dimarts, 18 d’abril de 2017

La festa del Hanami a Masquefa

Amb un sol esplèndid i amb més gent que mai

El passat diumenge 9 d’abril vam celebrar a Masquefa la vuitena edició del Hanami, la contemplació dels cirerers florits, va anar molt bé, va fer molt bon dia, amb un sol esplèndid i va haver-hi més gent que mai, va venir molta gent de fora que havien vist la entrevista que va fer la Gemma Tramullas per El Periódico. Llàstima que els cirerers ja estaven a les últimes de la floració, només en 4 dies havia nimbat molt la seva flor i gairebé ja no quedaven cirerers florits.
En la presentació de l’acte, a més de donar la benvinguda a tothom i parlar una mica del sentit i significat de la festa, es va explicar que podria ser que l’any vinent ja no hi hagi cirerers en aquest camp i que potser hauríem de començar a pensar en trobar un terreny proper per a plantar-hi els nostres cirerers, per fer-hi el nostre hort dels cirerers del Hanami. També es va explicar que s’havia anat al claustre de l’església de la Concepció de Barcelona per fer-hi algunes fotos amb un cirerer florit per tal de posar-les en aquest blog juntament amb la poesia “Cirerer de claustre” de Joan Maria Guasch i ens havíem trobat que el cirerer ja no hi era i es va plantejar la possibilitat de parlar amb aquesta parròquia per veure si s’hi pot plantar un altre cirerer. Seguidament es va llegir aquesta poesia “Cirerer de claustre” i es va donar pas als poetes que s’havia anunciat, dels quals aquí hi posem algunes de les poesies que van dir.
Alexandra Farbiarz Mas dient els poemes
Esperança Castell dient els poemes

Hanami a Masquefa

Els camps fressats són
la casa que ens empara;
els arbres florits,
un mar de primavera.
Onades blanques de llum s’apaguen
i s’encenen amb el batec dels dies.
Els llavis interroguen el camí,
prenyat d’incerteses i silencis.
Pròximes, les flors dels cirerers
abriguen la promesa
del fruit que vindrà
i ens palpen la pell amb la mirada.
Submergits en la terra,
ens respiren des del cel.
Al migdia, quan la festa s’acaba,
m’enduc les preguntes als ulls,
i el misteri, a la conca de la mà.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Arrels a la roca”. Meteora 2016)
·
Estimar la vida és...

fer un niu amb les mans
per covar la tendresa,
donar ales als bons records,
posar l’accent
en el que ens agrada,
vigilar que el gos tingui aigua.
És caminar sota la pluja,
podar les pomeres de l’hort,
plantar cara a la tristesa,
treure la pols al desig.
És emmotllar els nostres gustos
als dels altres,
estar pel que s’ha d’estar
estendre al sol i fer voleiar
els retrets amagats.
I amb els dits fer una teulada
perquè hi faci estada el silenci
que ens obre al crit i a la paraula.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Arrels a la roca”. Meteora, 2016)
·
Interioritat

Les hores van a trobar la llum,
el fred i la boira es fonen ;
hi ha l’ espera callada , la pluja que trenca
la tirallonga dels dies amb sol,
l’ herba verda que neix
entre les pedres que amaguen
cucs , humitat, decepcions...
I quan han florit les branques?
Potser els ocells afamats pel llarg hivern
les han despertades; potser
les desvetlla la teva mirada?...
Penso en les flors descloses dels cirerers,
en els tendres fruits,
en la por a les glaçades.
Deixo el llibre sobre la taula
i , blanca, em submergeixo
en el silenci immòbil de la nit.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Negre i fil “ Montflorit 2011)
·
Foc lliure

De vegades convé sortir de nit
a recollir fustes velles
per encendre una foguera
en una platja deserta.
A la sorra, sota una beta de fum,
un foc brega entre ser i no ser.
Les flames s’alcen com carícies,
un remolí de guspires s’empassa
el temps, la soledat i el buit.
Les ombres i la llum dibuixen
en la seva cara formes desconegudes
que coven un sentit nou.
El foc, sense perdre embranzida
ni escampar-se, comprèn els ulls
que el miren. Les flames son ara:
brasa, camí i llar.
De vegades convé sortir de nit
per encendre una foguera
en una platja deserta.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Flames a la fosca”. Meteora 2013)
·
Francesc Guinart llegint els poemes

La brisa, seductora, em convidà al viatge,
jo m’agafava fort per no caure,
em feia por abandonar la meva casa.

Dies després, persistent i generosa,
la carícia de la pluja m’arrossegava
precipitant-me contra l’abisme.

Vestit de fang, jo, pètal de cirerer,
em preguntava com devia ser el paisatge
més enllà del perímetre del meu pare.

Franc Guinart
2-11-2016
·
Mirada embadalida, la del nen,
somriure ample, la del seu avi;
tot era a punt,
l’arbre s’havia vestit de blanc,
ni un dia més podia trigar.

Pel nen seria un símbol de bellesa,
per l’avi, l’esperança refermada;
tot era a punt,
el vincle entre les estacions,
l’abraçada entre generacions.

