Enyorar uns arbres

Uns arbres, uns records

El Passeig a l'hivern, amb els arbres podats, abans que els tallessin

Enyorem les persones que hem estimat i ja no hi són, també animals... però no hauria dit mai que pogués trobar a faltar tant uns arbres: “Si los árboles te oyeran...”, em va dir algú amb qui vaig compartir el patiment que va suposar la tala dels arbres del Passeig de Sarral el setembre de 2009.

Els arbres del passeig podats (zona dels gronxadors), l’hivern abans que els tallessin,
amb el cartell del projecte que ho va finançar

Els plàtans d’ombra que havia vist gairebé tots els estius de la meva vida significaven un munt de coses, de sensacions: companyia i ombra per als avis i per al poble; presència pura, viva, humida, verda, alegre. En mig del poble, del Passeig, davant de casa. Setze arbres centenaris van ser decapitats a causa de la mediocritat humana, de persones sense ànima, (per començar, ja que se’n van tallar uns quants més). Tallats ara fa set anys, durant la nostra absència, al començament de la tardor, quan tots els estiuejants ja havíem marxat. A traïció, sense avisar. La trista història, --com tantes altres en aquest país-- i les fotografies van ser publicades en aquest mateix bloc d’Arbres Amics l'hivern de 2010 (Cal aturar l'arboricidi de Sarral).

On hi havia els plàtans, es van plantar uns arbres molt més petits, es va treure la font que havíem vist tota la vida que, tot i que es va construir en període franquista, no era cap monument al franquisme. La rajola, d’un to rosat, molt bonica, es va canviar per una de blanca, que es reflecteix molt amb el sol i molesta a la vista pel reflex. A més, rellisca i es bruta. Per al nostre gust, el Passeig d’arbres grans i escales de pedra i pedrís a la vora, on podia seure la gent, ha perdut tot l’encant que tenia.
En definitiva, un malbaratament dels diners públics

Els mesos següents vaig somiar set vegades amb un preciós passeig arbrat davant de la meva finestra. Branques que creixien dels petits troncs decapitats d’on brostaven branques, branquillons, i fulles verdes de nou. En algun altre somni, els arbres renaixien. Més endavant, vaig somiar amb uns arbres esplèndids amb flors de tots els colors, arbres bellíssims de grans varietats, rengleres d’arbres com no havia vist mai, d’una bellesa exuberant. Em van sorprendre els propis somnis. D’on treia aquelles imatges tan belles? En els somnis, ens reparem, una mica, les pèrdues, però els despertars ens fan tornar a la realitat...

El Passeig, el mes de maig previ a la tala de setembre. Els arbres començaven, com cada primavera, a omplir-se de fulles

Els grans plàtans em van acompanyar en dies feliços, i no tan feliços, i acompanyaren l’alegria, els jocs dels nens i nenes, de la meva filla en la seva infantesa. Vent suau bufant la marinada als capvespres frescos d’estiu, el moviment de les fulles, els diferents tons de verd, la humitat que s’agraïa. Plàtans de copes que esdevenien immenses al final de l’estiu, que malgrat ser reiteradament podats a l’hivern, renaixien i creixien amb una força i una vitalitat que feia goig de veure. Escenari viu... Me’ls mirava, i tenia la sensació que, com més els podaven, amb més força creixien. Aquest enorme creixement --i això escapa al meu enteniment-- molestava a alguns. Sobretot perquè en conseqüència, els ocells que habitaven els arbres eren molts, i cantaven. A d’altres, els destorbaven les fulles seques a terra a la tardor. Recordo com aixafava el gruix de fulles seques les tardors de la meva infantesa. Com m’agradava. Després, amb els anys, no ho vaig veure més, tot sempre ben escombrat, i després, arbres ben podats...

