou a la primavera, tindrem un estiu de vigília. Pot ser que no tinguem tant de vent, ni altes temperatures; però òbviament les condicions són ideals perquè siga un any d’incendis. I si plou molt creixerà molta vegetació, que s’emmusteirà a l’estiu i tornarem a tenir problemes.

Violeta Tena

Fotos: Prats i Camps
· Article publicat a El Temps el 19.03.2012 ·

Prohibit fotografiar els arbres

Kafka viu al Campus !

Travesso fugisser la dringadissa de les llavors marcescents de les tipuanes. Busco el racó on habita el lledoner silenciós.
Dibuixo un moment d’intimitat resseguint la filigrana de la seva capçada encara intacta.
Noto que em tusten l’esquena: un vigilant desvagat diu que està prohibit fer fotos, que em cal una autorització.

Me’n vaig destrempat i renegant. Tants d’arbres masegats amb total impunitat que hi ha al campus, per les obres que s’hi han fet, i ara em surt el gamarús aquest amb el ciri trencat !
Pensava que estava al Campus del Parc Tecnològic de la Mediterrània no pas al cortijo d’un señorito!
M’hauré de fer dels Retratistes d’Arbres Sense Fronteres i que cada dia, al matí, consultin el BOE, no fos que estigués sancionat i no n’estés al cas...

J.D.Fernàndez i Brusi

Uns arbres per a contemplar

Uns arbres magnífics al costat de la carretera que va de Bàscara a Esponellà

Passant pel poblet d'Orfes, al municipi de Vilademuls a la comarca del Pla de l'Estany, hi ha uns magnífics plataners al costat de la carretera que sembla que mai han sigut podats per dalt (cosa curiosa), perquè tenen una forma molt natural.

També hi ha trams de la carretera que passen per boscos de pins i és bonic passar per dins d'aquest boscos d'arbres altíssims. Aquests arbres haurien de ser declarats patrimoni de la humanitat. També hi ha un lledoner solitari a la vora de la carretera. Però a més hi ha molts altres arbres per a contemplar a cada poblet que passes.

Les fotos són fetes el dia 16 de Març de 2012. Vaig descobrir aquests arbres un dia que anava a Bàscara per comprar uns arbres fruiters, m'agrada descobrir noves rutes i vaig trobar aquesta carretera, la GIP-5121, que comunica la N-11 a Bàscara amb la N-260 (Olot-Besalú a Figueres) i passa per poblets.

Adam Macià-Parris
Manlleu (Osona)

Una volta per sa Bastida

Caminant pel meu estimat territori

A la penya hi nien els falcons i els esparvers. Ara molestats per la nova costum d’escalar onsevulla. La protecció que es va donar a la Serra de Tramuntana no permet aquestes activitats sense autorització, això no obstant s’obvia i es practica arreu.
Ja posats a citar problemes no és possible oblidar el gran clàssic: les cabres. He comprovat personalment al llarg dels anys l’efecte devastador, que jo diria màxim en el temps, sobre la vegetació.
Així i tot podeu comprovar com, gràcies a que aquest herbívor no era tan nombrós en altres èpoques, existeix un paisatge format per masses de pins i alzines. Això no obstant el seu sotabosc s’està veient molt modificat per l’activitat ramadera d’aquestes cabres assilvestrades.
Què més voldria jo que no parlar d’aquest problema, però se’m fa inevitable, és massa important. Com també és important la manca absoluta de gestió per mirar d’eradicar-ho. Ben al contrari. S’estimulen més que mai la creació de vedats de caça major i no es té en ment de cap de les maneres de derogar el decret que declara la cabra espècie cinegètica, enlloc de ramadera o com és el cas, de plaga.
L’augment de les temperatures provocades per l’escalfament del planeta empitjorarà sens dubte el problema. Em sap greu haver d’assistir impotent a la destrucció d’aquests ecosistemes. Personalment he vist desaparèixer espècies de flora com l’orenga (Origanum vulgare), el marfull (Viburnum timus), el ginebró (Juniperus oxycedrus), l’arbocera (Arbutus unedo), Hypericum hircinum, o he vist molt afectades a la mateixa alzina i alzinar, els teixos, les estepes, especialment l’estepa blanca (Cistus albidus), les esparregueres i ben bé qualsevol altra espècie llevat de l’olivella (Cneorum triccoccon) o la Pasticaca lucida.
Que les Institucions administratives es dediquin a agreujar el problema no és d’ara, el que sí que fa més mal és, al meu parer, l’omissió d’entitats ecologistes de renom o les mateixes Universitats, no només la de les Illes Balears.
Però què hi farem? Qui sap si som jo qui exagera el problema.
Vos pas per llevar el mal gust de boca d’aquestes queixes, algunes fotografies que m’agraden. De fet no hi he incorporat les cordades d’escalada o una guarda de cabres de tot color que passejaven tranquil•lament pel seu paradís. Així i tot els ullastres no són els qui haurien de ser, sense les cabres.
El poble que surt és Alaró, dividit en dues grans barriades, Los Damunt i Los Davall. Altres fotos mostren la zona de son Guitard, el Clot des Guix, es Rafal, ses Artigues, el Castell d’Alaró, sa Rota des Cabo... Totes són fetes des de la penya de sa Bastida, a Alaró. Gràcies.

Fotos JV16març12

El ropit demana-miques i la figuera caga-dubtes

Ornitologia del pidolar
i una figuera que va i vé a Lavanor

Fotos fetes a Lavanor, Mortitx, Mallorca, el 3 de març de 2012

Rafel Mas, Búger, 12 de març de 2012