Franc G.
13-03-2017
·
Amb giragonses alegres
sota el blau resplendent,
dos ocells parlaven així:

I si la bellesa de l’amor
fos com la permanent visió
d’aquest cirerer florit?

Podria ser, respongué l’altre,
llavors, però,
com podríem conèixer
la carícia del vent,
la remor de la pluja,
la frescor de la tardor
o el fruit del pas del temps?;
llavors, estimat,
com podríem commoure’ns
davant de tanta generositat,
davant de tanta exuberància,
si aquesta copa de flor blanca
mai hagués estat despullada?.

Franc Guinart i Palet
14-04-2017
·
Es va ajeure a tocar del tronc,
la mirada fixada en la copa blanca,
va tancar els ulls a poc a poc
i es va adormir sense adonar-se’n.

El somni s’omplia de petits flocs de neu,
se li va posar la pell de gallina
i no podia deixar de tremolar,
era el fred no viscut d’antics hiverns.

Es despertà de sobte, s’havia fet fosc,
les petites flors li arrencaren un somriure,
la tremolor, però, continuava;
aquella primavera, com si fos un altre somni,
semblava, també, haver-se fos.”

Franc Guinart i Palet
18-03-2017
·
Gener Barjola mentre diu els poemes
Jordi Muntaner llegint els poemes

IMSERSO

Si tingués el que no tinc:
més pèl al cap, clenxa marcada,
un potent iPad
i un rugit estrident,
no em voldrien a l’IMSERSO

Però sent com sóc:
un pensionista que remuga
que fa l’orni i s’estabula
que no entén com l’entabanen
afegint-t’hi “calderilla”
en ingressar la paga.
Doncs, és un anar fent.

Ah! Si no fos com sóc:
tremolaria aquella gent
que ens condemna gentilment
al miratge de l’IMSERSO.

D’altre forma no puc ser.
Vinga, doncs, aprofitem!
Taula parada i llit calent.
Tot a dojo al continent.

Jordi Muntaner
·
Confitura de cirera

Untuosa membrana
d’obscura vermellor
que llisca a batzegada
d’incipient esquiador.

El teu volum esfèric
l’ha engolit el caramel.
Ets ara com la mel:
d’origen esotèric.

Jordi Muntaner

(Després d’aquest poema es va repartir a tothom
unes torradetes amb confitura de cirera)
·
Josepa Ribera llegint els seus poemes

2on. demà

Quant ja creies que tot estava fet,
hi ha segones. i terceres oportunitats.
Gats de 4 vides, ens tornem.

Ens somriu la nostra següent pagina amable,
i el cor anhelant surt reeixit i novíssim a la carena.
Batega sota la camisa, lluent de randes...
quan tu no el veus. I s'il·lusiona de nou.

Oblido, els ulls escruta'ns que em tires,
cercant encara, el meu punt febre de la por, de fa poc.

Els meus ulls busquen...trobant,
el moment, el lloc i la paraula que s’hi amagava.
La guspira, que ens farà brillar.
I el que direm, amb veu greu i fortalesa reforçada.
I ningú podrà detenir-nos!
Contra el vent, i respirant fort...
A prop de la mar, i sentin-me onada.

les mans innocents m’hi ajuden.
Son aquí i allà. En el record de les seves paraules,
i els seus gestos i-innocents i amorosos que m’hi porten.
Per ells, alçaré vaixells i enderrocaré muntanyes.
Qualsevol cosa...
perquè visquin, perquè sàpiguen...

perquè sapigueu-ho que es i a on es, la veritat!

(especialment dedicat als meus 3 nets: Adrià, Roger i Emma,
ells, encarnen el meu 2on. demà, de vida!)

Josepa Ribera Vallès
·
jo, vaig néixer tard!...o massa d'hora?

Tard. Per viure en castells immensos,
plens de sons d’arpa i llibres per llegir en silenci.
Amb vestits vaporosos i barrets al cap,
muntant a cavall, i fent el be als altres.
Aquest era el conte -princesa meva-
perquè podríem haver nascut pobres,
venudes per un pam de terra, violades per imbecils,
i penjades a l’orca per qualsevol bestiesa medieval.

A Roma se ho miraven d’una altra manera!
Pluvius-falsus, amb faldilleta de plecs rebia Cleòpatra
que porta llençol enrotllat al cos, tapant de coll a peus,
les parts punibles. I fan una bacanal de menjars i de sexes.
Mentre, el poble s'esbatussa i crida per els carrers,
per qualsevol cosa. I sempre Magdalenes guapes i «dolentes»,
apedregades o mortes a cops, per tots...i totes!

Després vingueren: indis i pistolers, sempre de l’oest...
els gàngsters, la màfia, la guerra bruta, la guerra seca,
Matxets, escopetes, fusells, pistoles,

No us penseu que la dona en sortís mes ben parada!
Que va! i sempre fent de moneda de canvi!
Genocidis: Immigració. I buscant refugi.
Histories de fa quatre dies,
sempre fent una passa endavant, i dues enrere.

I que us volia dir? Que em sento dona, malgrat pesa...i pesi.
Que no ens em de deixar trepitjar.
Que prou! de confondre'ns amb un forat...com si fos una claveguera!

