Un pi centenari que val la pena salvar

Salvem la Pina de Can Boloix

Recordo amb moltíssim afecte una pel·lícula de 1982 del mataroní Lluís Josep Comerón, anomenada “La Revolta dels Ocells”. Una història que començava amb la mort súbita de tots i cadascun dels ocells d'una gran ciutat i on, davant la passivitat dels adults vers aquest estrany fenomen, els nens i nenes de la ciutat decidien marxar de casa i quedar-se a viure al bosc com a protesta per l'actitud dels pares i com a campanya per conscienciar sobre la sostenibilitat ecològica, la contaminació i el reciclatge. Evidentment, la pel·lícula, protagonitzada per Assumpta Serna, Jorge Sanz i Montserrat Carulla (i que comptava amb actuacions del grup Regaliz), acabava fantàsticament bé, els ocells tornaven a la ciutat i els nens i nenes tornaven amb les seves famílies. Es una pel·lícula reivindicativa, que crec haurien de veure tots els nens i nenes en algun moment de la seva educació. Perquè crec que és molt important que tots tinguem un coneixement profund sobre l'ecologisme, sobre la necessitat de cuidar el nostre entorn i sobre la necessitat de respectar la vida de la flora i la fauna que ens rodeja en tots els seus aspectes. Perquè a més de generar mà d’ obra, l'educació a les escoles hauria de servir per crear persones… Però això donaria per un altre article d'opinió.

Tanmateix, de què serveix educar en aquests valors als nostres fills i filles si quan arriba el moment, si quan tenim davant nostre la responsabilitat de conèixer, cuidar i respectar la vida no som prou ferms i no defensem la natura amb totes les nostres forces davant de l'especulació?

El passat dilluns 2 de juliol es van culminar unes decisions del govern de Sant Feliu de Llobregat totalment errònies que van portar a desprotegir tres pins centenaris a l'antiga finca de Can Boloix, entre els carrers d'Anselm Clavé i Armenteres. El passat dilluns 2 de juliol els operaris de la constructora Barceló, que aixecaran un edifici de set plantes, van assassinar dos dels tres pins centenaris, escanyant-los amb una cadena de ferro al tronc i estirant-los, després d’ haver-los mutilat amb una serra mecànica, fins que van cedir i es van precipitar al terra amb un crepitar que feia gelar el cor. Jo mateix vaig gravar com ho feien amb el segon arbre i no vaig poder contenir les llàgrimes al veure aquella imatge. Tan de bo hi haguessin estat els responsables del consistori d’aquell brutal assassinat. Tan de bo haguessin vist com volaven els ocells esparverats, que molt probablement havien niat, ja que encara n’ és temporada. Tan de bo haguessin vist un arbre centenari partit en dos degut a les seves decisions i a la seva inacció per la protecció del nostre patrimoni natural.

I no només perquè sentissin directament el patiment que vaig sentir jo mateix, que veiessin en primera persona en què poden acabar les seves decisions preses en freds despatxos a partir de subjectius informes tècnics que l'únic que pretenen és generar riquesa a partir de l'especulació… Sinó també perquè encara en queda un, encara queda un pi centenari que val la pena salvar. Que necessita que el salvem. I per això ara… M’agradaria donar-li la paraula a ell mateix, o a ella mateixa, si així desperto més consciències.

“Hola, amics i amigues… soc la Pina.