Al final de cada estiu, un sostre de fulles cobria aquesta part del Passeig, que es convertia en un petit bosc a dins del poble. El Passeig, amb aquesta arbreda, era un escenari preciós per a concerts i esdeveniments culturals a l’estiu

Bona part dels meus últims records d’estiu són d’infants corrent entre els arbres, somrient, divertint-se, empaitant-se. Nenes i nens jugant entre els grans arbres de troncs gruixuts. El record d’ ombres fresques i espesses a l’estiu. Sardanes, puntaires i dinars eren possibles sota els arbres del passeig en migdies d’estiu. Refugi ombrívol per als avis i àvies. Crec que aquells arbres ens transmetien, als qui els estimàvem, un sentiment de seguretat: éssers potencialment immortals que ja eren allí quan nosaltres vam néixer i que seguirien allí quan nosaltres ja no hi fóssim, que un dia veurien generacions que encara no han nascut. Eren grans perquè ens sobreviurien.

Els arbres que també van tallar de la banda dels gronxadors del Passeig

Però van ser decapitats per la ignorància humana que no recorda la seva pròpia caducitat i que li importa el negoci que pot fer-ne amb unes obres, els "xanxullos" polítics, els diners que en traurà. Sempre la mateixa causa, la mateixa raó per destruir l’entorn.

Manifestació perquè no tallessin els arbres dels gronxadors del Passeig, per Setmana Santa. Tot i les nostres reivindicacions, es van acabar tallant tots els arbres del Passeig,
així com les flamants moreres de la plaça del Padreny

Em pregunto si va ser el record de les amistats i els jocs d’estiu sota els arbres el que va fer marejar la nena de Barcelona de vuit anys abans d’arribar, en explicar-li el paisatge desolador que, finalment, es trobaria. O en veure el patiment de la mare. No vaig saber impedir-ho, no ens van deixar impedir-ho. Els grans arbres decapitats on niaven molts ocells que cantaven a l’alba i als capvespres. Em preguntava on devien volar tots aquells ocells quan els arbres, un darrere l’altre, van caure a terra.

Un dels més de 25 arbres que van ser tallats al poble en la passada dècada,
fins ara fa set anys

Record de l’avi (el padrí, en aquelles contrades tarragonines) que va morir quan jo era adolescent. Malgrat la duresa de l’època que li va tocar viure, l’imagino una mica més feliç gràcies a viure davant d’aquells arbres preciosos, que per sort no va veure com els arrasaven i que no crec que li pogués haver passat mai pel cap que un dia això passaria. Guardo el record del meu avi patint, finals del setanta o primers dels vuitanta, perquè alguns caçadors del poble en els anys en què jo era nena, disparaven amb escopetes de caça els ocells que hi vivien. Era un entreteniment de l’època: Impunement, escopetes en mà, s’ho passaven bé així, alguns vespres, amb la gent prenent la fresca als portals de les cases i veient aquella penosa escena. També típic de l’època: ningú no devia gosar protestar. No fos que el tret, el rebessin ells, en lloc dels ocells. El padrí Ramon no ho suportava. M’he preguntat a vegades si no suportava la matança d’ocells, de ‘mixons’, com en diuen allà, o eren els trets, que li devien recordar la guerra i la repressió. Segurament, les dues coses. Trenta anys després que els caçadors del poble disparessin contra les copes dels arbres, la mediocritat, tan humana, els decapita.

El paisatge desolador del Passeig

Vaig saber que un sol home, nascut al Marroc, els va defensar aquell dia de finals de setembre de 2009 en què nosaltres, els que vam protestar i demanar que no els tallessin, no hi érem. Un sol home que s’abraça a un tronc. Li diuen que s’emparti, o li tallaran els braços. Un altre home, molt vellet, va dir, malauradament quan ja era massa tard, que si haguessin sigut uns quants, s’haurien lligat als arbres, i no els haurien deixat tallar... Vam pensar les coses malament, i massa tard. No ho vam veure venir.

Va ser a traïció, un matí, sense avisar, després d’haver mentit al poble .

Rosa Torné Rull, 24 d’agost de 2016