Que com a persona, crec que tinc dret al respecte...
i la valoració del meu intel·lecte, o de la meva manera de fer!
Sempre sense trepitjar ningú, ni que em trepitgin.
Costa d’entendre? Som diferents, perquè som iguals!
El cos es bell, perquè tenim uns ulls per mirar,
també per desitjar. Però...sense empentes, ni rodolons! ni desprecis!
Qui es va inventar les diferencies?
Braços i cames per caminar.
Cap per pensar, cabells que s'allarguen i s'escurcen.
Cóssos amb robes que afavoreixen i enamoren.

No ens equivoquem, ningú mana!
Som fils i agulles...que han d’anar junts i teixir!

Josepa Ribera Vallès
·
Margarida Bernús dient els seus poemes
Marisa Olivera, llegint els seus poemes

Sakura

La flor que ens calma
els greuges de l’hivern.
Blanca fulgència,
bellesa insospitada
que es fon a les parpelles.
·
Haikus

L’humil cirerer
ens revela el secret:
Som primavera!

Flor delicada
oculta en un borró.
Avui te’ns mostres.

És primavera
i els cirerers ho saben.
Guarnits, ens miren.

Reneix el dia.
Dessota uns núvols blancs
crida un cavall.

Marisa Olivera
·
Fogó

Faig bullir unes branques de farigola
al fogó on es cuina la nostàlgia.
La seva olor em ressuscita de cop
l'estança de la vella casa del poble,
la fe inamovible d'una criatura,
el fer de la mare atrafegada,
l'àvia asseguda a la vora del foc.

Un temps que, per llunyà,
esdevé quasi irreal, un conte
arrelat a la carn.
Un temps en què el foc
cremava sense por.
Un temps on tot era senzill,
com aquesta farigola.

Marisa Olivera
·
Mercedes Delclós, llegint i cantant poemes
Trini Casas, dient els seus poemes

Floreixen els Haikus
Com dos cireres,
agafades de la mà,
van els amants.
*
Amb esclat de flors
arriba la primavera
i tu, on ets?
*
Paraules blanques
com les flors dels cirerers
només voldria.
*
Les flors dels arbres
paràbola fecunda
del pas del temps
*
Les flors t'ensenyen
les veritat essencials,
viure és morir.
*
Amb pluja i vent
els arbres mil•lenaris
fan poesia

Trinidad Casas
9 d'abril de 2017. Hanami de Masquefa 2017
·
Horas caídas

Me aferro a la risa de los niños,
al crujido de las hojas en su otoño
al cuchicheo del viento en mis oídos...
Así mitigo el ruido interior,
ese ruido del paso del tiempo
que mi cuerpo va escribiendo
en cada uno de sus huesos.

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista de Literatura ALGA nº 75)
·
Lluvia fértil

Madre que amamanta,
de la montaña surge el agua
por todas sus grietas.

Los ríos liberados de sus límites
retozan por el campo como niños
persiguiendo gorriones y cigüeñas.

El agua hace girar la rueda del tiempo
y la noria del abuelo.
Retroceden los años y vuelvo a los cinco
para chapotear en los charcos.

Ajeno a todo, el dios Eolo ruge
y nos recuerda
que somos criaturas perdidas
jugando a ser dioses pequeños.

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista Cultural y Artística TERRAL Nº 19 de Màlaga.)
·
Versos de otoño

A Josep Mª

La noche agrieta las sombras

El viento columpia las ramas de tus sueños

Agazapados los días despiertan de su letargo
Otra primavera late
aunque vayas al otoño

Aguas que bajan tranquilas
por las praderas del tiempo

La vida tiene rincones escondidos
Adiós a la lluvia y a los vientos
A la sombra de los lirios
crecen días luminosos

¿No oyes?
Suenan tambores azules

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista de Literatura ALGA nº 75)
·
Gastón López, poeta xilè que també va participar en l’acte
També es va explicar i llegir el poema “L'oasi de Jericó (excursió facultativa)” del Pere de can Nyanya, poeta que havíem convidat i no va poder vindre i que ens va enviar aquest sonet ja que li va semblar que era força apropiat pel dia en que s’esqueia aquest any el Hanami, el diumenge de rams, i per les circumstàncies que s’hi reflecteixen i que encara perduren.
Després, la Meritxell, en nom de l’organització, va donar les gràcies a tots els que feien possible aquest acte, als poetes, a totes les persones que hi van anar i a les cases pageses de l’Hort dels Cirerers, també va lliurar en senyal d’agraïment un petit pom de flors a tots els poetes. Es va acabar l'acte amb una colla cantant "Gracias a la vida" i continuant amb el piscolabis dels dolços que s'havien portat.
Poetes participants al Hanami
Organitzadors i poetes del Hanami

1 comentari:

Unknown ha dit...

Sense cap mena de dubte hem d'agrair al Francesc Mas i Castanyer que ens hagi incorporat la paraula i el sentit del Hanami als nostres cors. De la mateixa manera també hem d'agrair que ens hagi convidat any rera any a dur a terme diverses reflexions poètiques al voltant de la floració dels cirerers. Per molts anys!