Sóc un pi de l'antiga finca de Can Boloix, i encara més antiga finca de Can Majó. El passat dilluns dia 2 de juliol vaig veure com uns homes assassinaven salvatgement els meus germans davant meu sense que jo mateixa pogués fer res per evitar-ho. Va ser horrible, terrorífic, i sentir com el seu cos es trencava fins col·lapsar, com es partia fins caure al terra, ha estat la pitjor experiència de la meva vida… i això que tinc moltíssims anys. Tanmateix, els botxins dels meus germans em mantenen amb vida perquè per ara els dono ombra, quines coses, oi...? Però tot això acabarà un dia i em faran el mateix, a mi també em lligaran una freda cadena de ferro al tronc, em mutilaran amb una serra elèctrica i m'estiraran fins que les meves profundes i fortes arrels no ho suportin i col·lapsi partint-me en dos... i mori. Mori jo, i mori tot el que represento. Moriran també els insectes que es barallen per aconseguir aliment per tota la meva escorça i que alhora serveixen d'aliment als ocells que em fan pessigolles quan es passegen feliços per les meves branques en veure que els seus pollets ja han sortit dels ous. Ells també moriran, els ocells, si més no els pollets i els ous que encara no hagin eclosionat. Morirà l'enfiladissa que m'abraça enamorada i s'enfila, donant sentit al seu nom, per tot el meu tronc. Moriré jo i tot el que dono, ja no podré donar-vos més oxigen, ja no podré donar-vos més ombra, ja no podré nodrir la terra i ja no la podreu fer servir per plantar flors. Però sobretot, ja no podré veure-us a vosaltres i gaudir de la vostra companyia.

Per mi el temps passa molt lent, i en tot aquest temps us he observat, i us he vist patir, i us he vist barallar-vos i vessar la sang dels vostres propis veïns. Però també us he vist alçar-vos i us he vist aixecar una ciutat orgullosa de si mateixa i orgullosa de la natura que l'envolta. Que estima i protegeix tant la serra que li regala les seves famoses rieres com el riu on hi descansen. Jo també vull ser estimada, perquè també us estimo i ara, quan per fi sóc lliure, quan per fi podia formar part d'una plaça de la ciutat, ja que sóc al bell mig de la plaça que s'ha projectat en aquest solar, quan podia arribar el moment de jugar amb els nens i nenes de Sant Feliu, que gaudíssiu de la meva energia en abraçar-me, que sentíssiu el meu consol en recolzar-vos sobre el meu tronc, algú ha decidit que ja no faig falta. Us demano, si us plau que ho reconsidereu. Sé que si voleu podeu mantenir-me i sé que si voleu podeu construir una plaça que s'avingui tant a les vostres necessitats com a les meves. Si us plau, salveu-me, perquè vull viure d'aventures i vull viure-les amb vosaltres… perquè se que també m'hi voleu.

Atentament, la Pina.”

Espero que aquesta carta serveixi de quelcom, que entre tots i totes ens adonem de la gravetat de perdre un arbre com la Pina, però sobretot la gravetat de que no fem res per salvar-la, de que ens defineix això com a societat, si permetem que l'especulació i l'avarícia posin cadenes a la nostra natura i l'estiri fins assassinar-la davant dels nostres propis ulls. Desitjo de tot cor, i més que mai, que aquestes paraules que escric serveixin per moure la nostra societat i remoure les nostres consciències.

Si no ho aconsegueixo, o tot i no aconseguir-ho, sí que us demano una cosa… aneu a veure la Pina. És un ser realment majestuós. Dissortadament la constructora hi ha instal·lat unes tanques metàl·liques de dos metres d'alt i és difícil de veure-la, però intenteu-ho. Aneu a veure-la, contempleu el seu enorme tronc abrigat per una enfiladissa de fulles d’ un verd intens. Observeu com els ocells surten i tornen a entrar. Com les branques ballen al so del vent. Com les fulles punxegudes esperen el seu torn per obrir-se a les parts més altes de les branques, amb un verd intens… Joves, desitjant tenir una llarga vida oferint ombra, vida, energia, oxigen, confort, consol, i sobretot amor. Aneu a veure a la Pina, i gaudiu-ne una bona estona, però sobretot no li digueu adéu, digueu-li que fareu tot el possible per tenir la oportunitat d'abraçar-la a la nova plaça de Sant Feliu de Llobregat.

Vull dedicar aquest article d'opinió a les persones que han de prendre la decisió de tirar a terra el darrer pi de la antiga masia de Can Boloix: a l'Ajuntament, l'estudi d'arquitectura, la constructora, els operaris... Els demano de tot cor que no ho facin.

Isarn Batllés

· Article publicat a 'fetasantfeliu' el 5.07.2018